dissabte, 26 de maig del 2007

Via Glòria a la Miranda de Can Jorba. Montserrat Sud. 26-05-2007.



Aquest dissabte amenaça pluja, però tinc moltes ganes d'escalar, hem quedat amb el Toni per a fer una matinal tranquila per la Miranda de Can Jorba, no sabem si fer la Josep Mª Andreví o la via Glòria, veure ressenyes a
  • Ona Climb

  • Al Bruc està plovisquejant, sembla que avui no triumfarem...anem a esmorzar i ja veurem. El cel és ben gris, però no plou amb el que a Can Jorba falta gent. Extranyament no estem sols, ens equipem i enfilem cap a la canal del Joc de l'Oca;
    passades les zones d'esportiva, només entrar al torrent, cal anar a l'esquerra cap a la paret, un mur redreçat és l'inici de la Josep Maria Andreví, uns espits ho palesen. Continuem a l'esquerra passant per sota una roca ajaguda que fa com una cova, només sortir-ne som al peu de la nostra via: un petit circ isolat i tranquil, la paret de la dreta desploma i a uns quatre metres un parabolt, al davant un gran bloc adosat que permet enfilar-s'hi per anar a buscar l'assegurança.

    El Toni negociant el primer llarg

    El començament sembla complicat, sortosament no és així, m'enfilo al bloc que té bones preses de mans a la fissura i millors peus, amb el que xapo, ara cal passar a la paret, una fissura cantelluda vertical sembla que serà la salvació, el pas és atlètic però franc i amb decisió et permet enfilar-te fins a una posició còmoda de peus; ara ja a la placa és anar buscant les millors preses i en tendència a l'esquerra. A mitja tirada un tram més fí, sota un petit desplom, fa que t'ho miris, una molt bona presa de mans a la dreta despista, cal deixar-la i buscar-se la vida a l'esquerra. L'arribada a la reunió és una mica descomposta.

    El segón llarg ressegueix una fissura pitonada primer a l'esquerra per acabar lleugerament a la dreta

    És el torn del Toni, un molt bon pitó vermell indica la direcció, una fissura vertical que se segueix primer, per deixar-la hi anar abuscar unes plaques de roca, diguem-ne no massa bona, i posteriorment tornar-hi més amunt; a la fisura hi trobarem algun pitó dubtós, diguem-ne d'època...abans de la reunió, en un tram força vertical, la fissura és neta i permet posar-hi tascons o Friends, que és el que fa el Toni.
    La tercera tirada s'en va cap a la dreta travessant unes plaques fins a una fisura aprop de la Josep Mª Andreví.
    Arribant a la reunió, una franja terrosa i trencada sortosament ben assegurada amb un parabolt a sota.

    El meu torn, la reunió és al final de la fissura, al costat d'una bona sabina, haig de sortir a la dreta i posar-me a la placa, amunt a xapar un parabolt i seguir en diagonal dreta, travessant plaques fins a una fisura molt marcada que cal seguir recte amunt sense passar-se a la placa, les assegurances et guien be. Un llarg per disfrutar tot i haber de vigilar amb la roca.


    El darrer llarg segueix l'estreta franja diagonal cap a l'esquerra buscant el terreny més fàcil, recte amunt també es podria continuar però la roca no es veu massa bona...




    El Toni protegint el flanqueig amb una baga sabinera
    La pedra en aquesta tirada és delicada, es flanqueja a buscar una llastra "expanding" que mirem d'acariciar més que agafar-nos-hi; un cop superada es posa vertical i apareixen les darreres dificultats, un Vè+ que farà suar el Toni;
    utilitzant totes les seves armes fa el pas arribant a la reunió!
    El Jaume després de fer el flanqueig i encarant el vertical mur de sortida

    Hem disfrutat molt en aquesta via, ben assegurada, amb algun "alejillo" a les zones fàcils però protegible amb tascons o friends. Estètica, relativament tranquila per la zona on és.

    Reunió amb anelles, preparada per a rapelar. Moltes gràcies als equipadors : J.C.Peña i J Escofet i Notivoli
    El descens es fa rapelant per la mateixa via en tres ràpels, nosaltres, ho férem en quatre ja que no vèia clar que m'arribéssin les cordes a la segona reunió, sembla ser que hi arriben, ja que la tercera reunió tan sols disposa d'una anella mentre que les altres en tenen dues, però no som els primers a errar-la ja que una potent baga unia els dos parabolts de la tercera reunió...Ja ho sabeu, però assegureu-vos-en be que jo la veritat no us ho puc assegurar.(anàvem amb 50)





    Fent "l'indio" al darrer ràpel
    Itinerari aproximat de la via, els dos primers llargs queden amagats per la perspectiva i la vegetació

    Curs d'escalada en roca 3era i 4rta sortides

    Aquest cap de setmana toca consolidar conceptes, dissabte anirem a la zona de les Magdalenes: la Miranda i la Magdalena inferior, i diumenge tornarem a Montserrat, volíem repetir lloc, ja que la pluja de mitja tarda ens va deixar a mitjes...però el Diumenge s'aixeca amb una boira espessa que no deixa veure les parets amb el que preferim anar a Montserrat Sud on les aproximacions seràn més curtes en cas que haguem de fugir de la pluja.
    El Ferràn a la teòrica de "Tècniques de progressió i Seguretat".

    Pujar a la Miranda de les Magdalenes és ja una bona excursió, després de dues aproximacions "esportives": curtes i còmodes, avui toca caminar de valent; per no castigar massa les cames anem per Sant Miquel fins a Sant Joan i d'allà cap a les escales de Jacob, baixar, ja baixarem pel camí dels Francesos i les seves escales.





    El Manel fa una breu explicació de les agulles del voltant: la Prenyada, la Trompa de l'Elefant, La Mòmia i Momieta...


    Ens dividim els monitors: anem a la Miranda dreta i esquerra i a la Sud de la Magdalena inferior. Fa fresca i el dia es va tapant, ens enganxa la pluja tot escalant, al Blai el sorprèn acabant la seva via, va de primer i s'en surt molt bé.
    La paret ha quedat ben molla, amb el que parem a dinar. Ha deixat de ploure i hi ha ganes de tornar-hi, però la roca és ben molla, aprofitem per fer exercicis de muntar reunions a peu de paret fins que un ruixat ara ja ben fort ens fa fora, per la canaleta de les ninfes baixen cascades d'aigua! Busquem aixopluc a l'antic "hotel" de Sant Joan.
    La zona de Sant Benet amb les parets ben xopes després del ruixat

    Diumenge tenim ganes de tornar a les Magdalenes, però com ja he comentat abans, el temps no ho recomanava, amb el que anem cap a Collbató on ens dividirem: jo vaig cap a la Pastereta, el Manel al Frare de Baix, el Ferràn al Jardinet i l'Eduard a la Vinya Nova. Avui fem cordades, treballant sobretot el fet de muntar reunió i assegurar al company, baixant amb ràpel els llargs. El dia s'aixeca i comença a fer sol...A la Pastereta trobem una cordada "veterana", els dic a la Clara i al Bernat si conèixen la persona que ha baixat rapelant, ni idea! doncs és en Jordi Pons, una llegenda viva de l'Alpinisme.
    A mitja tarda havíem quedat tots a Collbató, però l'Eduard em truca que ells es quedaràn una estona més...aviso al Manel i decideixo anar a trobar el Ferràn al Jardinet on acabarem d'arrodonir el dia; el Manel al cap d'una estona també s'ens ajunta, anant però cap als Graus.


    El Bernat començant una via i l'Anna a la del costat, al Jardinet.




    l'Òscar fent un Vè+ als Graus



    La Clara assegurant el Bernat al Jardinet

    Tot baixant de la Pastereta em críden, ei Jaume! és la Gemma i el Pol que són fent esportiva al sector dret, ens han fet algunes fotos i ens les passen, moltes gràcies companys!
    El Frare de Baix al Serrat d'en Muntaner, amb les cordades del Manel. Foto Gemma i Pol.

    divendres, 18 de maig del 2007

    Curs d'Escalada en roca. 2ona sortida.

    practicant el nus dinàmic

    La segona sortida després d'haber tastat el calcari de La Facu és a Montserrat, a la Vinya Nova. Avui toca consolidar conceptes i assimilar el nus de Machard, el de cinta plana i assegurar i rapelar amb dinàmic.
    Montserrat els sorprèn, no hi ha mans! dèien d'entrada...aquesta pedra és molt bona per agafar conciència de l'equilibri i del necessari que són els peus per escalar.
    autoassegurant el rapel amb el Machard










    Un cop fetes les vies de segon s'hi posen de primer, el moment del xapatge els costa, cal practicar aquesta maniobra a casa! Tot i ser "tumbades" l'escalada es troba més difícil que al calcari on les preses són més evidents, això sí les vies són mes verticals.

    assegurant amb el nus dinàmicJa van de primers, els espero dalt i llavors s'han d'ancorar a la reunió i fer els passos per despenjar-se per una anella, feta la maniobra llavors el que fan és baixar rapelant autoassegurats amb el Machard.

    Anant de primer a la via nº10 d'Ona ClimbHem fet dos grups, uns ens hem quedat a l'ombra a les vies nº9,10 i 11 i els altres han anat a la 18 i 19, les de la llastra "protegida" malauradament més exposats al sol! sort que a la tarda hi fa ombra!



    Fent la nº 18










    La colla ben cansats després d'un intensiu d'escalada i maniobres

    Avui acabem a quarts de vuit del vespre, i és que la gent s'ho ha passat molt bé escalant; a l'arribar hem pogut veure unes cabres que estàven a les reunions de dalt i que ens han tirat algunes pedres...això ha consolidat la necessitat del casc...hem gaudit de la panoràmica de l'aresta Ribas i de la Roca gris farcides de cordades.

    Curs d'escalada en roca nivell I i II



    Aquest mes de maig com ja fa uns quants anys estic ocupat amb el curs d'iniciació a l'escalada en roca; arran del canvi de normativa legal per l'accident de la riera de Merlés, les entitats excursionistes s'han vist amb la obligació legal de tenir monitors titulats per a impartir docència. Uns quans voluntaris de la nostra entitat ens vàrem apuntar als cursos de "Monitor iniciador" que organitza l'ECAM i així vàrem poder constituir el que s'anomena Escola Reconeguda de Muntanya.
    Ja portem tres anys amb els cursos i cal dir que tot i que és força dur, també és molt interessant el fet de poder ensenyar a gent que comença. El més dur és que deixes pràcticament d'escalar durant aquest temps, ja que els que han d'escalar són els cursetistes, i només els obrim les víes per després controlar com assimilen les ensenyances, hores penjat d'una reunió controlant les maniobres de despenjar-se correctament, animant els que van pujant, aconsellant-los en els moments de dubte...


    l'Aula de formació amb els dotze cursetistes atents a les explicacions













    La primera sortida és a "La Facu"
    Practicant el nus de vuit
    Fent una via a La Facu, un bon Vè








    Fent de "primera"

    dimecres, 16 de maig del 2007

    DHAULAGIRI 8.167 m. Expedició U.E.S.

    El dissabte anem a rebre el Jospi al Prat, el Roger havia arribat abans per refer-se el dit congelat


    El 29 d'abril els amics Josep Noguera "Jospi" i Roger Sellent assolien el cim del Dhaulagiri. Ha estat una expedició "modesta" però Valenta! amb un esperit modern: lleugeresa, rapidesa, sense oxígen ni portadors d'alçada. Per en Jospi és el seu tercer vuit mil després del Manaslú, primera expedició Catalana en assolir-lo, i el Gasherbrun II. Per en Roger ha estat el seu primer vuit mil després de l'intent al Kangchenjunga.
    Per a la nostra entitat la
  • Unió Excursionista de Sabadell
  • , representa el cinquè vuit mil.

    Camp 2. Fotos Expedició UES 2007


    El 14 d'abril Jordi Pons acomiada l'expedició en un acte dins l'estage social, aquella mateixa setmana aprofitant que l'Edurne Pasaban ens fèia una xerrada el Roger i el Jospi l'acribillen a preguntes sobre la zona ja que l'Edurne hi havia estat i els avisa que no és una muntanya "fàcil".



    Gràcies a la pàgina
  • web de l'expedició

  • estem al dia dels esdeveniments

    Finalment després de molta incertesa i angunia al no tenir notícies el dia 29 assoleixen el cim!
    així ho expliquem a la seva Web:
    29/04/2007
    HEM FET EL CIM!!!!!
    Finalment el DHAULAGIRI (8.167) ens ha deixat trepitjar el seu cim principal.

    El diumenge 29 a les 5:00 sortim cap a cim.
    Havíem quedat amb el Gianni i el Richard per sortir a les 4:00 però entre una cosa i una altra ens esparem 1 hora, cosa que ens refreda bastant (estem a uns -25ºC dins la tenda). A uns 7.600 m. hi ha la famosa travessa que tothom ens havia apuntat com un dels llocs més perillosos de l'escalada. Es deixa l'aresta i es va a buscar la gelera superior per terreny mixt de gel i roca. El trobem menys perillós del que ens havien dit i el fem ràpid i sense problemes. A l'entrar a la gelera trobem unes zones de plaques de vent que en qualsevol moment es poden desprendre. Mirem d'evitar-les per sota. Després d'un llarg flanqueig ja es pot veure el corredor que porta al cim. Sembla relativament aprop i curt, però les distàncies a l'Himàlaia enganyen molt. Cap a les 13:00 entren núvols, es posa a nevar fort i a fer ventisca. Estem massa aprop del cim per tirar enrera i massa lluny per no patir les conseqüències del canvi de temps.
    A les 14:15 enmig d'una forta nevada i ventisca arribem a la cota 8.167 del Dhaula. Molt emocionats per haver aconseguit el somni que tant temps portàvem al cap però alhora molt cansats per l'esforç i neguitosos pel descens que ens espera. A partir de les 19:00 i fins a les 23:00 anem arribant al C3 tots els que hem fet cim: els italians Renzo, Cristina i Gianpaolo, el suís Gianni i nosaltres 2

    El Jospi i el Roger "Congeladets" dalt del CIM!



    Al cim del Dhaulagiri no s'hi van poder estar massa temps ni disfrutar del paisatge, una tempesta per sort passatgera, els va escometre i endurir el fet de fer cim, el Jospi s'està gairebé tres quarts d'hora dalt de tot, mentre que el Roger, que va més endarrera tot filmant, fa cim i avall falta gent! com ens explicava ja amb la tranquilitat de ser a casa, en aquells moments la seva prioritat era BAIXAR!

    La muntanya però els va mostrar la seva mala cara, en el corredor final abans de cim, l'italià Danielle Della Longa, experimentat alpinista i escalador que formava part de l'expedició Italiana juntament amb la seva dona, pateix una patinada caient uns metres, segons el Jospi: una caiguda aparentment banal, com tantes hem pogut tenir fent pirineu, però que té fatals conseqüències pel Danielle, sembla que es colpeja al cap o pateix alguna lesió cervical...morint allà mateix! El Jospi l'intenta socórrer però se'ls hi mor sense poder-hi fer res...sense poder fer res pel malaguanyat Danielle, el problema esdevé controlar la histèria de la seva dona que es vol quedar a dalt amb ell...un drama i a vuit mil metres...la van haber de lligar i entre tots ajudar-la a descendre.




    El Roger i el Jospi al Camp Base

    L'estada al camp tres abans de l'intent a cim va ésser incomoda, sembla ser que vàren haber de compartir la tenda amb un altre company, un okupa, ja que aquests al pujar es van deixar els pals de la tenda...aquest fet va endurir l'estada en aquest camp, pràcticament sense dormir ni hidratar-se ni menjar...moures en un espai tan petit és un sacrifici i no tens ganes de fer res, ni pensar en encendre el fogonet allà al mig...
    La baixada ens explicàven, va ser molt dura, els temps de camp a camp s'allargaven...ja que les forces no hi eren i calia prendre el màxim de precaucions.

    Ja al Camp Base tocava preparar la tornada, però el Roger presentava una congelació en un dit de la ma, amb el que és repatriat per l'assegurança arribant a casa uns dies abans que el Jospi.
    El dissabte dia 12 anem a rebre al Josep, el Roger és amb tots nosaltres amb el seu dit embenat, ha anat a veure al Dr Arregui a Zaragoza, especialista mundial en congelacions, que l'ha tranquilitzat sobre el pronòstic del seu dit.
    La UES organitza un autocar i una bona colla ens arribem al Prat.
    El retrobament amb la familia, els amics i companys és una festa, el Jospi comenta quan la seva dona no el sent, ja només m'en queden onze!

    Dimarts a la U.E.S. ja amb les emocions més sedimentades, el Roger i el Jospi fan una "roda de premsa" en que fan pública la seva PROESA, la sala d'actes és plena de gom a gom, i amb molt bon humor ens expliquen les seves vivències, bones i no tan bones, però que resumeixen com a MOLT BONES i amb ganes de tornar-hi.






    El Roger arriba uns dies abans per tractar el seu dit congelat

    dimarts, 24 d’abril del 2007

    Postres de músic. Roca Narieda. Alt Urgell. 22-04-2007

    La imponent cara sud de Roca Narieda

    Aquest diumenge anem a l'Urgell, volem fer la Postres de Músic a Roca Narieda, els blogs de
  • l'Ignasi (Piades)
  • i el del
  • Ramon (Maneirons)
  • m'en van fer entrar ganes, així quan el Toni comenta d'anar-hi em falta temps per apuntar-m'hi.
    Podeu veure la ressenya de la via gràcies al
  • Blog del Ramon (Maneirons)

  • La via és força llarga 600 metres i ens queda lluny, cal sortir prou d'hora. Serem quatre, el Toni, el Josep, el Pere i Jo.

    Plaques d'adherència no tan ajagudes com pugui semblar

    El Pere,
  • Groinket
  • , ja ha publicat al seu Blog una mica les nostres cuites...el cert és que la via és molt maca, però també prou dura, per l'exposició d'algunes tirades i per la calor i llargada, no només són els 600 metres d'escalada, sinó que també cal una bona aproximació, i un descens entretingut que t'acaba de posar bé els peus i cames.
    Com que era la primera vegada que visitàvem la zona ens va costar una hora trobar la via, de lluny ja vàrem intentar identificar el peu de via, però a l'acostar-te a la paret perds la perspèctiva...Són les deu que comencem a escalar i això que a les sis del matí ja érem al cotxe! Faig cordada amb el Pere i comencem la via, el Toni encara no ha arribat i el Josep el va a buscar.



    El Pere ganyipant una mica a mitja paret

    Un dels llargs "Expo" segons la ressenya d'
  • Ona Climb

  • Com molt bé explica el Pere, atenció amb els llargs, els dos primers són força verticals i mantinguts, escaquejables per una canal a l'esquerra, però millor fer-los ja que són d'una gan bellesa i estètica, diferents al que ens trobarem en endavant, això sí segueixen la tònica de tota la via, poques assegurances fixes, aquí rai però, ja que t'ho pots autoassegurar, més amunt a les plaques s'ha de passar amb el que hi ha.
















    Plaques, no tan tombades, i algún tram "boscós" a mitja via


    A mitja paret baixa la dificultat, hi ha alguns llargs trencats i fàcils, per reservar-nos la traca final pels llargs deu i onze on l'adherència és la pauta, així com la llunyania dels parabolts; ja anem cansats i decidim menjar una mica a la còmoda feixa de la reunió nou. Comentem el fet que tan el Pere com jo ens hem passat alguna reunió, el que tan sols hi hagi un parabolt i la monotonia de les tirades ens fa fer reunió en sabines o ponts de roca...


    A "l'Escaqueig" del desè llarg






    La reunió 10 és força curiosa, fa com un "ninxol" enmig d'una immensa placa prou vertical, et trobes protegit i renoi, en costa sortir-ne per a encarar el següent llarg...i és que l'onzena tirada se les porta, falten sols cent metres per fer cim i et trobes un slab finíssim de sortida amb un arbust a uns quatre metres i el primer parabolt a uns deu! per nosaltres és el pas més dur de tota la via, per la dificultat intrínseca i per l'exposició, en cas de caure abans de l'arbret, tens gairebé un factor 2 tot i posar una cinta a la reunió...això, el cansament, el mal de peus i la poca experiència en adherència ens va posar contra les cordes...finalment aconseguírem arribar a l'arbust on llacàrem un kevlar; a partir d'aquí ja es troben millors preses i disfrutem la tirada
    Cansats però molt satisfets al cim

    El Pere em cedeix el privilegi de fer l'últim llarg, s'ha "currat" les tirades més exposades i li haig d'agraïr. aquí es pot anar col.locant el que un vulgui, però la presa és tan bona que fa mandra aturar-se...un mur final em posa les piles, el pitó és ben doblegat...perquè serà? No trobo reunió al cim, però amb dos tascons grans ho soluciono.
    Dalt de Roca Narieda amb la cua del pantà d'Oliana al fons










    Tot pujant a la dreta es veu la traça de baixada a la tartera, anem cap al segon collet on trobem una fita que ens porta cap a una desgrimpada, anirem fent trams de tartera solta i desgrimpades, primer en tendència a la dreta per anar a l'esquerra quan la paret ho demana; es fa pesada pels peus, però s'en passa via a la tartera, ja al bosc trobem unes fites que ens eviten més esgarrinxades...tardem una horeta però fins al cotxe.



    Ens refresquem al rierol, sort que ha fet vent, sinó ens deshidratem encara més, atenció a partir d'ara amb la calor!








    Coll de Nargó des de la collada del cim

    Hem disfrutat molt en aquesta via, però també hi hem passat molta calor, tot i el ventet, i patit molt de peus, el no estar acostumats a l'adherència potser ens ha fet patir una mica, però el que sí es cert és que amb uns quants parabolts més, evitant el factor dos en algún cas, o fent més evident les reunions en altre, farien aquesta via una gran clàssica de la zona.
    Si voleu veure més fotos mireu la
  • Galeria de fotos de l'Ignasi (Piades)
  • dimecres, 18 d’abril del 2007

    Roca de Sant Miquel. El Faraó de Baix. Montserrat Sud.


    L'agulla de Sant Miquel, el Manel al 6a de la boleta.

    Després de força dies sense anar a escalar per diversos motius, feina, no coordinar bé amb els companys i finalment perquè me n'he anat amb la familia a disfrutar de la neu dels Alps, allà va fer un bon sol sempre excepte el dimecres en que va nevar tot el dia i malgrat això no deixàrem d'esquiar...per fí aquest diumenge torno a escalar, i és que ja m'enfilava per les parets! haig de dir que m'ha anat bé aquest parentèsi, havia entrat en un periode de sobrecàrrega escalatòria i ara he carregat piles i m'han tornat les ganes de menjar-me les parets.

    La Placa Dakota amb les reunions molles
    Estem preparant un Curs d'iniciació a l'escalada al meu club
  • U.E.S.
  • i ens reunim els monitors per a explorar zones i treballar plegats i així unificar una mica més els criteris. Anem al Faraó de Baix, la
  • Placa Dakota
  • és el nostre objectiu.
    Està força mullada però les vies es poden fer, potser alguna arribada a la reunió un pel massa molla, però bé, ens ha agradat i potser hi portarem la gent, tot i que el grau no el regalen per a la gent que comença.
    La segona via que es troba, un quart per disfrutar
    Seguint el torrent que puja cap al Faraó hi ha una "agulla" a l'esquerra, és la
  • Roca de Sant Miquel
  • , anem a conèixer-la. Per a iniciar els cursetistes és un bon lloc, un primer llarg amb molt de canto i ajagut, ben assegurat amb parabolts, per arribar a sota la boleta final on s'hi han obert darrerament vàries víes, veure actualitzacions de la guia Montserrat Sud a Ona Climb.

    L'Ivan i l'Eduard amb el Faraó de fonsNosaltres fem la via nº 1 i la nº3 del pedestal i de la bola final la 1 i la 2, que són les de més a la dreta; al Manel fent el 6a se li arranca una molt bona presa lateral, que ens cau a sobre, sortosament sense conseqüències, ja que les pedres éren d'un bon tamany...a la bola cimera s'hi han obert quatre víes, la més fàcil la de mes a la dreta, a continuació un 6a amb les preses tan noves que tallen com ganivets, llàstima que sígui tan curt aquest tram, l'equipament excel.lent amb parabolts i a sobre ben aprop, en A-0 es podria fer la via...no es dèuen fer gaire aquestes vies es trenquen força cantos encara, però aquí no ens queixarem que les preses relisquen no!. Ens deixem de fer les vies de més a l'esquerra, 4,5 i 6 que es veuen molt atractives, amb un tram de 6c la 5 que s'haurà de probar.

    L'Aresta Escofí al Faraó de baix, dreta.
    Com que l'objectiu avui és el curset, baixem a l'altra banda del torrent, al sector
  • faraó dreta
  • , allà fem dues víes, la de l'esperó, la de més a l'esquerra i una del sector de més a baix on hi ha un munt de vies una a tocar de l'altra...entrada fina de forats amb passos llargs i atlètics, de seguida es perd la verticalitat per anar al mur final on es redreça, hi ha una reunió intermitja que no faig, arribant-me fins a la reunió de dalt, pujo per la via de més a la dreta, molt maca, tot i que cal no tibar massa de la llastra per si algun dia decideix cedir...
    Segona reunió de l'elegant esperó Escofí

    A dalt dos maillons finets, quan hi torni i posaré dues bones anelles, ja que ens les vàrem veure negres per recuperar la corda amb el roçament i els estrets maillons,
    tibàvem el manel i jo i avui encara em fan mal les mans de la força que vàrem haber de fer, semblava que arrancaríem la reunió.

    Algunes víes de la Roca de Sant Miquel. Ona Climb.