Anhels Petrificats, o fent l'Indiana Jones al Torrent del LLoro. Montserrat Sud.

Al fons el Torrent del Lloro, abans hem de passar per la Cova de l'Arcada i travessar el torrent de les Grutes, una bona excursió.
Des que els germans Masó van publicar aquesta via al Mur encaixonat que tenia ganes d'anar-hi, és d'orientació est amb el que tenim solet assegurat i tot i ser curteta es pot aprofitar per a fer la seva germana, la Grimpi qui pugui amb la que comparteix entrada.
El Mur Encaixonat és a l'altra banda del torrent del Lloro, una zona solitària i selvàtica.
Avui el Josep, que no li agrada el fred, s'ha engrescat i s'ha deixat convèncer per aquesta petita aventura...d'entrada ja m'ha costat localitzar on es troba la via...per internet he buscat i tan sols he trobat una referència de la Grimpi qui pugui, la

Lu (Jardí de les Hespèrides)

explica la seva vivència a aquesta via i com arribar-hi, no la deixa malament, això m'anima! però l'Anhels Petrificats...díuen els autors: No apta per a senyoritus!! vaja què serà?

Hem trobat el peu de via amb mes facilitat que no pensàvem!
Esmorzar a l'Hotel del Bruc, que les bones costums no s'han de perdre i cap al Vermell del Xincarró s'ha dit, deixem el cotxe i enfilem la primera pujada que de seguida es desvia a la dreta per anar a buscar el camí de la Cova de l'Arcada. La Font d'en Xebret és ben eixuta...aquí comença la pujada forta, deixem enrrera la majestuosa cova per travessar el caos de blocs i creuar el torrent de les Grutes, seguim planejant, deixem a la dreta el trencall a Coll de Port per seguir per sota l'esperó que tenim al davant entrant al torrent del Lloro. Continuem una estona fins que el camí comença a enfilar-se, a l'esquerra s'intueix un corriol que baixa al torrent, el seguim i per fressa poc clara ens enfilem per on és més fàcil a buscar les parets del davant i ja som a peu de via gairebé sense ni pensar-nos-ho! La gran Alzina de mitja paret va molt be pèr localitzar el Mur.

Penjat de l'artificial del segon mur, el bosquet que acabem de travessar. Sota, primera reunió.

Fa molt bona temperatura, el mur que tenim al davant és prou ferm i compacte, veig força amunt una xapa, per sort abans en una fisura un pitó, sembla prou interessant. M'hi poso, ho dubtàveu?, és fi al començament i cal anar amb compte, ben concentrat em vaig enfilant, no hi ha cap pas difícil, però cal apretar-li; a mesura que m'enfilo millora, també la meva confiança amb la roca. Ja veig la corda fixa que ajuda a travessar el bosquet per enllaçar amb el vertical mur de l'esquerra.
Costa deixar els estreps, el Josep al tram de 6a i disfrutant al cinquè amb roca de primera.

L'artificial és franc, t'has d'estirar una mica, que l'Òscar és força alt i així equipa...la ressenya al quart bolt parla d'un pas de 6a i suposo que és abans d'entrar a una balmeta, com sempre costa deixar les escaletes!! i finalment no em surt el pas, xapo ajudat de l'estrep però baixo i llavors ja surt...renoi aquesta por! la continuació és fantàstica amb passos molt elegants i obligadets que m'oblíguen a concentrar-me. L'entrada a reunió és una mica bruta i de preses arrodonides amb el que aprtofito un forat per posar-hi un Àlien.

"Disfrutant" de la travessa d'Aritjols fins abastar l'Alzina.
És el torn del Josep, començo a entendre això dels Senyoritus...mira això de travessar una feixa amb herbes passa, però és que ara hem de començar la tirada amb una canal entapissada d'Aritjols!!! és ajaguda però té la seva gràcia, el Josep rondina tot enfilant-s'hi, cagon la p...! abasta l'Alzina i hi passa una baga, s'esmuny entre la paret i el tronc i s'enfila dalt, ja té la xemeneïa al davant, s'ho pensa, s'ho mira...l'animo, però fa massa temps que no sortia i prefereix deixar-ho córrer, el despenjo a la reunió i fem canvi de cordes.
De l'Alzina comença la xemeneïa que ràpidament deixarem per fer servir la tècnica de diedre, bona roca i espectacle assegurat.
Remunto el curiós jardí de punxes i m'enfilo a l'Alzina, sort d'haber deixat la motxilla a baix! la xemeneïa és neta, però avisats porto de tot, poso uns quants friends al fons de la xemeneïa i llavors mig en diedre em vaig enfilant, la roca hi és de primera. Gairebé sortint de la xemeneïa trobo un bolt, per sobre poso el Camalot del tres, que no cal però com que el dúia...protegint la sortida cap al diedre, ara toca passar a la paret de la dreta, un dels passos tontos de la via i entrar a una placa ben assegurada que et deixa a un mur en flanqueig aeri a la dreta.

Superat el curiós mur de sortida, on cal mirar-s'ho amb carinyo.
Al darrer bolt m'aturo per estudiar-me l'estratègia, havia llegit que la via reservava una "sorpresa" a la sortida i ja me l'estic ensumant...tinc un flanqueig de roca trencadissa i aeri fins a un mur vertical d'aspecte gens engrescador.
Bé! be haig de continuar no? doncs apa a buscar un romaní cepat que llaço amb delit, d'aquest vaig a buscar un Sabinot retorçat que per la meva alegria és ben fort i que també llaço, sóc sota el mur final, gairebé a la sortida un solitari bolt. Realment és la cirereta del pastís! amb calma va sortint i la roca resulta millor del que semblava, no us explicaré el pas, tan sols dir que us ho podeu protegir molt bé amb un bon assortit d'Àliens i que en sortireu tan satisfets com jo, vaja amb els germanets!!

La reunió cimera és en un arbre.
Mentre recupero el Josep, vaig rumiant que la via m'ha agradat molt, potser serà que de Senyoritu en tinc poc, vaja! però és que és molt ben trobada i el conjunt, aproximació, descoberta i escalada et deixa plenament satisfet, llàstima que es fa curta, curta però no tan, que al voler tornar a dinar a casa ja no ens queda temps per fer la seva veina, la Grimpi qui pugui, però potser millor, així ja tenim excusa per perdre'ns per aquests salvatges topants un altre cop.

Avui hem passat calor! ja tocava no?
Del cim anem cap al nord seguint traça poc marcada i que s'anirà definint, força amunt trobem el que sembla un camí que es decanta a la dreta i baixa al torrent, ja al llit del torrent el seguim habent de fer ramonage i altres tècniques de barrancs, també es pot rapelar, ja que a cada ressalt hi ha instalació preparada, però ens estimem més anar fent el mico; uns quants ressalts més endavant trobem el camí a l'esquerra que ens deixarà al trencall on hem començat aquest matí.

Fent barranquisme pel Torrent del Lloro tot tornant a peu de via on hem deixat les motxilles.

Ressenya que trobareu a la pàgina dels amics de

Ressenya.net

i trajecte aproximat de la via sobre el terreny.

Així com el Cavall dels Brucs va ser una descoberta per mí, aquesta via també ho ha estat, m'ha permès conèixer uns racons ferestecs i de gran bellesa i tranquilitat.
D'escalada exigent, però no difícil, assegurada on cal i a protegir on ho demana la paret, quatre aritjols no desmereixen la via, amb una roca prou sòlida, a mí m'ha sorprès gràtament i us la recomano. Tanmateix aneu-hi amb menys presses que nosaltres i aprofiteu per fer la seva germana Grimpi qui pugui, que també promet força aventures.
Gràcies als germans Masó per haber sabut oferir-nos aquesta via, no puc amagar que m'ha agradat i molt!

Patinada al Lloro, èxit al Frare. Frares encantats. Montserrat. 25-06-2011.

Admirem l'imponent Lloro del Frare gros estant, impresiona!!
La calor apreta i tots busquem l'ombra i la frescor i quin lloc millor a Montserrat que la muralla Nord? amb el Toni fem cap a la Realitat Virtual al Lloro, fa dies que no plou i pesem serà una bona opció. Fent l'entrepà a l'hotel del Bruc sense saber-ho coincidim amb la colla Xapoutot, després sabrem que ells també fan cap a la muralla Nord.

El Toni a la reunió O de la Realitat Virtual. Desapareixent engolit per la vegetació.

Fem l'aproximació per Can Massana i coll de Guirló gaudint dels raigs de sol que travessen la cadireta; remuntem cap al Bisbe i poc després passat l'Escolanet busquem la "nostra" canal. La vegetació gairebé la fa desapareixer!! però la trobem: dos espits a la pàret ens avisem que ja podem equipar-nos.
Començo, la canal és força humida, però es pot anar fent amb compte, cada cop és més moll, fins al punt que posar la ma a la paret vol dir rentar-se les mans! passo sota el bloc empotrat i per enfilar-me i entrar a la reunió hi haig de posar molta atenció que ara és tot xop. Per sort la rampa d'entrada a la reunió no és tan molla i puc arribar-hi bé. La continuació pero es veu tètrica i molla...quan arriba el Toni decidim que avui no és el dia i equipem la reunió ambm una baga i un mailló i rapelem.

Arribar a la primera reunió va resultar una tasca delicada, les parets regalimaven!
Decebuts, però convencuts que havíem pres la decisió correcta, havíem llegit que al quart llarg hi havia un pas que moll era molt difícil de passar, canviem de plans i ens arribem a coll de Port per seguir pel camí alt de Frares fins a la Bernat i Amàlia al Frare gros, que el Toni ja havia fet però no li sabia greu tornar-hi, gràcies Toni!
La opció "B" va resultar encertada i la cara Oest del Frare gros ens va fer disfrutar.
Després de la suada s'agraeix l'ombra del Bastó del Frare on comença la via, jo ja havia fet aquest desagradable primer llarg quan amb el Pep Graells vàrem fer-hi un intent, però el fred que fèia al segon llarg ens va fer fora, amb el que avui li deixo pel Toni que així farà les tirades que no havia fet de primer.

Delicat, que no difícil, primer llarg de la Bernat i Amàlia, on la roca discreta et fa anar amb molta cura.
Amb precaució, el Toni va enlairent-se, passat el segon espit hi ha un tram molt llarg sense res i la tendència, ja que és més fàcil és d'anar cap a la dreta, però si un si fixa i segueix una mica en tendència a l'esquerra, seguint la vertical de els anteriors xapes, s'acaba trobant un tercer espit! el Toni gairebé s'el passa. D'allà, ja més tranquil, es va ajaïent per arribar a la reunió caminant. No trobarem reunió, cal fer-la en unes migrades sabines a peu de paret.
Còmoda primera reunió abans d'encarar un mur vertical i exigent.
Tot el que té de rara la primera tirada ho té de sorprenent i maca la segona: un inici d'artificial, dos o tres passos, amb una sortida espectacular cap a la dreta on trobem les preses justes per a poder deixar l'estrep amb tranquilitat, llavors la dificultat se sauvitza, cal decantar-se ara cap a l'esquerra a buscar un pitó amagat, el pas clau és superar el llabi i entrar a la placa. Els espits es nota que són posats a ma, hi ha els justos i necessaris! amb el que cal escalar. Un friend sota el llabi de sortida ens anirà molt bé per protegir l'arribada dalt del Bastó.

Investigant el terreny abans d'abandonar els estreps.
Fem reunió en unes fermes Alzines, a l'ombra, al davant tenim un rebot senzill, és el mànec del bastó! una senzilla grimpada per superar-lo i situar-se a la pregona canal del Frare on continua la via.

Frescal i ombrejada canal on comença el mur final, després de coronar el "mànec del Bastó del Frare.
Aquí la Bernat i Amàlia aprofita un llarg d'una altra via que no tinc identificada i que es caracteritza per tenir un artifical amb grans i propers burins amb plaquetes artesanals. La burinada és tan propera que pots fins i tot saltar-t'en algun.
La reunió és en una marcada però petita balma repleta d'aquests sobredimensionats burins, fins a cinc o sis! Reunió no massa còmoda pel que vaig intuir, quan arribo el Toni em vol fer marxar ràpidament!

El penúltim llarg és gairebé tot artificial, avantsala d'una sortida sorprenent.


Penjats de la reunió em miro amb respecte el que ara em toca, el Toni m'anima, em diu que és el millor llarg de la via i que no pateixi que es van trobant espits...sortida de reunió pel llabi esquerra de la balma, vertical però ben assegurat; passats uns primers metres en direcció vertical, la via es decanta clarament a l'esquerra fent un flanqueig espectacular, tècnic però no difícil, d'aquells llargs d'anar buscant el més fàcil per no cansar-se, amb bona però escadussera presa. Un darrer espit i no veig res mes...cal ara sí tirar amunt que això ja perd fieresa, però sense perdre la concentració que encara resten dos rebots...una excursió d'uns deu metres i arribo a a reunió! tenia raó el Toni, una tirada que bé mereix haber pujat fins aquí!

Magnífic darrer llarg, vertical i amb ambient, i que per si sol ja paga la pena tota la via!
Deixant enrrera la muralla final, amb una arribada amb molt d'aire entre assegurances.
Mentre asseguro el Toni admiro el Lloro que avui ens ha rebutjat, però ben segur que aviat ens hi enfilarem! Una via discontinua aquesta, amb dos llargs "potents" que per si mateixos justifiquen l'excursió vertical que representa la via amb la travessa del Bastó i el Mànec del Bastó, molt ben trobada, cal felicitar els germans Masó que a més hi van estalviar força els espits, gràcies a la qualitat de la roca que és excepcional llevat de la primera tirada.

Antigues reunions dalt del Frare gros, sortosament ja no en ús, però deixades "in situ" com a testimoni del material utilitzat fins no fa molt.
Trobem dues instal.lacions de ràpel, la primera prop de la reunió de sortida ens deixarà a la canal d'on venim, més al sud una altra que ens fa baixar per la banda de l'aresta brucs i ens deixa al capdamunt de l'alt camí de Frares el que ens anirà molt bé ja que farem cap a Coll de Port baixant per l'ombra que s'agraeix.

Sorprenent visió del Bacallà.

Ressenya dels germans Masó, com sempre molt detallada i útil.
Una via curiosa, on cal donar la "talla" en els llargs segon i darrer, amb un primer on caldrà concentració i un tercer de tràmit. L'artificial del quart sembla ser que és una via antiga de la que no en tinc referències i que els germans Masó van aprofitar per obrir el darrer llarg, una petita obra d'art i que per ell sol ja paga la pena. Us la recomano, la seva orientació oest la fa ideal per als dies de calor si ens llevem d'hora, a l'hivern hi fa molt fred!!

Agulla del Romaní i Turó del Pou de l'Enclusa. Frares. Montserrat. 03-04-2011.

L'amagada i modesta agulla del Romaní, al cor de Frares.
Ara farà uns deu dies vam anar tota una colla a Frares amb la intenció de fer la Joan Cervera a la cua del bacallà, recentment oberta pels germans Masó...però ja abans d'anar-hi i comentant-ho amb l'amic Wolgang m'adverteix que la via té una roca pèssima i que ells van baixar-ne després del darrer parabolt abans de la primera reunió...la qüestió em mosqueja ja que els companys són prou solvenbts...però penso que potser era una altra via. Quan la trobem veïem el mosquetó que hi van deixar que ens confirma que sí, és la mateixa via...el començament és brut i amb una roca molt compacta amb preses fragmentades i poc evidents, a més el primer bolt força amunt...la veritat que ni ho provem i a posteriori me n'arrepenteixo, però la questió és que aquell dia ens desinflem i tornem al camí...que fem? sortosament el Toni ha dut algunes ressenyes i decidim anar a fer l'agulla del Romaní.

La primera tirada és poc atractiva, amb algun tram exposat...

Tornem al coll del pas del príncep i baixem en direcció a la canal del lloro, a mitja baixada agafem un trencall a la dreta amb marques de color blau. Aquest camí ens pujarà fins la base del dit, però només travessar el torrent anirem a buscar l'agulla que és darrera el Bacallà...amb intuició i ganes l'acabem trobant.
Són tres tirades, la primera força trencada, però com que no és gaire dreta es puja bé, un espit protegeix la placa on comença a posar-se dret i llavors es redreça fins sota un mur vertical; sota poso un àlien i vaig a xapar l'altre espit. Tinc un mur que és cotat de V+ però per mí no baixa de 6a, es veu a la dreta que s'ha trencat força, potser abans per allà es pujava millor, jo vaig haber de tibar com mai!! ara que potser també és que estava fred ja que fins aleshores tot ha estat molt light...

Reunió en una Sabina al cim de l'agulla Brian Epstein, des d'on observem el diedre que ens espera, prou atractiu!.

Passat aquest mur ja caminant fins a fer reunió en una sabina, som dalt d'una agulla que els germans Masó han batejat com a Brian Epstein. D'allà ens caldrà caminar i baixar a un frescal collet d'on continuarem el següent llarg.
Escalada tècnica i divertida, on els arbusts de la vora seran les nostres assegurances.

Ara és el torn del Toni, l'itinerari és espectacular, ja que s'aboca a la muralla nord i la roca hi és rentada. Un pitó ens assegura el primer tram per anar seguint tot llaçant arbusts i sabines al gust. Un altre pitó en un tram on la roca és delicada i ja perd seriositat per anar decantant-se a la dreta, dalt d'un relleix es fa reunió de dos espits, un d'ells amb la funda ben sortida (atenció!). Ara resta un tram de canal fins al cim que faig jo, al final un ressalt amb molt bona roca per arribar a cim. Reunió en una altra sabina.

Satisfets dalt de l'agulla, encara hem salvat el dia.
El cim té bona vista cap el dit i l'agulla fàcil on veïem una cordada a la via del Senglar. Una desgrimpada per parar-hi atenció i som a una canal que baixem cap a l'oest, al davant tenim l'agulla del Turó de l'Enclusa on els germans Masó hi van fer l'aresta brucs, la via és neta, amb el que possiblement ja s'havia fet, però la questió que ells l'han publicat i cap allà que anem, que el Toni s'hi vol posar.
El Toni al Turó del Pou de l'enclusa, una bona torna tot baixant.

Una grimpada fàcil fins al peu de l'agulla on es pot posar un àlien a la base, ja col.locat a la placa va a buscar un evident merlet que llaça i d'allà en diagonal a la dreta es va enfilant fins dalt. Cal no refiar-s'en ja que tot i no ser dolenta, es veu delicada. Ràpidament pujo l'agulla per retrobar-me amb el Toni, ha estat divertit i una més al sac, la veritat que no val la pena anar expressament, però érem a sota...mirem d'afanyar-nos que el Jordi i el Josep ens esperen, però ens costarà força sortir de la jungla d'aritjols i bardisses fins trobar el camí cap al refugi i el coll de Guirló.


Anant a buscar el camí admirem una cordada al Diedre impepinable del Pepino.

Característiques ressenyes dels germans Masó que podreu trobar a

La Noche del loro

Unes vies per a col.leccionistes que per si soles no justifiquen la caminada fins allà, però com a segona opció no han estat malament.

Um bon regal! la GAM al Bisbe. Frares. Montserrat. 25-07-2010-

L'agosarat perfil del Bisbe és present el miris d'on el miris...
Un bon regal sí senyor, i és que el dia de Sant Jaume amb el Toni ens proposem d'afrontar l'aresta GAM al Bisbe! aquest cop sí! i és que en altres ocasions el fred, el vent o...me n'havien allunyat. Quedem ben d'hora que jo haig de ser a dinar a casa que hem fan un dinar de Sant Jaume familiar.

A mesura que ens hi acostem no podem deixar d'admirar aquesta línia.
Som al juliol i suem força al llarg camí d'aproximació, triem arribar-nos-hi per Can Massana i Coll de Guirló seguint el camí a coll de Porc; ja de lluny albirem l'esbelt i elegant esperó. Malgrat haber matinat són passades les nou del matí que comencem la via, serà l'unic tros en que el sol ens tocarà, ja que fins arribar dalt l'ombra serà present, això, afegit a un ventet persistent, farà que no patim gens de calor i fins i tot ens haguem d'abrigar a estones (un luxe a finals de juliol).

El primer llarg és trencat, terrós i amb una entrada a reunió espectacular!
Les dues primeres tirades són ben diferent al que trobarem a continuació, terreny més pirinenc que Montserratí, i amb roca a vigilar. Tot i el generós equipament entrant a la reunió ens caldrà un encastador per protegir un pas atlètic i poc evident.
La reunió és en un replà molt còmode, s'agraeix pel que vindrà! Continuo amb el següent llarg, que el Toni encara no ha "escalfat"; em sorpren: un primer tram agraonat i arbori m'aboca a un diedre obert on la clau és entrar-hi, aquest es fa vertical i estret acabant en xemeneïa. La xemeneÏa em costa i haig de superar-me de les cintes...amb calma però, es deixa fer, però hi cal concentració i col.locació.
S'acaba en una canal que mor dins una "cova"; es pot fer reunió a la seva entrada però opto per continuar i sortir a la llum fent-la a les envistes del magnífic diedre del tercer llarg.

La segona tirada comença extranya i arborícola, per acabar espeleològica! visca la variació!



Des de la segona reunió, l'escletxa-cova. Sòlid reequipament per cel.lebrar el 50è anniversari del G.A.M.
El Toni ja ha posat fil a l'agulla, comença un dels milors llargs de la via, el diedre del tercer llarg. Podríem dir que entrar-hi és el més rar, llavors ja es va fent, però les preses no hi són tan bones com m'esperava...cada cop es va fent més vertical i l'ambient sota els peus també.
Impressionant fissura-diedre del tercer llarg, d'antologia!
El Toni m'avisa que ja munta reunió, perfecte! estava agafant fred, i és que aquesta reunió és també força còmoda, a peu pla, això i l'airet m'han anat refredant. Trobo prou potent el llarg, no l'encadeno, però tampoc m'hi mato...em sembla que encara m'imposa la paret!!

Gaudint però suant aquest vertical i mantingut diedre.
El Toni s'ho ha muntat prou bé en aquesta reunió, ha allargat les cordes i s'ha posat en un replanet que fa que estigui mitjanament còmode! Ara torna a ser el meu torn, m'ha tocat el llarg d'artifo, a veure com anirà...la sortida és tonta, cal enfilar-se a buscar un pont de roca i llavors flanquejar a la dreta, aquest aeri flanqueig, tot i ser fàcil em costa, la roca rentada de cara nord, el pes de la "por", no sé, però fins que no arribo a la línia de xapes no em tranquilitzo...llavors m'ho prenc en calma i vaig forçant en lliure: la proximitat de les assegurances ho permet. A mitja paret sembla que els peus desapareixen i llavors haig de fer A-0 en algun pas i fins i tot trec l'estrep per no cansar-me massa en un pas. L'arribada a la penjada reunió se les porta, potser és el cansament però.

Sortida del quart llarg, flanqueig que es fa mirar per anar a buscar la vertical. El Toni superant la placa.

Aquesta reunió sí que és incòmoda, ben penjada i sense lloc on reposar els peus. A més la tirada és llarga i entretinguda amb el que acabo que no sé que fer amb ells...
Ja reunits, el Toni marxa rèpid cap amunt, és la cinquena tirada, no tan mantinguda, però encara dins la immensa i imponent placa central. Comença recte amunt a buscar un gran merlet que no es llaça ja que al costat hi ha un bolt (?) per anar decantant-se a la dreta a buscar un llabi fissurat on un pitó ronyòs ens saluda! d'aqui un esperó ben farcit de preses però molt mantingut i vertical ens deixarà a la propera reunió.


Incòmoda i penjada quarta reunió. Les peces noves acompanyen les antigues.

La cinquena tirada és més "humana" i la disfrutem de valent!

El Toni se la fa prou bé, remuga veïent el pitó, però no s'hi pensa massa i cap amunt a buscar els bolts que el duen a la reunió. És el meu torn, estic delerós per deixar la incòmoda postura i tornar a grimpar! vaig concentrat i animat, aquest llarg es pot fer i el vaig forçant i esforçant-m'hi...el tram final és ben dret i mantingut, sortosament les preses hi són i de peus vaig aconseguint bona col.locació, poc a poc m'el vaig traïent i aconsegueixo fer-lo "net", jo també sembla que em vaig escalfant i perdent-li el respecte a la "Paret".
El Toni apunt d'encetar el sisè llarg, que tot i ser més senzill, amaga sorpreses.
Ens queden dues tirades i anem prou bé de temps, aquesta es veu menys mantinguda, però aquí la roca té un aspecte "sospitós", ja veurem...surto per terreny ajagut fins a sota un desplom, sembla més fàcil del que serà finalment, ho probo de fer en lliure però no m'en surto i acabo tibant de cinta per abastar el ronyós pitó que em permet sortir de la balma, uns passos curiosos a l'esquerra i soc sota la berruga cimera. Reunió!


Pitó de via, acompanyat de les cuques que caracteritzen la paret! Darrera i còmoda reunió. Pas de sortida, renoi amb el pas!

El Toni content i satisfet al cim!
El Toni xalarà en aquest llarg, amb la feina feta i el cim a l'abast...una disfrutada. Ens resta superar la berruga del cim, un pas a bloc que ni tan sols ens plantegem, estrep i tibada amunt, i quina tibada!! el sento allunyar-se a poc a poc, que això no s'ha acabat encara em diu, i poc després Cim!! em pots deixar. No m'ho penso gaire i amb un cop de pedal supero el desplom, assaboreixo la boleta final fins reunir-me amb el company. Realment ha estat un bon regal de Sant Jaume!!
Ara però tocava córrer que a casa m'esperen, sempre amb presses renoi!!
arribo tard, ja són a les postres, però estic molt satisfet i veïent-me la cara no em fan cap retret i és que ja em coneixen!! gràcies familia.

Ressenya molt acurada a agraïr a

Ona Climb-La Noche del Loro.