dilluns, 26 de novembre del 2007

Paret de la Formiguera. Sant Llorenç de Montgai. 24-11-2007.

Aquest cap de setmana tenim cap de setmana de curset: hem proposat un curs de perfeccionament adreçat a gent que hagi assolit el nivell dos d'escalada en roca de cara a consolidar conceptes i introduir-ne alguns de nous. Així dissabte anem amb l'Elisabet, la Mireïa i el David cap a Sant Llorenç de Montgai.

El Panta de Sant Llorenç de Montgai des de la paret de la Formiguera

Ens hagués anat millor ser quatre cursetistes, però no ha pogut ser, el Manel fa cordada amb el David i jo aniré amb l'Elisabet i la Mireïa; elles faran la seva cordada, i jo pujaré primer restant a la reunió. D'entrada al primer llarg fem algunes pràctiques d'abandonament i repassem dubtes, introduïm el nus cabestany (ballestrinque)per anclar-nos a la reunió.

Les dues cordades a peu de paret


A la primera reunió, esperant la cordada.

El Manel i el David són a la via Garrets-Eusebi, la seva reunió és una mica més alta i menys còmoda que la nostra.

El David muntant la primera reunió, una mica més amunt que la nostra

La Martinetti es pot fer en quatre llargs, però el segon és molt curt amb el que empalmem els dos en un, la tirada llavors és espectacular, ja que el que seria el tercer llarg és força vertical i mantingut, l'entrada a la reunió és curiosa.


El Manel al segon llarg assegurat pel David

L'Elisabet començant la segona tirada, força llarga i mantinguda

Ben atenta a la placa, força tècnica i amb les assegurances justes.

Concentració extrema al flanqueig abans de la reunió, un passatge espectacular i molt bonic de la Martinetti

A la reunió, hem de planificar com la instal.lem, qui sortirà primer, com hem de recollir la corda, en resum anticipar-nos al que haurem de fer per així evitar pèrdues de temps, a més aquí ja no estem tan còmodes.


La mireïa recuperant el llarg


Sense gens de fred al flanqueig, i ben concentrada!

La Cordada a la segona reunió, que tremolin les parets que faran feina!

El Manel a la via del costat.
El darrer llarg ens guarda un regalet, un pas de V+ amb l'assegurança una mica lluny, passat aquest la dificultat baixa una mica i ens permet disfrutar d'una petita bavaresa fins i tot. A la via del costat la dificultat és potser més mantinguda, així com la verticalitat, però amb bones preses. El David és l'encarregat de fer-la i s'en surt prou bé, lluitant-la! De la meva cordada, ara és el torn de la Mireïa, que ha pujat freda el segon llarg i amb no massa bones vibracions...però s'encara al llarg, que cal dir-ho és sever, l'alçada, la finura...i el va traïent, fins li cal recular, ja que ha xapat malalment una cinta.

La darrera tirada és ben vertical i sostinguda, el David se la treballa molt bé.

Emergint del darrer llarg!
Arribant a la reunió cimera. Nosaltres no la xapem i ens anem a la dels ràpels.


El Manel disfrutant del primer ràpel

Aprofitem fins que s'ens fa de nit, plegarem les cordes a les fosques, i encara ens han quedat coses a practicar, ho deixem per diumenge que seguirem matxacant!

Impressionant cova a un extrem de la paret de l'Ós, si us hi fixeu hi ha dues persones que hi escalaven.
Ha estat una jornada molt intensa, tan que ens ha passat el temps volant, i hem arribat al cotxe de nit! i és que l'interès i les ganes de tots tres ha estat "BRUTAL" com diria el Manel...

Si voleu una ressenya la podeu trobar a:
  • La revista Vèrtex
  • dilluns, 19 de novembre del 2007

    Punta Kurz i Mont Brulé. Vall d'Aosta.

    Aquest agost hem estat a la Vall d'Aosta, cada estiu la Unió Excursionista de Sabadell, el meu club, organitza una acampada social i enguany hem estat a Bionaz, a la Vallpelline.
    Tot l'any faig escalada i aquests quinze dies canviarem una mica l'activitat, les meves filles encara no han fet un quatre mil i aquesta és la ocasió.
    Ens plantegem fer dos 4.000 i per això cal aclimatar bé. La primera presa de contacte amb els Alps serà la Punta Kurz (3496) i el Mont Brulé (3591)

    Llac de Place Moulin (2000m.) d'un blau turquesa que enamora

    Hi ha un bon desnivell, 1600m, amb el que decidim fer nit al refugi Nacamuli a mes de 2800m. així aclimatem. El camí és marcat amb el número 8, així que començem a caminar en direcció al refugi Prarayer, que és al fons del llac, però de seguida ens enfilem sense descans per anar a buscar la Comba d'Oren, vall encisadora, amb alguna granja d'ovelles perduda pel mig.


    A la capçalera de la Vall d'Oren, abans del tram "attretzato"

    Dinem a la capçalera de la vall just abans d'un tram força dret, equipat amb graons i alguna cadena, i que et deixa en una plàcida coma des la que veïem força amunt el refugi.
    Ja s'olora el refugi, enfilat en un ressalt a l'esquerra de la vall, al fons mig tapat el coll Collon

    Passem unes clapes de neu i per un corriol força ben marcat anem fent les giragonses cada cop més dretes, que ens fan agraïr l'arribar dalt de tot, abans deixem errera el refugi Collon, que només serveix a l'hivern com a lliure.
    El Refugi Nacamuli és acollidor i nou, recomanable. El sopar és fantàstic, gairebé no ens l'acabem!
    Refugi Nacamuli (2828m), bon tracte, bon menjar i entorn Alpí.
    El coll Collon des del refugi, en sobresurt "La Vierge" impressionant agullot enmig del coll ja al vessant Suís.

    A punta d'alba menys quart com li agrada a l'Àngel abandonem la comoditat del refugi, d'entrada ens toca baixar al fons de la vall per remuntar desseguida cap a la collada, a nevat recentment i trobem força neu i ben glaçada. Dalt el Collon hi fot un fred intens i a més vent! ràpidament remuntem cap a la dreta i quedem arrecerats. Ens agrupem per cordades però de moment no ens lliguem.
    Al coll a més de 3000m i a l'ombra hi fa força fred, estem sota zero; al fons ja assolellada la Becca d'OrenLa primera pala es va redreçant i endurint, amb el que ens encordarem. L'esquiable Becca d'Oren a l'altre vessant gaudint d'un bon sol.

    La pala es va redreçant i la neu cada cop és més dura, uns de la colla s'han aturat per encordar-se, a mí em sembla que no caldrà, però la Núria m'avisa, no ho veig clar...se m'encén ràpidament el llum vermell!!! que ningú es mogui, trec la corda i ens encordem. M'emprenyo amb mí mateix, anem amb companys poc experts i no m'he adonat que ho podien estar passant malament, sort de la Núria!

    Estètica cornisa que dóna caràcter a la Punta Kurz

    Abans d'arribar al primer cim hem de fer una aèria cornisa amb sortosament, neu ben toba, però que impresiona, a l'esquerra cau vertical sobre una pregona morrena.
    Som a la Punta Kurz! ens felicitem, no ha estat fàcil, la neu glaçada ha fet treballar a fons els grampons. Ara el proper objectiu és el Mont Brulé, però es veu la carena a trossos molt brillant, sembla verglaçada, amb el que decideixo que la Núria es queda aquí, no vull fer-la patir, ella hi està d'acord i ben contenta del que ha fet.
    Uns quants segueixen cap al Mont Brulé i en tornar ens donaran la raó, la carena no estava per anar-hi a fer pràctiques!

    La Núria contenta dalt la Punta Kurz, bon bateig alpinístic!

    A la baixada no ens podem relaxar encara, la cornisa altra cop, i la pala que encara té la neu prou dura...per fí s'acaba la neu i ens traïem els grampons, aquí ara hi fa força caloreta. Un darrer esforç per tornar dalt del Nacamuli on hi havíem deixat coses i ara sí tot baixada. Abans d'arribar al Llac en una borda granja comprem formatge "Fontina" típic d'aquestes valls Alpines Italianes.
    El Mont Brulé i la Dent d'Herens a l'esquerra. L'aresta és verglaçada en alguns trams.

    Placa de la Poma. Els Graus. Montserrat Sud. 17-11-2007.

    Aquest cap de setmana fem una escapadeta ràpida amb l'Òscar, tots dos tenim tan sols el matí lliure, amb el que decidim anar a una zona ben assolellada, que fa un fred que pela! i amb poca aproximació.
    Als Graus hi he anat força vegades, però mai havia probat les vies de l'agulla anomenada Placa de la Poma (Ona Climb). A l'actualitat hi ha tres vies de 20 metres, un V+, un 6a i un 6a+/V+.

    l'Òscar a peu de via, una raconada acollidora i ben protegida del vent i el fred.


    Pany de paret amb bona presa i forats magnífics. Escalfem al V+ Pinchos no morunos.



    L'Òscar superant el sostre.


    l'Òscar a Pinchos no morunos i el Jaume a Gamarús alegre, una via de "10" per a mí.


    El tram final és molt divertit, amb preses increïbles, una disfrutada!


    D'esquerra a dreta: Gamarús alegre 6a(nº8), Pinchos no morunos V+ (nº9) i Atxís,Txús 6a+/V+ (nº10)
    Foto de la zona esquerra dels Graus d'
  • Ona Climb


  • Ens han agradat molt aquestes víes, bona roca i ben equipades, felicitats a J Vidal, P. Forts/Thais i Claudio!
    volíem continuar amb les vies de la roca del Sioux però hem hagut de marxar més d'hora del que volíem, el dentista n'ha tingut la culpa oi Òscar?
    Aquest sectoret és molt recomanable, destacaria com a via per disfrutar la Gamarús alegre 6a, a nosaltres ens va semblar fins i tot més fàcil que la seva veïna Pinchos no morunos V+, potser perquè va ser la primera i fèia fred encara...i la que menys ens va agradar és la en teoria més difícil, l'Atxís.txús que té una entrada díuen de 6a+ però que no ens ho va semblar, llavors és més discontinua, passa una franja ajaguda per acabar per la Pinchos no morunos amb qui comparteix reunió; aquesta són dos parabolts units per un cordino i maillons per despenjar-te, quan hi torni prepararé unes plaquetes ambm anella per a millorar la instal.lació.
    Malgrat el grau gens apretat, no és precisament una zona per a aprenents, les assegurances no és que allunyin, quan ho fan hi ha bona presa, però cal anar-hi amb el grau consolidat, com diu el Pere, aviso para navegantes.
  • dimarts, 13 de novembre del 2007

    Via J. M. Andreví a la Miranda de Can Jorba. Setembre 2007. Montserrat Sud

    Fèia temps que tenia ganes de fer la Josep Maria Andreví, quan erem a la Gloria m'hi vaig fixar i m'atreïa...finalment un dia de setembre lliguem caps amb en Wolfgang i ens n'hi anem. Can Jorba és ideal, té de tot, esportiva, clàssica, barrancs...vaja gairebé un parc temàtic pels qui ens agrada esgarrapar pedres, i a mes amb poca aproximació.

    Can Jorba, una raconada atraïent

    El primer llarg és un atraïent esperó a l'ombra de les alzines, amb el que això comporta...el primer espit és força amunt, però si arriba bé, xapat aquest, es nota que la via és oberta per baix, la dificultat baixa; l'esperó s'acaba en una còmoda franja per continuar en un tam vertical però amb una fisura que permet una escalada tranquila, superat aquest tram s'ajeu i per terreny no tan franc, en diagonal ascendent a l'esquerra s'arriba a la reunió.
    Emergint de la foscor de les alzines, deixo enrrera l'esperó.
    Passat el tram vertical s'ajeu per anar a buscar la reunió

    La primera reunió és còmoda, s'en surt a la dreta per continuar el següent llarg: es fa un flanqueig horitzontal, baixant un pel, per anar a buscar una franja de bona roca, amb fissura, l'aspecte del tram vist de lluny no és massa bó, però cal felicitar els germans Massó perquè van saber trobar els millors panys de roca.
    Les assegurances hi són allunyades, però es poden complementar amb tascons o friends. Al final del llarg es posa dret i cal mirar-s'ho.

    A mig llarg, abans del tram més finet.
    Per arribar a la reunió t'ho has de mirar una mica, un llarg molt divertit!

    La segona reunió també és còmoda, el que s'agraeix! ara ens toca el darrer llarg, es veu ajagut, és fàcil i en conseqüència amb les assegurances justes, hi ha un bon passeig fins al muret final, jo hi poso algun trasto entremig. Es posa dret, ara cal anar en diagonal a la dreta seguint una llastra, per trobar els millors passos, un pont de roca i reunió! un bon Pi retorçat a proba de bombes.

    Buscant l'espit perdut!

    Cansat de buscar, sota el muret final.


    Una sòlida i vegetal reunió cimera

    Magnífic equipament per una via oberta per baix, amb esperit clàssic.
    Les parets d'esportiva del sector Odio AfricanoRessenya de la via manllevada d'
  • Ona Climb

  • Una via recomanable, de dificultat assequible i on es pot disfrutar equipant-la si es vol. Nosaltres vàrem baixar en dos ràpels de 60. Molt recomanable.
  • diumenge, 4 de novembre del 2007

    Via Barcelonets al Serrat Est de la Pastereta i Normal a l'Agulla del Frare de baix. 3-11-2007.

    Aquest dissabte, enmig del "pont", em passa a buscar el Toni per anar cap a Montserrat. L'objectiu és la Barcelonets a la Pastereta i si ens queda temps alguna altra, el diedre Bonnington potser...El Toni ja l'havia feta fins a l'artificial, no portaven estreps aquell dia i van haber de deixar-ho, avui amb els estreps apunt encarem la caminada fins a la Pastereta.

    La Pastereta des de l'agulla del Frare de baix.

    La Barcelonets és al vessant est de la Pastereta i surt just al costat de la Pacho Hidalgo, per un mur de molt bona roca superat el qual decanta cap a la dreta en un flanqueig fàcil, però amb "aire".

    Ressenya i foto d'
  • Ona Climb

  • No em cansaré d'agrair a Ona Climb la magnífica informació que ens faciliten, gràcies a les seves actualitzacions vàrem saber d'aquesta via.

    El primer llarg comença en un mur dret i de bona presa, per disfrutar! cap al final s'ajeu i és quan ens decantem a la dreta fent un llarg flanqueig cap a la reunió que és en un còmode replà. Com que el darrer tram és fàcil, els parabolts hi són escassos...millor no perdre la concentració.


    Des de la primera reunió, el flanqueig del primer llarg



    La següent tirada és curta, una grimpadeta per un terreny trencat ens porta a un muret vertical on trobem una roca excel.lent amb bona presa i les assegurances ben aprop al tram de 6a per allunyar un pelet més en sortir-ne.


    Tram trencat i fàcil que remuntem a la dreta per anar a buscar el mur clau de la segona tirada


    Ja tenim al davant el sostre de sortida, deu n'hi do!, jo no les tinc totes...l'artificial i jo no som precisament un per l'altre, vaja parlant clar, que soc un negat amb els pedals. S'hi posa el Toni i sense massa problemes surt de la balma i com sempre que has de deixar els pedals li costa fer el pas i és que de mans no està masa bé.
    EL Toni treballant-se l'artifo

    Quan és a la reunió em passa el seu fi-fí, jo no en dúia, i això serà la meva salvació! m'en surto prou bé, amb tranquilitat vaig superant els passos, descansant del ganxo quan cal! el meu amic Pep segur que encara s'en recorda de com havia patit amb els estreps! ell sempre puja com si res! records Pep!

    "Pot-llibre" de registre dalt del cim!

    En dos rapels es baixa, les reunions són amb anelles i parabolts.

    El segon rapel és en diagonal i per terreny una mica trencat, atenció amb les pedres!



    La tirada d'artificial ens ha entretingut, i s'ens ha fet tard, deixem el diedre Bonnington per una altra ocasió; el Toni em proposa fer la normal del Frare de baix!
    segons l'AGPicazo és el IV més bonic de tot Montserrat...jo fèia temps que em fèia gràcia amb el que ens falta temps per anar cap allà.
    La normal al Frare de Baix del Clot de la Mònica té un IV considerat el més "bonic" de Montserrat

    Baixem de la pastereta i a l'altura del Frare de baix trenquem a la dreta per enfilar-nos a la feixa on hi ha tot un seguit de vies esportives, al final de la penjada feixa, el nostre objectiu, la canal per on s'enfila la normal.

    Canal per on s'enfila la normal. El Toni a dins l'empotrament que se supera per l'altre vessant

    Fent l'espectacular pas cap a l'agulla, fins aquí no trobarem cap assegurança.

    Abans de passar a l'agulla, el Toni passa un Kevlar per un pont de roca, amb les cames ben obertes es pot assegurar el pas, que és espectacular i de decisió, una mica més endavant un altre pont de roca, aquest ja col.locat i llavors ja cap a l'esquerra resseguint una vira que es va fent ampla, a pel fins al cim! No és difícil però si no t'ho coneixes...jo vaig preferir que el Toni s'hi posés!
    Ole valent!

    Penjada reunió cimera, dos parabolts amb anella

    El rapel de baixada és espectacular, ben abalmat, els que aneu amb reverso no oblideu posar doble mosquetó! amb corda de seixanta es baixa fins al peu de l'agulla.