Roc de l'Alou i Totxo del vent. Berguedà. 27-07-2008.

Falta poc per marxar cap al Pirineu i encetar les vacances, com cada any anem al campament social de la U.E.S. Els ànims amb els darrers esdeveniments no estan massa be, a més jo m'he trencat la primera falange del dit xic del peu "jugant" amb la meva filla, ara ja fa tres setmanes i amb prou feines em puc posar els gats...en resum que tot i que la primera pensada era la CADE de la nord d'agulles, finalment decidim encarar cap al Berguedà amb el Joan i el Wolfgang.
A la Bavaresa V+, la primera patinosa via que fem i que malgrat tot ens agrada molt.
L'encertem, ja que és ben emboirat i fa fresca, força fresca, tanta que pensem que ens fotrem de fred...És la primera vegada que puguem pel territori d'en

Gatsaule

i l'

Òscar-Passarell.

i la veritat que ens agrada molt. Aquesta primavera tan plujosa ha deixat la zona que fa goig.
Només arribar em fixo en la bavaresa, un V+ atractiu, i ens hi posem: l'obro il.lusionat de veure que el peu no em fa mal, vaig amb un gat diferent a cada peu, el trencat amb els gats d'entrenament i el bo amb els "frikis", quina fila! surt prou be, tot i la cura de no patinar, en alguns racons la roca sembla sabó.

El Joan a la Bavaresa assegurat pel Wolfgang.
Com que anem tres em dóna temps de refer el peu entre via i via, a continuació el Wolfgang obre Nedant t'empeito V, que ens sembla abismalment més fàcil que la Bavaresa. Feta la roda, novament és el meu torn amb la de la dreta de la Bavaresa, també la trobo fàcil, almenys no patina tant.
Ara és el torn del Joan que es posa a La més maca un altre cinquè a la dreta de l'anterior. Fent honor al seu nom ens sembla la més homogènia i potser li donaríem el plus de V+ si no t'escaqueges al pas clau.
El Wolfgang a la placa de la més maca V.

Ha sortit el sol i comença a fer força calor, amb el que recollim els trepants i baixem al sector adjacent on hi tenim dos 6a. Em torna a tocar a mi i faig Qué Masdá, la dificultat es concentra a la panxeta abans de la reunió i en arribar a aquesta on els peus patinen que fa por! tan que no m'arrisco i xapo una assegurança d'una altra via que hi ha més a l'esquerra per evitar el saque en cas de relliscar.


Treballant-se la panxeta abans de la reunió a Qué Masdá 6a.

Panoràmica de la paret, amb els espectaculars segons llargs.

És el torn del Joan a Diadre 6a, es deixa fer, però el rebot final abans de la reunió se li resisteix, es desvia per la dreta, però no ho aconsegueix i li cal una agafada, llàstima, el Wolfgang també ho intenta però renoi amb el pas...al meu torn i ja ben flashejat ho probo decidit i aconsegueixo xapar la cinta problemàtica encadenant!, buff però si no hi hagués hagut la cinta no sé si me n'hauria sortit...
El Wolfgang sota el pas "clau" de Diadre 6a.

Les vies que ens queden ens superen o no ens fan massa il.lusió amb el que baixem cap al Totxo del vent: cal continuar un corriol que passa per una casa deixant-la a ma esquerra i llavors tenim el totxo mig amagat entre la boscúria.
Allà fem Xino Xano V+??? i Tocant el Tema 6b??? perquè tans interrogants?, doncs a la primera hi ha un tram que només em surt a mí i he fet 6b's més fàcils! i la següent que li tirem en top-rope directament ens és impossible de fer les dues primeres xapes...de peus patina un munt i de mans poca cosa, ara passat el segon bolt llavors ja hi ha una mica de color, que no vol dir que sigui fàcil, però surt fins dalt.
Suposem que estem ben situats i no hem errat les víes, a l'esquerra n'hi ha més que semblen concordar amb el grau: setens...els que sou de la zona podeu explicar alguna cosa sobre el grau d'aquest totxo?
Quan tingui alguna foto la publicaré per que podeu identificar la zona

Paret del Pont. Montserrat Sud. 05-07-2008.

La paret del Pont és a l'ombra, i cal vigilar de no quedar torrat pel sol, a més fa temps que volia conèixer aquestes vies, amb el que quedem amb el Wolfgang per anar-hi. De l'aparcament de la Vinya Nova, cal seguir com si anessim a la Roca Gris i a l'Agulla Jordi Solé i Massip; superat aquestes agulles cal enfilar-se per corriols trencats cap a la base de la paret. Uns companys del Wolfgang es quedaran a la Tasmania, nosaltres seguim remuntant fins a trobar el peu de via.
La paret del Pont és tot el matí a l'ombra, un bon objectiu estiüenc.

El peu de via és una mica salvatge, molt trencat i amb terra solta, i per arribar-hi cal fer una mica la cabra...ja veig les primeres assegurances i juntament amb la foto d'Ona climb identifiquem el lloc.


Per arribar a peu de via cal fer una mica "la cabra"

Ens decidim per la Crispin, la de més a l'esquerra. La ressenya avisa, i qui avisa no és traidor!! que les assegurances allunyen a "lo facil"...La Crispin és amb spits, tenim el primer a uns quatre metres i el següent no el veïem...el que comentàvem...és rampós i ja veurem. Comença el Wolfgang, i no veïem res...ep a la llunyania veig una cosa, és un parabolt? després d'una bona excursió amb precaució, que és la primera tirada i encara no tenim el coco preparat, el xapa, més amunt es veu una reunió al peu d'un mur, apa doncs cap allà a pel!
Arribant a la primera reunió de la Didgeridoo, no la Crispin!

És evident que no anem per la via que pensem, el Wolfgang comenta que el mur que em tocarà, no lli sembla V+...vaja! quan pujo veig molt a l'esquerra uns quants espits que deriven molt a l'esquerra, el croquis no hi feia pensar i amb aquestes distàncies entre assegurances doncs que hi farem!
Ara és el meu torn, un mur vertical ben assegurat, dos parabolts, vaja tants com en la tirada anterior...però aquí juntets, hi ha bona presa i cantelluda, la roca és hiperexcel.lent als trams drets com comenten a la ressenya. Surto del mur que és curtet i s'ajeu una mica, ja no veig res...alça mira s'hi hi ha un bolt allà dalt, uns cinc metres, cap allà que vaig, és fàcil, però aquí la roca ja no és tan bona, ves ara cap a on? intueixo on és la reunió però és a can pixa i no veig res mes...em vaig enfilant i sortosament per le smeves coronàries, veig un altre bolt al mur abans d'entrar a reunió, i no pas al lloc mes fàcil, no sinó que et fan enfilar el començament del muret per xapar-lo...gairebé el petonejo de l'alegria que tinc en passar-hi la cinta, ara en diagonal a l'esquerra per terreny una mica trencat i reunió!


La segona tirada i les excursions entre assegurances.

Equipament excel.lent a les reunions.
El Wolfgang traïent el cap del mur de 6a.

La darrera tirada és un 6b molt ben equipat, la roca boníssima, però els forats són plens de sorreta, el Wolfgang, que ara està fent molta esportiva, gairebé s'el treu net, a la sortida un tram finot on ja els braços s'han inflat de la continuïtat, el fa descansar, llàstima ja que quedava molt poc, però al meu torn, ja m'adono que el grau és concentrat a la sortida del mur, e sposa finot i els avantbraços com porres tampoc m'aguanten, apa a penjar-se...es nota que el que ara fa poca esportiva sóc jo! Per aquest llarg ja val la pena la via, llàstima però de continuïtat.
La tercera tirada, un bon 6b molt ben assegurat, per ell sol justifica la via!

Per baixar, dos parabolts sense anella, hi ha un mailló i una baga que els uneix, curiosament a les reunions inferiors si hi ha anella??? no s'enten, però és el que hi ha, entren ganes de canviar una plaqueta de les reunions de baix i col.locar-la dalt. Amb cordes de 60 el ràpel arriba just a peu de via.

El Wolfgang barallant-se amb el tram mes dur.

Un sol ràpel de 60 ens deixa a peu de via.

Comença a fer calor i decidim baixara veure els companys de la Tasmania, estan arribant dalt. Anem a veure els peus de via de l'agulla Jordi Solé i Massip on darrerament el Wolfgang hi ha fet uns viots preciosos...quan sigui "gran" també m'hi enfilaré.

El Torrent del Pont i els camps de la Vinya Nova.

Ressenya d'

Ona Climb

Via Laponia a la Portella superior. 24-06-2008. Agulles Montserrat.

Aquesta via com el seu nom delata és per dies de calor! i cap allà que anem, és l'endemà de Sant Joan i anem una mica ressacosos, la temperatura fa honor a la data que ens trobem, només arribar a l'aparcament, cares conegudes, l'Ivan, que espera el seu company per anar a la Bandereta a fer la Ven-Suri-Ven.

Començant a surtir de l'espectacular cova, just abans de la canal.

A molts dels blogs ja s'ha descrit la via, em sembla que sóc dels pocs que encara no hi havia anat...però com que cada un ho vivim a la nostra manera, us explicaré com la vaig viure.
Anem amb el Toni, que ja l'ha feta i com que aleshores va començar avui ens alternem les tirades. Abans d'arribar a la pujada del coll de les portelles un sender baixa cap a la base de l'agulla. Una paret ataronjada ens orienta per trobar la cova on s'inicia la via: és espectacular i freda!


Disfrutant de l'insòlita tirada.

És divertit aquest llarg, mig en placa mig en ramonage et vas enfilant i decantant a l'esquerra per anar a sortir per la bòveda de la cova; les preses són brutes, sorrenques, per sort l'equipament dóna confiança i quan ja cal es progressa en A-0.
Una canal trenca la línia de parabolts, allà cal escalar. Ja amb els estreps surto de la cova per encarar una placa-diedre una mica trencada en que agraeixes l'abundància d'assegurances. La via la va obrir en solitari en Joan Vidal, "Indi".


Des de la primera reunió, part del segon llarg i el mur vertical del tercer.
La segona tirada és per un terreny trencat i rampós, amb un parell de ressalts en que s'ha de tibar, o acerar...segons es vulgui o pugui. Al Toni no li agrada massa per la qualitat de la roca.

Segona tirada amb un dels ressalts que li dónen caràcter.
La segona reunió és còmoda al peu d'un esperó cada cop més dret i que arriva a desplomar lleugerament; em toca surtir cap a la dreta per una zona trencada i terrosa, de seguida però entro a la placa, es deixa anar fent tot derivant a l'esquerra cap al fil de l'esperó, es posa dret i fi de preses i trec els estreps depsrés de barallar-mi una estona: seran tres pasos d'estreps amb un regalet final, l'entrada a la reunió! és finota, díuen 6a+ obligat...m'ho penso i ho provo unes quantes vegades fins que coloco be el peu i en un pas de decisió ja sóc a la reunió.

El Toni a l'estètic esperó del tercer llarg.

Aquesta reunió és ben penjada i aèria, un balcó privilegiat, però fa un vent fort que molesta força, ràpidament surt el Toni cap amunt, que encara ens mullarem...
El començament del quart llarg és interessant, però de seguida s'ajeu i perd continuïtat.


El bonic començament de la quarta tirada.

Resta un curt ressalt vertical amb bona presa, una excursioneta a caçar el primer parabolt, s'ajeu una mica i sortida elegant i dreta amb preses d'escàndol. A la dreta de la reunió veig dos parabolts en un tram més dret però amb bona presa, ho provo, però no veig res mes, amb el que decideixo agafar la sortida tradicional.

No per massa vista deixa mai d'impressionar la visió de les agulles al treure el cap dalt la Portella!

Per baixar un ràpel de 60 metres just, just ens deixa al coll de les Portelles.
Ens hem d'afanyar que és el sant del sogre i he d'arribar a una hora decent a dinar, anem cap al cotxe a bon ritme. Coincideixo amb els altres comentaris de la blogosfera en que és una escalada curiosa i entretinguda, una bona opció a la fresca.

Ressenya d'

Ona Climb

CADE a la Miranda de la Portella. 21-06-2008.

Amb la calor cal buscar vies a l'ombra, i aquesta ho és, al començament i al segon llarg sobretot...Havíem quedat amb el Josep, que l'ha feta vàries vegades, i que m'hi porta en pla sorpresa: no et miris la ressenya, segur que t'agradarà!

La Miranda de la Portella, al costa del Dau, des del camí del coll de la Portella.

Per arribar a peu de via hem de passar el coll de les portelles i tot seguit vorejar el peu de la Portella superior per enfilar llavors el collet entre la Portella i el Dau, a la dreta surt un corriol que baixa de mala manera i on ja has de grimpar; la via comença sobre una escletxa penjada sobre una cova, curiós inici!

Al coll entre la Portella i el Dau ens equipem per encarar la dreta canal de baixada a peu de via.
La canal requereix una desgrimpada divertida, que et prepara pel que vindrà.

Tot i que el primer llarg és d'artificial i no és el meu fort, li dic al Josep de començar, m'haig d'anar treïent aquestes manies...i deu n'hi dó, sort que hi ha bones preses perquè haig de fer passos intermitjos per anar posant els estreps, l'amic

Gatsaule

comenta que ho va fer en A-0, jo sense estreps no sé com me n'hauria sortit...la tirada és entretinguda, alternant assegurances d'època amb parabolts del reequipament quan el 50è anniversari del

CADE

quan começa a obrir-se la fissura, en el forat d'un clau hi posos un alien i m'asseguro l'entyrada a la reunió, dins una fissura cova, força còmoda i curiosa; a l'esquerra s'obre la famosa fisura-ramonage, que el Josep comenta que si fas molta força en l'empotrament la pots fer caure...!!


La famosa i llarga fisura de la segona tirada.

El Josep entrant en la "foscor" de la llarga i estreta fisura.

Aquest segon llarg és famós per la llargada del ramonage que requereix i també per l'estretor, segons com si no vigiles, has de recular per passar pel lloc mes ample.
El Josep se la coneix i hi posa dos friends, però sovint es fa neta, ja que la caiguda és pràcticament impossible, tan sols cal inflar els pulmons i t'encaixes...
el que si costa és saber quan sortir-ne, gairebé al seu final fa una espèdie de xemeneïa per on és menys estret i per allà es surt a la plataforma de la reunió.

El Josep al tercer llarg, just entrant al tram més átlètic.

Ara és el meu torn, però veig que la cosa es posa finota i li cedeixo el llarg al Josep, que ja s'el coneix i que no dubta gens en posar-s'hi: un flanqueig finot et porta a l'aresta, on la via desploma fins i tot, salvant una panxeta...em comenta que no és massa difícil i que ho provi de fer-ho en lliure...el perdo de vista i a la poca estona, reunió! És el meu torn, la placa inicial és finota però ràpidament bones preses permeten anar-te col.locant a la vertical de l'esperó, gairebè ho aconsegueixo, però la sortida d ela segona panxa em fa fer un pas en A-0. La continuació força dreta i amb alegria entre assegurances.
El darrer llarg només té guanyar una panxa; un spit en protegeix la sortida, però en lliure ho veig molt fort, o és que jo estic molt fluix, que també pot ser...en resum que poso l'estrep i m'aixeco, a dalt de tot de la fissura hi coloco un camalot gran i així asseguro que el segon no faci un bon pèndul. Fet aquets pas s'acaba el tema, una canal de tercer i sóc al cim.
L'itinerari "visible" de la CADE des de la Laponia.

Per baixar un curt ràpel amb la instal.lació renovada, gràcies equipadors anòmins! i a buscar le smotxilles que havíem amagat, ja que ni se us ocorreixi de fer la via amb motxilla, al segon llarg les passareu canutes!
Una via recomanable i que de ben segur que tornaré a fer-la.