dimecres, 24 d’octubre del 2012

Quarta Torre Bassa e Alta i Torre dei Ingleses. Grup Cinque Torri. Dolomites d'Ampezzo.


El grup de les Cinque Torri
Ha canviat el temps i ha caigut una bona nevada, la temperatura és baixa, zero graus de matinada...toca buscar zones calentes i mes curtes; el grup de les Cinque Torri és ideal. Situat prop del coll de Falzarego disposa d'un telefèric per apropar-s'hi o be una pista, que a l'agost té restriccions de pas, però ara al setembre no tindrem mes problema que trobar-ne l'inici, força abans que l'aparcament del Telefèric, i l'estretor i pendent continuat 18%!
Arribant al refugi de las Cinque Torre ens rep la Torre Grande!
A l'inici d'una llarga recta, a ma esquerra un trencall poc evident, malgrat estar indicat! ja a la pista asfaltada uns avisos de les restriccions i una tanca, avui oberta. Desitjant no trobar cap cotxe de cara enfilem en primera! la costeruda i boscosa pista. Abans d'arribar al refugi Cinque Torre podem aparcar en uns petits replans. Fa un dia esplèndid, net i clar, al sol s'està molt bé a l'ombra fa fresca.
Caos d'agulles
Fem una visita al refugi, petitó però molt agradable, ple de fotos amb les vies d'escalada mes interessants...ens enfilem al peu de la Torre grande on una cordada és a la via Míriam, l'Ivan ja si vol posar! però preferim començar per alguna altra, al final però ens en penedirem, ja que no ens quedarà temps! Hi ha molta gent fent esportiva, la zona és d'escola. Passada la Torre grande tenim al davant el telefèric i el refugi Scoiatoli, nosaltres ara baixem a buscar la Quarta Torre on volem fer la via normal, vaig veure al blog de

  • Trini i Salva
  • la ressenya d'aquestes vies i em van semblar prou interessants. Ja a peu de via decidim començar per l'esperó que baixa del desplom, amb més dificultat però assegurat amb alguns bolts.
    Sota l'esperó comencem la via tot fent una variant.
    Per aquest vessant assolim la Quarta Torre bassa
    La roca és relliscosa al començament ja que aquí les vies es fan molt, amb compte em vaig enfilant fins fer reunió sota el sostre característic. Passat el tram mes fi desapareixen les expansions per retrobar l'equipament clàssic de la zona, claus cimentats de gran tamany. Amb un flanqueig a l'esquerra comença la segona tirada, és senzill i amb bona presa, trobo força punts per a fer reunió però segueixo amunt ara per tereny més dret, amb uns cantos d'escàndol, una disfrutada!
    L'Eduard recuperant la primera tirada
    Segona reunió, els companys comencen la Torre Alta.
    Entro en una feixa on hi trobo dos italians que ja han rapelat de la Torre Bassa i comencen l'Alta, mentre recupero l'Eduard i l'Ivan observo els estètics passos per anar a buscar l'altra paret. Em resta una tirada fins al cim, força dreta però també amb molt bona roca i millors preses. Del cim estant mentre asseguro arriba un guia amb els seus clients, pujarà aquest llarg amb la corda en bandolera mentre els terroritzats clients s'el miren...
    Al cimn de la Torre Quarta bassa
    Reunió cimera
    Sortosament el guia apart de ser una mica, força, fatxenda, no és mal tio, ens pregunta si anirem a fer la Torre Alta i al dir-li que sí decideix baixar els clients des d'allà mateix. Nosaltres ens afanyem a rapelar i a iniciar la segona torre.
    Pas entre les dues agulles
    És una escalada molt estètica, sense arribar al fons de les dues agulles, a la que l'amplada ho permet, avanço amb una cama a cada agulla fent un ramonage ben obert i divertit anant a buscar un collet d'on ja s'encara la paret de la Torre Alta. És senzill, però cal mirar-s'ho i procurar de posar algun pont de roca (clessidra) entre chiodis (claus cimentats).
    Recuperant el primer llarg de la Torre Quarta alta
    Entrant a reunió
    Abans d'entrar a reunió hi ha un tram força llarg a protegir, aquí justament la roca no és gaire sòlida i la protecció precària, sort que per la dreta, tot i ser més atlètic la roca és bona amb preses que dónen confiança. Un petit flanqueig a l'esquerra i retrobo els Italians que han ensopegat en un pas que hi ha a la sortida, un desplom en el que anava de primer ha hagut de baixar...
    A l'aplanat cim amb la Tofana di Rozes de fons.
    L'Eduard i l'Ivan xalen tot enfilant-se i és que la paret és molt maca! Continuo ja cap al cim, possiblement aquesta curta tirada s'hagués pogut fer d'un cop, però aleshores no controlaria gens els companys, i tanmateix no tenim pressa i m'ho estic passant molt be! Un tram trencat i sóc sota el desplom, hi ha bona presa i és qüestió de posicionament, una tibada i superat! ara una grimpada i surto a la planura del cim.
    Segona agulla del dia, al fons el proper objectiu.
    Ja tots tres dalt, el Celestí és fent la Ferrata del Nuvolau, ens explaïem en el fabulós paisatge que tenim al davant, la Tofana de Rozes hi destaca, l'esbelta agulla dels Anglesos també i està essent escalada pel guia d'abans, es veu molt estètica, decidim que quan baixem la pujarem.
    Rapelant la torre alta amb la bassa al darrera
    Ens preparem per pujar la Torre dei Inglese
    Mirant cap al Paso Falzarego anem baixant fins a trobar el nostre ràpel, ben volat i de gairebé seixanta metres! els companys Italians baixen per la paret de la dreta en dos ràpels. Ja al terra som al davant de l'esbelta agulla dels Anglesos, ara és el torn de l'Eduard.
    Torre dei Ingleses
    Comença per una xemeneia vertical que es veu molt maca, llàstima que la roca sembla marbre! amb compte i amb tècnica es va enfilant, els claus cimentats no són precissament a tocar...abandona en algun punt la xemeneïa per pujar per la placa, però arriba a la reunió per dins. Ara som a l'ombra i fa fred, l'Ivan que és un fredolic es posa el buff i tot el que porta!
    A la segona tirada, ara per placa compacta!

    El següent llarg canvia completàment de tònica, ara per placa prou compacta com a Montserrat. La sortida és el que li costarà mes a l'Eduard, és finota i rellisca; a mesura que s'enfila van apareixent preses d'escàndol que el fan gaudir de la via; aquesta passa pel costat d'una placa solar que alimenta un sismògraf, no fa massa que va caure una torre!!!
    Fa fresca dalt la Torre!
    Ja és al cim i ens avisa que podem pujar, quina disfrutada, el flanqueig i l'aresta semblen fets expressament per a ser escalats i la vista dalt de tot compensa la fresca que hi fa, ves no ens movem gaire que sinó el sismògraf s'espantarà!! Un xiulet ens avisa que el Celestí ja ha tornat de la ferrata, estirat a baix ens segueix les evolucions. En dos ràpels ens retrobem, l'hi ha anat molt be i ha nosaltres també, però l'Ivan que avui encara no ha escalat de primer està frisós i es posa a una via d'esportiva del mur del davant de la torre alta, s'ho passa d'allò més be, suant de valent ara sí malgrat la fresca. Abans de retirar-nos fem el "tonto" en una placa Slab assegurada amb bolts, gràcies als que arribem al despenjament, renoi amb l'adherència!! haurem d'anar a la Pedriza!
    Retrobem el Celestí que ha anat a una ferrata
    Ens voldríem mes, però s'ha fet tard, la Míriam a la Torre grande haurà d'esperar, però segur que hi tornarem oi Ivan? enfilem cap al cotxe amb satisfacció, aquest grup és per passar-hi una setmana sencera però és que hi ha tanta feina a fer a Dolomites que t'atabales!
    Quarta Torre Alta i Bassa itinerari aproximat.
    Torre dei Ingleses itinerari aproximat.
    Zona a conèixer, ni que sigui per passejar-se entre el seu caos de torres...no és la típica escalada de Dolomites, de llarga aproximació i descens complicat, tot el contrari, és com un parc d'aventures per als escaladors amb tot aprop i amb graus per tots, això sí amb l'equipament típic de la zona: N.D.A. o el que és el mateix Normale Dotazione Alpinística, que vol dir porta de tot i força!

    dimecres, 10 d’octubre del 2012

    Torre Piccola de Falzarego. Via delle Guide. Dolomites.

    Cara est de la Torre píccola de Falzarego
    Després de fer la Cima Píccola, l'endema ens havíem proposat anar a la Dibona a la Cima grande, però estic cansat després del viatge i amb els companys decidim de fer una escapada lleugerets de pes i assolir el Monte Pelmo i així poder gaudir de les fantàstiques vistes de la cara nord de les Tré Cime, tot passant pels refugis Lavaredo i Locatelli. Ens agarada molt l'ascensió al Perlmo, amb la ferrata i els camins volats entre vires de la muntanya i l'espaterrant laberinte de túnels que travessem el cim! Acabem molt satisfets i decidits de l'endemà anar a per la Dibona, però finalment no podrà ser ja que dimarts havíem de trobar-nos amb la resta de companys per canviar de zona...bé, decebuts per haber de deixar la Dibona busquem un altre objectiu que s'adapti a poder estar a mitja atrda al refugi amb la resta de companys: recordo la via Delle Guide a la Torre Piccola de Falzarego que van piular els amics

  • Llorenç i Antxi (Kutrescaladors)

  • A la primera tirada
    Amb recança baixem del refugi Auronzo per travessar Cortina i pujar cap al Passo Falzarego, on deixem el cotxe abans del coll a l'aparcament del restaurant Ströbel. La via no es veu des de l'aparcament ja que és a l'altre vessant, ens caldrà anar al fons del pàrquin on per un corriol costerut travessarem un torrent i cap amunt per un camí ben arreglat amb troncs per evitar les esllavissades, al cap d'una estona trobem un camí ample i benmarcat que seguirem cap a la dreta, passarem per sota la paret per arribar a unes construccions en runes, l'antic hospital de la guerra...anirem a buscar un corriol que s'enfila a sobre anant a buscar el punt mes alt on comença la via. Entrant a la primera reunió i flanquejant al segon llarg.
     Avui anem tres ja que el Celestí que havia de fer cordada ambl'Eduard prefereix anar a caminar; començarà i es farà tota la via de primer l'Ivan, ja que més amunt ens fa mandra canviar de cap de corda. El començament és trencat i poc atractiu, amb la roca no massa fiable, ens sembla...però a mesura que es va pujant aquesta sensació desapareix. El flanqueix abans de reunió és espectacular i
    divertit, amb força ambient.
      Sortint de l'aeri esperó

      Ara la segona tirada és un llarg flanqueig gairebé horitzontal amb passos atlètics i trams en que gairebé camines, cal vigilar en no llençar pedres ja que hi ha gent fent esportiva a sota. Reunió sota un diedre vertical, aquí la roca és relliscosa ja que els passos són obligats i aquestes vies són "d'Escola". passat el relleix vertical s'ajeu una mica per entrar a una vall que porta a un llarg esperó que es va aprimant i fent vertical, un tram bellísim!   Al mig e spot fer reunió, però l'Ivan segueix fins dalt muntant-la en uns blocs.  Ara resta un altre esperó encara més espectacular i tallant.
      A la quarta reunió, abans del pas Ströbel i entrar a les plaques.
      Quina disfrutada aquest tram! la reunió ben airosa en una agulla i al davant el mur on trobem el "pas" de la via, el pas s'anomena: Pas Ströbel. Segons ens va explicar l'amo del restaurant Ströbel, el pas portava el nom del seu germà, un gran escalador que fa 36 anys hi va morir al caure anat en solo just després de superar-lo. El pas el graduen de IV+ i vaja a casa nostra seria un bon V+ de bloc si no un 6a...la veritat però que va sortir tan a l'Ivan com a nosaltres, però s'havia de tibar de valent! ah! el vam trobar amb un clau novet protegint-ne la sortida, sembla que sovint no hi és... Monolític pany de paret on va caure Ströbel després de superar el pas.
     La continuació és una placa immensa on cal anar buscant el millor camí, és fàcil amb molt bona presa, però força dret i airejat! ah i assegurances poques, poques, però es van anar trobant, sortosament es podien muntar força clessidras entre chiodis. Gaudint de valent de l'adherència i les preses d'aquestes plaques. L'aresta des de la Piràmide dei Col dei Bos. En plena aresta, que anirà trempant fins a desplomar!
     Farem una reunió al mig de la placa i la segona ja ens porta a l'estètic esperó, que ja no deixarem fins al cim. L'aresta té una roca excel.lent i es va posant interessant a mesura que ens aixequem.
    Superant els passos mes fins i ja sortint cap a l'aresta cimera. El darrer llarg és espectacular, a trams fins i tot desploma una mica, però la roca hi és bona i franca, cal tibar sense por i anar pujant; fins al final la via ens tindrà entretinguts, és un compendi de passos i postures elegants algunes, d'altres atlètiques, en cap cas difícils, però això sí Impressionants!!
    Reunió final, un bonic niu d'Àligues!
      De la reunió cimera anem a buscar la punta més alta per celebrar que som l'onze de setembre, fins cantem els segadors tot pensant en els familiars ia mics que a la tarda aniran a demostrar que som una nació cridant INDEPENDENCIA És l'onze de setembre i no ens oblidem dels que es manifestaran aquesta tarda!! Al ràpel on per abastar-lo millor anar-hi encordat. Contents amb la feina feta. 
    Busquem el ràpel, uns belgues, militars per cert, que ens trobem dalt ens díuen que desgrimpant per una canal, i sí desgrimpant, però quin perill! nosaltres ho fem encordats, ells a pel...la veritat cada un que faci el que vulgui però la desgrimpada era perillosa. Un ràpel curt, el fem amb una corda ens deixa a un coll d'on passem al vessant nord-oest. Una canal força dreta i on cal desgrimpar passos prou divertits ens deixa a la base de la paret oest, aquest vessant és ple de vies esportives.
                                     Ressenya aproximada de la via

    Ens ho hem passat molt be! una agulla molt recomanable, com la seva germana gran, la gran torre, i amb vies per a tots els gustos. L'aproximació curteta pel que acostuma per aquí. Vigileu els festius, ja que era ben ple de cordades arreu i això que era dimarts!

    dimecres, 3 d’octubre del 2012

    Cima Pícola de Lavaredo. Via Normal. Dolomites.

    Les Tre Cime!
    La setmana de l'onze de setembre hem fet una escapada a les Dolomites, concretament a la zona de Cortina d'Ampezzo i les Tre Cime de Lavaredo. Ja havia estat fa uns anys a Dolomites, però a les de Brenta i la veritat que la bellesa i majestuositat de la zona de Lavaredo m'ha captivat. Després de molts dubtes finalment acabem anant amb avió fins a Venezia on tenim llogat un cotxe que ens acompanyarà aquesta setmana. El dissabte a l'hora de sopar arribem al refugi Auronzo després d'abonar els 22 euracos de la crtra de peatge. A 2.333 mtrs i a tocar de les parets...que la gent ja surt amb l'arnes posat de l'habitació!
    El refugi Auronzo
    Arribo mig marejat del viatge, però un bon sopar em refà i millor que demà ja ens volem estrenar, amb l'Ivan anirem a la normal de la Pícola mentre que l'Eduard el Celestí, el Zoilo,el Miquel i el Rafa faran la normal a la Grande. Ens llevem a l'hora de l'esmorzar, a les set i sense presses, fa un dia esplèndit, ens atipem tan be com podem i agafem la pista que va al refugi Lavaredo i Tomaselli. A l'alçada d'una capelleta que es veu del refugi estant surt la canal que separa la Grande de la Pícola; un caminet s'hi enfila i cap allà anem. Portem una ressenya treta del blog
  • Trini i Salva
  • que ens ajuda a visualitzar per on anirem. Deixem els companys a peu de la seva canal i ens enfilem al nostre peu de via on hi ha una noia assegurant el company que acaba de començar, vaja, almenys segur que encertem l'inici de la via.
    Marguerita al peu de via assegurant al Grègor.
    A l'ombra de la canal fa fresqueta, ens equipem i a la que he perdut de vista la companya començo: terreny trencat i amb pedra solta, però fàcil, un flanqueig on hi ha una "clesidra" pont de roca, abans un merlet gran, a la que giro trobo un tarteram i terrasses, m'hi vaig enfilant amb tendencia a la dreta pel que sembla mes senzill, abans de reunió un ressalt que es fa mirar. Trobo la Margueritta a la reunió, una sola anella cimentada, sobredimensionada, això és el que anirem trobant a les "sostas".
    A la segona tirada tot gaudint la roca.
    De moment el que veig més difícil és ensopegar la via, tot és tan gran i es pot passar per tans llocs...el fet de tenir una cordada al davant avui ens anirà molt be, sembla que conèixen la via amb el que educadament i mirant de no molestar els anirem seguint. L'Ivan ni s'ha tret les botes i és que de moment no cal. Fa el seu llarg i ara continuo per una aresteta que acaba en un tarteram penjat on al fons veig els companys de via; aquí no hi ha clau, m'asseguro d'un merlet i aviso l'Ivan que pugi.
    Abans del flanqueig ja superat el sòcol inicial.
    Ara al nostre quart llarg tenim al davant un mur vertical, l'Ivan si posa i disfruta posant-hi "catxarros" ja havia llegit que els tercers desplomen a les Dolomites i renoi ara ho estem experimentant, tira enrrera però hi ha molt canto, per xalar! Torno a sortir, ara per un seguit de canals amb trams fàcils i d'altres de mes divertits, al final d'un ressalt una feixa còmoda on hi ha dos claus al terra per fer reunió, encara hi trobo els companys i m'haig d'esperar per entrar-hi. D'aquí surt l'Ivan cap a l'esquerra a una aresta aèria, és un pas espectacular, ben protegit per un clau, supera l'esperó i el perdo de vista.
    A l'espectacular, més que difícil, flanqueig
    Comencem a disfrutar, això ja té més ambient, recupero la tirada i l'Ivan em diu que ara deu venir el flanqueig, i sí és el tram de la "cèngia", comença ampla per estretar-se i fer-se un flanqueig divertit, vaig trobant força claus, mes dels que m'esperava la veritat i ràpidament sóc a la reunió on també m'hauré d'esperar, aquí la Margueritta m'explica que l'anterior vegada el seu company, el Grégor es va equivocar i van seguir recta amunt de la reunió, marrant la via havent d'abandonar... la veritat que per on seguirem no és pas el camí més evident!
    Reunió a l'acabar el flanqueig
    Chiodi cimentatto!!
    En aquest punt cal evitar tirar recte amunt, s'ha de flanquejar pel mur esquerra
    Recupero l'Ivan, el flanqueig és impresionant! ara cal travessar la canal i anar a buscar la paret de l'esquerra, que tot i semblar més desplomada té força canto i és ben assegurada. El Grégor ens explica que a partir d'aquí ja trobem la línia de ràpels que baixen del cim, claus cimentats de gran tamany pensats per baixar en trams de 25 mtrs. Tornem a l'espectacularitat i verticalitat Dolomítica, aquí veig disfrutar l'Ivan, la roca és bona i dóna confiança. Després d'un altre tram vertical la via es decanta de nou a la dreta, em toca un diedre ben polit on aprofito per posar-hi de tot. Es nota que som amunt, la paret es fa mes evident; Ara l'Ivan progressa per un diedre que el porta dalt d'una agulla, abans d'arribar dalt cal passar-se a la paret per uns passos elegants i aeris, comecem a tenir "pati". Torno a sortir, diedres i terrasses fàcils em deixem a la feixa sota el pas Zsigmondy.
    A la fisura Zsigmondy, pas clau abans de cim.
    La paret esquerra és tan relliscosa!
    Ens haurem d'esperar a que la Margueritta superi el pas, és una xemeneïa que es veu tancada per un sostret, una de les parets rellisca com sabó i això li posa pebre a l'assumpte, animem la companya que finalment s'en surt amb una bona espatarrada, l'Ivan s'hi posa, amb calma es va aixecant i ole! s'ho treu net! una vegada superat el sostret el que resta és ben vertical però amb bona presa, un parell de pitons asseguren l'entrada a reunió, anem amb seixantes amb el que, per primer cop, passa a la companya per arribar sota el cim.
    L'Ivan atrapant la Margueritta.
    Als blocs somitals amb la Cima grande de fons
    M'he quedat sol, a veure com anirà el pas...doncs sí rellisca de valent, però amb ramonage em puc enfilar i abastar les preses que permeten tibar i sortir, és molt maco i estètic, la vista aquí ja fa patxoca! veig que l'Ivan anava sobrat i s'ha deixat de xapar un clau ben llampant...La Marguerita em diu que continui amunt i per una canal diedre arribo a on és l'Ivan, segueixo fins al cim que és ben defensat per uns grans blocs als que t'has d'enfilar i grimpar fins la creu de cim.
    Ben contents!
    Ens apleguem tots cuatre i ens felicitem, ens passem els e-mail per enviar-nos les fotos. Al davant tenim la Cima Grande que es veu molt grande!!! també podem observar les cordades que pugen per la Dibona.
    Rapelem d'aquetes anelles
    El dia que ens fa és immillorable, ni un núvol! estem entusiasmats, ens ha agradat molt la via i el paisatge és per quedar-se dalt, però no...desgrimpem cap al ràpel, aprofitem la llargada de les nostres cordes per saltar-nos-en un. Diem al Grégor i la Margueritta que aprofitin les nostres cordes i així ho fan, d'aquesta manera podem anar enllaçant ràpels i en passem més via, com que estan pensats per tirades de 25 mtrs, aprofitem les tres cordes alhora estalviant molt de temps.
    Després d'una pila de ràpels som gairebé a baix!
    Tot està anant rodó, les cordes baixen be, estem trobant les instal.lacions però al darrer quan el Grégor recupera la corda, aquesta no vol seguir! jo i l'Ivan ja havíem baixat i som a la tartera...ens va saber greu, però va haber de tornar a pujar i alliberar-la assegurat per la seva companya mentre nosaltres l'animàvem des de sota.
    Baixem ràpid cap a la pista que aquí fa fred
    A la canal hi bufa vent i ens estem quedant glaçats, ens acomiadem dels copmpanys i mirant de no fer baixar massa rocs anem desgrimpant la canalota tot buscant l'escalfor del sol, quin canvi! ja a l'ermita ens aturem a endreçar-ho tot i assoborir l'ascensió: ha estat una bona estrena, una bona aventura, és molt fàcil enbarcar-te, la roca passat el sòcol primer ens ha sorprès, molt bona excepte els trams obligats que ja se sap estan rentats. Les reunions d'un sol punt no ens han agradat, però és el que s'estila per aquí, un clau ben gruixut i cimentat. Per la via poc equipament, només quan cal. La paret permet assegurar-la segons necessitats, ara, millor no posar massa material car la sinuositat de la via fa que la corda fregui massa llavors.
    Itinerari aproximat
    Esperem una estona per si veïem els companys, però ells encara tardaran i ens acostem a l'Auronzo on fem una bona birra tot esperant el sopar, que sortosament per aquí el serveixen a les set!. Finalment arriba la resta i ens expliquem com ha anat tot mentre devorem un bon sopar.