Petit Nil al Frare de Baix i Alberto Gonzàlez al Serrat d'en Muntaner. Montserrat Sud. 20-12-2009.

El Frare de Baix és una agulla modesta, però amb caràcter, m'agrada.
Aquest hivern de moment no ens ho està posant massa fàcil, dies ennuvolats i freds i dies assolellats però encara més freds! aquest diumenge abans del Nadal és d'aquets darrers...amb el Toni ens abriguem força, moltes capes i guants.

Començant el divertit i atlètic primer llarg.
Anem a la Petit Nil, una via del Joan Vidal que el Toni ja havia fet, però que avui intercanviarà els llargs. Al cotxe estem a -2º però la raconada de la via és assolellada i esperem que no hi bufi vent, i així és, fins suem arribant a peu de via. Començo el primer llarg, que aprofita dues fissures ben diferenciades, la primera, plaquera i la que continua, atlètica. Assegurances justes, però gràcies a la fissura es pot acompletar segons necessitats.

Traïent el cap acabada la segona fissura, vertical i atlètica.
Amb el fred em costa posicionar-me a la placa de l'inici, tinc els bessons freds!! però aviat m'escalfo: la segona fissura-diedre és atlètica i vertical, amb molt bones preses de mans. Surto cap a l'esquerra i un replanet et permet estudiar la continuació: placa amb roca extraordinària i protegible per la fisura del marge dret.
Faig reunió en una còmoda talaïa on s'hi pot arribar per la feixa de la normal.
Fent la segona tirada. Foto obsequi d'en Pere Forts.
Mentre recupero al Toni arriba més gent, resultarà que són en Pere Forts, la Thais i un altre company, ens farem fotos mútuament i ens les passem. Ha estat una trobada Blogger, en Pere és de la colla d'Ona climb i autor de Weblog del barri dins la mateixa pàgina, però malauradament sembla que l'ha deixat d'actualitzar i fins ha desaparegut...des d'aquí l'animo a reobrir-la, érem molts que l'anàvem seguint.
El segon llarg és bàsicament d'artifo, amb algunes zones escalables, però avui el fred ho ha fet tot artifo.
Ara és el torn del Toni, un llarg bàsicament artificial i molt ben equipat, tot i que cal estirar-se per arribar als bolts, no hi regalen res. Algunes plaquetes es mouen al tram més desplomat.

Segona tirada, artificial, apurable en alguns punts amb sortida en lliure amb roca excel.lent. EL Toni treballant-s'ho. Foto inferior Pere Forts.

El Toni em comenta que es pot fer força trams en lliure, que ho provi, em miro la sortida i ho veig factible, però cal tibar molt de braç dret, i avui amb el fred que fa prefereixo no arriscar-me i començo en A-0 per treure tot seguit els estreps.

Entrant al flanqueig de la reunió, cal vigilar amb les pedres que n'hi ha moltes de soltes.
A mí m'ha passat el fred de cop, però el Toni està garratibat, ha tornat a bufar un ventet emprenyador; m'arribo al cim i escric unes ratlles al pot de registre amagat sota un pedró. El Toni mentre ha preparat les cordes del ràpel i baixem cap a la feixa.

A la reunió assegurant-me mentre investigo pel cim del Frare...

Ressenya de la via i ressenya de l'autor: Joan Vidal "Indi" que podeu trobar a

Ona Climb

És una via ràpida, amb el que encara ens queda temps per fer quelcom més i anem a l'Alberto Gonzàlez. Aquesta és una via ideal per fer en dies així amb fred i poc temps, ja que no cal tibar, passa bàsicament per plaques ajagudes amb algun ressalt que li dóna caràcter.

Al ressalt del segon llarg gaudirem d'una roca abrasiva i adherent que crea afició.
Començo jo i ràpidament acabo la tirada, no hi ha complicacions, és una via ideal per iniciar-se en via llarga tot i les assegurances allunyades, però sempre tens bona presa. EL Toni continua, un ressalt dóna més gràcia a aquesta tirada; surtint-ne hi ha tantes i tan bones preses que dubtes quina agafar.

En dos ràpels som altra cop a peu de via.
Ha estat un matí ben aprofitat, hem arribat a dinar a casa que era el pactat i hem conegut al Pere i la Thais, ara a veure si deixa de ploure i hi tornem.


Vies del vessant Est del Serrat d'en Muntaner.

Vértex nº 198. pàg 52.

Una de Mamelles!! La Plantació. Montserrat Sud. 12-12-2009.

Avui no veurem el sol en tot el dia...almenys la cortina d'aigua no va arribar!

Dissabte passat el temps no pintava massa bé, però almenys encara no fèia el fred gèlid d'aquesta setmana, amb el que decidim amb el Toni d'anar a la Plantació.
La caminada és de les bones, però si amés resulta que tardes tan en arribar a la Plantació com a trobar la via...busquem la Mamelleta i per això ens enfilem per la Canal dels Llorers com si anessim a l'agulla dels Col.leccionistes, deixem enrrera el peu de via de la Infinity i tot grimpant també deixem enrrera la via Somiatruïtes; sota el Roc de Sant Cugat mirem la via Territori Dakota i continuem amunt, és aquí on ens costa de trobar l'agulla i la via desitjada, la Paciencia del Síoux a la Mamelleta. Com que fa força fred, ja ens va be el trescar amunt i avall!!

Primer llarg de la Paciència del Síoux.
Ben "calents" ja a peu de via començo a tirar amunt, mica en mica els dits és van refredant i és que a estones bufa un airet molt fí!

El Toni arriba garratibat de fred a la reunió...
Aquest primer llarg sense ser difícil, te l'has de mirar i sí a això i afagim que no em noto els dits, fa que escali prou a poc a poc...quan li toca el torn al Toni s'ha refredat força i quan arriba a la reunió comenta que deu fer fred, perquè els ulls li ploren i no està pas trist!
De la primera reunió podem veure mig tapat per la boira el Cavall.
Ara continua el Toni, aquest llarg és protegit amb un parabolt només sortir de la reunió i llavors per terreny una mica trencadot, alerta, cal anar a buscar una sabina i d'allà cap dalt vigilant amb la roca.

Segona tirada, recte cap a la sabina, vigilant amb la roca.
Ha estat una via curteta i distreta, sense complicacions...el cim és molt descompost i es baixa cap a l'oest desgrimpant, però en una sabina trobem una baga que aprofitem per passar-hi una corda fent-la servir de passamà, i sort ja que la desgrimpada és per roca fragmentada que s'en va anar avall en més d'una ocasió.

Ressenya d'en Joan Vidal "Indi" que trobareu a

ona Climb

Una vegada al coll, i abans de tréure'ns els gats em miro l'agulla que tenim al davant, és la Miranda de la Mamella i sembla prou assequible enfilar-s'hi amb el que li dic al Toni que perquè no hi pugem; és desequipat, però hi ha un arbret on es pot posart una baga i amunt, és una grimpada sensilla on cal vigilar amb la roca a trams no massa fiable. Sota el cim una alzina mig seca em permet posar una altra baga i sóc dalt; no hi ha reunió amb el que aviso el Toni que l'asseguraré a cos.

La que suposem és la via normal va per la dreta de la fisura.

Arribant al cim de la Miranda, amb els Gorros mig tapats per la boira al darrera.
Al darrer arbre hi ha unes bagues que aprofitem per a rapelar. Altra cop al coll es traïem els gats tan sols i baixem pel coll Sud a buscar la canal que ens portarà a l'agulla de la Mamella.
Fent-ho així podem enllaçar molt bé les vies, baixem una mica i ja trobem un replanet enmig de la relliscosa canal on comença la via Tomahawk.

La Miranda de la Mamella i la via que vam fer.
Ara s'hi posa el Toni, no fa ja tan fred. La via começa tot dret amb bona presa per anar-se decantant cap a la dreta i posant-se més fina abans d'entrar a la reunió, que per cert és ben penjada i no massa còmoda, amb ambient!

El Toni començant el llarg flanqueig cap a la reunió, jo recuperant aquesta divertida tirada, amb sorpresa final.

La reunió és aèria i penjada, no massa còmoda, amb el que m'afanyo a continuar, un mur vertical i que tira una mica enrrera fa que m'ho hagi de mirar amb carinyo, per sort entre passo hi ha bons reposos i aconsegueixo passar bé el tram més dur; s'ajeu una mica i baixa la tensió arribant content i calent! a la reunió, la roca immillorable.

Mirant-m'ho amb atenció: una tirada exigent i amb ambient que et fa disfrutar.
El Toni emergint del tram verical

El Toni es troba que ha de pujar amb les mans fredes, però aviat se li escalfen...una disfrutada de via coincidim els dos!

Ressenya gràcies als amics d'Ona Climb.
Avui ha anat de Mamelles, sí i de vies de l'Indi també, com diu el Toni anem per ratxes, i quan ens pica fer vies dels amics Masó, vinga vies dels Masó, o del Àrias...i ara de l'Indi! Hem disfrutat molt amb aquestes vies, ben trobades, ben assegurades i ben graduades, amb el dia que hem tingut, han estat una molt bona tria, marxem ben contents!

Somni de Primavera, Somni de Tardor. Els graus. Collbató. 08-12-2009.

A l'agradable primer llarg de Somni de Primavera.

Aquest dimarts ens apleguem el Josep, el Jordi i el Toni i jo, el Jordi potser fa un any que no escala, el Josep el tenim mig lesionat, si a això hi afagim que volem ser a dinar a casa...ens arribem a Can Massana on fa força vent i el dia és tapat...buf potser que anem cap a la Codolosa no? quan ja érem caminant tornem a canviar de plans: anem a la Somni de Primavera? té un darrer llarg força interessant i ves per on que cap allà anem finalment!

A la primera reunió de la Somni de Tardor.
Cal dir que aquestes dues vies no són molt "interessants", els primers dos llargs són poc continuus i s'ha de caminar un tram fins arribar als dos murs finals on l'escalada es posa vertical i tècnica.

Segona tirada de Somni de Primavera, senzilla, ideal per acostumar-se a la via llarga.
El Josep i el Jordi fan la Somni de Tardor, hi entren per una via equipada amb espits una mica més a l'esquerra de la seva; les dues vies van paraleles.

Jardinet que trenca la continuïtat de les vies.
Caminant ens arribem al peu del tercer llarg, una placa vertical i fina per a la Somni de Primavera i una torre d'aspecte trencat per al de Tardor.

El Josep estudiant els passos d'aquest tercer llarg, estètic i divertit.

Sota el pas de 6a

El Jordi encara la torre amb decisió, mentre jo ja m'he posat a la placa: costa trobar l'equilibri, i els peus al començament, però amb paciència em vaig aixecant i derivant cap a l'esquerra, ja superat el flanqueig la dificultat sembla que minva, però tinc els dits tan cansats, el tram és fi de peus i mans i cal fer uns bons bloquejos per ensortir-t'en, que haig de relaxar els braços i escalar poc a poc, buff com tivaba això! amb compte vaig enfilant-me fins la reunió i encadeno la tirada!
Muntar la reunió costa una mica, ja que l'han posat força amunt i és incomoda.


El Toni i el Josep "competint" per qui arriba abans!!

Rapelem fins a peu del llarg i ara ens intercanviem les parets, el Jordi es posa a la meva i jo al seu esperó: té passos més atlètics, però de peus vaig millor, derivo a l'esquerra tot buscant les millors preses i amunt, com en l'anterior l'entrada és tècnica. A diferència de la Somni de Primavera que manté la principal dificultat al flanqueig, aquesta alterna trams menys continuus, reservant un muret al final que t'ho fa mirar. Per arribar a la reunió es pot anar directament, però de mans veig que tot és rom i trencat, o pots flanquejar una mica a la dreta.

Reunions cimeres de la Somni de Tardor i de la Somni de Primavera.
La veritat que tan sols per aquests llargs finals ja val la pena fer aquestes vies, vies sense pretensions enmig d'una àrea d'esportiva, però que et posen les piles si vols encadenar. Hem quedat prou satisfets, avui no desitjàvem res mes, "love-climbing" amb una mica de picant.


Ressenya a agraïr a

Ona Climb

Via Cafè, copa i puro. Roca Narieda. Alt Urgell. 05-12-2009.

La sud de Roca Narieda no deixa indiferent...

Aviat farà dos anys que en Marcel Millet va obrir aquesta via tan característica: Poca adherència, expansions justes i molts, però que molts ponts de roca! aquest fet aporta data de caducitat a les assegurances de la via, afagin-t'hi l'al.licient de canviar-los a mesura que es vagi repetint.
La meva intenció era anar-hi molt abans, però la lesió m'ho havia impedit fins avui, en que amb l'amic Joan, l'altre "lisiat" recuperat, i el seu company, Juanillo ens hi posem.
Fins al setè llarg no tastem l'adherència típica de la zona!
Com que anem tres, ens dividim la via: jo faré les cinc primeres tirades, el Juanillo les cinc següents i el Joan les cuatre últimes. El camí d'aproximació el trobo més marcat, però tot i això acabem fent el "Tarzan" emmig les alzines...ens enfilem per la canal sobre la Postres de Músic on a mitja canal trobem els primers ponts de roca, per cert molt mimetitzats pel pas del temps, ens ha costat una mica veure'ls.

Una mica més d'adherència al vuitè llarg, per disfrutar-la!
No té sentit descriure els llargs després de les explicacions dels companys que ens han precedit,

Gatsaule

Mingo

Xavi

Eduard

Llorenç

i d'altres que m'oblido...són 14 llargs de corda que permeten empalmar-ne alguns, nosaltres vàrem unir el 2on amb el tercer, el quart i el cinquè, el vuitè i el novè i el tretzè amb el catorze i darrer amb el que fem nou reunions.

L'onzena tirada és de les millors: vertical, amb canto, però sense que ho regalin!
La primera tirada és curiosa, amb passos divertits i atlètics, l'inici el més delicat per la sorreta i l'adherència...la reunió a reforçar, l'espit és mig sortit. Continua amb una tirada vertical i interessant que empalmem amb la tercera, de les no massa maques, tot el contrari que la quarta, tècnica i exigent...i que segueix amb el llarg flanqueig de la cinquena tirada, bonic i aeri.
El llarg "estrella", el dotzè, on cal col.locació i força als dits!
La sisena tirada continua el flanqueig fins passat un espit en que cal enfilar cap amunt, jo em vaig passar la 5ª reunió i sort que em van avisar que se m'acabava la corda, ja que me n'anava directe cap a les plaques del davant...El setè llarg té un parell de passos d'adherència més espectaculars que díficils a l'inici i que li dónen caràcter...continua el vuitè llarg amb una placa d'adherència que nosaltres empalmem amb el curiós novè llarg, espectacular i sorprenent!

Sortint de la dotzena reunió. Hem superat ja el coll de Narieda.
El desè llarg és el més senzill de la via, però no per això és lleig, quina disfrutada de preses!! Ara és el torn del Joan, aquí la via torna a pujar de tò: l'onzena tirada és atlètica i vertical, una disfrutada de passos amb bones, però allunyades mans...i el preludi del tomàquet: aquí podem triar, sortir per la primera fissura, que demana que t'hi enfilis! però s'acaba la via! o una mica més a la dreta per una placa finota de 6a. Ens decidim per allargar la via i no ens en penedirem, el Joan lluita i disfruta la tirada. Ara la via travessa un esperó i entra en un flanqueig espectacular, finalitzat el mateix torna a encarar cap dalt, empalmem els llargs que tenim ganes d'acabar.

Audaç flanqueig per acabar la via!
La darrera tirada, ja pràcticament dalt és airosa i no pas fàcil! però després de les finures del flanqueig pujo corrent!
La cua del pantà d'Oliana presideix l'espai.
Arrepleguem el material i encarem els darrers metres fins al cim; la baixada ja ens la coneixem i és molt marcada a diferència de fa un temps, sembla mentida però encertem el camí a la primera!

Aplegant el material. El Pirineu amb les primeres neus. Ja a l'aparcament apunt d'anar a fer un mos!

Una via molt ben trobada, en la que caldrà tenir molt present per a futures repeticions que molts ponts de roca s'han de reforçar, canviar, o el que es desitgi, amb el que l'horari s'allargarà. Felicitacions al Marcel Millet per haber sabut trobar un itinerari tan encertat.

Ressenya detallada de la via gràcies a

Xavi Blog Alt Urgell