De la Mola al Montcau. Carenejant Sant Llorenç del Munt. 18-02-2007

Aquest cap de setmana finalment ha plogut, dissabte tot el dia i diumenge no pintava gaire bé, amb el que he decidit anar a córrer per Sant Llorenç del Munt, el dia s'aixecava esplendit, amb alguna nuvolada que fèia bonic, però a mida que m'acostava a Matadepera la Mola s'anava tapant...tenia poc temps, ja que havia de ser a les dotze a casa per veure la rua de Carnaval, on l'Elisenda hi participava. L'itinerari un clàssic pels que som de la zona, camí dels Monjos, Mola, Cova del Drac, carena del Pagès, Coll d'Eres, Montcau i tornar pel mateix camí; la gràcia d'aquest itinerari és que la Carena del Pagès presenta una camins agradables i pels que es pot córrer en molts trams.
Punta de les onze hores










Els Plecs de Llibre després de pujar la primera canal
A dos quarts de nou deixo el cotxe als dipòsits, sota la punta de les onze hores, i enfilo el camí dels monjos. Passo sota moltes víes d'escalada, la Camp, l'Estruch, la Clerc més a l'esquerra...entrant a la canal hi ha unes vies desplomades de grau elevat, on hi havia vist entrenar el Cèsar Sempere.

La boira ho ha tapat tot, una llàstima ja que volia veure si havia nevat gaire al Pirineu,i entre la boira i que anava amb el pet al cul no he fet cap foto, però com que la vista bé s'ho val, he tirat d'arxiu!

A mitja pujada, on s'agafa el trencall cap al camí de la Soleïa i les seves famoses víes, hi hà un petit "divertimento" que sempre passo per amenitzar la tantes vegades feta pujada a la Mola, els Vallesans, la Mola ens l'estimem molt!
És el pas de la Sardineta, una canal-escletxa que permet grimpar-la i que requereix una espatarrada com cal.


Seqüència del pas de "La Sardineta" i l'espatarrada

Fet aquest pas es careneja per anar a retrobar el Camí dels Monjos, just abans del camí que puja al Roc Colom.
La Mola ja és aprop, un tram de camí idíl.lic amb vistes a la Castellassa de Can Torres i el Pirineu al fons, això quan no hi boira és clar.


La Mola des del camí dels monjos
El Montcau vist des de la Mola

A la masoveria adosada al Monestir hi funciona un restaurant peculiar, ja que ho han de pujar tot amb mules, s'hi menja d'allò més bé, però avui no toca, que hem decidit que avui corríem...són les nou i sense aturar-me començo a baixar cap al Montcau.
La Cova del Drac, curiós monòlit on la llegenda diu hi vivia un Drac







El camí ara s'enfila, ara planeja, fins arribar prop dels Òbits on pugem una canal que ja ens deixarà en camí més fàcil, una darrera pujadeta i tot baixada fins sota el Montcau. Aquest tram és molt agradable car travessa un frondós alzinar.
El Coll d'Eres és el punt de partida per encarar la pujada al Montcau; fa força vent i la boira em mulla, però s'agraeix davant l'esforç de la pujada, uns quants relleixos i arribo a la bola cimera, no es veu res i sense aturar-me em disposo a baixar i tornar per on he vingut.
La taula d'orientació del Montcau un dia més clar. El Bages als nostres peus i el Pirineu al fons.












Baixant del Montcau faig una mandarina i una barreta energètica, vaig força bé de temps, però encara queda un bon tros...A tres quarts d'onze torno a ser a la Mola, ara no passaré pel pas de la Sardineta que no vull fer salat i finalment a les onze i cinc pujo al cotxe...no he pogut disfrutar gaire el paisatge, però he disfrutat amb la suada i a més he pogut anar a la "Rua" dutxat i tot!

L'itinerari seguit. El Mapa és el del Centre Excursionista de Terrassa 1:20.000

Gorro Frigi. Via del Carles. Montserrat 11-02-07

Panoràmica del Gorro i Magdalenes des de l'Elefant.

He tardat a poder publicar aquesta sortida ja que fins avui no m'han tingut l'ordenador, que s'havia penjat! ja torno a estar operatiu. Diumenge passat quedem amb el Josep per anar a Montserrat sense un objectiu massa definit, finalment i veïent la ventada i fred que fèia a baix al Monestir, decidim anar a fer un cafetó al Bar. Quan sortim fa el mateix vent i penso que el Gorro frigi és una bona opció en un dia com avui, el Josep no ho veu tan clar...enfilem les escales del pas dels francesos i pel plà dels ocells ens arribem a peu del Gorro tot fent una drecera salvatge a la seva altura. S'ens han afegit uns companys que trobem pel camí, són de Gombrèn, al Ripollès, i és la primera vegada que escalaran a Montserrat.
Triem la via del Carles, la dels spits verds que va entre l'Snoopy i l'Adrià.

El primer llarg
Començo jo el primer llarg, que agafem des del camí mateix, hi ha una reunió uns cinc metres més amunt, però com anem amb un 70 no patim, amb corda de 50 cal pujar a fer aquesta reunió, ja que la tirada sobrepassa els cinquanta metres llavors. Les assegurances allunyen tan que em costa trobar-les, fins i tot em desvio a l'esquerra on veig uns filferros, però ràpidament el Josep em treu del meu error i desgrimpo tornant a la vertical de la reunió, i és que la via del Carles va tot recte amunt. Els alejes no fan patir ja que hi ha unes preses fermíssimes tot i que comencen a estar "sobades".
La segona tirada té un mur vertical que dóna caracter a la via
Al Josep l'hi ha tocat el llarg "difícil", de sortida de la reunió, unes marques discretes de pintura verda, indiquen per on va la via, ja que aquí se n'ajunten vàries. Quan s'arriba al mur vertical, aquí els espits són més propers, la placa és tècnica i de colocació, i seguint la tònica de la via, les preses bones estan ja patinoses. La reunió és just a sobre d'on s'acaba el mur.
El llarg de sortida, una rampa i la balmeta final que s'agafa pel migLa tercera tirada és l'única que fa una mica de ziga-zaga, de sortida va cap a la dreta fins a una franja terrosa, superada la qual torna a l'esquerra i la vertical de la reunió de sota; va superant petites balmetes, amb excursió entre spit i spit.
Les reunions han estat reequipades amb algun parabolt, però amb plaquetes fermes i que tan sols permeten xapar-hi un mosquetó, llàstima!
L'última reunió és comuna a tres víes, però això no representa cap problema ja que està duplicada i és en un lloc còmode.
S'acaba la via per la verruga, el doblec del gorro frigi, en un parell de passos molt macos.
Els companys de Gombrèn ens fan la foto.

La Via del Carles ha estat una bona opció per escalar de manera relaxada, sense haber de tibar massa i sempre em deixa molt bon regust, va ser la meva primera via llarga i no he deixat de repetir-la de tan en tan. El descens del Gorro ara és un "luxe" han reequipat tot el descens amb cables i cadenes inox, ha quedat com una "ferrata". Per trobar-la, de la creu, mirant cap a Collbató aneu en direcció sud i a l'esquerra, hi ha fites. Se surt al coll entre la Magdalena superior i el Gorro.

Trompa de l'Elefant via GEDE. Sant Benet. Montserrat

Foto d'

ona climb

Aquest cap de setmana no tenia clar si sortiria, el Toni m'havia parlat de la GEDE a la Trompa de l'Elefant dimarts al gimnàs i em va fer gracia, però no n'estava del tot segur, volia descansar, però a la vegada la tentació era forta, finalment divendres truco al Toni amb la intenció que si ja ho tenia muntat, descansaria, però el Josep no podia sortir amb el que no va costar gens posar-nos d'acord. El Toni va portar tota la organització, ell ja havia fet aquesta via fa trenta anys! veieu la descripció detallada que en fa en el seu

blog del Toni

Aquesta tarda se m'ha espatllat el meu ordinador i l'he hagut de dur "al metge", les fotos doncs són manllevades del blog del Toni Aymamí, al que li agraeixo.
La descripció de l'ascensió és fantàstica la que fa el Toni, l'entorn d'aquesta escalada és meravellós, la Mòmia presidint l'entorn amb les seves vies mítiques, l'ermita de Sant Salvador, raconet idílic, un mar de boires als peus, però nosaltres gaudint d'un solet que s'agraeix.
Avui estreno en paret uns gats nous, uns miura de la sportiva, i em van prou bé, els posos a prova en les dues tirades que em toquen a mí, la segona i la tercera que es poden fer d'una tirada. Les assegurances fixes allunyen força i ja es veu que la gent s'ho va equipant a la fisura, poso alguns friends, que llavors retiro, ja que vaig escàs de cintes.
vaja amb el grau de clàsssica, la placa és ben polida de peus!
La reunió és penjada i hi bufa un ventent que hem deixa fred.

Arribant a la reunió, la placa tira enrrera i et vas fonent de braços, per sort de peus millora i et pots equilibrar a la placa. Un cap de buril permet posar-hi una plaqueta recuperable, i tot i que díuen que no cal, jo la xapo.

'arribada a la reunió és finota i si ha de posar "morro" tibant en bavaresa, m'ho penso una i altra vegada i finalment ho protegeixo amb un friend petit en un forat on abans si deuria posar un tac. Llavors tibo de la bavaresa i xapo reunió.
Aquesta és ben penjada i consta d'un parabolt i dos spits.
La continuació és un curt tram d'artificial molt ben equipat, amb els parabolts aprop i una sortida en lliure elegant. Aquesta tirada és molt curta, no et veus amb el company i per millorar la comunicació es fa reunió a sota del bosquet. El tram del bosquet és arborícola i arbustiu i trenca una mica la continuitat de la via, però en canvi permet una reunió comodíssima en unes alzines fermes, abans d'encarar el diedre final. Aquesta tirada és tota en autoprotecció, les peces fixes són de dubtosa confiança i cal complementar-les, el Toni flipa en aquest llarg, el sento xiular i fruir de la veticalitat i "aire" del tram. Jo el faig creuat, no tinc bones vibracions, el que fa que el darrer llarg el faci el Toni.
El descens el fem caminant per la bretxa que hi ha entre la Trompa i l'Elefant, que té una desgrimpada en la que cal anar atent, llavors una canal estreta en que et pots empotrar et deixa en una zona més còmoda i tan sols cal anar seguint algunes fites fins a peu de via.
Una escalada recomanable.

Esportiva a Collbató. Tornem als Graus.

Fugint del fred, busquem una zona calenta, què millor que Collbató i la propera zona dels Graus? cap allà anem una bona colla: El Toni i el Josep han surtit més d'hora, ja que volen anar a dinar a casa, la resta ens trobem a la plaça Taulí: l'Albert, Josete, Jordi, Robert, Maica, Samuel i jo mateix.


De la colla, el Robert, la Maica i el Samu es queden al sector Jardí, fa mesos que no escalen, sobretot el Robert i aquest lloc és molt bò per agafar confiança.
L'Albert i el Josete comencen per les vies nº16 i 17 de la guia de Montserrat Sud, pàg 246. Ens comentaran després, que aquestes dues vies no els han agradat gens, la roca es trencava molt i quèien preses molt facilment, el que els va desanimar a probar el 7b. El Jordi i jo ens posem al sector per sobre dels 6a's, que està ocupat, i fem les víes 7-8-9 i 10. El Toni i el Josep els trobem a la zona de més avall, per sota l'agulla del cinquentenari, fent Rinoceroscrip, Poma-Poma i Tsunami sobre bono, que surten a les

actualitzacions de Montserrat Sud

Amb el Jordi acabem amb les quatre vies del nostre sector, paradoxalment encadeno el 6a que l'anterior vegada no em va sortir i fallo al Vè+, i és que avui no estic massa fí, mal de coll i de queixal...en fí excuses!Content però amb l'encadenament del 6a, aquest cop he anat per la dreta i així és molt més senzill..., ens enfilem cap a on estan el Josete i l'Albert.

El Jordi al primer mur vertical

i Content, aixecant la ma després d'encadenar!
Toca fer el 6b de 35 metres, el Josete que ja l'ha fet diu que és molt maco; em posos a la feina, grimpadeta fins al mur vertical d'inici, força sostingut, però amb bones preses. Més amunt dóna un descans per tronar a redrecar-se a l'arribar al diedre, un pas finot i sóc al peu del diedre, tot i que he pujat mirant de no cansar-me, el diedre pot més que jo, xapo una cinta més, però veig que em fallen les forces, o el coco...i li dic al Jordi que em baixi, millor deixar-la per un altre dia, que guarrejar-la penso.

El Jordi, al seu torn, la fa sense gaires problemes i encadena! el tram final és molt estètic i disfruto veïent com el resol, són gairebé 35 metres d'escalada preciosa, amb molt bona roca i ambient.
Jo marxo ja, haig d'arribar no massa tard avui i els deixo fent més feina, mentre m'allunyo veig com l'Albert es posa al 7a+, com mica en mica el va assolint i amb joia escolto el seu crit, encadenada!






l'Albert arribant al tram desplomat del 7a+

Panoràmica del sector d'Els Graus per on ens vàrem dispersar
A l'esquerra del tot el Toni i el Josep a peu de via, la zona dels 6a's ocupada per una cordada, el grup de 4 vies que vàrem fer i l'inici del 6b.
És una zona molt còmoda per quan fa fred i amb roca de molt bona qualitat.

Plecs de Llibre. Montserrat. Via Francesc Casanovas i Pera.

Aquest dissabte hem quedat amb el Toni, el Josep i el Jordi per anar a Montserrat, volem anar als Plecs de llibre a la via Francesc Casanovas i Pera, una via d'uns 180 metres molt maca en un indret fantàstic. Els companys em passen a buscara casa, acabo de plegar de la feina i tot just he tingut temps de fer la motxilla, les presses faran que em deixi la màquina de fotos.
Aquesta via va ser oberta el 27-06-1998 en homenatge a Francesc Casanovas, escalador Badaloní mort en accident d'escalada als 35 anys. En són autors: Joan Pera, Francesc Sunyol, Marc Peñaranda i Miquel Pera. Oberta amb spits mètrica 8 i plaquetes gruixudes, com les actuals de parabolt! Gaudeix d'un indret solitari i d'un conglomerat immillorable, amb verticalitat força mantinguda sobretot al 2on i 5è llargs i a l'inici del tercer. Grau obligat 5c amb passos de 6a. Molt tècnica de peus, amb força continuitat sobretot els llargs segon i darrer.


Per arribar-hi es pot anar per Sta Cecília i la canal de Migdia fins al Coll de Migdia, o bé pel camí dels Francesos que s'agafa entre Can Jorba i la Vinya Nova, que és per on anàrem nosaltres. El camí puja força dret però no tant com la canal de Migdia. Baixem al torrent de Migdia i allà agafem un trencall a l'esquerra fitat que remunta per una torrentera sense gairebé camí fins a sota els Plecs. Sortosament no ha plogut fa temps ja que sinó l'aproximació pot ser molt relliscosa.
En una hora som a peu de via, admirem l'aresta Arcarons, quina VIA!! m'agradaria tenir "els pebrots" per posar-mi... La nostra via és la de més a l'esquerra, en un circ tancat on es veu unes marques grisoses de degotalls, ens costa però finalment trobem un spit, que ens marca l'inici de l'ascensió. El primer llarg és el més fàcil i està trencat per una franja herbosa a pocs metres de l'inici.
El jaume a la 2ª reunió. Aquest llarg ens sorpren per la verticalitat i finesa de les preses, sobretot de peus, amb absència de reposos

La tercera tirada comença amb un mur ben vertical, un bon 6a, ben assegurat però

La quarta tirada és juntament amb la primera, una mica més fàcil que el conjunt de la via, però en conseqüència les assegurances allunyen força més, el que fa que no et puguis relaxar, a més de mans no hi ha res massa bò. La quarta reunió és amagada a l'esquerra de l'esperó final. El cinquè llarg se les porta, surtint de la reunió t'has d'enfilar a l'esperó i vas agafant "aire" fins al tercer espit, força a la dreta, i és que la via va a buscar el tram més vertical. Aquí un baga d'abandó fa que un s'ho miri...i és que el pas tot i no ser difícil se les porta: t'has de colocar de peus sobre un bolote marronós i decidir-te a superar el pas, en cas de caiguda quedes penjant al buit ja que ens hem situat sobre una balma...això i el cansament fan que m'ho pensi una mica fins a decidir-me, buff! salvat, ara ja arribo a l'spit. El Josep sortint del tram més vertical
La tirada continua forta, amb passos finots per arribar a xapar, els spits allunyen una mica, t'ho has de treballar i em cal força concentració per acabar aquest llarg,
s'ajeu una mica, que bé! ja veig la darrera reunió.



Assegurant a la reunió cimera, al costat el pot amb el llibre registre.

Fa molt bona temperatura, calor fins i tot, sort de l'aire que ens fa, ens entretenim lleguint les piades del llibre, és el tercer que hi han posat, a la contraportada, una foto del F Casanovas... t'havíen d'estimar molt els teus companys, quina via més elegant i ferma t'han dedicat. Per baixar cal carenejar els PLecs cap al Montgrós ( esquerra), fins a una alzina on hi ha un rapel muntat, també e spot acabar al cim del Montgròs.
Carenejant els Plecs . El rapel és encarat al sud-oest i d'uns 50 metres.






Panoràmica de tota la via, des de sota un no veu com es va redreçant i derivant a la dreta fins al darrer plec, realment una via fantàstica! Detall de la via Francesc Casanovas i Pera, una disfrutada ben assegurada pel que s'acostuma per aquests topants
Per a més informació

Centre excursionista Badalona

Ressenya.net

Haig d'agrair especialment al Toni Aymamí que m'ha passat totes les fotos d'aquesta sortida, ja que jo m'havia oblidat la meva màquina.

Ribes de Freser. Esportiva a La Lleixa.

El diumenge el cos encara em demanava gresca, La Falconera va estar molt bé, però em queda gust de poc, el Pere i la Nesa amb el Pol i la Gemma sabia que volien anar al Ripollès, però pels que tenim familia sortir dos dies és difícil, llavors va arribar a casa un llibre que estava esperant la meva filla, quan ho va saber, estudia a Vic i ara té exàmens hi no havia baixat, em diu que baixa a buscar-lo! No mossa, no cal que baixis que el teu pare te'l puja...La Magda hi va donar el vist-i-plau i... que m'apunto a pujar a escalar al Ripollès, li truco a la Gemma. Finalment si va afagir l'Arnau i el Pol i la Gemma se'n van desdir.

Anem a Ribes de Freser, a La Lleixa, el Pere

Groinket

ja n'ha fet una bona descripció en el seu blog. Quan arribem estem sols, però de seguida s'omple a vessar! hem començat per escalfar amb les víes fàcils, deixant el grup del començament, a l'esquerra, per després, però no ens serà possible d'anar-hi de plè que és!


Sector central amb les víes fàcils i on comencen les vies "xungues"
L'escalada és vertical o lleugerament desplomada, amb regletes petites i roms, molt tècnica. Com bé comenta el Pere, ens estrellem en vies d'un grau que normalment assolim, no sé si estan mal graduades o que no em sabut llegir la pedra, és especial i no estic acostumat a aquest calcari regletero tan tècnic, cal molta pila, però ja hi tornarem, ara ja avisats!


Uns Gironins tibant-li a un 6b+ (Xevi Metall)

A causa de l'ocupació de víes ens en anem cap al final, a un 6b tot desplomat, "Escurçó nacarat", es fa bé fins al tercer seguro, aquí em penjo ja que els romos i el no saber llegir la via em fan descansar, la via és maca, però molt concentrada, l' Arnau també l'intenta i no hi ha manera. En una escletxa gran que es fa servir de presa invertida ens sorpren una rata pinyada, sort que no ens mossega!
El Pere tibant a mort a un 6b+, "Trempant trempada t'espero".

Hem fet poques víes però intenses, ens han quedat per probar les víes del començament, les de més a l'esquerra, que es veien maques. L'entorn és fantàstic, però cal anar amb cura, ja que és terreny privat i els cotxes no hi ha pràcticament lloc on aparcar-los.
Per arribar-hi al sortir de Ribes cal anar en direcció a Queralbs i en una recta seguir el trencall a Batet, a l'esquerra, la pista asfaltada puja fort i tot just travessat un canal, a l'esquerra indica Segura, el camí ressegueix un torrent i arriba a les cases de Segura des d'on ja veïem la paret.

Penyasegat de La Falconera. Via La Falconera. El Garraf.

Aquest dissabte, 13 de gener, ens hem posat d'acord el Toni, el Josep, el Joan i jo mateix per anar a la Falconera, al Garraf. D'aquest penyasegat n'havia sentit moltes aventures i la majoria a l'aproximació a peu de via, i és que no n'hi ha per menys! Perillosísim el revolt on deixar el cotxe, un gir a mig revolt que cal fer ràpid...el Joan ens els va posar per corbata! a més amb l'incertesa de si ens obriran el cotxe...Ens enfilem a la plataforma de l'Heliport i per un camí ple de deixalles escampades arreu entronquem amb el que que puja de l'aparcament de camions i que vé de l'estació de Garraf; trobem un petit avenc ple de brossa i per un corriol baixem a l'escola del Pas de la Mala Dona. Es segueix direcció sud fins a una plataforma d'on es va a un forat per entrar al túnel del tren. L'estrategia a seguir és esperar a que passi un tren i immediatament després baixar "cagant llets" per una corda que penja d'una columna del túnel fins a la via, llavors cames ajudeu-me direcció Barna, uns 20 metres fins a un forat de ventilació on hi ha una instal.lació de rapel, allà millor assegurar-se a les rovellades plaquetes ja que quan passa un tren, la ventada és important i et pot desequilibrar!

El Josep disposant-se a baixar cap a les vies


El camí de baixada és espectacularEl Joan al primer llarg
El peu de via és molt còmode, un balcó sobre el mar, díuen però que quan fa mala mar, els esquitxos et múllen! sortosament avui fa molt bona mar...La primera tirada és molt maca, llàstima de l'estat llastimós de la pedra, que se t'engruna i desfà als dits, vaig tibar d'un canto per a fer un pas molt ferm i quan em disposava a recolzar l'altre ma s'em va desfer la presa i vaig haber d'agafar-me de la cinta! em vaig deixar de "virgueries" i vaig anar a passar la tirada, sortosament a la que t'enfiles una mica la pedra millora.

El Toni acabant de superar la xemeneïa de l'esquerra
El segon llarg de corda se'ns atravessa, és perdedor i el Toni dubta per on seguir, no veu cap assegurança, no és gens fàcil i va derivant a dreta i esquerra una i una altra vegada sense sortir-s'en, atabalat finalment baixa i li deixa l'alternativa al Joan que fa poc que ha fet la via i encara recorda per on va. Se surt per l'esquerra de la reunió enfilant una xemeneïa prou atlètica, superada aquesta unes plaques finotes on trobem dos químics i res més fins a la reunió, a l'alçada d'un pont de roca cal anar cap a la dreta i per una bavaresa fantàstica fer cap a una cova
on hi ha dos químics.
Fantasmagòric aspecte de l'inici del tercer llarg
La sortida de reunió és espectacular, però no difícil, cal deixar de banda un pitó a l'esquerra per anar a buscar un químic que trobem una mica més amunt, amb unes preses fantàstiques ens enfilem sobre aquesta cúpula molt ben protegida, tres químics. Llàstima que de seguida s'ajeu i gairebé caminant per tereny molt trencat s'arriba a la darrera reunió, molt còmoda i amb fantàstiques vistes sobre el mar.
Panoràmica de la paret des de la darrera reunió, es veu el peu de via del Pas de la Mala Dona.

El Josep just acabar de superar el ressalt



El quart llarg comença per un ressalt una mica trencat, però de seguida millora: ens cal seguir unes fines llastres en diagonal ascendent a l'esquerra, just iniciar aquesta diagonal hi ha un pitó al mur del davant, la resta cal complementar-lo amb friends o tascons ja que és desequipat. Disfruto en aquesta tirada, molt aire, timba, i passos d'equilibri amb bona roca, molt bonic el pas de sortida on aquí sí, hi ha un químic. Surts com d'una piscina i ja ets dalt, un bon pi permet muntar una reunió reforçada!

La colla satisfets amb la via, ara només cap seguir el camí que et porta al sud tot planejant fins a l'avenc que havíem trobat de baixada i remuntar fins els cotxes.
Hem escalat en màniga curta i tot i així hem passat calor, ens han quedat ganes de tornar-hi i potser perque no? probar la Arqueologia Transmediterrànea.
Per a més informació de la via consulteu:

Ona Climb

Mad Team

"El Tercer Hombre" al Cap del Ras. Montsec d'Ares.

Després de moltes festes familiars amb empatx de teca i torrons, finalment aquest diumenge m'he escapat amb el Wolfgang a escalar; fèia dies que el Wolfgang tenia ganes d'anar al Cap del Ras, i un mail oportú va fer que ens posessim d'acord per anar a conèixer aquesta paret. Una bona matinada i cap a Àger falta gent, la boira ens alenteix la marxa, però a una bona hora som fent un entrepà a un bar d'Àger, gens de boira i un sol espatarrant! les parets al davant ens fan dentetes. Cal fer uns tretze kilòmetres de pista, que s'agafa al costat del cementiri, surtint del poble direcció Balaguer. Aquesta pista és en bon estat per a tota classe de vehicles, les voladures que s'anuncien sembla que els caps de setmana no afecten.

Es deixa la pista que va a Montrebei i al Coll d'Ares i es segueix per la base de les parets, deixant a la dreta el trencall que va al Corral de Gabrieló i ref. de Colobó. Ens costa una mica trobar el lloc on deixar el cotxe, ja que cap dels dos hem estat mai en aquesta paret i els croquis i fotos que duem no són massa clars.
Una casa amb una antena molt gran és el punt de referència, ja sabem on som.

Ens acostem a la base de la paret seguint un mig corriol entre tartera i bosc.
No acabem de localitzar el peu de via, anem a dreta i esquerra sense acabar de saber on comença, trobem la Badalona i llavors ja sabem que hem d'anar a l'esquerra, el Wolfgang hem diu: ja l'he trobat i sí així ho sembla ja que la via té les inicials T H picades a la paret. Ens hi posem: començo, primera assegurança, buril i les seguents també són burils...no pot ser, que aquesta vía és amb spits...desgrimpo i sense deslligarme ressegueixo la feixa on estem enfilats, com un pedestal, i trobo dos burils amb anella, aquesta és la via, sortosament ens ho confirmen una altra cordada que arriben tot just ara. Són les dotze quan comencem la via! és el que toca quan no es coneix el lloc, ja no ens passarà més.

Hem triat aquesta via per conèixer Cap del Ras ja que és ben assegurada, amb les reunions preparades per rapelar i no hi ha dubtes amb l'itinerari; l'artificial és poc complicat, la Badalona, també assequible, té uns artificial més tècnic i jo i els estreps no ens portem gaire bé.
El Wolfgang al tercer llarg.

La quarta tirada va per unes plaques llises que se superen gràcies a una fissura.


La continuitat de la paret es veu trencada per una feixa ajaguda que cal superar vigilant amb les pedres soltes, tot derivant cap a l'esquerra, fins arribar al mur del davant.

El vertical mur del sisè llarg acaba en uns "slabs" preciosos.





ELs dos llargs que venen són molt verticals, les reunions en còmodes feixes en trenquen la continuïtat i en treuen seriositat. La primera assegurança és molt alta i o fas un pas d'esqueneta per xapar-la o hi ha l'alternativa de per l'esquerra, forçar el pas per placa finíssima, díuen 6a+ en lliure, però per a mí que és més...
però no ho puc assegurar, ja que no ho vaig probar. Vaig intentar fer aquesta tirada en lliure, però les forces no em van acompanyar, després de dos saques, em vaig deixar de punyetes i en A-0 cap amunt. Al final el mur s'ajeu i desapareixen les preses, es converteix en un "slab" en que l'adherència és vital...molt excitant! aquesta arribada a reunió.


El setè llarg manté la mateixa tònica que l'anterior, amb la diferència que una petita feixa el divideix en dos murs, en el darrer apurant en lliure un flanqueig m'en vaig avall i el company que no em vèia, em dóna corda pensant-se que li'n demanava, amb el que m'arrosego fins a la feixa; no m'he fet res, he baixat en càmera lenta i m'aixeco amb la sensació que sort que no m'ha vist ningú! ha estat còmic. Torno amunt advertint al company que he caigut i que recuperi corda, em deixo de punyetes i amb un pas d'estreps m'estabilitzo al flanqueig i acabo aquesta tirada amb no massa bon regust, es nota la manca de sortides, m'ha faltat pila.

Resta encara un llarg curtet i en prescindim, som a la feixa per la que hem de baixar
i ens fa mandra continuar, ja són dos quarts de quatre i tot i que hem anat bé, tres hores i mitja, encara resta la baixada que desconeixem.



Cal seguir aquesta feixa cap a la dreta fins a una aresta marcada amb una gran fita.

Itinerari aproximat de la via, és important localitzar el diedre fissurat a l'inici del segon llarg.

La feixa té algún punt en que cal anar amb atenció per l'estretor, però es segueix bé. Al fons es veu una aresta amb una gran fita que és on hem d'anar, d'alla, ja fora de la feixa, hem de vigilar de trobar les fites i sense perdre-les anar baixant sempre en tendència a la dreta. Els llocs conflictius són molt bén marcats i després d'alguna desgrimpada entrem en un corriol marcat a l'herba que es veu de lluny. La resta és un tarteram relliscós i dret que fa agradable el retrobar la pista. Ara cal seguir la carretera a la dreta refent el flanqueig de baixada fins el cotxe tot admirant la paret.

Panoràmica de la Vall d'Àger des de la paret

Si voleu més informació ens ha estat útil el llibre d'en Ramon Majó, "El Plaer de l'Escalada", i com no la guia de Montrebei d'Ona Climb.