Ens n'anem d'Agulles! l'Agulla de l'Esquelet i la Bola de la Partió. 2 de Desembre 2007.

Aquest diumenge havíem quedat amb el Toni per fer una matinal, jo havia de ser a dinar a casa, teníem trobada familiar amb els sogres...quedo que el passaré a buscar i ell es cuida de triar on anem. Anem prou d'hora ja que així ens dóna temps d'anar a fer una mossegada al bar del Bruc, sembla que anirem a Agulles, però encara es manté l'incognita...quan anem cap al Vicenç Barbé m'explica que farem la Torras-Homet a l'agulla de l'Esquelet i si ens queda temps farem cap a la Bola de la partió a fer una via d'en Guillem Àrias!
Olé!! així que estrenarem el

reequipament

que el Toni i el Josep vàren fer a l'agulla de l'Esquelet.
La via discorre per una marcada escletxa i va ser oberta per en

JM Torras i Homet

en solitari el 18-05-1952. La via es fa en empotrament i té tan sols dues assegurances per llarg, mantenint així l'exposició.



Elegant xemeneïa per la que transcorre la via



El primer llarg segueix una rampa de tercer facilment protegible gràcies als arbres de la canal. On s'ajunta amb la xemeneïa es fa la primera reunió. Ara és el torn del Toni, l'empotrament és espectacular i als passos fins hi ha una assegurança, però també molt aire, ja se sap que a les xemeneïes no es cau!

A la reunió assegurant el Toni (Foto Toni)

Al fons de la xemeneÏa hi ha uns blocs empotrats que segurament van servir d'assegurança les primeres ascensions; a mig llarg hi ha una repisa on s'hi fèia reunió, la continuació és espectacular amb un ramonage molt obert i vertical al començament.

Pujant cap a la reunió intermitja, i instal.lant-s'hi.

El Toni no s'atura i continua fins dalt, abans de sortir de la xemeneïa hi ha un mur vertical i una mica descompost, per sort és curt, no portàvem res per protegir-lo però en algun forat si pot encabir un Alien. A l'arribar a la reunió, una sabina, es passa un tram de terra on la corda no pararà d'escopir pedres cap avall!

L'elegant xemeneia de l'Esquelet amb la Miranda de les Bohigues de fons.
Per baixar cal seguir en direcció contraria a la que hem pujat en tendencia a la dreta, desgrimpem un tros i veurem a l'esquerra un cable amb una anella i un parabolt amb anella (que hi va afegir el Toni).


BOLA DE LA PARTIÓ VIA NORMAL

Recuperades les motxilles ens enfilem al coll entre la Bitlla i la Bola de la Partió per a fer la Normal, la primera intenció era fer-ne una que comença més avall, la de les xapes grogues (G.Arias) però no puc arribar tard avui. El primer llarg és un quart per disfrutar! les assegurances allunyen, però la roca és molt bona i es fa molt bé.

El perfil de la normal amb la Bola cimera.

La reunió sota la bola és còmoda i molt ben equipada, parabolts amb cadena i anelles per ralelar. Puja el Toni que s'haurà de fer l'artifo. Quan ja ha penjat l'estrep de la primera assegurança! m'adono que he deixat els estreps a la motxilla...!?
collons, em volia fondre...sort que el Toni hi treu importància, au baixa a buscar-los que et despenjo Vaig tornar a grimpar el llarg millor que les cabres montserratines i en un moment torno a estar assegurant el Toni, buffff.


Perspectiva de la primera tirada, amb l'ombra de la Bitlla de fons

L'artificial és molt ben equipat amb uns parabolts ben lluents, però no gaire junts amb el que cal guanyar-s'ho.



Treballant l'artificial de la Bola! la sortida espectacular.


L'acabament de l'artificial es pot forçar en lliure, però amb els braços petats costa decidir-se, el Toni ho intentarà i jo també, però no ens hem sortim, malgrat tot no cal ja que s'arriba bé d'una xapa a l'altra. La reunió és ben penjada a la punta de la bola i permet en un sol rapel arribar a la base del coll.


En un sol ràpel s'arriba al coll. Espectacular el tros de la bola.

Un bon contrallum des del coll amb la bola encara al sol! Foto Toni.


Baixem per la canal oposada a la que hem pujat, la fullaraca i la llum que es filtra entre les branques dónen una claror especial, màgica.

Ens afanyem a plegar, m'esperen, però encara ens entretindrem mirant les cordades veïnes, quina casualitat que una d'elles eren la

Lux

i el

Pere

que fèien la via Dani a la Miranda de les Bohigues. Molts records a tots dos! per cert, vaig arribar a l'hora, em vaig perdre l'aperitiu tan sols.

Paret dels Trons. Vinya Nova. Montserrat Sud. 25-11-2007

Després de les pràctiques a Sant Llorenç de Montgai, diumenge anem a Montserrat, a una zona que vàren divulgar els companys d'

Ona Climb

i que recomànen com a molt bon lloc per a iniciar-se a les vies de mes d'un llarg, i que hem d'agrair a l'incansable J.Escofet i companyia. La paret dels trons, sobre la Vinya nova Avui no matinem tan, ens ho prenem amb calma i després d'un bon esmorzar al bar Muntanya de Collbató, aparquem a la Vinya Nova. L'aproximació no és llarga, però sí costeruda, el que garanteix la tranquilitat a peu de via. L'itinerari és ben explicat a la ressenya d'Ona climb. L'Eli arribant sota el gran Pi, d'on hem de trencar a la dreta Quan començavem a equipar-nos unes pedres ens van alertar que hi havia una cabra i renoi quina cabra! era el pare de totes, les banyes li fèien un metre cada una com a mínim...ens va fer gràcia, la "tiparraca" va anar baixant i cada cop s'ens acostava mes, i,...ep que baixa cap a nosaltres...i efectivament, va passar pel nostre costat per sort sense dir-nos res....el mes valent de la colla, per si de cas, es va enfilar en un arbret! El més valent de la colla! Avui jo faig cordada amb l'Eli i el David, farem pràctiques de cordada de tres, el Manel s'encorda amb la Mireïa. Nosaltres anem a la via Standar i ells a la Kakadu, les dues de quatre llargs. El David assegura l'Eli, a la dreta la Mireïa en plena feina. La primera reunió de l'standar es fa sota el ressalt al costat de la sabina, la Kakadú molt més amunt Hem acordat que l'Eli farà els dos primers llargs i el David els dos següents, jo aniré al mig. Una cordada de tres si es preveuen els moïments pot arribar a ser quasi tan ràpida com una de dos, però si es fan malament les coses, s'ens hi pot fer de nit! Començant el segon llarg, amb "vidilla" entre assegurances. El David ben atent a les evolucions de la seva companya, com ha de ser. Practicant el desbloqueig del segon, que amb el reverso no és fàcil A la segona reunió pren el cap el David, mirem de no enbolicar les cordes massa i ens en surtim prou bé, abans hem fet pràctiques de desbloquejar un segon: amb una cinta fem un reenviament a la reunió i d'aquí al cos de l'assegurador, controlant el desbloqueig amb un dinàmic. Aquesta tirada és més fàcil amb el que les assegurances són molt allunyades, el David dubta de cap a on ha d'anar, consultem la ressenya i finalment localitza la instal.lació; quan pujo veig que s'ha deixat dos pitons... El quart llarg comença amb un flanqueig a l'esquerra per superar un muret vertical i ja s'ajeu, l'arribada a la reunió és per terreny molt trencat, cal vigilar a no fer baixar pedres. A la baixada practiquem l'encadenament dels ràpels i el ràpel assitid. Una vegada a peu de via practicarem el remuntar per una corda, amb el shunt i un Machard, amb dos Machards...amb l'assegurador com a "Puny bloquejador"...el fred ens en farà fora, ja fa estona que som a l'ombra. La Roca Gris des de la paret dels trons, ben a l'ombra A la que deixes de fer coses, el fred es fa present, amb el que decidim plegar trastos, mentre, a la paret del davant encara hi ha una cordada que fa la Mares del Sur, sembla que ténen problemes, s'els ha encallat el ràpel i han de remuntar fins a la reunió! sort que a ells encara els toca el solet. Foto de grup al peu del pi, punt de referència per agafar el camí cap a la paret La Vinya Nova als peus, el sol, ben baix i dóna un color especial Ressenya de la paret dels trons extreta d'

Ona Climb

Video de La Cabra

Paret de la Formiguera. Sant Llorenç de Montgai. 24-11-2007.

Aquest cap de setmana tenim cap de setmana de curset: hem proposat un curs de perfeccionament adreçat a gent que hagi assolit el nivell dos d'escalada en roca de cara a consolidar conceptes i introduir-ne alguns de nous. Així dissabte anem amb l'Elisabet, la Mireïa i el David cap a Sant Llorenç de Montgai.

El Panta de Sant Llorenç de Montgai des de la paret de la Formiguera

Ens hagués anat millor ser quatre cursetistes, però no ha pogut ser, el Manel fa cordada amb el David i jo aniré amb l'Elisabet i la Mireïa; elles faran la seva cordada, i jo pujaré primer restant a la reunió. D'entrada al primer llarg fem algunes pràctiques d'abandonament i repassem dubtes, introduïm el nus cabestany (ballestrinque)per anclar-nos a la reunió.

Les dues cordades a peu de paret


A la primera reunió, esperant la cordada.

El Manel i el David són a la via Garrets-Eusebi, la seva reunió és una mica més alta i menys còmoda que la nostra.

El David muntant la primera reunió, una mica més amunt que la nostra

La Martinetti es pot fer en quatre llargs, però el segon és molt curt amb el que empalmem els dos en un, la tirada llavors és espectacular, ja que el que seria el tercer llarg és força vertical i mantingut, l'entrada a la reunió és curiosa.


El Manel al segon llarg assegurat pel David

L'Elisabet començant la segona tirada, força llarga i mantinguda

Ben atenta a la placa, força tècnica i amb les assegurances justes.

Concentració extrema al flanqueig abans de la reunió, un passatge espectacular i molt bonic de la Martinetti

A la reunió, hem de planificar com la instal.lem, qui sortirà primer, com hem de recollir la corda, en resum anticipar-nos al que haurem de fer per així evitar pèrdues de temps, a més aquí ja no estem tan còmodes.


La mireïa recuperant el llarg


Sense gens de fred al flanqueig, i ben concentrada!

La Cordada a la segona reunió, que tremolin les parets que faran feina!

El Manel a la via del costat.
El darrer llarg ens guarda un regalet, un pas de V+ amb l'assegurança una mica lluny, passat aquest la dificultat baixa una mica i ens permet disfrutar d'una petita bavaresa fins i tot. A la via del costat la dificultat és potser més mantinguda, així com la verticalitat, però amb bones preses. El David és l'encarregat de fer-la i s'en surt prou bé, lluitant-la! De la meva cordada, ara és el torn de la Mireïa, que ha pujat freda el segon llarg i amb no massa bones vibracions...però s'encara al llarg, que cal dir-ho és sever, l'alçada, la finura...i el va traïent, fins li cal recular, ja que ha xapat malalment una cinta.

La darrera tirada és ben vertical i sostinguda, el David se la treballa molt bé.

Emergint del darrer llarg!
Arribant a la reunió cimera. Nosaltres no la xapem i ens anem a la dels ràpels.


El Manel disfrutant del primer ràpel

Aprofitem fins que s'ens fa de nit, plegarem les cordes a les fosques, i encara ens han quedat coses a practicar, ho deixem per diumenge que seguirem matxacant!

Impressionant cova a un extrem de la paret de l'Ós, si us hi fixeu hi ha dues persones que hi escalaven.
Ha estat una jornada molt intensa, tan que ens ha passat el temps volant, i hem arribat al cotxe de nit! i és que l'interès i les ganes de tots tres ha estat "BRUTAL" com diria el Manel...

Si voleu una ressenya la podeu trobar a:

La revista Vèrtex

Punta Kurz i Mont Brulé. Vall d'Aosta.

Aquest agost hem estat a la Vall d'Aosta, cada estiu la Unió Excursionista de Sabadell, el meu club, organitza una acampada social i enguany hem estat a Bionaz, a la Vallpelline.
Tot l'any faig escalada i aquests quinze dies canviarem una mica l'activitat, les meves filles encara no han fet un quatre mil i aquesta és la ocasió.
Ens plantegem fer dos 4.000 i per això cal aclimatar bé. La primera presa de contacte amb els Alps serà la Punta Kurz (3496) i el Mont Brulé (3591)

Llac de Place Moulin (2000m.) d'un blau turquesa que enamora

Hi ha un bon desnivell, 1600m, amb el que decidim fer nit al refugi Nacamuli a mes de 2800m. així aclimatem. El camí és marcat amb el número 8, així que començem a caminar en direcció al refugi Prarayer, que és al fons del llac, però de seguida ens enfilem sense descans per anar a buscar la Comba d'Oren, vall encisadora, amb alguna granja d'ovelles perduda pel mig.


A la capçalera de la Vall d'Oren, abans del tram "attretzato"

Dinem a la capçalera de la vall just abans d'un tram força dret, equipat amb graons i alguna cadena, i que et deixa en una plàcida coma des la que veïem força amunt el refugi.
Ja s'olora el refugi, enfilat en un ressalt a l'esquerra de la vall, al fons mig tapat el coll Collon

Passem unes clapes de neu i per un corriol força ben marcat anem fent les giragonses cada cop més dretes, que ens fan agraïr l'arribar dalt de tot, abans deixem errera el refugi Collon, que només serveix a l'hivern com a lliure.
El Refugi Nacamuli és acollidor i nou, recomanable. El sopar és fantàstic, gairebé no ens l'acabem!
Refugi Nacamuli (2828m), bon tracte, bon menjar i entorn Alpí.
El coll Collon des del refugi, en sobresurt "La Vierge" impressionant agullot enmig del coll ja al vessant Suís.

A punta d'alba menys quart com li agrada a l'Àngel abandonem la comoditat del refugi, d'entrada ens toca baixar al fons de la vall per remuntar desseguida cap a la collada, a nevat recentment i trobem força neu i ben glaçada. Dalt el Collon hi fot un fred intens i a més vent! ràpidament remuntem cap a la dreta i quedem arrecerats. Ens agrupem per cordades però de moment no ens lliguem.
Al coll a més de 3000m i a l'ombra hi fa força fred, estem sota zero; al fons ja assolellada la Becca d'OrenLa primera pala es va redreçant i endurint, amb el que ens encordarem. L'esquiable Becca d'Oren a l'altre vessant gaudint d'un bon sol.

La pala es va redreçant i la neu cada cop és més dura, uns de la colla s'han aturat per encordar-se, a mí em sembla que no caldrà, però la Núria m'avisa, no ho veig clar...se m'encén ràpidament el llum vermell!!! que ningú es mogui, trec la corda i ens encordem. M'emprenyo amb mí mateix, anem amb companys poc experts i no m'he adonat que ho podien estar passant malament, sort de la Núria!

Estètica cornisa que dóna caràcter a la Punta Kurz

Abans d'arribar al primer cim hem de fer una aèria cornisa amb sortosament, neu ben toba, però que impresiona, a l'esquerra cau vertical sobre una pregona morrena.
Som a la Punta Kurz! ens felicitem, no ha estat fàcil, la neu glaçada ha fet treballar a fons els grampons. Ara el proper objectiu és el Mont Brulé, però es veu la carena a trossos molt brillant, sembla verglaçada, amb el que decideixo que la Núria es queda aquí, no vull fer-la patir, ella hi està d'acord i ben contenta del que ha fet.
Uns quants segueixen cap al Mont Brulé i en tornar ens donaran la raó, la carena no estava per anar-hi a fer pràctiques!

La Núria contenta dalt la Punta Kurz, bon bateig alpinístic!

A la baixada no ens podem relaxar encara, la cornisa altra cop, i la pala que encara té la neu prou dura...per fí s'acaba la neu i ens traïem els grampons, aquí ara hi fa força caloreta. Un darrer esforç per tornar dalt del Nacamuli on hi havíem deixat coses i ara sí tot baixada. Abans d'arribar al Llac en una borda granja comprem formatge "Fontina" típic d'aquestes valls Alpines Italianes.
El Mont Brulé i la Dent d'Herens a l'esquerra. L'aresta és verglaçada en alguns trams.

Placa de la Poma. Els Graus. Montserrat Sud. 17-11-2007.

Aquest cap de setmana fem una escapadeta ràpida amb l'Òscar, tots dos tenim tan sols el matí lliure, amb el que decidim anar a una zona ben assolellada, que fa un fred que pela! i amb poca aproximació.
Als Graus hi he anat força vegades, però mai havia probat les vies de l'agulla anomenada Placa de la Poma (Ona Climb). A l'actualitat hi ha tres vies de 20 metres, un V+, un 6a i un 6a+/V+.

l'Òscar a peu de via, una raconada acollidora i ben protegida del vent i el fred.


Pany de paret amb bona presa i forats magnífics. Escalfem al V+ Pinchos no morunos.



L'Òscar superant el sostre.


l'Òscar a Pinchos no morunos i el Jaume a Gamarús alegre, una via de "10" per a mí.


El tram final és molt divertit, amb preses increïbles, una disfrutada!


D'esquerra a dreta: Gamarús alegre 6a(nº8), Pinchos no morunos V+ (nº9) i Atxís,Txús 6a+/V+ (nº10)
Foto de la zona esquerra dels Graus d'

Ona Climb

Ens han agradat molt aquestes víes, bona roca i ben equipades, felicitats a J Vidal, P. Forts/Thais i Claudio!
volíem continuar amb les vies de la roca del Sioux però hem hagut de marxar més d'hora del que volíem, el dentista n'ha tingut la culpa oi Òscar?
Aquest sectoret és molt recomanable, destacaria com a via per disfrutar la Gamarús alegre 6a, a nosaltres ens va semblar fins i tot més fàcil que la seva veïna Pinchos no morunos V+, potser perquè va ser la primera i fèia fred encara...i la que menys ens va agradar és la en teoria més difícil, l'Atxís.txús que té una entrada díuen de 6a+ però que no ens ho va semblar, llavors és més discontinua, passa una franja ajaguda per acabar per la Pinchos no morunos amb qui comparteix reunió; aquesta són dos parabolts units per un cordino i maillons per despenjar-te, quan hi torni prepararé unes plaquetes ambm anella per a millorar la instal.lació.
Malgrat el grau gens apretat, no és precisament una zona per a aprenents, les assegurances no és que allunyin, quan ho fan hi ha bona presa, però cal anar-hi amb el grau consolidat, com diu el Pere, aviso para navegantes.