Josep Maria Torras i Homet. Un gran escalador amb molta corda encara.

Gairebé per casualitat i per motius de feina he tingut el goig de poder conèixer al Josep Maria Torras, a l'actualitat un "jovenet" de 81 anys que encara fa Maratons i alguna escaladeta.
Em va obsequiar amb aquestes magnífiques fotos que us presento, la gran amb el seu company de corda, el Joan Nubiola, al Cavall Bernat de Sant Llorenç, el burret, i la petita escalant la Castellassa de Can Torras aquest gener passat!

Joan Nubiola i Josep Maria Torras "La cordada Centenària" al cim del "burret" Cavall Bernat de Sant Llorenç 1995

En Torras i en Nubiola, cordada puntera del seu temps, es caracteritzaven per evitar en les seves primeres les expansions! intentaven sempre progressar en lliure i assegurant-se amb pitons o bé a "pel", filosofia que aleshores era la seguida per la "elite" del moment. En Josep Barberà en el seu llibre Montserrat Pam a Pam en detalla les primeres i les principals ascensions de la cordada, (Pag 396) però com a curiositat en destaca una agulla sense nom als Ecos, on al fer-ne la suposada primera hi van trobar una trageta d'en Lluis Estasen i d'en Vila que ja l'havíen pujat el 1927, en homenatge li varen posar el nom d'agulla Lluís Estasen.
Escalant la Castellassa de Can Torras el gener d'enguany

Com explica en Josep Fatjó al seu llibre: Història de l'escalada a Montserrat, en Torras i en Nubiola, com bons joves de l'època, mai compraven bitllet al tren que els duia a Montserrat, es fèien un tip de córrer vagons amunt i avall, això els servia ja d'escalfament, comentaven burletes...
No tot van ser primeres, també varen fer primeres repeticions a vies obertes per escaladors famosos, de renom...algunes repeticions memorables per l'època foren la segona a la Panxa del Bisbe, la tercera a la Haus-Estrems a la Mòmia, etc aquesta darrera no va ser famosa només pel fet de l'escalada sinó per penjar una senyera al bell mig de la paret. Aquest fet els va costar ésser expulsats dels Clubs on pertanyien per ordre de la Federacion Española de Montañismo

Llibres de consulta imprescindibles per a gaudir de la historia de l'escalada Montserratina

Com a bons escaladors de l'època, no hi podien faltar les picabaralles, "piques" entre escaladors de diferents grups, era pels anys quaranta i la gent del CADE (CEC) pretenien la primera al Gegant Encantat, sembla ser que no hi havia massa bona entesa, i en Torras i en Nubiola els van voler fer una mala passada: assabentats de que el grup del CADE aniria al Gegant Encantat, van decidir avançar-se el dia abans i deixar-hi una sorpresa: varen untar amb vesc les presses de la paret i penjàren un gat salvatge que van trobar mort tot pujant i el van deixar penjat d'un clau de la via...un cop feta la mla passada varen marxar ràpidament cap a Sant Llorenç del Munt, on es van deixar veure força perquè ningú pogués dir que havíen estat ells!
Però no tot van ser entremaliadures, la autoanomenada "Cordada Centenària" varen formar juntament amb el seu gran amic, en Josep Barberà i Sauqué el Grup Cavall Bernat el 27 de juliol de 1978.

Aquest breu resum històric és espigolat dels dos llibres que teniu fotografitas, gràcies als autors per la informació, i vol ser el meu petit homenatge a aquests grans escaladors i especialment a l'amic Josep Maria Torras que conservi per molts anys l'entusiasme!
sense anar mes lluny, la setmana passada ens vem trobar a la inauguració del nou rocòdrom de Sabadell, La Panxa del Bou.

Via Tercera República. Paret de les Onze hores. Sant Llorenç del Munt. 13-09-2007.

Volent aprofitant encara alguna tarda, quedem amb el Wolfgang per anar a grimpar, no tinc ganes d'anar a tibar en esportiva, estic desentrenat després d'un Agost en que he fet "festa" de cordes, i això es nota. Anem a la paret de les Onze hores on a l'esquerra de la Clerc hi han obert una via nova, en Wolfgang en té la ressenya. La paret de les Onze hores té l'atractiu d'una aproximació gairebé nul.la i malgrat la proximitat de la monstruosa urbanització, una tranquil.litat atraïent.
Les víes més emblemàtiques de la paret són : d'esquerra a dreta, la Clerc, l'Estruch i la Camp, amb el seu sostret característic, totes ja les havia fet, però no m'hagués desagradat repetir-les.

Per anar a peu de via cal agafar el camí dels Monjos; pels que no s'ho coneguin, la urbanització Cavall Bernat és caòtica, cal anar als dipòsits, a la dreta del cavall Bernat, i aparcar just a sota una "mansió" escandalosa i òstentosament enorme.

La primera tirada s'identifica per un gran bloc a la paret, al que si arriba enfilant-se en un petit sòcol.

El camí dels Monjos es remunta fins que ens apropem a la paret, just llavors un corriol a l'esquerra ressegueix la base de la paret. Ara fa molts anys que no m'enfilo per aquí i recordava no molt bona roca, però al fer-se prou aquestes víes, tampoc és que sigui dolenta. Passem sota la clerc i al girar veig una rastallera de lluents Parabolts...bé, almenys segurs anirem...m'enfilo al sòcol i em miro la paret, tantejo alguna presa i me l'enduc avall, ejem, ejem...vaja amb la vieta...sort dels parabolts, sinó ja us ben asseguro que no mi poso! Després de desmuntar unes quantes preses amb les mans m'enfilo sobre el gran bloc, de peus no si val a badar, tot s'escrostona. És ben vertical i faig alguna tibada de cinta, on sembla que la pedra millora ho intento amb lliure i va sortint. Passat aquest tram s'ajeu la paret i desapareixen les preses, finura Sant Llorençana, pedra secretiva que diu el meu amic Arnau!
El pobre Wolfgang ha d'aguantar els meus improperis mentre pujo i resguardar-se de la pluja de còdols que vaig tirant, tan pocs com m'és possible, però...


Sortint de la vertical, s'acaba el descompost i les preses.

A l'arribar a la reunió es torna a redreçar, per sort la roca millora una mica, tot i que no m'en refio. Puja el Wolfgang fent neteja exhaustiva de la paret, pel soroll que se sent, ara no hi ha ningú a baix i ho aprofita. Em disculpo per la rondinada, que hi farem, si encara disfrutarem...



El segon llarg comença per un tram vertical i abalmat, per continuar en una placa prou atractiva i de millor qualitat

Ara li toca al Wolfgang, la roca millora i gràcies a l'equipament es pot concentrar en l'escalada, cal superar un tram força vertical i seguir en tendència a la dreta, el perdo de vista, em comenta que troba bona presa i veig que en passa força via, aquesta tirada és llarga prop de 40 metres.
La reunió és molt còmoda, un balconet, ara cal superar el tram d'A3, jo li deia al company que no podia ser un A3, i si ho era, no portàvem material per superar-lo...la visió del sostre ens treu de dubtes, sí és un A3, es a dir tres parabolts en mig metre!
Com que ara em toca a mí i els estreps i jo no som gaire amics, miro la manera de sortir que no sigui en estreps, vaig a mirar la sortida de l'esquerra, però la veig exposada i molt "matojera", torno enrrera i enfilo el sostre, quan hi sóc a sota veig a la dreta un spit, mi acosto, el xapo i investigo, per aquí crec que puc sortir, trobo unes bones preses que agafades en bavaresa em permeten, en lliure, superar el sostre que aquí no és tal. M'he sortit amb la meva!
El Wolfgang més avesat que jo als estreps tria el sostre, la sortida li costa una mica i és que és com sortir d'una piscina, sense peus...en

Gatsaule

i en

Mohawk

en ténen unes bones fotos als seus blogs.


Satisfets després d'haber fet la Tercera república, ens en anem a per una cerveseta

Itinerari aproximat de la via, a la dreta la Punta Camp amb el seu sostret característic

Tuaregs a la Palleta. Torrent de l'Artiga Alta. Montserrat Sud. 17-07-2007.

Aquesta via la vàrem fer abans de vacances amb el Joan, ja fa dies, però estic mirant de posar-me al dia després d'aquest parèntesi "tècnic".
Una tarda de Juliol quedem després de la feina i tan aviat com podem enfilem cap a Collbató. A

Ona Climb

hi trobareu la ressenya d'aquesta molt bona via d'en Joan Vidal-Raul Àlvarez i Edu Torrent oberta el 22-11-2006.
L¡aproximació és força llarga i selvàtica, sobretot al tram final, el millor és resseguir el llit del torrent fins gairebé la base del Pollegó est, on surt la Tierra de Nómades, llavors hem d'anar cap a l'esquerra entrant al profond congost entre la Palleta i el Pollegó Est.




El primer llarg és el més exigent sobretot l'entrada


Quan érem sota la paret de l'Esperança, veiem una cordada, el Joan reconeix a un d'ells, és el Pere F. i estan fent la 2ª repetició a

El Replicant

al costat de la Dersu Uzala.
Després de la ferratilla arribem a peu de via, no sense abans haber-nos d'haber posat el casc, les cabres són sobre nostre...el peu de via és el seu jaç, la pudor i el nombre d'excrements que hi ha ho palesen. A mí m'agrada sempre que puc començar, al Joan li sembla bé amb el que m'hi poso, fa força xafogor, però és més per l'esforç de la pujada que no pas per la calor, tot i ser Juliol, fa fresqueta, el sol no hi toca gens en aquest racó! Aquesta tirada és sostinguda en el seu grau, l'entrada és potsser el més fi, però l'equipament excel.lent fan que la disfruti.



Segon llarg, ben vertical i amb les assegurançes més espaiades, la roca genial!

A la tercera tirada la paret s'ajeu una mica, perdent la seriositat dels dos primers llargs...el grau baixa, ens reserva la cirereta pel darrer llarg.


Mur final, vertical amb bona presa, que es fa curt.

La tercera reunió és molt còmoda i amb bones vistes, s'en surt a la dreta per un muret vertical amb bones preses però una mica altes, als "baixets" els caldrà un pas intermig amb pitjor presa, però és una tibada tan sols.


L'agulla del Rave des de la tercera reunió


El Joan a la reunió cimera

Foto extreta d'Ona Climb amb l'itinerari aproximat, a primer terme part de la ressenya d'el Replicant.



Croquis tret de "Mini biblioteca pràctica 75 Escaladas selectas en Montserrat Sur. Armand Ballart / Desnivel Ed. 1996. on ja hi éren totes les víes actuals menys la Tuaregs
Des del cim bella perspectiva de la Plantació i Magdalenes

La Granota. Via Pique Longue. Montserrat Nord. 9 setembre 2007.

Sembla que per fí he sol.lucionat els problemes que no em deixàven publicar, després d'analitzar el PC de dalt a baix i de donar les culpes a Blogger pensant que éren els que m'impedíen pujar les fotos ha resultat ser el programa EMULE el que em fèia la punyeta;


Després d'unes llargues vacances en que no he fet escalada, tan sols alpinisme, ja tenia ganes de tornar a la paret, i resulta que el Toni en té moltes ganes també, triem una via ben equipada i de grau acceptable per nosaltres, que estem força rovellats...La Pique Longue a La Granota sembla una bona elecció i el fet d'haber llegit la ressenya d'en Gatsaule ens anima a anar-hi.


Panoràmica de Sant Benet des de mitja via


Pel camí de Sant Miquel arribem al peu del primer tram, on hi ha un seguit de víes d'esportiva, ens sembla millor començar sota mateix de la granota i ens enfilem per una canal a l'esquerra resseguint la base del mur, fem una grimpada força exposada per un terreny prou descompost fins arribar a un camí!? vaja, que ens hem jugat el físic i aquí si puja caminant...per a futurs repetidors, millor escaleu els dos llargs del sòcol o millor pugeu caminant pel camí del via crucis, que si bé fa moltes giragonses, arribes a peu de via més descansat.








El Toni començant el primer llarg, una mica delicat per lo relliscós de les preses a l'inici

No explicaré res que no hagiu llegit als blogs d'en

Gatsaule

i de la

Lux

però nosaltres vàrem decidir empalmar el segon i tercer llargs, anàvem amb 60's i el fregament no molestava gaire. La via com diu el Joan, molt ben assegurada, sobretot el primer llarg, potser pel que rellisca la pedra a l'inici, la resta prou correcte.







Segona i tercera tirades, que vàrem empalmar, fent reunió a l'alzina que es veu al final de la fisura.


De la tercera reunió es camina una mica per una collada fonda sota el cim de la Granota, al fons a la dreta es té una panoràmica espectacular del Monestir; de la fissura s'en surt per un curt tram vertical molt ben protegit i amb unes preses prou bones.












El Toni mirant-se el vertical mur de 6a
Espectacular panoràmica des de l'escletxa sota el cim de la Granota












Superat el mur, cal caminar per una careneta que penja sobre la línia del funicular de Sant Joan, per anar a buscar el mur final, un esperó vertical i aeri, la cirereta del pastís.











El Toni sota l'esperó final, amb els Gorros al fons



La reunió de dalt de tot desmereix pel que ens té acostumats la via, a més és incomoda i amb força blocs inestables aprop...no ens va agradar massa, però en conjunt molt bon itinerari, per disfrutar. En un rapel som al peu de la careneta i desgrimpem fins al fons de la fissura.










Instal.lació de ràpel a la paret de la Granota, amb 60's s'arriba just a baix.

Escoltem veus, anem amb precaució de no fer caure pedres, puja una cordada, el Toni desenrreda la corda i parla amb les noies que púgen...des de dalt observo i em sembla que conec la que està a la reunió, em pregunto, no serà la Lux del Jardí de les Hespèrides? el Toni em confirma que sí! quina gràcia! em fa il.lusió. Quan rapelo aprofito per fer-lis unes fotos. Sortosament ja he sol.lucionat el problema del meu Blog i ara puc publicar les fotos com havíem quedat.



La Vicky a la primera reunió. La Lux fent el llarg.

























Itinerari aproximat de la via





Si voleu més informació a

Ona Climb

la guia de Montserrat Nord dels mateixos autors.