Torre Piccola de Falzarego. Via delle Guide. Dolomites.

Cara est de la Torre píccola de Falzarego

Després de fer la Cima Píccola, l'endema ens havíem proposat anar a la Dibona a la Cima grande, però estic cansat després del viatge i amb els companys decidim de fer una escapada lleugerets de pes i assolir el Monte Pelmo i així poder gaudir de les fantàstiques vistes de la cara nord de les Tré Cime, tot passant pels refugis Lavaredo i Locatelli. Ens agarada molt l'ascensió al Perlmo, amb la ferrata i els camins volats entre vires de la muntanya i l'espaterrant laberinte de túnels que travessem el cim! Acabem molt satisfets i decidits de l'endemà anar a per la Dibona, però finalment no podrà ser ja que dimarts havíem de trobar-nos amb la resta de companys per canviar de zona...bé, decebuts per haber de deixar la Dibona busquem un altre objectiu que s'adapti a poder estar a mitja atrda al refugi amb la resta de companys: recordo la via Delle Guide a la Torre Piccola de Falzarego que van piular els amics

Llorenç i Antxi (Kutrescaladors)

A la primera tirada

Amb recança baixem del refugi Auronzo per travessar Cortina i pujar cap al Passo Falzarego, on deixem el cotxe abans del coll a l'aparcament del restaurant Ströbel. La via no es veu des de l'aparcament ja que és a l'altre vessant, ens caldrà anar al fons del pàrquin on per un corriol costerut travessarem un torrent i cap amunt per un camí ben arreglat amb troncs per evitar les esllavissades, al cap d'una estona trobem un camí ample i benmarcat que seguirem cap a la dreta, passarem per sota la paret per arribar a unes construccions en runes, l'antic hospital de la guerra...anirem a buscar un corriol que s'enfila a sobre anant a buscar el punt mes alt on comença la via. Entrant a la primera reunió i flanquejant al segon llarg.
 Avui anem tres ja que el Celestí que havia de fer cordada ambl'Eduard prefereix anar a caminar; començarà i es farà tota la via de primer l'Ivan, ja que més amunt ens fa mandra canviar de cap de corda. El començament és trencat i poc atractiu, amb la roca no massa fiable, ens sembla...però a mesura que es va pujant aquesta sensació desapareix. El flanqueix abans de reunió és espectacular i
divertit, amb força ambient.
  Sortint de l'aeri esperó

  Ara la segona tirada és un llarg flanqueig gairebé horitzontal amb passos atlètics i trams en que gairebé camines, cal vigilar en no llençar pedres ja que hi ha gent fent esportiva a sota. Reunió sota un diedre vertical, aquí la roca és relliscosa ja que els passos són obligats i aquestes vies són "d'Escola". passat el relleix vertical s'ajeu una mica per entrar a una vall que porta a un llarg esperó que es va aprimant i fent vertical, un tram bellísim!   Al mig e spot fer reunió, però l'Ivan segueix fins dalt muntant-la en uns blocs.  Ara resta un altre esperó encara més espectacular i tallant.
  A la quarta reunió, abans del pas Ströbel i entrar a les plaques.
  Quina disfrutada aquest tram! la reunió ben airosa en una agulla i al davant el mur on trobem el "pas" de la via, el pas s'anomena: Pas Ströbel. Segons ens va explicar l'amo del restaurant Ströbel, el pas portava el nom del seu germà, un gran escalador que fa 36 anys hi va morir al caure anat en solo just després de superar-lo. El pas el graduen de IV+ i vaja a casa nostra seria un bon V+ de bloc si no un 6a...la veritat però que va sortir tan a l'Ivan com a nosaltres, però s'havia de tibar de valent! ah! el vam trobar amb un clau novet protegint-ne la sortida, sembla que sovint no hi és... Monolític pany de paret on va caure Ströbel després de superar el pas.
 La continuació és una placa immensa on cal anar buscant el millor camí, és fàcil amb molt bona presa, però força dret i airejat! ah i assegurances poques, poques, però es van anar trobant, sortosament es podien muntar força clessidras entre chiodis. Gaudint de valent de l'adherència i les preses d'aquestes plaques. L'aresta des de la Piràmide dei Col dei Bos. En plena aresta, que anirà trempant fins a desplomar!
 Farem una reunió al mig de la placa i la segona ja ens porta a l'estètic esperó, que ja no deixarem fins al cim. L'aresta té una roca excel.lent i es va posant interessant a mesura que ens aixequem.
Superant els passos mes fins i ja sortint cap a l'aresta cimera. El darrer llarg és espectacular, a trams fins i tot desploma una mica, però la roca hi és bona i franca, cal tibar sense por i anar pujant; fins al final la via ens tindrà entretinguts, és un compendi de passos i postures elegants algunes, d'altres atlètiques, en cap cas difícils, però això sí Impressionants!!
Reunió final, un bonic niu d'Àligues!
  De la reunió cimera anem a buscar la punta més alta per celebrar que som l'onze de setembre, fins cantem els segadors tot pensant en els familiars ia mics que a la tarda aniran a demostrar que som una nació cridant INDEPENDENCIA És l'onze de setembre i no ens oblidem dels que es manifestaran aquesta tarda!! Al ràpel on per abastar-lo millor anar-hi encordat. Contents amb la feina feta. 
Busquem el ràpel, uns belgues, militars per cert, que ens trobem dalt ens díuen que desgrimpant per una canal, i sí desgrimpant, però quin perill! nosaltres ho fem encordats, ells a pel...la veritat cada un que faci el que vulgui però la desgrimpada era perillosa. Un ràpel curt, el fem amb una corda ens deixa a un coll d'on passem al vessant nord-oest. Una canal força dreta i on cal desgrimpar passos prou divertits ens deixa a la base de la paret oest, aquest vessant és ple de vies esportives.
                                 Ressenya aproximada de la via

Ens ho hem passat molt be! una agulla molt recomanable, com la seva germana gran, la gran torre, i amb vies per a tots els gustos. L'aproximació curteta pel que acostuma per aquí. Vigileu els festius, ja que era ben ple de cordades arreu i això que era dimarts!

Cima Pícola de Lavaredo. Via Normal. Dolomites.

Les Tre Cime!

La setmana de l'onze de setembre hem fet una escapada a les Dolomites, concretament a la zona de Cortina d'Ampezzo i les Tre Cime de Lavaredo. Ja havia estat fa uns anys a Dolomites, però a les de Brenta i la veritat que la bellesa i majestuositat de la zona de Lavaredo m'ha captivat. Després de molts dubtes finalment acabem anant amb avió fins a Venezia on tenim llogat un cotxe que ens acompanyarà aquesta setmana. El dissabte a l'hora de sopar arribem al refugi Auronzo després d'abonar els 22 euracos de la crtra de peatge. A 2.333 mtrs i a tocar de les parets...que la gent ja surt amb l'arnes posat de l'habitació!

El refugi Auronzo

Arribo mig marejat del viatge, però un bon sopar em refà i millor que demà ja ens volem estrenar, amb l'Ivan anirem a la normal de la Pícola mentre que l'Eduard el Celestí, el Zoilo,el Miquel i el Rafa faran la normal a la Grande. Ens llevem a l'hora de l'esmorzar, a les set i sense presses, fa un dia esplèndit, ens atipem tan be com podem i agafem la pista que va al refugi Lavaredo i Tomaselli. A l'alçada d'una capelleta que es veu del refugi estant surt la canal que separa la Grande de la Pícola; un caminet s'hi enfila i cap allà anem. Portem una ressenya treta del blog

Trini i Salva

que ens ajuda a visualitzar per on anirem. Deixem els companys a peu de la seva canal i ens enfilem al nostre peu de via on hi ha una noia assegurant el company que acaba de començar, vaja, almenys segur que encertem l'inici de la via.

Marguerita al peu de via assegurant al Grègor.

A l'ombra de la canal fa fresqueta, ens equipem i a la que he perdut de vista la companya començo: terreny trencat i amb pedra solta, però fàcil, un flanqueig on hi ha una "clesidra" pont de roca, abans un merlet gran, a la que giro trobo un tarteram i terrasses, m'hi vaig enfilant amb tendencia a la dreta pel que sembla mes senzill, abans de reunió un ressalt que es fa mirar. Trobo la Margueritta a la reunió, una sola anella cimentada, sobredimensionada, això és el que anirem trobant a les "sostas".

A la segona tirada tot gaudint la roca.

De moment el que veig més difícil és ensopegar la via, tot és tan gran i es pot passar per tans llocs...el fet de tenir una cordada al davant avui ens anirà molt be, sembla que conèixen la via amb el que educadament i mirant de no molestar els anirem seguint. L'Ivan ni s'ha tret les botes i és que de moment no cal. Fa el seu llarg i ara continuo per una aresteta que acaba en un tarteram penjat on al fons veig els companys de via; aquí no hi ha clau, m'asseguro d'un merlet i aviso l'Ivan que pugi.

Abans del flanqueig ja superat el sòcol inicial.

Ara al nostre quart llarg tenim al davant un mur vertical, l'Ivan si posa i disfruta posant-hi "catxarros" ja havia llegit que els tercers desplomen a les Dolomites i renoi ara ho estem experimentant, tira enrrera però hi ha molt canto, per xalar! Torno a sortir, ara per un seguit de canals amb trams fàcils i d'altres de mes divertits, al final d'un ressalt una feixa còmoda on hi ha dos claus al terra per fer reunió, encara hi trobo els companys i m'haig d'esperar per entrar-hi. D'aquí surt l'Ivan cap a l'esquerra a una aresta aèria, és un pas espectacular, ben protegit per un clau, supera l'esperó i el perdo de vista.

A l'espectacular, més que difícil, flanqueig

Comencem a disfrutar, això ja té més ambient, recupero la tirada i l'Ivan em diu que ara deu venir el flanqueig, i sí és el tram de la "cèngia", comença ampla per estretar-se i fer-se un flanqueig divertit, vaig trobant força claus, mes dels que m'esperava la veritat i ràpidament sóc a la reunió on també m'hauré d'esperar, aquí la Margueritta m'explica que l'anterior vegada el seu company, el Grégor es va equivocar i van seguir recta amunt de la reunió, marrant la via havent d'abandonar... la veritat que per on seguirem no és pas el camí més evident!

Reunió a l'acabar el flanqueig

Chiodi cimentatto!!

En aquest punt cal evitar tirar recte amunt, s'ha de flanquejar pel mur esquerra

Recupero l'Ivan, el flanqueig és impresionant! ara cal travessar la canal i anar a buscar la paret de l'esquerra, que tot i semblar més desplomada té força canto i és ben assegurada. El Grégor ens explica que a partir d'aquí ja trobem la línia de ràpels que baixen del cim, claus cimentats de gran tamany pensats per baixar en trams de 25 mtrs. Tornem a l'espectacularitat i verticalitat Dolomítica, aquí veig disfrutar l'Ivan, la roca és bona i dóna confiança. Després d'un altre tram vertical la via es decanta de nou a la dreta, em toca un diedre ben polit on aprofito per posar-hi de tot. Es nota que som amunt, la paret es fa mes evident; Ara l'Ivan progressa per un diedre que el porta dalt d'una agulla, abans d'arribar dalt cal passar-se a la paret per uns passos elegants i aeris, comecem a tenir "pati". Torno a sortir, diedres i terrasses fàcils em deixem a la feixa sota el pas Zsigmondy.

A la fisura Zsigmondy, pas clau abans de cim.

La paret esquerra és tan relliscosa!

Ens haurem d'esperar a que la Margueritta superi el pas, és una xemeneïa que es veu tancada per un sostret, una de les parets rellisca com sabó i això li posa pebre a l'assumpte, animem la companya que finalment s'en surt amb una bona espatarrada, l'Ivan s'hi posa, amb calma es va aixecant i ole! s'ho treu net! una vegada superat el sostret el que resta és ben vertical però amb bona presa, un parell de pitons asseguren l'entrada a reunió, anem amb seixantes amb el que, per primer cop, passa a la companya per arribar sota el cim.

L'Ivan atrapant la Margueritta.

Als blocs somitals amb la Cima grande de fons

M'he quedat sol, a veure com anirà el pas...doncs sí rellisca de valent, però amb ramonage em puc enfilar i abastar les preses que permeten tibar i sortir, és molt maco i estètic, la vista aquí ja fa patxoca! veig que l'Ivan anava sobrat i s'ha deixat de xapar un clau ben llampant...La Marguerita em diu que continui amunt i per una canal diedre arribo a on és l'Ivan, segueixo fins al cim que és ben defensat per uns grans blocs als que t'has d'enfilar i grimpar fins la creu de cim.

Ben contents!

Ens apleguem tots cuatre i ens felicitem, ens passem els e-mail per enviar-nos les fotos. Al davant tenim la Cima Grande que es veu molt grande!!! també podem observar les cordades que pugen per la Dibona.

Rapelem d'aquetes anelles

El dia que ens fa és immillorable, ni un núvol! estem entusiasmats, ens ha agradat molt la via i el paisatge és per quedar-se dalt, però no...desgrimpem cap al ràpel, aprofitem la llargada de les nostres cordes per saltar-nos-en un. Diem al Grégor i la Margueritta que aprofitin les nostres cordes i així ho fan, d'aquesta manera podem anar enllaçant ràpels i en passem més via, com que estan pensats per tirades de 25 mtrs, aprofitem les tres cordes alhora estalviant molt de temps.

Després d'una pila de ràpels som gairebé a baix!

Tot està anant rodó, les cordes baixen be, estem trobant les instal.lacions però al darrer quan el Grégor recupera la corda, aquesta no vol seguir! jo i l'Ivan ja havíem baixat i som a la tartera...ens va saber greu, però va haber de tornar a pujar i alliberar-la assegurat per la seva companya mentre nosaltres l'animàvem des de sota.

Baixem ràpid cap a la pista que aquí fa fred

A la canal hi bufa vent i ens estem quedant glaçats, ens acomiadem dels copmpanys i mirant de no fer baixar massa rocs anem desgrimpant la canalota tot buscant l'escalfor del sol, quin canvi! ja a l'ermita ens aturem a endreçar-ho tot i assoborir l'ascensió: ha estat una bona estrena, una bona aventura, és molt fàcil enbarcar-te, la roca passat el sòcol primer ens ha sorprès, molt bona excepte els trams obligats que ja se sap estan rentats. Les reunions d'un sol punt no ens han agradat, però és el que s'estila per aquí, un clau ben gruixut i cimentat. Per la via poc equipament, només quan cal. La paret permet assegurar-la segons necessitats, ara, millor no posar massa material car la sinuositat de la via fa que la corda fregui massa llavors.

Itinerari aproximat

Esperem una estona per si veïem els companys, però ells encara tardaran i ens acostem a l'Auronzo on fem una bona birra tot esperant el sopar, que sortosament per aquí el serveixen a les set!. Finalment arriba la resta i ens expliquem com ha anat tot mentre devorem un bon sopar.

Pic d'Aspe per l'aresta del Murciélago. 08-08-2012. La Jacetània. Pirineu d'Osca.

L'Aspe i l'aresta del Murcièlago ben retallada.

La primera quinzena d'agost l'he passada a la capçalera de la Vall d'Aisa, acampant amb la colla del Campament d'estiu de la Unió Excursionista de Sabadell; ens vàrem passejar per gairebé tots els cims de la zona i també vam fer alguna escalada com aquesta de l'aresta del murciélago. Ja fa uns dies d'això, però amb tanta activitat fa mandra de posar-se davant de l'ordinador.

Apropant per la llarga i pregona Garganta de Aisa

A l'aresta del murciélago si accedeix per la bretxa de Aisa, tan des de Candanchú, com des de la vall d'Aisa com va ser el nostre cas. Del campament al càmping borda Juan Ramón, que us recomano! seguim la pista asfaltada que ens deixa a la Cleta; una tanca metàlica ens barra el pas i l'hem de travessar per una porta; seguim el camí que té un tram encimentat de fort pendent per entrar a una suau vall, a l'esquerra un refugi ens marca que hem de travessar el torrent i pujar a la dreta per un carener, quan trobem un indicador girem a la dreta i ja anem remuntant la vall com si anessim als Lecherines o al collado de la Madalena.

Deixem la Bretxa d'Aisa per encara directament cap a la cresta

Superat l'alterós i fisurat Riguelo, entrem al fons de la caòtica vall dirigint-nos a la bretxa, abans d'arribar-hi anem a l'esquerra per terreny indefinit i trencat, veïem a la paret sud els companys que teniem al davant i que van a la sud de l'Aspe a fer la via

Anaya (Caracoles Majaras)

Primer llarg ensamble fins arribar a la primera agulla

Anem cuatre, farem dues cordades, l'Antonio i jo començarem i ens seguiran el Joan i el seu fill Guillem. Fem una ganyipada tot buscant el sol, fa fresca, i ràpidament ens equipem, començo una grimpada agradable tot acostant-me a la base de la primera agulla de curiós nom: punta donde estas tu. quan es comença a complicar trobo un parell de claus de l'època, de l'època de quan la va obrir en Rabadà!! sí,sí estem fent una Rabadá!

A les divertides i verticals plaques de l'agulla "donde esta este"

L'Antonio fa una primera i curta tirada, anem amb un seixanta de 8,5 doblat..., i ara torna a ser el meu torn, uns passos mes potents però ben protegits amb bons pitons em deixen al cim, torna a ser el tron de l'Antonio que desgrimpa l'agulla i s'arriba al coll entre les dues agulles. Quan m'hi arribo veig que he tingut sort, quina placa més atractiva, bona roca, vertical i bona presa, a mesura que m'enfilo vaig trobant claus, que de baix no es vèien. El fet d'anar a 30 metres fa que hagi d'improvisar una reunió d'un clau i un friend, ben penjada per cert!

Grimpada senzilla tot anant a buscar el ràpel.

Continua l'Antonio, ara entrem a una canal que es veu de roca trencada, va a buscar un clau a la vertical i enfila amunt, la roca tot i el seu mal aspecte és prou sòlida; anirà fins dalt sense posar res mes, quan recupero el llarg trobo dos bons pitons que s'ha deixat...quan un és valen oi Antonio!

Al davant el tram final que es torna a posar dret.

Curt ràpel que ens deixa en una bretxa d'on anem a buscar la tirada mes interessant!

Ara entrem en un terreny senzill, de cresta Pirinenca, que ens porta al ràpel; aquest és curt, amb una sola corda es passa, i aterrem a una ampla i fresca bretxa d'on un petit i vertical mur ens separa del tram final.

De la bretxa, l'avantcim de l'Aspe.

Torna a ser el torn de l'Antonio, escala el muret i el perdo de vista, farà força metres, ara hem decidit encordar-nos en simple i aprofitar els seixantes.

Reunió després de superar el pas de cinquè.

M'ha tocat! el cinquè superior! a veure que tal! surto cap a l'esquerra a buscar un mur que sembla ben compacte, sortosament una marcada escletxa a mig aire permet agafar-s'hi! un bon pitó protegeix el pas, abans, a sota el mur, un Càmalot hi queda prou be. Renoi amb el passet! vaig tibar de cinta!! potser més pel compromís d'evitar un ensurt que per dificultat, però la veritat que vaig acerar...llavors ja dret a l'escletxa cal anar flanquejant tot seguint-la a l'esquerra d'on un altre ressalt ens deixa a un altre flanqueig, atenció amb les exprés!! cintes ben llargues. Porto ja força metres i tinc un darrer ressalt amb un bon pont de roca instal.lat, em costa posar-m'hi i quan ja ho he aconseguit dubto, m'enfilo i sobre el pas apareix un terrey indefinit on no sé si podré muntar una bona reunió, decideixo aprofitar el pont de roca i amb un altre clau fer-hi reunió, amés estic ben airós i penjat, un balconet amb vistes!!

El Guillem disfrutant!

Penúltim llarg de gairebé seixanta metres.

La sortida d'aquest llarg costa una mica, desploma un pel, però quan l'Antonio troba les gandes en un moment el perdo de vista...seguirà fins esgotar la corda, gairebé arriba dalt!!

Arribant a l'avantcim amb el Mallo Lecherin al fons.

Surto, suposems erà el darrer llarg, terreny indefinit i força trencat, no sé perquè penso que haig d'anar a la dreta, però intueixo que em complico la vida, desgrimpo i vaig a l'esquerra, passo per sobre la reunió i encalço l'esperó, bona roca m'espera i en pocs passos surto de la paret, sóc a l'avantcim!!

Darrer gendarme de la cresta abans de l'Aspe.

La cresta que segueix sembla senzilla, però no ens desencordem, fem un ensamble i la veritat que val la pena, cal desgrimpar alguns passos prou compromesos, sobretot el darrer gendarme que ens deixa ja sota el cim, aquí ens desencordem per assolir l'Aspe.

Aspe, 2.645m.

Els cuatre ben satisfets!

Dalt coincidim amb els de la Anaya, ens la recomanen, caldrà pensar-hi! aprofitem per que ens ensenyin el camí de baixada, ja que no coneixem el descens, resultarà ser molt entretingut i divertit, tot mirant de seguir les fites que trobarem arreu. Una ascensió molt completa, de dificultat baixa, però que millor no subestimar, ah! i la roca molt bona, anàvem espantats per tot el que havíem llegit i la veritat que on cal és de molt bona qualitat, la resta com a tota cresta de Pirineu.

Ressenya treta de

Todoescalada.net

La ressenya la vam treure d'internet dels amics de la web Todoescalada.net, us en deixo el "link" i aprofito per agraïr-los la informació, va ser molt útil.