Anònimus + Tasmània a la Paret del Pont. Montserrat sud.

"Patint" la darrera realització de la Paret, entre la Tasmània i la Zeleste.
La Paret del Pont ja l'havia visitat una altra vegada, vàrem fer la Didgeridoo i aleshores ens va frapar l'alegria entre assegurances que ens va fer errar la via, volíem fer la Crispín...enguany aprofitem una tarda d'octubre, el divendres 14 per tornar-hi amb el Mingo. La via triada és l'Anònimus que ens va donar a conèixer el

Joan Asín

.

Acostant-nos a la paret, una cordada a la Ventafocs de la Roca Ponent i el Toni i el Demetri a l'Esparreguera de la Roca Gris.
Deixem el cotxe a l'aparcament de la Vinya Nova d'on entrem al Torrent del Pont, tot remuntant la vall admirem una cordada que són fent el llarg d'empotrament O/W de la via Ventafocs a la Roca Ponent, es veu impresionant! també saludem el Toni i el Demetri que comencen l'Esparraguera. Quan hem deixat enrrera l'agulla Jordi Solé i Massip remuntem per una canal molt trencada a buscar la nostra Paret, la via és al començament.

Acostant-se al tram més redreçat, a superar la llastra fisurada i treballant-la!!

A peu de via trobem una corda vella plegada, dubtem per on començar, al croquis hi dibuixa una assegurança que no sabem trobar...El Mingo, que li agarada començar tan com jo, s'hi posa. Terreny molt trencat i herbós, molta sorra arreu, amés les assegurances ben alegres. Va progressant lentament, primer és rampós però ara s'enfila dret amunt i troba molta sorra a totes les preses, mans i peus!!
Quan m'enfilo, flipo! però si tot és ple de sorra i fullaraca, haig de netejar les preses per poder-m'hi agafar!! Suposem que de normal no deu estar així la paret, però avui fa força vent i just al damunt hi ha pans de terra molt seca que va caïent constanment, així com alguns regals petris, Ves no us deixeu el casc!! que la base semblava una bolera.


Començant la segona tirada, abans del tram herbós on em retiro!
Amb poc entusiasme després del que hem patit, sobretot el Mingo!! encaro el segon llarg, comença amb bona roca, i just quan s'ajeu trobo una zona plena d'herbes i brancam que em destrempa! avui no m'hi veig i li demano al Mingo si vol continuar...
El Mingo amb més moral resolent "el tema"!!
Decidit s'hi posa però el sento rondinar a l'entrar a la zona herbosa...sobresurt un tronc de sabina tallat que per sort és ben ferm i permet llaçar-lo assegurant el tram de fullaraca. Amb Sabina tracció supera un ressalt i surt per fí del tram "extrany"; munta reunió tot i que podria haber empalmat amb el següent.

Recupero la moral al tercer llarg, on no hi sorreta i la roca és ferma.

Arribo a la reunió i el Mingo m'anima a continuar el següent llarg, això és un bon amic!! M'hi poso, és un esperó que sobresurt de la paret molt estètic i amb bona roca, una disfrutada vaja pel que ens havíem trobat fins aleshores.


Mur extraplomat prou exigent i que vam resoldre amb estreps.
La reunió és ben còmoda i ara tenim a sobre un mur que desploma, per l'esquerra els espits de la Zeleste, nosaltres anem a la dreta per un mur amb bona presa al començament però prou dret, al mig les preses són prou petites com per obligar-nos a treure els estreps.
Avui les condicions de la Paret ens han fet la guitza i no hem disfrutat la via, tanmateix penso que mai deu estar massa neta donat la quantitat de terra que hi ha als camps superiors, eviteu-la en cas de vent ja que amés és perillosa, cauen moltes pedretes a peu de via de força amunt.
Ens resta temps i jo no he fet la Tasmània, el Mingo me la recomana i ens hi posem.

Disfrutant de valent a la Tasmania, amb la roca molt més neta.

Comença amb un ascens en diagonal a l'esquerra a buscar un llabi on la paret inflexiona cap amunt, la roca aquí és bona i no hi trobo massa sorra, sembla mentida ja que és a pocs metres de la seva veïna...?! els passos tècnics de presa petita, prou fins, hi disfruto ben concentrat, em regracio amb la paret, gràcies Mingo per animar-me! ell ara enfila la segona tirada que segons diu, no recordava tan maca.
POdríem continuar, però fosqueja i preferim baixar i tornar ambm més temps per disfrutar el darrer llarg que em comenta que és molt interessant. Amb un ràpel som baix.

Ressenya molt ben trobada, com sempre, dels amics de

La Noche del Loro

Recomanable raconada la Paret del Pont, sobretot per aprofitar la tarda amb solet, però atenció a l'estil de la paret amb itineraris força aventurers on cal anar-hi amb el grau ben assolit i no deixar-se la ressenya si no us voleu equivocar de via...
Ah! i tampoc el casc, Imprescindible.

Navegant pel Pollegó de la Vinya nova, Los Mares del Sur. Montserrat sud.

El Pollegó de la Vinya Nova s'aixeca imponent sobre el torrent del Pont.
Una tarda abans del periòde "monsònic" que estem gaudint ens vàrem adreçar a la Vinya Nova amb el Mingo i el Toni, l'objectiu, la Mares del Sur. Fa força anys satisfets després d'haber fet l'aresta Ribas, una cordada als darrers llargs de la Mares em va captivar, aquell esperó es vèia molt atractiu!
El primer llarg aprofita una fisura per arribar al mur vertical que hem de superar per arribar a reunió.

Aquella tarda farà molta calor, i clar, la paret és orientada a ponent, amb el que suarem! el camí d'aproximació és costerut i quan finalment som a peu de via estem xops literalment de suor. Fa mandra començar, però cal posar-s'hi: per terreny més aviat rampós arribo al renovat pont de roca, gràcies Lluís! ara per l'esquerra d'una fisura em vaig enfilant amb compte, les assegurances són força distants. Un flanqueig a la dreta em deixa sota el mur de 6a aquest sí molt ben protegit. Una rampa amb roca solta em deixa a la reunió.

Divertid diedre de la segona tirada, únic atractiu.
Ëns hem dividit la via, jo faré les dues primeres, el Mingo les del mig i el Toni acabarà la via...em sembla que hi he sortit perdent ja que aquest segon llarg tan sols té d'interessant el diedre de sortida, bonic però curt i després una rampa plena de roca solta i branques en la que camino més que escalo.

El tercer llarg segueix una placa de bona roca, quan més lluny de la llastra millor!

És el torn del Mingo, ja coneix la via car l'havia fet en solitari! Un mur força dret només deixar la reunió, el primer bolt uns deu metres més amunt...la precaució fa que escali prop de la llastra descomposta de l'esquerra que permet posar-hi algun friend, però la roca és molt millor i segura més a la dreta, el que comprovo al recuperar el llarg. Superada la llastra la via es decanta a la dreta perdent inclinació.

Entrant a la tercera reunió.
En un còmode replà fem reunió, continua el Mingo: surt cap a la dreta gairebé caminant per anar a buscar les plaques de la dreta d'aparença trencada i vegetada.

La quarta tirada és rarota, però a mesura que t'hi poses va millorant, roca a controlar!

Comença força delicada, amb roca crostrosa, d'aquella de míra'm i no em toquis...però a mesura que et vas enfilant millora; es decanta a la dreta fent un flanqueig per entrar a una placa que es va redreçant, força maca i mantinguda, de la que en surt cap a l'esquerra per fer reunió al peu de l'esperó final.
Recuperant el llarg a les envistes de la reunió.
Som ja tots tres a la reunió cinquena: és penjada a la base de l'esperó i al davant el llarg estrella. El Toni no s'ho pensa i enfila cap amunt, el primer bolt és prou lluny; flanqueja horitzontalment fins a la vertical d'una llastra trencada, abans ha pogut posar just sortir un Àlien verd i ara col.loca el groc ben entaforat! hi ha un bon forat per al Camalot del tres que no portàvem! assoleix el bolt i ja més tranquil continua, relativament aprop un segon bolt i llavors la propera no es veu.

El Mingo gaudint de la tarda.

El llarg estrella és el cinquè, ambient d'aresta brucs on cal anar-hi sense dubtes, la roca millora a mesura que anem pujant.

La tirada és força mantinguda i vertical, però amb unes preses aspres i de confiança, cal anar buscant el millor pas amb tranquilitat, però sense adormir-s'hi...on treballa més la ment que la tècnica i força, unes bones excursions que es poden minimitzar amb imaginació i tècnica amb algun Àlien o Tri-Cam. Un crit i reunió!! el Toni està molt content, el sentim exultant!! i no és per menys.

Això s'acaba, una amable aresta que ens deixarà dalt del Pollegó.

Després d'aquest mur, l'aresta que queda sembla poca cosa, però encara millor no relaxar-s'hi. Un únic bolt i la imaginació fins dalt. Un Tri-Cam molt ben posat endolceix la tirada, bravo Toni!!
Aquestes darreres tirades per si mateixes valen la pena, sense voler desmereixer la resta de la via.

Contents dalt del Pollegó, hem anat prou ràpids i encara no haurem de trèure els frontals.
Ens reunim molt contents tots tres al cim, on el Toni està exultant! ens ho hem passat molt bé tots tres i ara ja no fa massa calor i fins i tot bufa un airet agradable. Resseguim la carena enfilant-nos una mica fins anar a parar al camí dels Pollegons on a ma esquerra un corriol força còmode ens permet baixar prou de pressa; en poca estona tornem a passar sota la via mentre les parets del voltant emvermelleixen per la posta de sol, tot un espectacle!
Les parets es tenyeixen del roig del capvespre

Ressenya de l'amic Eduard

Escalatroncs

Ens quedem amb la impresió que la via no és una "cinc estrelles" ja que és discontinua i amb trams de roca a vigilar, al mig força herbada, però que no molesta...un primer llarg molt bo i un cinquè d'antologia, un segon que millor ajuntar amb el primer. L'alegria entre assegurances li dóna un plus, millor anar-hi amb el grau assolit i el cap fred.
Agrair a Escofet i companyia aquest itinerari tan ben trobat.

Ful de sac al Setrill. Agulles. Montserrat.

El primer llarg comença relliscos, a l'ombra permanent de les Alzines, per anar millorant.
Una tarda de dilluns, el 10 d'octubre concretament, ens trobem amb el Joan

Gatsaule

per anar a trescar per agulles; li proposo la Ful de Sac al Setrill, que ja havia fet el set de juliol del 2001 amb el meu aleshores company, Pep Graells. En aquella ocasió vaig intentar el primer llarg però a mig li vaig deixar al Pep que ja acabaria tota la via de primer...han passat molts anys i li tinc ganes a la via.

A la balma clau de la tirada d'on cotinua ja amb millor roca.

Enfilem la pista cap a Coll de Guirló fins al refugi Vicenç Barbé d'on per la canal de l'Ou ens arribem al Setrill; avui li dic al Joan si vol començar, que encara no m'he recuperat de la caminada d'ahir al Sentinella, fa molta calor i a l'ombreta si està molt bé...el Joan no s'ho pensa i ja està enfilat al relliscós pedestal, ple de molseta traïdora i preses arrodonides. L'equipam,ent aquí és prou abundant però per no patir, tot i que millor no relliscar! la roca et demana anar a la dreta per després, anar a l'esquerra per mirar de superar un ressalt incòmode i que et deixa en una lleixa de la que ja s'entra a un mur vertical però de roca immillorable.

Emergint de l'ombra i disfrutant de la roca, ara més cantelluda.
Tan al Joan com a mí ens caldrà fer una tibada de cinta per assolir la feixeta! llavors la resta ja és millor, tot i que cal tibar-hi i força. A mesura que es va acostant la reunió la dificultat afluixa.

La segona tirada, mes amable, ens reserva una sorpresa en superar el ressalt.

A la reunió s'hi està bé, jo ja vinc calent amb el que em disposo a continuar, fa deu anys la distància de les assegurances em va tirar enrera...avui cal assumir el repte, personal, que no de dificultat! la roca és bona i tranquil.lament xapo l'espit, mes amunt llaço un gros merlet i arribo a la balmeta, ben assegurada. Cal fer-hi una bona tibada i col.locar-se, surt bé i encaro la reunió ben satisfet.

El Joan després de superar la balmeta.
El Joan recupera ràpidament la tirada i mira el que li toca: una altra balmeta on sembla que hi ha el "tomàquet"

Darrer llarg on també hem de guanyar un relleix que per l'esquerra se supera bé, tot recte...

Un parell de xapes i és sota el desplom, li he comentat que recte és força dur i no s'ho pensa, flanqueja a l'esquerra i tot i que l'assegurança queda força lluny per aquí sembla que s'enfila amb seguretat arribant fàcilment al següent espit.
Les ressenyes no indiquen cap més assegurança, però trobem dos espits més abans d'arribar al cim.
Ens ha agradat força la via, hi has d'escalar força, però on apreta no cal patir.
Per baixar, anem desgrimpant fins un bosquet penjat d'on unes bagues ens permeten fer-hi un ràpel que ens deixarà davant de l'aresta brucs del Dumbo, ideal continuar per aquesta via, però a nosaltres la fosca s'ens tira a sobre i encarem decidits cap als cotxes, encara arribarem sense haber d'encendre el frontal!

Molt bones ressenyes de l'Eduard

Escalatroncs

i del Pere

Groinket

Una escalada recomanable si us agrada navegar per les arestes brucs amb força aire entre assegurances, excepte els primers metres força delicats i molsosos, la resta és per disfrutar de la roca.

Vibrant aresta brucs (GEDE) del Sentinella. La Plantació.

El Sentinella, al capdamunt de la Plantació ens ofereix una roca excepcional i ambient garantit!
L'aresta brucs del Sentinella l'havia fet fa tretze anys amb el Ramon Font i el seu fill, l'Aleix, aleshores la distància entre assegurances em va arronçar i el Ramon se la va fer tota de primer! des d'aleshores que sempre pensava que m'hi havia d'acostar una altra vegada i va ser el passat diumenge 09 d'octubre que amb el Toni ens hi vam posar. Ens fèia mandra apropar pel Monestir, tot i que seria més curt i hi anàrem des del Clot de la Mònica.

Comença suau per redreçar-se i fer-nos treballar, malgrat la fresca vaig suar!
Deixat enrrera el Barretet i l'agulla del Divendres Sant el camí travessa la canal que sembla baixar del Sentinella, però ens sembla massa brutai no ens atrevim a pujar per aquí amb el que remuntem fins l'alçada de la Campana i el Rave, als que fem una visita i tampoc veïem clar com fer cap al Sentinella...decidim tirar amunt a buscar el camí de Sant Jeroni i d'allà recular i baixar com si vinguèssim del Monestir. Vaja que quan som a peu de l'aresta ja estem calents, calents! L'esperó es veu molt atractiu i m'hi poso, llàstima que encara no hi toca el sol!

Acostant-me a la primera reunió, on ja em tocarà el sol.
Comença amb una rampeta on trobem un químic i d'allà cal fer una excursió a buscar-ne dos més que protegeixen el mur d'entrada, prou aprop un de l'altra. No la recordava tan mantinguda, m'hi haig d'esforçar de valent, potser el fred...amb concentració i nervis, aquest llarg imposa!! em vaig enfilant, no se veure un cap de burí, però col.loco un bon Àlien al seu lloc, el Toni al recuperar el llarg em comenta que el tenia just al damunt! un altre químic i reunió. Ara ja em toca el sol, però li caldria més al Toni que està fotut de fred a l'ombra del peu de via que a mí que he arribat ben calentó, que aquí s'ha de tibar.

El Toni comença el segon llarg, aprofita un burí trencat per llaçar-lo, passat el primer burí es decanta a l'esquerra i es concentra disfrutant la roca.
Al Toni al recuperar el llarg entén perquè m'ho mirava! com tiba! A la reunió, còmoda i ben equipada no s'ho pensa gaire i es disposa a continuar: un burí prou atrotinat a la quinta forca, abans, a mig camí hi ha un burí amb la plaqueta trencada. Tot i no ser molt fiable la llaça i sort! ja que abans de poder xapar el burí té un bon ensurt al patinar-li el peu, gràcies que estava ben agafat de mans i no arriba a caure. Tremolant, per dintre, ja que no se li notava, tira amunt amb determinació, ara ve un tram prou llarg fins la propera assegurança, que ni es veu...


sortosament la roca és franca i ajuda a continuar amunt. Troba a la dreta de la plataforma un espit amb la plaqueta ballarina, al que suposo li deuria donar tres petons! a sobre un químic, força amunt, però ja amb la tranquilitat d'haber xapat quelcom potable. Ara la paret es torna a posar vertical, al capdamunt en una fisura horitzontal, al seu marge dret un pitó molt mimetitzat, abans la paret deixa equipar-se. Passat el pitó un químic assegura la superació del gran bloc.

Arribant al còdol gegantí! on la paret es redreça però és prou assegurada.
El còdol és tan gran que s'hi enfila a sobre, em comenta que aquí abans si muntava reunió aprofitant la fissura de la paret. Uns metres per sobre un burí sense plaqueta. A partir d'aquí l'aresta perd verticalitat, però no elegància.
Enfilat damunt del còdol, on abans es fèia reunió!

Disfruto recuperant la tirada que tan bé s'ha treballat el Toni.
Em toca! arribar al burí és delicat, potsser el tram més difícil d'aquesta tirada, llavors perd fieresa per tornar a trempar arribant al Còdol, però és ben assegurat i la roca permet posar-hi coses, del còdol cap dalt no s'hi val a relaxar-se però la seriositat minva força fins la reunió.
Estem tots dos molt contents, la dificultat en si mateixa no és alta, però l'altivesa d'aquesta roca i l'escalada que s'hi ha de fer ens ha fet pujar amb respecte i precaució.
Una via indispensable, a la que no dubto hi tornaré.
Per retornar al camí de Sant Jeroni el Toni em proposa de fer-ho per la via Balbino de la Paparra, via que l'amic

Joan Prunera

li ha dedicat a un bon amic. No ens traïem ni els gats i de l'espectacular ràpel ens acostem a la canal. El primer llarg és molt senzill i el fem desencordats i la resta podem fer-la en dues tirades, apurant els seixantes al llarg esperó que ressegueix. Ha estat una elegant manera de sortir! Una bona caminada fins al cotxe, però ben satisfets, per l'excursió i l'escalada.

Ressenyes a agraïr a RockTopo i a l'amic

Escalatroncs