Via Chani a La Falconera. Garraf. 24-10-2009.

El primer ràpel el fem d'un pi on hi trobem un cable amb una anella.
La setmana passada em va ser impossible fer cap escapada a grimpar, amb el que aquest dissabte quedo amb l'Ivan i l'Eduard per fer alguna cosa ja que diumenge també el tinc ocupat!! aquest cop tria l'Eduard que proposa la via Chani a la Falconera, via "famosa" per començar baixant per un avenc de 50 metres apareixent a una platjeta penjada sobre el mar! curiosament i ja amb la tria feta llegueixo al blog de l'amic

Flx, Caminos Verticales...o no

la ressenya i explicació d'aquesta via.

L'impressionant segon ràpel per l'avenc de la Falconera.
Hi ha un petit aparcament a la carretera passat el poble de Garraf, d'allà seguim el camí comú del Pas de la Mala Dona (sector d'esportiva i via La Falconera) i al coll continuem amunt, el primer sender a la dreta el deixem per trencar a la dreta pel següent, trobem alguna fita que ens duu al Pi del primer ràpel: d'uns 20 metres.

La gran boca de sortida de l'avenc de la Falconera i la platjeta penjada sobre el mar.
A continuació hem de fer un llarg ràpel fins una platjeta penjada, és l'avenc de la Falconera. No hi cal frontal ja que és prou ample i hi entra llum. Hi trobem vàries instal.lacions de ràpel intermitges.

L'Eduard a la "curiosa" placa del primer llarg, penjada sobre el mar.
Avui no començo, surto de guardia i no em trobo massa animat, amb el que l'Eduard no s'ho pensa, li agrada molt aquesta via, i comença: flanqueig aeri amb un primer pas de mirar-s'ho, però fàcil, baixar fins a una repisa i cap amunt altra vegada, com que durant la setmana ha plogut tant, ens trobem aquest sector una mica moll. Hi ha una baga en un pont de roca, a partir d'aquí comença una placa força tècnica amb un pas aeri i espectacular, que un cop superat ens deixa a la llastra desenganxada sobre la que fem reunió.

Acabant de superar el tram de flanqueig aeri.
La primera reunió és un balconet sobre el mar molt agradable, fa bona mar i xerrem amb la gent de les barques que s'acosten a veure'ns.

La segona tirada supera un tram dret per derivar cap a la dreta passant per sota el sostre vermellós i encarar una canal.
La via no és massa evident, l'escassetat d'assegurances i la morfologia del terreny fan que t'ho hagis de mirar dos cops, nosaltres però, no tenim problemes, l'Eduard l'ha fet força vegades i puja amunt sense dubtar. Se surt recte de la reunió, es veuen dos espits, xapat el segon cal anar a la dreta cap els sostres vermellosos, hi arribem per una placa molt maca que un cop superada ens porta a un flanqueig del que sortim cap a una canal, l'entrada té la seva gracia! La reunió és al capdamunt: la via va per l'esperó de la dreta, que tot i que és desequipat té molt bones i adherents preses.

L'Ivan al segon llarg i l'Eduard assegurant-lo, el mar avui és de "postal"!.

Per fer la tercera tirada cal anar a buscar l'ombra d'un arbre: hi trobem un còmode replanet des d'on podem assegurar el llarg. Ara és el torn de l'Ivan, aquí hi té una espina clavada de fa força anys i avui se la vol treure! hi ha dues possibilitats, anar a l'esquerra a buscar la placa penjada o bé continuar recte per unes canals i diedres d'autoprotecció, nosaltres anem cap a l'esquerra.
Una primera placa ja fa que t'ho miris, llavors flanqueig fins a una presa fàlica que farem servir per llaçar-hi una baga i ja comença el tomàquet: cal enfilar-se al mur vertical per anar a buscar una llastreta ascendent que permet assollir el mur de sortida amb preses d'escandol!

El tercer llarg dóna caràcter i grau a la via, un flanqueig que es un joc d'equilibris i tensions...i que dóna pas a un mur vertical amb preses d'escàndol!

L'Ivan treballant-se el mur traïent-se l'espina!

M'agrada molt aquesta tirada, sembla més complicada del que acaba essent; et deixa molt satisfet.
Ara ja tan sols queda el mur de sortida que és ben vertical, però curt, l'Eduard m'anima, que hi ha unes preses boníssimes, i no m'ho penso que m'el vòlen prendre...

Començant el mur de sortida, amb unes preses que des de baix no intueixes i que fan que el trobis curt.
Aquesta darrera tirada, com tota la via, té uns burils rovellats, rovellats, les plaquetes són rebregades...vaja que no inspiren massa confiança, amb el que aprofito que la paret ho permet i ho reforço amb uns Càmalots.
Una via molt recomanable, amb bona roca i ambient. L'equipament, d'època...sort que hi ha algun espit i de que quan cal pots equipar-t'ho. Ara, per mí no és una via per a aprenents, ja que fa força flanquejos on no s'hi val a dubtar...i té alguns passos força obligats (3er llarg) a més si no te la conèixes pots encigalar-te fàcilment.

Via Perfil Logarítmic a la Processó dels Monjos. La Plantació. Montserrat. 10-10-2009.

La Processó dels Monjos. La via és a l'agulla del mig.

Aquest dissabte tenia moltes ganes d'escalar i quedem amb el Josep i el Toni per anar a Montserrat, la idea inicial era quedar-nos-hi tot el dia, però el Toni ha de ser a dinar a casa...però tan li fa, ja que em fa il.lusió coincidir els tres. Anirem a la "Perfil Logarítmic" acabada de sortir del forn de Cal Masó! malgrat fer tan poc temps que l'han acabada, el 6 de setembre, ja l'ha ressenyat l'amic

Joan Asin

.

El Toni emergint després del tram vertical del primer llarg.
Per arribar-hi pugem pel camí del pas dels Francesos fins el Pla dels ocells i d'allà per una drecera entronquem amb el camí de Sant Jeroni a l'alçada del mirador sobre el Sentinella. Cal girar a l'esquerra en direcció gorros i per un corriol mig amagat baixar als peus del Fusell i el Sentinella. No cal baixar gaire més, travessem el dens bosc fins a trobar les parets del davant passant per una feixa marcada amb unes fites d'on en un moment som a l'inici de la via. Gravat en un còdol les inicials: P L i una fletxa, segell dels autors! Som tres i ens partirem les tirades; El primer llarg comença força vertical i amb una roca típica de cara nord: arrodonida i llepada, amb poc canto. No s'hi pot córrer, cal anar tastant les preses

El Sentinella des de la primera reunió, dos espits que encara fan olor de nous!
Passat el primer mur es perd verticalitat, aquí aprofitem dues sabines per a protegir la progressió, que es va fent més fàcil però amb la roca més trencada. Munto reunió i aviso els companys que és el seu torn...m'ha agradat molt la tirada, et fa rumiar per on aniràs.

El Toni disfrutant el segon llarg, amb millor roca del que sembla.

Continua el Toni per un terreny no massa dret, d'aparença trencada, però amb bons trams de roca bona que són els que has d'anar a buscar tot sortejant el trencat. La via es decanta a la dreta cap a un llavi vertical de bona presa, però arrodonida, aquest pas és protegit amb un spit; passat aquest queda una bona excursió fins al següent. Un forat, sembla protegible amb un Friend, com avisen a la ressenya, però el Camalot del 1 hi és petit, cal un del 2 per poder aprofitar-lo.
Força dreta amb bona presa, una tirada típica Montserratina!

La Campana i el Rave(Baldufa) des de la segona reunió.
Ens reunim amb el Toni, que ha xalat en aquest llarg! ara li toca al Josep.

La tercera tirada, curteta però amb "personalitat".
El Josep comença el seu llarg, va cap a l'esquerra, la primera assegurança és lluny, però es pot posar un merlet...s'ho mira i sí, si podria posar, però prefereix arribar fins a l'espit. El perdem de vista i aviat avisa, lliure! Com tota la via, aquest llarg tampoc és trivial...cal anar triant les preses, quan les trobes són boníssimes, amb ambient, llàstima que es fa curt. Ha fet reunió d'unes alzines i ara queda el muret final fins a la cota 422. Segueix el Josep que sel fa molt be i recte a l'espit, quedant un pas força maco. No munta reunió a la sabina del cim, sinó que baixa a fer reunió de la sabina del ràpel.

A la sabina del ràpel, uns metres més avall del cim cap al sud.

Llibreta de cim amb el dibuix de la via. Sabina amb una baga plana a la que vam afagir un maillon.
Dalt del pedró de l'agulla busco el pot de registre, sembla que hem fet la segona ascensió, però hi falta la del Joan Asin, amb el que segurament haurem fet la tercera . Amb el pas de les cordades quedarà una via molt recomanable a combinar amb les properes de La Mamella o la Doble, o per que no, la GEDE del Sentinella!

Ressenya de la via obra dels germans Masó i que podeu trobar a

Ona Climb

Via Maite Montilla al Morro Pla i Via del Terry a l'Escorpí. Frares i Agulles. Montserrat.11-09-2009

A la primera tirada de la Maite Montilla.
Per l'onze de setembre quedem amb el Wolfgang per anar a Montserrat, no sabíem massa cap a on adreçar-nos, però finalment ens decidim per l'aventura Masoniana a Frares i a Agulles...La via Maite Montilla al Morro Pla ens sembla prou atractiva.

Fletxa que marca el peu de via, juntament amb la troballa d'espits, i el Wolfgang senyalant per on s'entra al corriol de baixada.
La via és curta, però l'aproximació llarga! i a més amb l'alicient d'identificar l'agulla, el Morro Pla. Ens costa una mica identificar-la, però finalment i després de flanquejar una paret i enfilar recte amunt, trobem una explanada, just aquí surt un corriolet que baixa cap a peu de via; deixem enrrera la "Directa de los Gonzàlez" i al final toca remuntar una mica per trobar la placa entre arbres on comença la nostra via.

La Torta des de la primera reunió.
El primer llarg no és difícil, però sí força entretingut, les assegurances prou espaiades fan que no m'afanyi gaire...passada la placa cal anar cap a una balma de pedra d'aspecte no massa tranquilitzador, un pont de roca et marca la via. Quan hi arribo veig que està prou deteriorat i m'afanyo a col.locar un Àlien; ara cal resseguir el llabi cap a l'esquerra fins a trobar dos espits que asseguren el muret de sortida.
Arribant a la primera reunió, en una collada.
La primera reunió és en una sabineta, jo la vaig reforçar amb un friend. El llarg que ve a continuació és prou interessant: A1/6a+ marca la ressenya, puja tot recte fins al final fer un bon flanqueig a la dreta, espectacular, per cert! i reunió just sota el llabi de sortida.
Deixant enrrera les principals dificultats, 6a+ o A1...
És el torn del Wolfgang, la primera assegurança és prou amunt, però hi posa un micro en una fisureta...que com a mínim dóna confiança! llavors comença el "tomàquet" una secció prou fina de preses i mantinguda en el grau, però se la treballa molt bé i aconsegueix treu-re-la neta! molt bé Wolfgang, no m'extranya si és que no pares!!
Traïent el cap després de superar les dificultats i mirant-m'ho a l'espectacular flanqueig.
Al meu torn, aconsegueixo també fer-la neta, però m'adono de com a tibat el company per fer el "a vista" enhorabona penso...amb atenció passo el flanqueig que és més espectacular que difícil.

La segona reunió és ben penjada, i no massa còmoda amb el que ràpidament em disposo a sortir: m'enfilo per sobre la reunió per anar a buscar unes bones preses i llavors xapo el primer espit, el següent i darrer és ben aprop, una tibadeta "tècnica" i surto del curt tram vertical, ara amb cura fins el cim per terreny descompost.

M'enfilo ben sobre la reunió, per anar a buscar unes bones preses d'aquesta curta tirada.
La reunió cimera és en una sabina nana, petita però resistent.

Només deixar el tram vertical s'ajeu per entrar a reunió. Contents dalt del Morro Pla.

Sabina nana però resistent, reunió cimera. El ràpel és arreglat, un espit i un parabolt amb anelles!

Ressenya "escola Masó" magnífica com sempre, la podeu trobar a

Ona Climb

Una via altament recomanable, divertida i que et fa treballar...a més al Morro Pla no hi havíem escalat mai el que ens ha agradat ja que hem conegut una roca més. Es pot acompletar la visita amb la via "Directa de los Gonzàlez" molt recomanable, però amb les assegurances amb més alegria...! Nosaltres avui però tenim una "espineta" que volem treu-re'ns: La Via del Terry a l'Escorpí. El Wolfgang ja l'havia intentat una vegada però no va localitzar el peu de via...amb el que després d'estudiar la possible localització des de la nostra talaïa natural ens hi apropem.

Inici de la via del Terry, un spit i un clau, a més la flexta gravada a la pedra...
Baixem per remuntar cap al coll d'agulles, un cop allà seguim unes marques vermelles i seguint les indicacions del

Mingo

al seu blog trobem, no després d'algunes marrades, el corriol que baixa a peu de via, bastant selvàtic per cert.

Primer llarg amb la roca típica del vesant nord, es decanta a la dreta sobre la muralla.
Ara li toca començar al Wolfgang, un pitó a una fisura protegeix el flanqueig i llavors amunt en tendència a la dreta; poques assegurances que fan que hagis de buscar per on va la via.

Acabant el flanqueig del primer llarg, recte amunt tenint cura de la roca...!
Aquest primer llarg és extrany, potser el fet de venir d'una via amb una roca molt bona ens fa menystenir aquesta...quan arribo a la reunió, el Wolfgang m'avisa: vaja llarg t'ha tocat! és tot escrostonat.

Vigilant de no fer baixar res al trencat i terrós segon llarg.
Escrostonat és poc! vaja porqueria de roca! encara no sé com van poder clavar dos espits en aquesta tartera! llàstima de tram ja que fins ara, la roca era acceptable.
La reunió es fa en unes alzines sota la bola final, al costat de la via normal.
Ara toca caminar cap al'esquerra, sud, fins a trobar una bona alzina per on ens haurem d'enfilar fins a assolir el primer espit.

Cal fer el "mico" per una alzina per a poder xapar el primer espit.

Al company li han tocat les millors tirades, tot i que això d'enfilar-se pels arbres sembla no agradar-li prou! esl dos primers espits costa situar-se, però després le spreses milloren i es disfruta prou, verticalitat i roca adherent...el perdo de vista, trobo que va molt a poc a poc...al cap d'una estona, no ens sentim adverteixo que recupera, és el meu torn!

Dalt de l'Escorpí, una altra estrena d'agulla! El "fantàstic" ràpel, sortosament reforçat.
Intento a l'anar de segon, evitar treure els estreps, però les preses són molt petites i no puc superar-me amb el que faig un parell de passos d'estrep, possiblement es pugui fer en lliure, però ha de ser difícil...deixo enrrera el darrer espit i m'adono perquè el company anava tan a poc a poc, hi ha un tram d'uns deu metres sense assegurança i no és difícil, però...a més no ha vist l'espit del replanet amb el que ha fet un invent amb un merlet-pont de roca força cutre...però que encara aguantava! em comenta que després de fer el muntatge s'adona que a pocs metres tenia l'espit! tot i l'espit encara resten deu metres més fins dalt amb el que atenció amb aquest final de via! mireu de no deixar-vos l'espit.

Un curt ràpel i som a peu de l'Escorpí.
El Wolfgang encara volia anar a l'agulla de l'arbret a fer la Vicenç Soto! però per avui ja en tinc prou, ets insaciable Wolfgang! Aquesta via a nosaltres ens ha deixat una mica freds...vaja que no ens ha agradat, potser el fet de venir d'una altra que ens havia agradat molt ens havia fet prendre unes espectatives que certament no s'han acomplert; malgrat tot no deixa de ser una bona via, amb ambient al primer llarg i amb una aproximació que te l'has de treballar, el que també és un al.licient, vàrem quedar força contents quan el vàrem trobar! millor jutjeu vosaltres mateixos quan hi aneu.

Ressenya a agrair als germans Masó.

Olla de Núria. Ripollès. 06-09-2009. Matagalls-Montserrat 19 i 20-09-2009.

Amb la lluna encara present encarem el carener cap al Puigmal.

L'Olla de Núria sempre m'ha fet il.lusió, però no acavaba mai de lligar les coses per anar-hi, el fet de voler entrenar per anar a fer la Matagalls-Montserrat, m'ha fet buscar-li una data, i aquesta va ser el sis de setembre: el Quico, el Josep (cunyat) i la Núria (filla)m'acompanyen en aquesta travessa. La Núria és la culpable de tot això, ja que l'any passat ja va voler fer la M-M i es va quedar sense poder apuntar-s'hi i enguany vaig decidir que l'acompanyaria...ja no recordava el patiment d'aquesta marxa, i és que la darrera vegada que la vaig acabar fa ja 21 anys! la vaig començar a córrer l'any 82 acabant-la en quatre ocasions conseqütives, fins que la cinquena l'any 90 vaig "trencar-me" havent d'abandonar a La Barata, passat Sant Llorenç del Munt.


Mapa i perfil de la Cursa "Olla de Núria" de la

Unió Excursionista de Vic

Doncs tocava entrenar-se i quina manera millor que fent l'Olla! Dissabte dormim a Ribes a cals sogres, ens llevem prou d'hora per poder començar a caminar a les set del matí. Deixem el cotxe a l'aparcament de Fontalba, aquesta opció té l'inconvenient de la tornada, en que de Núria has d'anar a Fontalba, però té l'avantatge de no haber de dependre dels horaris del cremallera.

Els primers rajos de sol tot arribant al Puigmal.
Fa força vent i fresca, la tramuntana anunciada ens fa la guitza, agafem un ritme constant que ens escalfa i en una hora i mitja som al Puigmal.

Glaçadets al cim del Puigmal, el primer de molts...
Anem a cercar el sol i el recer del vent, el Quico s'en recorda dels guants que li he fet deixar a baix...

Pic del Segre, segon objectiu del dia.
El vent és persistent però no apreta prou per fer-nos desdir amb el que comencem la llarga baixada cap el Coll de Finestrelles.

Pic de Finestrelles 2.829m.
Del Finestrelles ja albirem el Pic d'Eina i ens el posem com a fita per fer una mossegada, abans d'arribar-hi però, ens cal baixar al Coll de Núria o d'Eina, des d'on tornem a remuntar, s'ens fa llarg, ja que comecen a faltar "piles" oi Núria?

Pic d'Eina fantàstic mirador sobre el seu veí Torre d'Eina i el Pic del Boc.
Mengem una mica dalt de l'Eina, mentre estudiem el troç que ens queda encara: Noufonts, Noucreus i tot el carener fins al Pic de l'Àliga...vaja quasi res! el Josep comenta que podríem anar al Torreneules!? ja en parlarem d'aquí una estona...

Pic de Noufonts 2.864 un dels "Gegants" de la zona, immillorable mirador sobre Núria i els Pics dels Racons.
La ganyipada ens ha refet i encarem amb ganes la pujadeta al Noufonts, el vent que al matí ens glaçava, ara s'agraeix. Dalt de tot costa identificar el punt més alt, una pila de rocs al Nord sembla destacar de la gran plana que és el Noufonts.
Noucreus, darrera dificultat important de la travessa.
Davallem cap a la fonda collada de Noufonts, és una de les sifonades més marcades de la travessa, i ens preparem per remuntar cap al Noucreus, un altre, que com el Noufonts, no té una forma de cim. Ara começa un tram de camí molt entretingut i divertit: el Serrat del Mig. Un tram de carena encrestada i ens enfilem al Cim alt de les Arques del quea nem al cim baix, flanquegem el Pic de la Coma del Clot per enfilar-nos al Puig de Fontnegra, del que ja toca començar a baixar fins el Pic de l'Àliga.

Puig de Fontnegra, darrer cim de més de 2.700m. i on comecem a perdre alçada per fí!
La baixada pel serrat de la coma del clot és prou pendent a l'inici i amb poques marques de camí, ja veïem el darrer cim, el Pic de l'Àliga. Unes prades agraïdes ens hi porten; el camí el passa pel costat i el veïem de tan poca presencia que no hi pugem.

Baixant cap el Refugi-Alberg del Pic de l'Àliga, Núria més aprop!
Les cames ja comencen a notar la trescada i és a les baixades on precisament és queixen, tot i això encara farem alguna drecera per arribar al Refugi; allà ens esperen la dona del Quico, la Dolors, i la Magda que han pujat a peu des de Queralbs. Hem quedat a les tres per dinar tots plegats.

A l'Alberg Pic de l'Àliga ens trobem per dinar, entrepans, que la cuina era tancada!
Amb els dipòsits plens i havent descansat una horeta, baixem cap a Núria per enfilar el camí que ens tornarà a Fontalba, la Magda i la Dolors baixen amb el cremallera.
Al principi comencem a poc a poc, per anar-nos escalfant i acabem gairebé corrent fins al cotxe, ens hem trobat bé i els peus no han patit cap nafra! bon entrenament.

I per fí arriba el dia de la Matagalls-Montserrat, que si plourà, que si farà fred...
La Maga i el seu germà Josep ens acompanyen a Collformic, farem la travessa el Cristian, germà de la Magda, la seva dona Carme, i jo i la Núria; per la Carme i la Núria serà la seva primera M-M

Felicitats Núria! has sabut patir i aguantar fins a Montserrat.
Enguany per a mí era una mica descoberta, ja que quan jo hi anava encara pujavem al cim del Matagalls, el grau de tresquarts l'assolíem per un corriol...fèiem la canal de Sta Agnès i el collet estret a la Serra de l'Obac...es celebrava cada dos anys..i no passavem del miler de caminadors. El fet d'anar perdent el caire excursionista i fer-se cada cop més una cursa atlètica m'en va allunyar, però he pogut gaudir de les millores que s'hi han fet i espero que no perdi l'esperit excursionista que encara li queda a aquesta marxa. Agraeixo als companys del Club Excursionista de Gràcia l'esforç que fan per mantenir-la.
Prou satisfets dalt del Monestir!
Vàrem sortir a les 19,14h i hem arribat dalt del Monestir a les 15,21, 20 hores i set minuts de caminada. Ens fèia patir el fet de sortir tan tard ja que prevèiem força calor a l'arribada, però sortosament una mica d'airet i alguna boira a estones ens van fer més planera la pujada a Montserrat. Felicitats a les debutants i que no sigui la última.