Pirenaica a La Mòmia. Sant Benet. Montserrat. 26-10-2008.

La Mòmia és una agulla imponent, molt vertical la miris per on la miris, sempre m'ha captivat i tan sols l'havia pujat per la seva agosarada via normal, de manera que quan l'Ivàn em va comentar d'anar a fer la Pirenaica em va engrescar de seguida! arrossego un bon encostipat del que encara no m'he recuperat del tot, però la il.lusió de la via pot més i cap allà anem.

L'Ivàn al "curiós" flanqueig de la primera tirada.

L'aproximació ens fa suar de valent, tot i el fred de l'obaga, al sol fa calor. Ens mirem la xemeneïa de la Haus mentre ens acostem a peu de via, una canal entre la Mòmia i la Momieta i d'on també surt la Santacana, viote en majúscules!
Començo jo: t'enfiles a una alzina que ajuda a entrar a mitja paret, bones preses de peu i pitjors de ma, asseguranment rar, pitó, parabolt i plom per fer una sortida rarota cap a la reunió, just sota una balma.


A la segona tirada, on tot i l'artifo, es pot fer algun pas en lliure, en ocasions forçat!
Ara és el torn de l'Ivàn, en lliure fins sota el desplom, per anar a agafar un buril i ja en estreps, xapar un parabolt; l'artifo és entretingut, els passos allunyen i cal espavilar algun pas intermig, a més trobem alguna xapa casolana on tan sols hi entra un cordinillo.( aquestes plaquetes vàren ser col.locades per en Miquel Lusilla, comentat per ell mateix.) Per arribar a la reunió, ja en lliure, trobes un pas força llarg per arribar a la reunió.

Recuperant la segona tirada

Ara em toca a mí...he patit recuperant el llarg, estic buit, no tinc força, no ho entenc, però haig de dir-li a l'Ivàn que si vol seguir amunt haurà de continuar de primer...!cap problema Jaume! si a mí és el que mes m'agrada. això són amics! suposo que és el refredat, ja que la via m'agrada molt i em fa il.lusió continuar-la.

Al començament del segon llarg, posant baguetes.
La tercera tirada segueix la mateixa tònica: verticalitat mantinguda i bona roca, amb algunes xapes casolanes més, "Lusilla!!". Aquí l'artificial ja perd continuïtat i es pot anar mes en lliure, col.locant alguna assegurança suplementària ja que la roca ho permet.


Arribant al diedre de la tercera tirada, desequipat, però protegible.

Ara comencem la quarta tirada: surt a la dreta cap a un terreny descompost on superar una panxa és la màxima dificultat: l'Ivàn aconsegueix forçar el pas en lliure, tot i no acabar-se de refiar de la qualitat de la roca, però fa més mala pinta que no res i es deixa agafar bé.
Els plans de Sant Benet i la vall del Llobregat.

Superada la panxa, et vas enfilant en diedre, fins que arribant a la reunió, aquest es tanca hi permet empotrar-s'hi.

Forcant el pas clau de la quarta tirada.


El diedre es va tancant i acabem progressant pel seu fons per sortir cap a la còmoda quarta reunió, comuna amb la Haus.

Ja hem agafat força alcada i l'estada a la reunió comuna amb la Haus és tot un luxe!
ara cal fer un flanqueig horitzontal per anar a buscar la llastra desenganxada.
És més impressionant que difícil, amb atenció fem la travessa horitzontal fins al peu de la llastrai llavors en oposició mirant a la llastra et vas enfilant còmodament, fins i tot podem posar un friend abans del parabolt, que és força amunt.
La llastra abans de la reunió és una disfrutada: bon canto i ambient assegurat, hi podem posar un friend abans d'entrar a la reunió.

dins l'empotrament, abans d'agafar la bavaresa de la llastra.

L'Ivàn col.locant un friend petit a la llastra de la cinquena tirada.

El darrer llarg té una sortida fina de la reunió, cal vigilar a posar una cinta per evitar el factor 2...passat el muret inicial cal anar cap a l'esquerra, on una fisura permet col.locar un friend que protegeix l'arribada a l'únic parabolt del llarg, és en un tram força dret però amb bona presa. La verticalitat va minvant i ràpidament s'arriba a al reunió cimera.



Reunió cimera! una via per tornar-hi!!

Una cordada al cim de la Prenyada.

Ens ho hem passat molt bé, malgrat la meva baixada física, aquesta via té una mica de tot: lliure, flanqueig, artificial, empotrament, equipament bo i d'època, manualitats
amb baguetes...vaja que caldrà tornar-hi per a disfrutar-la novament!

Ara m'en vaig una setmana a escalar a Meteora, ja us en mantindré informats!

The Mama's and the Papa's. Torrent del Misser. Montserrat Sud. 13-10-2008.

Les tardes són cada cop més curtes, i com que el cap de setmana no he pogut grimpar, avui hem aprofitat la poca estona de la que disposàvem. Aquest sector nou està molt ben detallat a

Ona climb

i l'aproximació es mínima encara que un pel enboscada encara.


Sector B, on abunden vies de Vè grau i alguns 6a i 6b, amb roca molt bona.

Hem deixat el cotxe al peu de la pista que de Collbató va la Vinya nova, abans d'arribar al trencall per pujar a l'aparcament de la Pastereta, a la dreta hi ha un caminoi que s'acaba i on s'hi pot deixar alguna altre cotxe. Per un corriol que mig es perd hem arribat al sector C on el grau en general pica per nosaltres i llavors em flanquejat a buscar el segúent sector, el sector B on hi ha força vies de grau baix, que ja és el que buscàvem.


L'Ivan a la nº 4 Vè.

Hem començat per la via nº3 un V+ on s'ha de "tibar" no regalen res comenta l'Ivan, les assegurances hi són abundants i properes, amb plaquetes casolanes que desllueixen una mica el generós equipament.
Hem continuat, per seguir un ordre, amb la nº4 que resulta molt més fàcil, bon canto per disfrutar.
Arribant al desplomet final de la nº5, V-V+ i 30 metres de via disfrutona!
Hem continuat amb la nº5 aquesta amb parabolts daurats llampànts, ja no tan junts i que arriba fins dalt del turó...tot i les feixes que li trenquen la continüitat, és molt recomanable, amb passos en lleuger desplom, però amb un canto generós, vaja una disfrutada de via.
S'em posa a ploure quan sóc a la segona repisa i m'afanyo a acabar-la ja que es comença a mullar la sortida...la desmonto ja ben molla; la pluja ens ha trencat la dinàmica, volíem anar fent totes les vies d'esquerra a dreta..sorotsament ha estat poca cosa i la roca ja s'eixuga, val a dir que aquesta tarda fa molta calor i humitat.


L'Ivan a la via nº2 6a(?)lleuger desplom amb canto, divertida!


La pedra ja sembla eixuta, però el cos ens demana quelcom més, i aprofitant que la via nº2 desploma, amb el que els cantos estaran secs, ens hi posem. Llàstima que és curta: l'entrada i les dues primers xapes és on has de tibar més, la resta com les altres, també recomanable.
Per acabar, les tardes són curtes i més avui que és ben emboirat, anem al totxet de la dreta on hi ha un mur vertical amb dues vies : Aromes de Papiol 6a i Neurona 6a+, d'en Joan Vidal i d'en Aleix LaMolla respectivament. Són tan sols 5-6 metres de via, però valen la pena.


A Aromes de Papiol 6a curta però intensa.

La Aromes l'encadeno, el més difícil l'entrada i sortir de la primera assegurança...i la Neurona estic a punt també, però a l'anar a vista em deixo la millor presa per sortir de la tercera assegurança, caiënt en el pas...ja penjat trobo la presa salvadora i resolc amb facilitat! sinó potser caldria pensar en 6b com a mínim.
Aquesta via és espectacular, permet equilibrar-se en diedre per xapar i permet uns moïments fins i estètics, llàstima que s'acaba aviat, de 10 la "vieta".

Ens hem deixat força feina per fer : sectors A i C, relativament aprop. La orientació a ponent faran aquest sector un best seller de l'hivern.

La Monja. Via Josep Rigol. Frares encantats. 04-10-2008.

Aquest dissabte havíem fet plans per la cara nord de frares, però el fred que es gira de cop ens en fa desdir...anàvem l'Eduard, l'Ivan i el Carles i la Isabel; sortim de Can Massana però amb la il.lusió de provar-ho, però el vent i el fred aviat ens ho deixen clar. El Carles Olivella, amb els seus 74 anyets i molts anys d'experiència escalatòria ens acompanya, juntament amb la Isabel, amb la idea de fer unes fotos.
La Monja resta amagada al capdamunt del torrent del Lloro, a l'ombra del Bisbe i el mateix Lloro.

Vorejant la base de les parets nord d'agulles el vent ens acompanya i refreda...avui millor buscar la companyia del sol a l'amable cara Sud, amb el que remuntem cap a Coll de Port. Amb l'objectiu canviat no sabem massa on posar-nos, fins que l'Ivàn recorda una via a La Monja que va fer i li va agradar, amb el que cap allà anem.
No en recorda el nom, però sí que fa un any que la van obrir...
Treballada ressenya dels Germans Masó.

Localitzat el peu de via, en un contrafort de la Monja, ens disposem a començar, anem tres, amb el que jo em demano els dos primers llargs, ja sabeu que això m'agrada...
però no l'encerto, resulten ser dos llargs ajaguts, purament de tràmit per poder arribar a la paret de la Monja; camino per un bosquet i munto la segona reunió en una alzina, ja veïent a la canal del davant els spits del següent llarg.

Amb en Carles Olivella, degà de l'escalada Sabadellenca i la Isabel, que ens acompanyen avui.

L'equipament que he vist, spits amb plaqueta gruixuda, molt ben posats, però escassos, ja em fa intuir que els autors de la via són els germans Masó, l'Ivàn continua sense recordar-ho...però la "troballa" de la següent reunió m'ho confirma: un tubet amb una llibreteta enganxada amb filferro a la plaqueta, és la seva signatura!


Aquesta "troballa" a la 3era reunió és típica de les vies obertes pels germans Masó.

Ara és el torn de l'Eduard, es veu rar aquest començament, cal baixar per una canal terrosa fins a un boix i llavors enfilar-se per anar a buscar els primers spits, força amunt per cert; sort del boix. Aquest tram és prou fi, fíníssim diria jo, a la ressenya és Ae, però es pot forçar en lliure a l'estar molt ben assegurat. Un flanqueig amb bona presa de mans ens deixa a la reunió del "potet", nosaltres no lafem anem amb cordes de 60. EL que segueix és molt bonic: una sortida en flanqueig per desseguida enfilar-te a buscar un spit, ara ja recte amunt, per terreny vertical amb bona presa, un parell més d'assegurances amb excursió entre elles i ja comença a ajeure's fins a la reunió sota el desplom final.

La cara del cap de la Monja per on va la darrera tirada.

Ja som sota el desplom, l'Eduard, pels que no el coneixeu, és baixet...sua per fer els passos, ja que tot i que les assegurances no allunyen, es nota que s'ha obert per baix estalviant les peces...però s'en surt sense més problemes que el roçament de les cordes...oi Ivàn?



Un artificial molt ben obert per baix.

Mentre, jo aprofito per fer fotos, alguna ventatja ha de tenir anar tres no?
Tot i que fa un bon sol, el vent em fa tremolar les cames de fred, però aviat s'em passa, és el meu torn.


El Bisbe des de la darrera reunió.

Curiós bloc foradat penjat sobre la muralla nord: La Foradada.


L'Eduard assegurant l'Ivan al cim de la Monja.


Al cim trobem la llibreta dels germans Masó, amb el seu llapis i maquineta de fer punxa! ja ho dèia jo que la via em fèia olor de germans Masó!!


L'Ivan arribant al cim. Al fons la Portella gran.

L'acabament de l'artificial desemboca en una zona de pedres soltes que és fàcil que vagin avall, cal estar atent i avisar els companys, per sort la reunió queda fora de la trajectoria, però cal vigilar.

Placa en homenatge a l'Andreu Xandri, que juntament amb en E. Nonell i I. Quadras vàren fer la primera ascensió el novembre de 1933.
En un sol ràpel d'un spit amb anella arribem prop del coll amb el Lloro, per on va la via normal.
Ha estat una bona opció per un dia en que s'ens havíen trencat els plans, en un indret paradisíac com són els frares encantats; la via ben trobada, no desmereix gens les seves veïnes Olivina i Goma 2. Felicitats novament als Germans Masó per la via i l'estil en l'obertura.
Itinerari aproximat. La primera reunió i el primer llarg són fora de la foto.

Congost de Collegats. Via Tànger. Pallars Jussà. 20-09-2008.

L'acabament del Congost amb els cims del Pallars Sobirà al fons.

Fèia dies que no fèia via llarga, i en tenia moltes ganes, aquest dissabte tocava...com que darrerament tan sols havia fet esportiva, doncs què millor que una via ben equipada i llargota, a la que fèia temps li tenia l'ull posat! La Tànger.

Ressenya gràcies a

Ona Climb

Què explicar d'aquesta via que ja no s'hagi dit! la descripció de les tirades la podeu trobar al bloc del

Llorenç i l'Antxi (Kutrescaladors)

.


El Josep treballant-se el "rar" segon llarg

Fem un bon esmorzar a Tremp, que ens hem llevat d'hora per poder començar a una hora decent; el dia s'ha anat arreglant, la boira l'hem deixat enrrera i el dia és esplèndit, podem aparcar al mínuscul lloc a peu de carretera, just sota la via, no hi ha ningú, som els primers...i serem esl últims ja que curiosament no veïem cap més cordada per aquells voltants.
Començo jo, el Josep hi està d'acord : "avui et tocaran tots els llargs difícils..."
Al relat del Llorenç havia llegit que es tractava de mirar-t'ho i col.locar-te be, i és ben cert, malgrat la verticalitat, si busques gairebé sempre es troba la manera de fer el pas sense gastar massa energies i amb bon canto. La primera reunió, com la majoria, és en una còmoda feixa.


La cinquena tirada és mantinguda i difícil, potser la que més!

La via es caracteritza per ser molt vertical, sobretot els cinc primers llargs; els imparells són els que reserven les majors dificultats, sobretot el tercer, el cinquè i el novè. Vaig quedar molt content doncs la tercera tirada la vaig encadenar, encara estava fresc...llavors, però, a la cinquena vaig haber de tibar d'A-O, el 6b de paret el vaig veure força dur per mí.

Curiosa cova a la cinquena reunió.

La setena tirada és rara, rara, t'has d'embrutar els gats per un tram terrós i posar-te a la paret en un tram en que és una mica trencada...cal vigilar de no relliscar. S'enfila cap a l'esquerra per col.locar-te en un esperó, un pitó encintat en sembla voler marcar el camí, llavors per placa poc vertical et vas aixecant fins arribar al bosc intermig.

La segona part és un magnífic mur amb una fisura marcada per on segueix la via, m'ho miro i renoi! si que és llarg penso, si a vegades fem una sortida per fer una paret com la que ens queda!!
Després de la caminada ja som altra cop apunt; em miro l'itinerari, el començament és trencadot per situar-se en placa compacta de seguida, em miro el tram final de la fisura, es veu dretot i no m'imagino per on passarà la zona que sembla desplomada...

La desena tirada combina fissura "arbustiva" amb plaques compactes i d'adherència.

Em toca encetar el que serà el meu darrer llarg, el novè. Vaig una mica cansat ja, però disfruto de valent, els passos són elegants, atlètics i de col.locar-s'hi bé per no patir, sóc sota el tram dur i ja veig per on en sortiré: cal enfilar-te en un pedestal deixant la fisura a l'esquerra, llavors una placa fina que cal treballar-se...ho probo, però ja no tinc "pila" i això que trobo els cantos. Uns elegants A-O resolen la situació i ajudat per una sabina arribo a la reunió!
Arriba el Josep, està petat com jo! però estem satisfets i molt contents!



A la darrera reunió "flipem" de contents que estem!!

Assegurant al Josep que acaba el darrer llarg.
Content arribant dalt de tot


Els darrers metres els disfruto, els peus em fan mal, tinc maldecap i estic cansat, però estic content!!! he disfrutat molt, és una via per xalar!!


Dalt de tot, cansats i satisfets!

La baixada ja me la conec, la primera vegada, amb el Toni, ens va costar de trobar, veníem de la Performance i pensava que faria nit dalt...avui ho trobem ràpidament, resseguim el cingle, hi ha corriol, en direcció sud fins a trobar una fita que ens dirigeix a l'esperó que entra cap al congost, ja cal només anar seguint fites fins a la ferrata.

Acabant la ferrata de baixada.

En poca estona som al cotxe, no sense abans haber-nos mirat les parets per on va la Collegats i la Cosmos...acabarem a la Pobla de Segur, a un Bar al final del poble direcció Barcelona, on ens fan, tot i l'hora, un bon plat combinat que ens hi llepem els dits! Bar Paraiso em sembla que és el nom, però no em feu cas que la memòria...per si de cas el darrer Bar sortint!

El barranc de l'infern.