Navegant pel Pollegó de la Vinya nova, Los Mares del Sur. Montserrat sud.

El Pollegó de la Vinya Nova s'aixeca imponent sobre el torrent del Pont.
Una tarda abans del periòde "monsònic" que estem gaudint ens vàrem adreçar a la Vinya Nova amb el Mingo i el Toni, l'objectiu, la Mares del Sur. Fa força anys satisfets després d'haber fet l'aresta Ribas, una cordada als darrers llargs de la Mares em va captivar, aquell esperó es vèia molt atractiu!
El primer llarg aprofita una fisura per arribar al mur vertical que hem de superar per arribar a reunió.

Aquella tarda farà molta calor, i clar, la paret és orientada a ponent, amb el que suarem! el camí d'aproximació és costerut i quan finalment som a peu de via estem xops literalment de suor. Fa mandra començar, però cal posar-s'hi: per terreny més aviat rampós arribo al renovat pont de roca, gràcies Lluís! ara per l'esquerra d'una fisura em vaig enfilant amb compte, les assegurances són força distants. Un flanqueig a la dreta em deixa sota el mur de 6a aquest sí molt ben protegit. Una rampa amb roca solta em deixa a la reunió.

Divertid diedre de la segona tirada, únic atractiu.
Ëns hem dividit la via, jo faré les dues primeres, el Mingo les del mig i el Toni acabarà la via...em sembla que hi he sortit perdent ja que aquest segon llarg tan sols té d'interessant el diedre de sortida, bonic però curt i després una rampa plena de roca solta i branques en la que camino més que escalo.

El tercer llarg segueix una placa de bona roca, quan més lluny de la llastra millor!

És el torn del Mingo, ja coneix la via car l'havia fet en solitari! Un mur força dret només deixar la reunió, el primer bolt uns deu metres més amunt...la precaució fa que escali prop de la llastra descomposta de l'esquerra que permet posar-hi algun friend, però la roca és molt millor i segura més a la dreta, el que comprovo al recuperar el llarg. Superada la llastra la via es decanta a la dreta perdent inclinació.

Entrant a la tercera reunió.
En un còmode replà fem reunió, continua el Mingo: surt cap a la dreta gairebé caminant per anar a buscar les plaques de la dreta d'aparença trencada i vegetada.

La quarta tirada és rarota, però a mesura que t'hi poses va millorant, roca a controlar!

Comença força delicada, amb roca crostrosa, d'aquella de míra'm i no em toquis...però a mesura que et vas enfilant millora; es decanta a la dreta fent un flanqueig per entrar a una placa que es va redreçant, força maca i mantinguda, de la que en surt cap a l'esquerra per fer reunió al peu de l'esperó final.
Recuperant el llarg a les envistes de la reunió.
Som ja tots tres a la reunió cinquena: és penjada a la base de l'esperó i al davant el llarg estrella. El Toni no s'ho pensa i enfila cap amunt, el primer bolt és prou lluny; flanqueja horitzontalment fins a la vertical d'una llastra trencada, abans ha pogut posar just sortir un Àlien verd i ara col.loca el groc ben entaforat! hi ha un bon forat per al Camalot del tres que no portàvem! assoleix el bolt i ja més tranquil continua, relativament aprop un segon bolt i llavors la propera no es veu.

El Mingo gaudint de la tarda.

El llarg estrella és el cinquè, ambient d'aresta brucs on cal anar-hi sense dubtes, la roca millora a mesura que anem pujant.

La tirada és força mantinguda i vertical, però amb unes preses aspres i de confiança, cal anar buscant el millor pas amb tranquilitat, però sense adormir-s'hi...on treballa més la ment que la tècnica i força, unes bones excursions que es poden minimitzar amb imaginació i tècnica amb algun Àlien o Tri-Cam. Un crit i reunió!! el Toni està molt content, el sentim exultant!! i no és per menys.

Això s'acaba, una amable aresta que ens deixarà dalt del Pollegó.

Després d'aquest mur, l'aresta que queda sembla poca cosa, però encara millor no relaxar-s'hi. Un únic bolt i la imaginació fins dalt. Un Tri-Cam molt ben posat endolceix la tirada, bravo Toni!!
Aquestes darreres tirades per si mateixes valen la pena, sense voler desmereixer la resta de la via.

Contents dalt del Pollegó, hem anat prou ràpids i encara no haurem de trèure els frontals.
Ens reunim molt contents tots tres al cim, on el Toni està exultant! ens ho hem passat molt bé tots tres i ara ja no fa massa calor i fins i tot bufa un airet agradable. Resseguim la carena enfilant-nos una mica fins anar a parar al camí dels Pollegons on a ma esquerra un corriol força còmode ens permet baixar prou de pressa; en poca estona tornem a passar sota la via mentre les parets del voltant emvermelleixen per la posta de sol, tot un espectacle!
Les parets es tenyeixen del roig del capvespre

Ressenya de l'amic Eduard

Escalatroncs

Ens quedem amb la impresió que la via no és una "cinc estrelles" ja que és discontinua i amb trams de roca a vigilar, al mig força herbada, però que no molesta...un primer llarg molt bo i un cinquè d'antologia, un segon que millor ajuntar amb el primer. L'alegria entre assegurances li dóna un plus, millor anar-hi amb el grau assolit i el cap fred.
Agrair a Escofet i companyia aquest itinerari tan ben trobat.

Ful de sac al Setrill. Agulles. Montserrat.

El primer llarg comença relliscos, a l'ombra permanent de les Alzines, per anar millorant.
Una tarda de dilluns, el 10 d'octubre concretament, ens trobem amb el Joan

Gatsaule

per anar a trescar per agulles; li proposo la Ful de Sac al Setrill, que ja havia fet el set de juliol del 2001 amb el meu aleshores company, Pep Graells. En aquella ocasió vaig intentar el primer llarg però a mig li vaig deixar al Pep que ja acabaria tota la via de primer...han passat molts anys i li tinc ganes a la via.

A la balma clau de la tirada d'on cotinua ja amb millor roca.

Enfilem la pista cap a Coll de Guirló fins al refugi Vicenç Barbé d'on per la canal de l'Ou ens arribem al Setrill; avui li dic al Joan si vol començar, que encara no m'he recuperat de la caminada d'ahir al Sentinella, fa molta calor i a l'ombreta si està molt bé...el Joan no s'ho pensa i ja està enfilat al relliscós pedestal, ple de molseta traïdora i preses arrodonides. L'equipam,ent aquí és prou abundant però per no patir, tot i que millor no relliscar! la roca et demana anar a la dreta per després, anar a l'esquerra per mirar de superar un ressalt incòmode i que et deixa en una lleixa de la que ja s'entra a un mur vertical però de roca immillorable.

Emergint de l'ombra i disfrutant de la roca, ara més cantelluda.
Tan al Joan com a mí ens caldrà fer una tibada de cinta per assolir la feixeta! llavors la resta ja és millor, tot i que cal tibar-hi i força. A mesura que es va acostant la reunió la dificultat afluixa.

La segona tirada, mes amable, ens reserva una sorpresa en superar el ressalt.

A la reunió s'hi està bé, jo ja vinc calent amb el que em disposo a continuar, fa deu anys la distància de les assegurances em va tirar enrera...avui cal assumir el repte, personal, que no de dificultat! la roca és bona i tranquil.lament xapo l'espit, mes amunt llaço un gros merlet i arribo a la balmeta, ben assegurada. Cal fer-hi una bona tibada i col.locar-se, surt bé i encaro la reunió ben satisfet.

El Joan després de superar la balmeta.
El Joan recupera ràpidament la tirada i mira el que li toca: una altra balmeta on sembla que hi ha el "tomàquet"

Darrer llarg on també hem de guanyar un relleix que per l'esquerra se supera bé, tot recte...

Un parell de xapes i és sota el desplom, li he comentat que recte és força dur i no s'ho pensa, flanqueja a l'esquerra i tot i que l'assegurança queda força lluny per aquí sembla que s'enfila amb seguretat arribant fàcilment al següent espit.
Les ressenyes no indiquen cap més assegurança, però trobem dos espits més abans d'arribar al cim.
Ens ha agradat força la via, hi has d'escalar força, però on apreta no cal patir.
Per baixar, anem desgrimpant fins un bosquet penjat d'on unes bagues ens permeten fer-hi un ràpel que ens deixarà davant de l'aresta brucs del Dumbo, ideal continuar per aquesta via, però a nosaltres la fosca s'ens tira a sobre i encarem decidits cap als cotxes, encara arribarem sense haber d'encendre el frontal!

Molt bones ressenyes de l'Eduard

Escalatroncs

i del Pere

Groinket

Una escalada recomanable si us agrada navegar per les arestes brucs amb força aire entre assegurances, excepte els primers metres força delicats i molsosos, la resta és per disfrutar de la roca.

Vibrant aresta brucs (GEDE) del Sentinella. La Plantació.

El Sentinella, al capdamunt de la Plantació ens ofereix una roca excepcional i ambient garantit!
L'aresta brucs del Sentinella l'havia fet fa tretze anys amb el Ramon Font i el seu fill, l'Aleix, aleshores la distància entre assegurances em va arronçar i el Ramon se la va fer tota de primer! des d'aleshores que sempre pensava que m'hi havia d'acostar una altra vegada i va ser el passat diumenge 09 d'octubre que amb el Toni ens hi vam posar. Ens fèia mandra apropar pel Monestir, tot i que seria més curt i hi anàrem des del Clot de la Mònica.

Comença suau per redreçar-se i fer-nos treballar, malgrat la fresca vaig suar!
Deixat enrrera el Barretet i l'agulla del Divendres Sant el camí travessa la canal que sembla baixar del Sentinella, però ens sembla massa brutai no ens atrevim a pujar per aquí amb el que remuntem fins l'alçada de la Campana i el Rave, als que fem una visita i tampoc veïem clar com fer cap al Sentinella...decidim tirar amunt a buscar el camí de Sant Jeroni i d'allà recular i baixar com si vinguèssim del Monestir. Vaja que quan som a peu de l'aresta ja estem calents, calents! L'esperó es veu molt atractiu i m'hi poso, llàstima que encara no hi toca el sol!

Acostant-me a la primera reunió, on ja em tocarà el sol.
Comença amb una rampeta on trobem un químic i d'allà cal fer una excursió a buscar-ne dos més que protegeixen el mur d'entrada, prou aprop un de l'altra. No la recordava tan mantinguda, m'hi haig d'esforçar de valent, potser el fred...amb concentració i nervis, aquest llarg imposa!! em vaig enfilant, no se veure un cap de burí, però col.loco un bon Àlien al seu lloc, el Toni al recuperar el llarg em comenta que el tenia just al damunt! un altre químic i reunió. Ara ja em toca el sol, però li caldria més al Toni que està fotut de fred a l'ombra del peu de via que a mí que he arribat ben calentó, que aquí s'ha de tibar.

El Toni comença el segon llarg, aprofita un burí trencat per llaçar-lo, passat el primer burí es decanta a l'esquerra i es concentra disfrutant la roca.
Al Toni al recuperar el llarg entén perquè m'ho mirava! com tiba! A la reunió, còmoda i ben equipada no s'ho pensa gaire i es disposa a continuar: un burí prou atrotinat a la quinta forca, abans, a mig camí hi ha un burí amb la plaqueta trencada. Tot i no ser molt fiable la llaça i sort! ja que abans de poder xapar el burí té un bon ensurt al patinar-li el peu, gràcies que estava ben agafat de mans i no arriba a caure. Tremolant, per dintre, ja que no se li notava, tira amunt amb determinació, ara ve un tram prou llarg fins la propera assegurança, que ni es veu...


sortosament la roca és franca i ajuda a continuar amunt. Troba a la dreta de la plataforma un espit amb la plaqueta ballarina, al que suposo li deuria donar tres petons! a sobre un químic, força amunt, però ja amb la tranquilitat d'haber xapat quelcom potable. Ara la paret es torna a posar vertical, al capdamunt en una fisura horitzontal, al seu marge dret un pitó molt mimetitzat, abans la paret deixa equipar-se. Passat el pitó un químic assegura la superació del gran bloc.

Arribant al còdol gegantí! on la paret es redreça però és prou assegurada.
El còdol és tan gran que s'hi enfila a sobre, em comenta que aquí abans si muntava reunió aprofitant la fissura de la paret. Uns metres per sobre un burí sense plaqueta. A partir d'aquí l'aresta perd verticalitat, però no elegància.
Enfilat damunt del còdol, on abans es fèia reunió!

Disfruto recuperant la tirada que tan bé s'ha treballat el Toni.
Em toca! arribar al burí és delicat, potsser el tram més difícil d'aquesta tirada, llavors perd fieresa per tornar a trempar arribant al Còdol, però és ben assegurat i la roca permet posar-hi coses, del còdol cap dalt no s'hi val a relaxar-se però la seriositat minva força fins la reunió.
Estem tots dos molt contents, la dificultat en si mateixa no és alta, però l'altivesa d'aquesta roca i l'escalada que s'hi ha de fer ens ha fet pujar amb respecte i precaució.
Una via indispensable, a la que no dubto hi tornaré.
Per retornar al camí de Sant Jeroni el Toni em proposa de fer-ho per la via Balbino de la Paparra, via que l'amic

Joan Prunera

li ha dedicat a un bon amic. No ens traïem ni els gats i de l'espectacular ràpel ens acostem a la canal. El primer llarg és molt senzill i el fem desencordats i la resta podem fer-la en dues tirades, apurant els seixantes al llarg esperó que ressegueix. Ha estat una elegant manera de sortir! Una bona caminada fins al cotxe, però ben satisfets, per l'excursió i l'escalada.

Ressenyes a agraïr a RockTopo i a l'amic

Escalatroncs

Simfonia Wagneriana al Sentinella. La Plantació. Montserrat.

Escalar enmig de la boira li va donar un plus "Wagnerià" tan sols faltàven uns llamps i trons!!
Aprofitant l'última tarda d'agost, el 31-08-2011 ens acostem al Sentinella amb el Wolfgang, ara fèia dies que no coincidíem i em venia de gust compartir corda plegats; li vaig proposar la Wagner i cap allà que anem, que aquesta també la tenia pendent. El cel és ben tapat, sembla que vol ploure, però no arrenca, s'ha estroncat l'aixeta...fa xafogor i molta humitat. Per aprofitar el temps agafem el funicular de Sant Joan que ens deixa al camí de Sant Jeroni, passat el Gorro frigi busquem el trencall a l'esquerra que baixa cap a l'agulla, just abans del mirador.
Al sorprenent primer llarg, que ja t'avisa i et posa els braços a tò!
Avui començo, com m'agrada, però no hi ha opció, que el segon llarg tiba molt i li guardo a l'amic!! algun dubte per localitzar el peu de via que és prou emboscat i ens hi posem: és a la dreta de la via Dels Pisters i a l'esquerra de la Purple Haze. El primer bolt una mica amunt. Aquest llarg m'agrada molt, però em sorprèn, me l'esperava més senzill i abans del flanqueig em penjo a "refredar" els braços...

Flanqueig d'entrada a la primera reunió.
Vaig mirant amunt i no veig res...coi, per on va això, quan a la dreta m'adono que hi ha una instal.lació, flanquejo amb precaució i reunió. És penjadeta i no massa còmoda, però com que no hi haurem d'estar massa estona, de seguida s'enfila el Wolfgang i ja és aquí.
Impresionant segona tirada on si no duem el 6b assolit haurem de tibar d'alguna cinta al començament.

Mentre s'acosta el company m'he anat mirant el que segueix i sembla potent. Surt el Wolfgang de la reunió cap a la dreta a buscar una filera de bolts, s'ho treballa prou bé i és a punt de sortir-se'n, però li cap penjar-se, llavors s'ho mira i li va sortint, passats un parell d'assegurances la paret millora i ja el veig disfrutar.
Al meu torn ho intento i tot hi anar de segon haig de tibar de cinta en un parell de passos, després l'escalda és tècnica i potent però es deixa fer.

Tercer llarg d'antologia, desitjaries que no s'acabés, i tampoc "les piles"!!
Segona reunió, m'ho miro, que ara tinc un tram per fruïr i el vull, això, disfrutar!! és llarg i mantingut amb un pas més punyetero al mig. Abans d'entrar a reunió es posa vertical però la presa millora, el que passa és que arribes amb la llum de la reserva encesa, faig un repòs abans d'entrar-hi!
Podem rapelar la via, però vam preferir arribar al cim i fer el flanqueig fins al ràpel, al davant del Fusell.
Com que ja no tenim temps de fer una altra via decidim acabar d'arribar a dalt, ara la roca canvia i és força trencada, cal vigilar ja que tot i ser senzill la qualitat de les preses no dóna confiança. Un flanqueig espectacular i divertit et deixa al davant del Fusell. D'aquí ens despenjarem fent un ràpel espectacular i volat fins al peu de l'agulla, entre el Sentinella i el Fusell on puja la via Sikosis d'el malaguanyat J Mª Alsina.

Instal.lació de baixada, una mica atrotinada.
Ens ho hem passat molt bé, la via s'ho val i l'agulla també, a mes avui la boira ha jugat a cuit i amagar presentant un ambient feréstec i, perquè no dir-ho Wagnerià! Oberta amb esperit esportiu, reequipada amb bolts i amb reunions rapelables és una manera diferent d'enfilar-se a aquest monòlit de roca immillorable, de la millor!
Agraïr a Guillem Àrias, Gastón, M. Lobera i J. Freixes per aquesta línia oberta el 01 de maig del 1987, aneu-hi i disfruteu-la, però no oblideu que la reina del Sentinella és l'aresta Brucs (Gede).

Hispano-Suecia O El Mur 1 passant fred a l'Elefant!

Al primer llarg de la Hispano-Suècia o Ludwing-Casanellas-Tudó. Navegant per plaques ajagudes que es van posant dretes. El flanqueig és molt estètic.

El dissabte abans de la diada, la calor encara apreta, amb el que decidim amb el Toni anar a buscar la fresca de la cara nord de l'Elefant. Ens llevem d'hora, a les set ja fem via cap a Montserrat. Decidim deixar el cotxe al primer revolt passat el monestir, direcció Santa Cecília, llavors ens enfilem per la canal del Pou del Gat, camí de l'Arrel i finalment la canal Plana fins al coll del mateix nom, d'allà en un moment som als peus de l'Elefant.
Hem fet una suada com mai, però aquí dalt bufa un fort vent que ens refreda ràpidament, sort pensem...sí sí!!!
El Toni ja estava escamat del fred que si passa per aquí hi portem màniga llarga i folre per si de cas.
M'enfilo pel primer llarg de la Hispano-Suècia, aquí cal navegar entre còdols tot buscant el més fàcil, trobo un burí amb plaqueta rovellada força amunt, però rai, que encara és ajagut. Es posa dret, veig a l'esquerra un espit que em confon, vaig cap allà i ja haig d'anar amb compte per les fortes ratxes de vent, amb el Toni ni ens escoltem...m'adono que per allà no és i refaig el camí, havia d'anar recte amunt a buscar una expansió que veig força amunt.
Començant el flanqueig sota un vent persistent i fred, jo ja començo a tremolar...
Ara começa el veritable flanqueig, começa senzill, però advertit per l'Eduard (Escalatroncs) poso un Càmalot de l'1 a un bon forat. Llavors es van trobant algunes peces fins l'entrada a reunió, que és ben penjada i de les "d'abans"
Com que amb el Toni tots dos pesem força m'esmerço a reforçar amb tot el que trobo, burins, caps de burí, fins vaig a xapar un bolt de progressió del següent llarg quedant la cosa força apanyada! Anar fent maniobres no m'adono que em vaig refredant i quan començo a recuperar el Toni, les cames ja ballen el mal de sant Vito.

Reunió de museu, reforçada amb un "parabolet" del 8. Amb plaquetes recuperables es pot acompletar. Nosaltres aprofitem un bolt de la segona tirada per reforçar el tema...

El company també s'ha anat refredant i això que a peu de via no fèia aire...no ens diem res, però quan el Toni arriba ja sabem que baixarem. Amb uns trossos de corda el Toni improvitza un despenjament i anem cap avall.
Avancem cap al peu de via del Mur, aquí no bufa, m'abrigo amb tot el que porto i sense pensar-nos-ho massa tiro cap amunt. The Wall no té res a veure amb la via anterior, aquí l'equipament són bolts, separadets, però bolts del deu!

Hem baixat i ja som a The Wall, aquí el vent no hi bufa amb tanta força i fa menys fred.
L'entrada és força fina i millor no córrer gaire ja que la primera assegurança és a uns vuit metres del terra...a mesura que m'enfilo la roca millora és més cantelluda i amb més relleu, en contra es va posant més dret. El Toni m'avisa que cal flanquejar descaradament a l'esquerra.

El Toni recuperant la primera tirada.
La tirada és llarga i el tram del flanqueig és molt mantingut, amb passo que t'has de mirar, amb el que em penjo a mirar-m'ho i descansar els braços abans d'encarar el darrer tram. L'escalada aquí no sembla Montserratina, amb tanta panxeta.

Magnífic segon llarg, on cal anar buscant amb serenitat el camí. Assegurament al final força alegre!

El Toni disfruta! l'anterior vegada li va tocar fer-ho tremolant de fred i avui el veig ben concentrat i segur; encara amb decisió el següent llarg, aquí els bolts són força distanciats sobretot abans del bombet d'entrada a reunió, però la roca hi és d'alta qualitat i amb tranquilitat va trobant la presa de confiança. Decidit enfila el pas clau i xapó! s'el treu i ja està muntant reunió.

Disfrutant de la verticalitat i les preses d'aquest llarg. Contents després del pas d'entrada a reunió, ja tenim la via!

Trobo aquesta tirada espatarrant! verticalitat mantinguda i bombet final per acabar content i contents ens retrobem a la reunió! la continuació es veu divertida, un clau a una fisura i llavors sembla que poca cosa més...m'hi anava a posar, però el Toni se la demana i sí li toca.

El tercer llarg no deixa indiferent, tot i semblar senzill, el fet de decantar-se al balmat li infón caràcter.

Llaça el pitó, que no està per moltes alegries i s'entreté a posar dues peces més, ens pensàvem que la resta seria a pel! i nó! entrant a la placa final trobem un bolt i flanquejant cap a l'esquerra encara n'hi ha dos més. La veritat que s'agraeixen ja que aquí la roca no és tan bona i es manté força vertical, però de cop s'ajeu i arribem al llabi abans de cim on trobem la reunió.



Molt bones ressenyes que hem d'agrair a l'Eduard

Escalatroncs

La Noche del Loro

Bullarolas

Hem disfrutat molt avui, la roca de la nord de l'Elefant crea adicció! llàstima de fred, poc ens ho pensàvem que en faria tan...el problema va ser el vent bàsicament que sinó s'hauria estat molt be. Tornarem a la Hispano-Suecia segur. Llàstima de reequipament amb "mini-bolts del 8.
The Wall, una passada de via! suposo que amb burils deuria ser acollonant!
Ja només trèure'm el barret davant els obridors: l'octubre del 1971 P.Casanellas, F. Ludwing i M. Tudó fan camí a la Hispano-Suècia i Juan i Ricardo també l'octubre del 1981 a The Wall, gràcies a tots ells.