dijous, 28 d’abril de 2011

Vies Manel Roviras i Josep Aspachs al Cingle de la foradada del coll de Tres Creus. Serra de l'Obac (Sant Llorenç del Munt) Vallès Occ. 4-04-2011.

La Serra de l'Obac amaga imatges espectaculars i escalades sorprenents i amb denominació d'orígen!

D'ençà que l'Òscar Masó va publicar al butlletí nº 137 de la UES la ressenya de la via que van obrir al cingle de la foradada del coll de tres creus en homenatge a en Manel Roviras, que tenia ganes d'arribar-m'hi. No el coneixia personalment, però sí al seu fill Amadeu, un bon amic de fa anys. En aquest cingle els germans Masó hi ténen una altra via en homenatge a un escalador Sabadellenc, en Josep Aspachs, amb ell encara sovint parlem, i li vaig comentar que aniria a fer la seva via, el que li va fer molta il.lusió, i a mí més!

Del coll de Tres Creus ja podem veure el pany de paret on són les vies.
Aquesta primavera doncs, convenço al Josep pèr acostar-nos una tarda al coll de tres creus, no em costa gaire d'enganyar-lo i mentre enfilem el costerut camí, comenta sorneguer que li vénen al cap aquelles escapades juvenils en que deixant l'escola s'apropava a fer alguna escaladeta per aquests cingles...i és que ja tenim una edat també!!

Coll de tres creus, a escasos minuts la paret de la foradada. Detall del mur de la Manel Roviras.
Pels que no conegueu la zona, haurem d'anar a Matadepera i d'allà agafar la carretera que puja al coll d'estenalles i Mura. A mitja carretera a l'anomenat revolt de l'Alzina del Sal.lari, Km 11, deixarem el cotxe i començarem a pujar per una pista asfaltada resta d'un antic projecte d'urbanització de la zona, sortosament abortat! quan s'acabi l'asfalt continueu sempre cap amunt fins que trobareu el senyal del coll. D'aquí anem pel mig del bosc a buscar el cingle de la dreta que veurem té una foradada a la seva base.
Començament entretingut i divertit, on cal acaronar la roca.
Avui començarà el Josep, per la dreta del forat s'enfila vigilant la pedra, força amunt un espit, però la roca és més bona del que sembla i es puja bé. Posa en un forat un friend. Flanqueig a la dreta per entrar en un replà del que ens enfilem per tereny dret i trencat, però sòlid, sí! sembla mentida...superar e3l ressalt és protegit per un altre espit. Ara haurem de derivar a l'esquerra per una zona més ajaguda però amb la roca discreta, un pitó casolà al capdamunt.

Flanqueig del primer llarg. Pitó casolà que protegeix l'entrada a reunió.

La reunió es fa en una sabina esquifida i que no dóna massa confiança, el Josep aprofita el proper pitó per reforçar-la.

Reunió a una sabina, que el Josep reforça amb un clau de via.
Disfruto recuperant la tirada, i ja sóc davant el curt, però trempat mur final; aquí trobem aquella roca d'alta gamma, que fa disfrutar!
Curta però intensa placa de la segona tirada, on ens protegirem el flanqueig al gust a les abundants sabines.


Ja al cim, assegurant el company i gaudint d'una tarda tranquil.la i serena.
l'entrada al mur costa, però una vegada posat a la placa es va fent. Xapo l'espit i m'agafo a la cinta que la reunió no és per jugar-hi...la continuació és tècnica, amb bons peus pèrò poques mans...mans, qui diu mans havent-hi uns formosos troncs de sabina...xapo una baga que ja hi ha posada i em vaig decantant a la dreta a buscar un espit que protegeix la sortida. Aquesta em fa suar, m'haig de penjar a mirar-m'ho i és que no és evident, finalment baixant peus i decantant-me a la dreta trobo presa de ma i surto amunt, en un moment bon canto i sóc al replà del cim.


El Cingle de la Foradada des de l'altre costat del coll.
Dalt l'agulla comentem que la via ens ha agradat, és curta però intensa i la pedra pel que estema costumats per aquí força franca. Gaudim de la solitud de la zona i les vistes de Montserrat i La Mola mentre pleguem cordes per tornar a baixar, ara ens posarem a la via Josep Aspachs; seguim el carener cap al nord i quan podem encarem una canal poc fresada a la dreta que ens deixa al camí d'on en un moment tornem al peu de la foradada.
Començament de la Josep Aspachs, foto de l'article dels germans Masó al
  • Vèrtex nº 227.

  • Ara començo jo, m'enfilo al forat i poso un merlet, començo el flanqueig que es va fent aeri; uns grans còdols serveixen per anar progressant, però de tan grossos fan por que no baixin avall...!! molt mimetitzats vaig trobant espits mentre vaig fent la volta a la pilastra de l'agulla, un recorregut molt estètic i divertit. Ja sóc a l'altra vessant i entro a un relleix per terreny trencat on hi ha la reunió, un pitó en protegeix l'entrada.

    Llibreta de piulades de la via Josep Aspachs que trobarem a la reunió intermitja.
    Mentre instal.lo la reunió miro el que segueix...bufa!! quin rostoll!!! sembla una tartera!!! mentre recupero el Josep no em puc estar de riure pensant en la cara que posarà quan vegi el que li toca...

    Tètric segon llarg, sortosament ajagut i senzill, però que fa por...tot cau!

    D'entrada no hi veig cap assegurança, però a l'anar-m'hi fixant veig dos espits, home! doncs encara...el que passa, que els espits són posats en terra premsada i mes aviat serveixen per tranquilitzar, aguantarien una sacada? millor no provar-ho.
    El Josep, home de seny i curtit en pitjors fronts s'hi posa i amb elegància va levitant sobre els còdols juganers, un tram força trencat abans de superar un ressaltet, llaça una sabina per si de cas...buff ja és al mur final, ha xapat un espit! aquest mur té gràcia i es fa mirar. Ara el perdo de vista és en un replà i li resta superar un altre bony vertical, per l'esquerra el veig treballar de valent vigilant amb la roca i visca és al replà!!

    Ressenyes amb el segell Masó d'unes vies amb valor afagit, dedicades a escaladors que en la seva modèstia són història de l'escalada!
    Ha estat una tarda ben aprofitada i sentimentalment molt profitosa, el lloc em porta bells records, he disfrutat de l'escalada i de la remembrança dels homenatjats amb aquestes humils vies. No hi vingueu a buscar una escalada puntera, de vint-i-un botons...si mai us hi adreçeu, aneu-hi amb humiltat, gaudint d'aquests còdols amuntegats i de l'itinerari ben trobat. Agrair als obridors, Albert i Òscar Masó aquestes petites obres d'art. Malgrat la roca del segón llarg de la Josep Aspachs és pèssima, no desmereix el conjunt de la via, és un preu a pagar per gaudir del conjunt.
    L'Obac bé val la pena, aneu i perdeu-vos-hi.

    7 comentaris:

    SergiC ha dit...

    Oh, Jaume, com em captiven aquestes vies!
    De tota la cinglera de Tres Creus-La Pola, només he escalat el cingle de la Via Estambul i el Merlet de la Porquerissa, veig que la Manel Roviras promet, especialment essent firmada pels Masó.
    La Josep Aspachs veig que te un grau més de tradició santllorentina!
    Com molt be dius, vies per a gaudir del vessant més efímer i humil de l'escalada.

    Preciosa la primera imatge del post, amb Montserrat nevat vist des de l'Obac.

    Pekas ha dit...

    Es curiosa la meva no-historia amb Sant Llorenç... Vaig començar a escalar per les seves parets ( i les de Montserrat, of course... )
    peró no he tornat mai més desde la meva adolescécnia..
    ( buuffffffffff...... on para aixó.. !!! )

    No sé .. es un indret en el que he passat molt amb la btt.. peró no m'atrau per pujar per les seves parets.. curiós... haure de donar-li una altre oportunitat... ;-)))

    Un aplaudiment silenciós a la feina dels Massó.. "Chapó"... ;-))

    Joan B ha dit...

    Ei Jaume,
    Vas deixar començar al Josep !!!
    Devies tenir moltes ganes de fer la 2a. tirada je je je

    salut i a tibar

    Llorenç ha dit...

    està bé aixó d'escalar amb la persona que comparteix nom amb la via! je je ej, ha de fer il.lusió que te'n dediquin una..i més aquest parell Masònics! bona piada per tornar algun dia per Sant Llorenç del Munt

    lux ha dit...

    ei Jaume!
    si, que bonica la primera foto!!

    A mi també em costa una mica acostar-me a fer via llarga a Sant Llorenç....
    però quan veig que els locals ho descriviu amb tant d'entusiasme.. no puc deixar de sentir, que com diue en Pekas, ho haurem de tornar a provar....

    Jaumegrimp ha dit...

    Sabia que t'agradarien Sergi! prometre, prometre...la Manel Roviras és com la majoria de vies d'aquesta zona humil i divertida, ja ho veuràs! la Josep Aspachs però és molt encertada, sobretot el primer llarg, un autentic voltadits a la cinglera.
    Pekas, és comprensible...fer gaires quilòmetres per fer una escaladeta com aquestes, doncs que ho ets un romàntic de la zona, ho ho entenc molt bé.
    En quin concepte em tens Joan!! però sí em cridava la segona...ja,ja,ja!!ara que un altre dia la farem d'una tirada que es pot ben be fer.
    Llorenç, és una raconada per anar fent vietes, de col.leccionistes vaja, ah! el Josep Aspachs no va venir a fer l'escalada que ja és molt gran, però li vaig explicar i va estar molt content.
    Lú, és l'entusiasme d'un local enamorat del lloc, no cal fer-s'en il.lusions que les vies són curtes i raretes, però l'entorn val molt la pena, més com a excursió vertical que com a escalada pura.

    Gatsaule ha dit...

    Bones vies per a coleccionistes i enamorats de Sant Llorenç, dels que no sabeu veure'n els defectes... Però l'Obac és bonic i les fotos molt suggerents!