dimarts, 27 de juliol del 2010

Panxa del Bisbe via del Cabra. Sant Benet. Montserrat. 05-07-2010.

El primer llarg va a buscar aquest arbust per deixar-lo a l'esquerra i derivar a la dreta; la primera assegurança és força amunt i costa de veure.
A principis de juliol aprofitem una tarda per anar amb el Joan
  • Sisbemesenapren
  • a fer la recentment reequipada via del Cabra o Cavra...que l'amic Eduard (Escalatroncs)amb el seu relat ens havia fet entrar ganes de fer.
    Per arribar-nos-hi podem fer-ho per les escales del Pas del Francesos o bé amb el Funicular de Sant Joan, aquesta va ser la nostra opció.


    Sortint del mur vertical per entrar a reunió.
    Són moltes les ganes de fer la via, tantes que no fem cas a la orientació de la paret, hi toca el sol pràcticament tot el dia!! Ben suats arribem als peus de la Panxa del Bisbe, per sort a l'ombra; just on la paret fa el gir i buscant un arbust força amunt comença : grimpada fàcil primer per anar-se posant dret, quan sembla que la cosa es posa seriosa trobem la primera assegurança, un flamant parabolt, just abans una fissura permet un tascó o un àlien.

    Primera reunió i recte amunt segona tirada, vertical i divertida. A la dreta hi ha una reunió rapelable.
    El primer llarg és d'antologia! vertical i mantingut, amb roca de primera i molt ben assegurat, una disfrutada. Tot i que el pany de paret sembla perfecte, anirem fent una gran essa que d'entrada sorprèn, però que és per anar a buscar la millor roca i menor grau de dificultat.

    Acabant el segon llarg, amb un tram central entretingut! Recuperant la segona tirada.

    A plè sol sort en tenim del magnesi! arribo a la reunió xop de suor! Sortosament a mesura que ens aixequem comença a bufar l'airet.
    La reunió no és gaire còmoda, sobretot veïent al costat dret la reunió veïna en una zona ben plana i còmoda. Ara és el torn del Joan, começa dret amb bona presa, però al mig hi ha un pas més fí i que demana atenció; aquí les assegurances ja no són tan aprop.

    Acabant de superar el mur del tercer llarg, amb una entrada potent!
    La paret ja perd verticalitat, ens queda però un curt ressalt per resoldre el terecer llarg: és el pas de 6a. Surto de la reunió per terreny fàcil fins a sota el mur en tendència a l'esquerra, una gran presa de dretes permet enfilar-te i llavors ja fet el pas hi posem el peu, la gresca encara no s'ha acabat ja que es manté en el Vè+ unes quantes xapes per ràpidament ajeure's i perdre seriositat, ara cal seguir cap a l'esquerra per trobar la reunió, en un petit llabi.
    Ens fa il.lusió arribar dalt amb el que el Joan continua amunt, anem amb 60, amb la intenció d'empalmar els dos llargs; surto a l'ensamble com havíem quedat i en un moment estem els dos al cim de la Panxa!

    Espectacular i volat ràpel cap a la canal nord-oest.
    Estem prou contents, tot i que el sol no ens ha deixat en tota l'estona, el vent ens ha refrescat i fins i tot ara fa fresca!! la via val molt la pena, la pedra de la millor i l'itinerari molt ben trobat, potser me l'imaginava amb més compromís, suposo que amb l'equipament antic havia de fer respecte, però actualment és una via de caire esportiu on pots apurar sense patir.
    Amb un ràpel que trobarem a la punta nord-oest, baixem i desgrimpem la trencada canal fins al camí del Pla dels ocells.

    Utilíssima ressenya de l'amic
  • Eduard (Escalatroncs

  • Per a fer aquesta via prepareu algun tascó per protegir el xapatge del primer parabolt (opcional) i alguns Àliens i bagues llargues per si penseu en arribar al cim. Sobretot però, penseu que el sol hi toca tot el dia, millor per quan fresquegi una mica, a no ser que sigueu masoques com nosaltres!!

    divendres, 16 de juliol del 2010

    Punta de l'Estruch a la Paret de les onze hores, variant Renom-Garcia. Sant Llorenç del Munt. 02-07-2010.

    A la rampa inicial de la variant Renom-Garcia.

    Aprofitant les tardes d'aquest calorós estiu, quedem amb el Joan
  • Gatsaule
  • per anar a la Paret de les onze hores de Sant Llorenç del Munt, ja havíem vingut un altre dia a fer-la però una tempesta d'estiu no ens va deixar ni començar...finalment avui fa un bon dia i podem gaudir de l'ombra i les fissures i diedres d'aquesta via oberta el 13 de setembre de 1970 per Salvador Canalís i Joan Miquel Dalmau de la U.E.S. en recordança de l'escalador Sabadellenc Estruch, que amb el també Sabadellenc Joan Camp, que també té dedicada una via a la paret, desapareixien a la via Horbein del Cerví quan hi intentàven una hivernal, activitat que hagués estat una proesa per l'època i que malauradament va acabar amb els dos escaladors perduts a la muntanya, els seus cossos no han estat mai trobats!

    La roca de la primera tirada és prou "fiable" pel que acostumem a trobar a Sant Llorenç.
    El Joan quan li vaig ensenyar la via es va enamorar ràpidament del diedre desplomat de sortida, amb el que decidírem que començaria jo mirant d'empalmar els dos primers llargs deixant-li per a ell la fissura-diedre. Fa 20 anys que l'havia fet amb el company Xavi Àlamo i la vaig disfrutar aleshores, en tenia un bon record, però recordava que no era fàcil! a més quan la vàrem fer hi havia uns bolts a la paret de la dreta que posteriorment van desequipar...

    El diedre del segon llarg té millor roca del que sembla, atlètic i divertit!
    La raconada on comença la via és molt agradable, a l'ombra i en un entorn salvatge; m'enfilo per la rampa inicial que es va redreçant, el primer doble buril és força amunt, però la roca és prou fiable i no fa patir. L'entrada a la reunió si es fa directa és delicada, però si es va a buscar cap a la dreta és senzilla. Xapo la reunió i continuo pel diedre del segon llarg, però me n'adono que em faltaran cintes i que el fregadís serà gran amb el que reculo i munto reunió.
    Surtint del diedre per flanquejar cap a l'esquerra a buscar la reunió.
    El diedre que continua et permet guanyar la terrasseta de la primera reunió de la via Estruch, la via original té un primer llarg dur i bàsicament artificial A3...era considerada a l'època de les vies més dures de Sant llorenç! a l'actualitat aquest primer llarg no el fa pràcticament ningú, accedint a la part superior de la via per la variant Renom-Garcia que és la que estem fent nosaltres avui i que és en escalada lliure.

    Al flanqueig per arribar a la primera reunió de la via Estruch. Burils amb plaquetes de l'època.
    Ja tots dos a la còmoda primera reunió, la segona per nosaltres, és el torn del Joan que s'haurà de barallar amb l'estreta xemeneïa, és tan estreta que no accepta motxilla, i sinó intenteu passar-hi amb ella a l'esquena...
    Una Sabina permet protegir la trencada entrada i un buril dins la xemeneïa dóna confiança per sortir-ne ràpidament...i és que per dins és impossible progressar i a la que t'hi entafores has de buscar la manera per sortir-ne ràpidament acabant ben per fora l'esperó.

    La Sabina amaga l'entrada a l'estreta xemeneïa. L'estètica fisura que ratlla tota la paret; apunt de sortir de la reunió.

    Sento esbufegar el Joan que s'està barallant amb l'empotrament que és angoixant, fins el casc sembla que es vulgui quedar encastat...però ràpidamnet treu el nas ja per l'esperó i el perdo de vista, és a l'inici del tram clau: el diedre-empotrament desploma i costa trobar com superar-lo. Ho proba d'una manera, per la dreta, en diedre, per l'esquerra...col.loca un àlien i intenta superar-se però aquest salta i avall! un bon saque si senyor...Joan estàs bé? buff per un pel no toco la repisa...!! m'ha aguantat una cinta vellota que penja d'un clau! Recuperats tots dos de l'ensurt al Joan sembla que la caiguda la esperonat i s'ho treballa i veig que supera el pas!!

    Arribant al pas de la via, on la fissura desploma i t'escup. El Joan satisfet després de fer el pas, ja a zona segura!

    Aquest pas és el mes difícil de la via i cal fer-lo amb l'assegurança força avall, per sort una vegada superat millora la roca i perd verticalitat, llavors una mica més amunt la fisura s'estreny i accepta un friend. Ara som en una plataforma còmoda sota un desplom exuberant, un buril a la paret de la dreta ajuda a encarar-lo amb decisió, les preses hi són bones i cantelludes.

    Encarant el desplom de sortida, més espectacular que difícil!
    Al meu torn, bufo també per sortir de la xemeneïa, pobre Joan, com ha capigut aquí! el diedre desplomat no és fàcil, però té "truco" per si de cas aneu-hi amb pantalons llargs!

    Ben contents i satisfets en acabar aquesta petita pero gran via com diu el Joan.

    Ressenya que podreu trobar a
  • Santllors.com
  • dijous, 8 de juliol del 2010

    Escalant a Vilamala: vies Arantxa...i Camí dels Alamalivons. Solsonès. 19-06-2010.

    Capçalera del Clot de Vilamala amb la vall on es troben les vies.
    Ara farà unes setmanes quedem amb el Joan
  • Sisbemesanapren
  • per anar a Vilamala a conèixer les dues vies que hi han obert els
  • Kutrescaladors

  • Vilamala és un raconet del Solsonés amb un encant especial: Valls Pregones amb parets per tot arreu, espessa vegetació i solitud amanit tot amb llegendes populars prou encisadores...tot això més l'entisuasme i estimació que transpuen les ressenyes del Llorenç ens ha animat a pujar a conèixer a zona. Quan hi vàrem anar, la calor encara no apretava i just surtíem d'un periode de pluges persistents, el que una mica més i ens fa no poder grimpar!

    La paret és xopa a la seva base. Pista acabada d'eixamplar i que surt del característic revolt on deixem el cotxe.
    Per arribar a les parets aquí haurem de baixar força, no en va es diu que Montserrat va sorgir d'aquí, i ens n'ha quedat el "negatiu". Deixant el cotxe al revolt característic de la carretera que puja a Sant Llorenç de Morunys, ens caldrà baixar per una pista fins a les envistes d'un esperó poc definit a la dreta per on baixarem;
    en una explanada localitzarem unes marques grogues que seguirem a partir d'ara, ens deixaran sota la carena passat un tram vertical i cap avall per camí cada cop més fresat. Les indicacions del Llorenç són prou clares, pèrò nosaltres no ho vàrem interpretar bé i vàrem baixar molt, massa, fins depassar les coves penjades de la gorja...adonant-nos que anàvem malament retornem al trencall després d'analitzar bé el terreny, i ara sí, tot camp a travers ens enfilem pel torrent assolint el peu de via. Cal dir en la nostra "defensa" que el torrent anava ple d'aigua i no podíem anar pel llit.

    Tot el que és tapat per la brancada és ben moll, el que hem fa anar amb molt de compte.

    Entrant en terreny eixut sortosament!
    Ben suats i molls pel contacte amb la vegetació, la nit abans havia estat plovent...ens preparem a començar, veïem el primer bolt força amunt i no diguem el segon...però no sembla difícil i com que la resta de paret es veu seca ens hi posem: començo amb molt de compte, hi ha bons peus, però les bústies per les mans són plenes d'aigua!! em miro amb atenció com arribar a la segona xapa, es veu més fí, per sort s'ajeu una mica i sembla una mica menys moll. MOlta cura i...xapat! ara, passada la mullena la cosa es posa fàcil i amb algun dubte per no veure la següent xapa trobo la reunió tot esquivant la gran quantitat de molsa que entapissa el rocam.

    Navegant pel segon llarg on trobarem tres assegurances en línia fins a la reunió.
    Ara és el torn del Joan, una grimpada per un mar de còdols tot vigilant de no fer caure res gaire gros, sort que la via és tota en diagonal i no perilla la reunió.
    En diagonal cap a la dreta es van trobant les tres assegurances, si un si fixa es vèuen des de la reunió. Una caminada i es troba la reunió marcada amb un cordino per millor localització.

    Enfilant cap a la quarta reunió per un tram trencat i dret on cal anar amb atenció.
    El tercer llarg és una caminada fins al capdamunt del bosquet que tenim al davant, hi trobarem un sol parabolt en un replà molt còmode; continua el Joan, el que ve ara és més dret i la roca no sembla gaire sòlida, caldrà anar amb cura! es veu la neteja feta ja, però encara farem baixar força llastres i pedretes. A mesura que ens enfilem es va redreçant, un flanqueig a la dreta i reunió. Malgrat la roca el llarg és interessant, m'ha agradat.

    La darrera tirada és la més exigent, vertical i mantinguda, llàstima però que es fa curta.
    Per acabar la via ens resta el tram més "fiero", surto de la reunió recte amunt per decantar deseguida a l'esquerra per situar-me sobre un gran bloc del que comença la vertical placa final; les assegurances permeten forçar-ho en lliure, però al mig desapareixen les preses, una franja esmicolada em fa penjar-me, m'ho miro i la veritat que no li trobo la manera amb el que una tibadeta i ja engrapo un forat permetent continuar en lliure...llàstima de franja perquè sinó el grau no passa de 6a
    Arribant a la reunió, un espit i un altra a la reunió...al Llorenç se li deurien acabar els bolts!
    Satisfets, perquè no ha plogut, no ha fet calor i hem disfrutat la via, carenegem i grimpem fins al ràpel de la Camí dels Alamalivons; la seva part baixa està ben molla amb el que decidim fer les dues darreres tirades, en un ràpel de 60 ens hi posem.

    Rapelant la Camí dels Alamalivons i fent-ne el primer llarg.
    La reunió em costa una mica de localitzar, és un parabolt únic amb un cordino lligat per a millor localització just on comença a enfilar-se novament la paret venint del flanqueig si fèssim la via sencera. Comença el Joan, la roca aquí sembla millor, però no et pots refiar, ja que hi ha algunes llastres sospitoses i perilloses, que quan pujo m'encarrego de fer baixar. La reunió és en un còmode replà sota el curt ressalt final. Impressionant el mar de còdols del final del mur, amb un de molt gran que sembla mentida que no rodoli avall!!

    Disfrutant del mar de còdols observats atentament pel Còdol major que presideix el llarg.
    Això s'acaba, una grimpadeta fins sota el mur de sortida, aquí sembla que originàriament tan sols hi havia una assegurança, i sortòsament ara el Llorenç n'hi ha posat una segona, la veritat que em va semblar el pas més difícil de totes dues vies amb diferència! potser s'han trencat preses...gràcies pel bolt suplementari!

    Apunt de deixar la reunió per encarar el mur de sortida.
    Hem disfrutat força a les dues vies, la roca ja sabem que no és la de Montserrat, cal anar-hi mentalitzat com quan vas a Sant Llorenç del Munt...però vigilant no s'ens ha arrancat res que no hagim volgut, la dificultat hi és baixa i on apreta el Llorenç ja s'ha cuidat de protegir-ho, en resum, una raconada per conèixer, on l'escalada passa a segon terme i l'entorn et fa disfrutar.

    Ben satisfets al final de la via!. Ressenyes "historiades" de l'amic Llorenç
  • Kutrescaladors