Diedre Bonnington a La Pastereta. Montserrat Sud. 15-11-2009.

Emergint del tram vertical del primer llarg.

Després d'uns quants dies de moure'ns per Gorros i ensacar fred i boira, avui tocaba bon temps! amb l'Anselm hem anat cap a la Pastereta aprofitant que la previsió éra de "calor"; la via triada ha estat el Diedre Bonington, via a la que fèia temps que tenia ganes i prou visitada pels companys bloggers,

Groinket

Escalatroncs

PGB

Ja no recordava les suades de l'aproximació a la Pastereta, fèia força temps que no m'hi acostava...una vegada localitzat el peu de via ens hem preparat, avui el fet d'estar a l'ombra ho hem agraït. Ja sabeu que m'agrada començar, amb el que em preparo per tastar la via: m'enfilo pel trencat pedestal fins al pany de paret on comença l'assumpte, primer parabolt força amunt i que t'obliga a fer un pas on millor no patinar...busco preses i decantant-me cap a la dreta en trobo dues de bones que permeten xapar amb seguretat, d'aquí en diagonal a l'esquerra i cap amunt. La roca és prou bona i et dóna confiança, fins i tot en un tram on l'assegurança allunya força es pot llaçar un merlet: un cop llaçat me n'adono que no calia ja que les preses són molt bones fins el bolt. Per entrar a la reunió torna a allunyar força però passa el mateix, les preses hi són boníssimes i ni tan sols et planteges aturar-te a posar alguna cosa, que seria factible. Cal vigilar a l'entrar a la reunió que hi ha molta pedra solta.
És al darrer llarg on tocarem el diedre que dóna nom a la via, d'aspecte trencat però prou ferm!

El següent llarg es fa caminant per una lleixa, uns quaranta metres en direcció a l'esquerra. Ja som a la següent reunió i l'Anselm comença el nostre segon llarg, ja que el segon de la ressenya no el contem, que és caminant. Comença rampós i es va redreçant, just quan comença trobem la primera assegurança, fàcil, però millor no patinar! continua a l'esquerra per vorejar una llastra dubtosa, superada la qual torna a la dreta i ja recte amunt fins la reunió. El tros de la llastra és ben vertical, sort que hi ha bones preses, el trobo exigent.
Les tirades són curtes i ja torna a ser el meu torn: excursió a l'esquerra per unes grades fins un bolt i nova excursió amb la mateixa tònica, ara ja decanta a la dreta i va a buscar el diedre; sort que havia llegit que trobaria un pitó, doncs ja estava preparant els friends...ara ja pel diedre fins dalt, l'entrada a reunió és una mica terrosa, però et pots ajudar amb el diedre, les sabines estan fetes pols i no aguantarien una tibada. L'Ansel disfruta el llarg i deseguida estem preparant el ràpel: un de 50 justos fins la segona reunió i d'allà camimant per la feixa a buscar la primera, sembla ser que el temporal de vent s'ha carregat l'arbre del que es feia el ràpel, o almenys la brancada del caigut l'ha tapat. El darrer ràpel amb una sola corda arribem a la canal.
M'esperava més de la via, potser me n'havia creat massa expectatives, i m'ha decebut:
La roca hi és bona però a trams trencada, la feixa del segon llarg trenca la continuïtat, es fa curta...això no vol dir que no m'hagi agradat però.
Arodonint el dia fent esportiva amb doble corda!
Dubtem sobre si posar-nos a una altra via o anar a fer unes vies curtes d'esportiva que hi ha al sòcol per on va la normal, decidint-nos finalment per l'esportiva.

Recull de vies de La Pastereta, gentilesa d'

Ona Climb

Aquí el sol apreta! fent-nos enyorar l'ombra...la guia de Montserrat Sud detalla les vies Banal 6b i Astral 6b+ números 10 i 11 (pàg 227) però han criat! a la dreta del tot hi trobem una nova via ambm parabolts i plaquetes platejades ben lluentes, mentre que a l'esquerra de la Banal n'hi ha una altra. Nosaltres fem la Banal que li surt neta a l'Anselm i a mí també però en top-rope, que s'ha de tibar i no em veig encara prou segur, la Astral té una entrada que ens supera, amb el que fem la de la dreta, costa molt, aquí no encadenem...però surt! quines tibades de dits, fèia temps que no ho fèia i de veritat que m'ha deixat content...el grau? més de 6b per nosaltres...però clar no l'hem encadenat! Aprofitant la corda per dalt l'Anselm ataca l'Astral: l'entrada és molt dura, s'haurà trencat alguna cosa? li cal tibar de cinta per agafar el canto bo, d'allà tampoc regalen res...de llarg la més dura del sector...a veure si algú en sap la graduació i ens en pot fer cinc cèntims, ja que jo estic fluix encara i l'Anselm està molt fort però el totxo no és lo seu...

Croquis de les vies del sector amb les noves aparicions! i ressenya del Diedre Bonington trobada per internet.

Una de Magdalenes! 98 octanos i Rataplan. Gorros. 07-11-2009. XX Trobada GAME.

La Magdalena sup i el Gorro, ple de cordades del GAME.
Aquest dissabte s'esdevenia la XX trobada del

GAME (FEDME)

amb el que quedem d'anar a saludar els companys de Madrid i acompanyar-los a escalar.
Han vingut força dels companys amb que vàrem estar a Meteora: José Luís Ruballo (sots-president de la FEDME), José Luís Consuegra i José Luís Bayón, així com el Miquel Lusilla, Jordi Pons, Manolo Martín, company d'en Pons a la primera expedició a l'Annapurna! i pare de la Berta Martín...i molts d'altres que vàrem conèixer aquell dia.

L'Ivan i jo amb en Jordi Pons, un gran personatge!

El Toni amb en Jordi Pons i el "Niño". Trobada d'antics companys d'expedició: Jordi Pons i Manolo Martín.
Ha estat molt agradable poder conversar amb en Jordi Pons, i un honor!! poder-nos fer unes fotos amb ell, que fa tan sols vuit dies l'havíen operat del genoll (artroscòpia) i ja estava trescant per Montserrat!! d'això s'en diu fanatisme...i per molts anys Jordi!
Va costar arrencar, però finalment ja som tots sota el Gorro, es fan vàries Cordades, el Niño s'enfila el primer a la Màgic Line, en Miquel Lusilla va a l'Adrià, uns altres es posen a la Badalona, altres a la Òpera Prima...en Ruballo i companyia els acompanyo a la Bella Easo que sé de ben segur que els agradarà; nosaltres l'Eduard i l'IVàn i jo i el Toni anem a la Magdalena a fer la 98 Octanos i la Ignasi Jorba.
A la Bella Easo la cordada dels Jose Luís (Ruballo, Consuegra i Bayón)

Perfil dels dos darrers llargs a la Magdalena, amb José Luís Ruballo a la 98 Octanos.
El temps sembla que s'ha trastocat, no fa sol, el vent és cada cop més fort i pel coll entre el Gorro i la Magdalena entren glopades de boira cada cop més negre...però el fanatisme d'aquests companys és alt i tots anem cap amunt. Les nostres primeres tirades són ajagudes i ben protegides, avui amb aquestes condicions d'humitat i fred la veritat és que s'agraeix l'equipament generós!
El Toni al segon llarg, amb el temps no massa clar...
Quan em toca començar la segona tirada tinc els dits ben freds, la roca té un tacte sabonós, per sort encara no ens toca de ple la ventada. L'entrada a la reunió s'ha de mirar, a més aquí les assegurances ja no són aprop. S'ha ennegrit força i sembla que cau alguna gota, sentim els companys de Madrid que dubten...però sortosament es manté, i a estones sembla que s'aclareix. El Toni em pregunta que fem...estic animat i penso que la retirada en aquesta via no és complicada i tiro cap amunt.
Deu n'hi dó aquesta tirada! vaig fent però es posa vertical i finot i a mitja tirada m'haig de penjar a descansar els braços...els passos surten però em falta pila! a més
hi ha dos trams en que les assegurances allunyen i s'ha d'escalar; abans d'entrar a reunió flanqueja a la dreta, m'aturo a recuperar els dits, aquí el vent ja ens castiga, ara, jo no el noto massa, estic suant!!

Sota el tram vertical de la tercera tirada i surtint-ne abans d'entar a reunió.

El Toni s'ha quedat glaçat assegurant-me, però ara se li passa ràpidament el fred, ves quin remei! però les mans foten mal! Mentre, l'Eduard i l'Ivan són a la Ignasi Jorba, ens sentim i si ens estirem ens arribem a veure, ells sortosament estan més arrecerats del vent. Ara és el torn del Toni, la darrera tirada: és espectacular i aèria, comença amb un llarg flanqueig a l'esquerra per trobar-se ambm la Ignasi Jorba surtint les dues per un aeri esperonet penjat al buit, súper espectacular, per gaudir-lo.

Al darrer llarg, fruint de la roca i la vertical!
Ens retrobem tots quatre dalt la Magdalena superior i baixem tan ràpid com podem, fa un vent constant i fred. A baix el ràpel ens toca el solet i ens escalfem, el dia sembla que s'arregla i baixem cap a la Magdalena inferior, ara ens posarem a la Rataplan i a la Que hi faltava.

La Magdalena superior amb el perfil retallat de la 98 octanos.


Primer llarg de la Rataplan i la Que hi faltava.
Fem un mossec a peu de vies, a l'Eduard i l'Ivàn els toquen les xapes verdes, a nosaltres les grogues que com diu el Toni som monotemàtics, ens hem passat de les víes dels germans Masó a les del Guillem Àrias....

Primera reunió de la Rataplan.
Aquest primer llarg és molt ben assegurat, però com abans ho agraeixo, amb el fred i la roca llepada típus cara nord, com que ja m'està bé, la tirada es va redreçant fins a sota la reunió en que és vertical, a la que milloren les preses també es distancies els parabolts.

El Toni i jo a la primera reunió de la Rataplan. L'Ivan assegura l'Eduard que comença la segona tirada de La que hi faltava.


Mentre asseguro el Toni començo a agafar fred, el vent no vol parar i quan começo el tercer llarg estic ben garratibat...que malament escalo...i mira que la tirada és molt maca, amb preses d'escàndol! em salto la reunió i m'arribo fins dalt de tot, on almenys em toca una mica el solet...llàstima de fred ja que la via s'ho val! i pel que comenten l'Eduard i l'Ivàn la seva també, amb el que haurem de tornar per disfrutar-les amb millor temperatura.

A estones el sol ens acompanya, l'ombra de les Magdalenes sobre el Monestir, amb la grisor del cel és una imatge bonica, que contrasta amb la negror que ens cubreix al cap d'una mica!

Fa vent al cim i en volem passar via a baixar, però la cordada que ens precedia sels hi ha fet un nus a la corda amb el ràpel passat...i els ajudem a sol.lucionar-ho.
Mentre el vent ha anat escampant les boires quedant un cel ben ras que ens permet gaudir d'una llum impresionat. La colla de Madrid baixant del Gorro han fet la Magdalena per la 98 Octanos i l'Eduard es queda a esperar-los.

La ventada ha acabat deixant l'atmosfera ben clara dónant-nos aquesta llum de tarda tan bonica sobre Sant Benet!

Ressenyes "originals" de les vies.
Nosaltres marxem cap a casa, l'Eduard es quedarà amb la colla del GAME i demà els acompanyarà a una altra zona. Ha estat molt divertit retrobar aquests amics, ells han disfrutat molt, llàstima de vent ja que m'he quedat amb les ganes de tornar a les dues víes per disfrutar-les millor, per mí totalment recomanables!!

Stromberg al Gorro i Doc Anton R. a la Magdalena superior. 1-11-2009. Montserrat Gorros.

El Gorro confós enmig la boira des de la Magdalena superior.

Aquest diumenge s'aixeca rúfol, però no fa fred i amb el Toni ens arribem a Montserrat, tenim ganes de fer metres sense "complicar-nos la vida". La idea inicial és fer l'Stromberg i baixant anar a la 98 octanos.


L'Stromberg és una bona via: verticalitat, roca llepada típus cara nord on cal treballar-s'ho per passar amb trams de presa gran d'aquella que et fa disfrutar!

Avui tot enfilant el pas dels Francesos ens adonem que la boira ho ha humitejat tot...ens fa por la primera tirada, és encarada al nord! sortosament però la pedra és eixuta, però ben freda. El Toni la té pendent, la pluja el va fer baixar a mig tercer llarg, per mí serà un descobriment. Començo amb precaució ja que la humitat i la fredor de la roca no permeten alegries...però de seguida m'escalfo i acostumo al tacte de les preses.
Trobo algun pas que me l'haig de treballar, no és fàcil no! com a mostra recupero un maillon just en un tram on l'assegurança allunya una mica.


Disfrutant de les preses del segon llarg.
És el torn del Toni, que ha agafat fred assegurant-me, i és que la boira ens acompanya a estones...es baralla amb un pas finot que hi ha a mitja tirada i ràpidament entra a la reunió. Ara a disfrutar, el segon llarg és d'antologia: vertical, amb preses grans i sòlides, tan grans que fins i tot fa angunia agafar-s'hi per si es desenganxaran, però aguanten! aquí els parabolts grocs ja són força distanciats.
Em toca el tercer llarg, aquí es supera una franja extraplomada, més espectacular que difícil per anar cap a l'esquerra sota un mur fi; aquest es supera per la dreta gràcies a una molt bona presa, busqueu-la!
El següent llarg és de trancisió i et deixa sota la berruga final.
Aquesta darrera tirada ens regala un pas de 6a atlètic: aquí haig de tibar fort de braços...vaig amb precaució, primer xapo i torno a baixar a reposar els tendons, desploma força. Ho torno a probar i aquesta és la bona, aconsegueixo trobar peus i surto del desplom...buff!! quina por...he hagut de fótre-li canya al braç dret...i he encadenat! sembla que la força va tornant però no vull ni pensar en recaure...!! molt satisfet continuo fins a la creu del Gorro.

Satisfets per la via, recomanable del tot!
La ressenya de la via la podeu trobar al Bloc de l'Eduard

Escalatroncs

És d'hora i volem fer metres, la boira tapa la Magdalena i la roca comença ha estar humida, amb el que decidim deixar per un altre dia la 98 octanos per baixar a la cara sud a fer la Doc Anton R. una via d'iniciació però que amb les condicions del dia ja ens satisfà.

El Toni enmig de la boira a la segona tirada, per nosaltres, de la Doc Anton R.

Ni tan sols ens traïem els gats, baixem cap a la Sud de la Magdalena, un moment que la boira s'aixeca veïem una colla a la Joan Marc del Gorro.
Els dos primers llargs de la via els fem amb les cordes a la motxilla, equipant-nos a la que seria la segona reunió. Aquesta via és pensada per a la gent que comença amb el que aquí les assegurances són prou aprop. Comença el Toni per una rampa que es va redreçant fins a buscar el punt per on enfilar-se a la balma rogenca que tenim a sobre el cap; aquest tros és bonic, la via a mesura que guanya alçada es fa més interessant. Ara em toca a mí, per tereny primer trencador m'arribo a una canal cap a la dreta d'on ja la via et porta al mur de sortida, una placa vertical i ben trobada, aquí sí que les assegurances són a tocar! La reunió és al mig del mur; ara és el torn del Toni, surt recte amunt en tendencia a l'esquerra per un terreny franc i de bona roca, deixa de xapar la segona assegurança i quan recupero el llarg veig que també la tercera! fins ara havíem anat deixant de xapar alguns parabolts, però t'has passat, que hi havia un bombo gens fàcil abans de la reunió! ja ho deia que ja s'havia escalfat ja!!!

Cara Sud de la Magdalena per on va la via Doc Anton R. al seu costat, a la dreta hi ha l'Acromion i al Gorro la Joan Marc, totes vies d'escola obra d'en Guillem Àrias, gràcies per la feinada.

Via Chani a La Falconera. Garraf. 24-10-2009.

El primer ràpel el fem d'un pi on hi trobem un cable amb una anella.
La setmana passada em va ser impossible fer cap escapada a grimpar, amb el que aquest dissabte quedo amb l'Ivan i l'Eduard per fer alguna cosa ja que diumenge també el tinc ocupat!! aquest cop tria l'Eduard que proposa la via Chani a la Falconera, via "famosa" per començar baixant per un avenc de 50 metres apareixent a una platjeta penjada sobre el mar! curiosament i ja amb la tria feta llegueixo al blog de l'amic

Flx, Caminos Verticales...o no

la ressenya i explicació d'aquesta via.

L'impressionant segon ràpel per l'avenc de la Falconera.
Hi ha un petit aparcament a la carretera passat el poble de Garraf, d'allà seguim el camí comú del Pas de la Mala Dona (sector d'esportiva i via La Falconera) i al coll continuem amunt, el primer sender a la dreta el deixem per trencar a la dreta pel següent, trobem alguna fita que ens duu al Pi del primer ràpel: d'uns 20 metres.

La gran boca de sortida de l'avenc de la Falconera i la platjeta penjada sobre el mar.
A continuació hem de fer un llarg ràpel fins una platjeta penjada, és l'avenc de la Falconera. No hi cal frontal ja que és prou ample i hi entra llum. Hi trobem vàries instal.lacions de ràpel intermitges.

L'Eduard a la "curiosa" placa del primer llarg, penjada sobre el mar.
Avui no començo, surto de guardia i no em trobo massa animat, amb el que l'Eduard no s'ho pensa, li agrada molt aquesta via, i comença: flanqueig aeri amb un primer pas de mirar-s'ho, però fàcil, baixar fins a una repisa i cap amunt altra vegada, com que durant la setmana ha plogut tant, ens trobem aquest sector una mica moll. Hi ha una baga en un pont de roca, a partir d'aquí comença una placa força tècnica amb un pas aeri i espectacular, que un cop superat ens deixa a la llastra desenganxada sobre la que fem reunió.

Acabant de superar el tram de flanqueig aeri.
La primera reunió és un balconet sobre el mar molt agradable, fa bona mar i xerrem amb la gent de les barques que s'acosten a veure'ns.

La segona tirada supera un tram dret per derivar cap a la dreta passant per sota el sostre vermellós i encarar una canal.
La via no és massa evident, l'escassetat d'assegurances i la morfologia del terreny fan que t'ho hagis de mirar dos cops, nosaltres però, no tenim problemes, l'Eduard l'ha fet força vegades i puja amunt sense dubtar. Se surt recte de la reunió, es veuen dos espits, xapat el segon cal anar a la dreta cap els sostres vermellosos, hi arribem per una placa molt maca que un cop superada ens porta a un flanqueig del que sortim cap a una canal, l'entrada té la seva gracia! La reunió és al capdamunt: la via va per l'esperó de la dreta, que tot i que és desequipat té molt bones i adherents preses.

L'Ivan al segon llarg i l'Eduard assegurant-lo, el mar avui és de "postal"!.

Per fer la tercera tirada cal anar a buscar l'ombra d'un arbre: hi trobem un còmode replanet des d'on podem assegurar el llarg. Ara és el torn de l'Ivan, aquí hi té una espina clavada de fa força anys i avui se la vol treure! hi ha dues possibilitats, anar a l'esquerra a buscar la placa penjada o bé continuar recte per unes canals i diedres d'autoprotecció, nosaltres anem cap a l'esquerra.
Una primera placa ja fa que t'ho miris, llavors flanqueig fins a una presa fàlica que farem servir per llaçar-hi una baga i ja comença el tomàquet: cal enfilar-se al mur vertical per anar a buscar una llastreta ascendent que permet assollir el mur de sortida amb preses d'escandol!

El tercer llarg dóna caràcter i grau a la via, un flanqueig que es un joc d'equilibris i tensions...i que dóna pas a un mur vertical amb preses d'escàndol!

L'Ivan treballant-se el mur traïent-se l'espina!

M'agrada molt aquesta tirada, sembla més complicada del que acaba essent; et deixa molt satisfet.
Ara ja tan sols queda el mur de sortida que és ben vertical, però curt, l'Eduard m'anima, que hi ha unes preses boníssimes, i no m'ho penso que m'el vòlen prendre...

Començant el mur de sortida, amb unes preses que des de baix no intueixes i que fan que el trobis curt.
Aquesta darrera tirada, com tota la via, té uns burils rovellats, rovellats, les plaquetes són rebregades...vaja que no inspiren massa confiança, amb el que aprofito que la paret ho permet i ho reforço amb uns Càmalots.
Una via molt recomanable, amb bona roca i ambient. L'equipament, d'època...sort que hi ha algun espit i de que quan cal pots equipar-t'ho. Ara, per mí no és una via per a aprenents, ja que fa força flanquejos on no s'hi val a dubtar...i té alguns passos força obligats (3er llarg) a més si no te la conèixes pots encigalar-te fàcilment.

Via Perfil Logarítmic a la Processó dels Monjos. La Plantació. Montserrat. 10-10-2009.

La Processó dels Monjos. La via és a l'agulla del mig.

Aquest dissabte tenia moltes ganes d'escalar i quedem amb el Josep i el Toni per anar a Montserrat, la idea inicial era quedar-nos-hi tot el dia, però el Toni ha de ser a dinar a casa...però tan li fa, ja que em fa il.lusió coincidir els tres. Anirem a la "Perfil Logarítmic" acabada de sortir del forn de Cal Masó! malgrat fer tan poc temps que l'han acabada, el 6 de setembre, ja l'ha ressenyat l'amic

Joan Asin

.

El Toni emergint després del tram vertical del primer llarg.
Per arribar-hi pugem pel camí del pas dels Francesos fins el Pla dels ocells i d'allà per una drecera entronquem amb el camí de Sant Jeroni a l'alçada del mirador sobre el Sentinella. Cal girar a l'esquerra en direcció gorros i per un corriol mig amagat baixar als peus del Fusell i el Sentinella. No cal baixar gaire més, travessem el dens bosc fins a trobar les parets del davant passant per una feixa marcada amb unes fites d'on en un moment som a l'inici de la via. Gravat en un còdol les inicials: P L i una fletxa, segell dels autors! Som tres i ens partirem les tirades; El primer llarg comença força vertical i amb una roca típica de cara nord: arrodonida i llepada, amb poc canto. No s'hi pot córrer, cal anar tastant les preses

El Sentinella des de la primera reunió, dos espits que encara fan olor de nous!
Passat el primer mur es perd verticalitat, aquí aprofitem dues sabines per a protegir la progressió, que es va fent més fàcil però amb la roca més trencada. Munto reunió i aviso els companys que és el seu torn...m'ha agradat molt la tirada, et fa rumiar per on aniràs.

El Toni disfrutant el segon llarg, amb millor roca del que sembla.

Continua el Toni per un terreny no massa dret, d'aparença trencada, però amb bons trams de roca bona que són els que has d'anar a buscar tot sortejant el trencat. La via es decanta a la dreta cap a un llavi vertical de bona presa, però arrodonida, aquest pas és protegit amb un spit; passat aquest queda una bona excursió fins al següent. Un forat, sembla protegible amb un Friend, com avisen a la ressenya, però el Camalot del 1 hi és petit, cal un del 2 per poder aprofitar-lo.
Força dreta amb bona presa, una tirada típica Montserratina!

La Campana i el Rave(Baldufa) des de la segona reunió.
Ens reunim amb el Toni, que ha xalat en aquest llarg! ara li toca al Josep.

La tercera tirada, curteta però amb "personalitat".
El Josep comença el seu llarg, va cap a l'esquerra, la primera assegurança és lluny, però es pot posar un merlet...s'ho mira i sí, si podria posar, però prefereix arribar fins a l'espit. El perdem de vista i aviat avisa, lliure! Com tota la via, aquest llarg tampoc és trivial...cal anar triant les preses, quan les trobes són boníssimes, amb ambient, llàstima que es fa curt. Ha fet reunió d'unes alzines i ara queda el muret final fins a la cota 422. Segueix el Josep que sel fa molt be i recte a l'espit, quedant un pas força maco. No munta reunió a la sabina del cim, sinó que baixa a fer reunió de la sabina del ràpel.

A la sabina del ràpel, uns metres més avall del cim cap al sud.

Llibreta de cim amb el dibuix de la via. Sabina amb una baga plana a la que vam afagir un maillon.
Dalt del pedró de l'agulla busco el pot de registre, sembla que hem fet la segona ascensió, però hi falta la del Joan Asin, amb el que segurament haurem fet la tercera . Amb el pas de les cordades quedarà una via molt recomanable a combinar amb les properes de La Mamella o la Doble, o per que no, la GEDE del Sentinella!

Ressenya de la via obra dels germans Masó i que podeu trobar a

Ona Climb

Via Maite Montilla al Morro Pla i Via del Terry a l'Escorpí. Frares i Agulles. Montserrat.11-09-2009

A la primera tirada de la Maite Montilla.
Per l'onze de setembre quedem amb el Wolfgang per anar a Montserrat, no sabíem massa cap a on adreçar-nos, però finalment ens decidim per l'aventura Masoniana a Frares i a Agulles...La via Maite Montilla al Morro Pla ens sembla prou atractiva.

Fletxa que marca el peu de via, juntament amb la troballa d'espits, i el Wolfgang senyalant per on s'entra al corriol de baixada.
La via és curta, però l'aproximació llarga! i a més amb l'alicient d'identificar l'agulla, el Morro Pla. Ens costa una mica identificar-la, però finalment i després de flanquejar una paret i enfilar recte amunt, trobem una explanada, just aquí surt un corriolet que baixa cap a peu de via; deixem enrrera la "Directa de los Gonzàlez" i al final toca remuntar una mica per trobar la placa entre arbres on comença la nostra via.

La Torta des de la primera reunió.
El primer llarg no és difícil, però sí força entretingut, les assegurances prou espaiades fan que no m'afanyi gaire...passada la placa cal anar cap a una balma de pedra d'aspecte no massa tranquilitzador, un pont de roca et marca la via. Quan hi arribo veig que està prou deteriorat i m'afanyo a col.locar un Àlien; ara cal resseguir el llabi cap a l'esquerra fins a trobar dos espits que asseguren el muret de sortida.
Arribant a la primera reunió, en una collada.
La primera reunió és en una sabineta, jo la vaig reforçar amb un friend. El llarg que ve a continuació és prou interessant: A1/6a+ marca la ressenya, puja tot recte fins al final fer un bon flanqueig a la dreta, espectacular, per cert! i reunió just sota el llabi de sortida.
Deixant enrrera les principals dificultats, 6a+ o A1...
És el torn del Wolfgang, la primera assegurança és prou amunt, però hi posa un micro en una fisureta...que com a mínim dóna confiança! llavors comença el "tomàquet" una secció prou fina de preses i mantinguda en el grau, però se la treballa molt bé i aconsegueix treu-re-la neta! molt bé Wolfgang, no m'extranya si és que no pares!!
Traïent el cap després de superar les dificultats i mirant-m'ho a l'espectacular flanqueig.
Al meu torn, aconsegueixo també fer-la neta, però m'adono de com a tibat el company per fer el "a vista" enhorabona penso...amb atenció passo el flanqueig que és més espectacular que difícil.

La segona reunió és ben penjada, i no massa còmoda amb el que ràpidament em disposo a sortir: m'enfilo per sobre la reunió per anar a buscar unes bones preses i llavors xapo el primer espit, el següent i darrer és ben aprop, una tibadeta "tècnica" i surto del curt tram vertical, ara amb cura fins el cim per terreny descompost.

M'enfilo ben sobre la reunió, per anar a buscar unes bones preses d'aquesta curta tirada.
La reunió cimera és en una sabina nana, petita però resistent.

Només deixar el tram vertical s'ajeu per entrar a reunió. Contents dalt del Morro Pla.

Sabina nana però resistent, reunió cimera. El ràpel és arreglat, un espit i un parabolt amb anelles!

Ressenya "escola Masó" magnífica com sempre, la podeu trobar a

Ona Climb

Una via altament recomanable, divertida i que et fa treballar...a més al Morro Pla no hi havíem escalat mai el que ens ha agradat ja que hem conegut una roca més. Es pot acompletar la visita amb la via "Directa de los Gonzàlez" molt recomanable, però amb les assegurances amb més alegria...! Nosaltres avui però tenim una "espineta" que volem treu-re'ns: La Via del Terry a l'Escorpí. El Wolfgang ja l'havia intentat una vegada però no va localitzar el peu de via...amb el que després d'estudiar la possible localització des de la nostra talaïa natural ens hi apropem.

Inici de la via del Terry, un spit i un clau, a més la flexta gravada a la pedra...
Baixem per remuntar cap al coll d'agulles, un cop allà seguim unes marques vermelles i seguint les indicacions del

Mingo

al seu blog trobem, no després d'algunes marrades, el corriol que baixa a peu de via, bastant selvàtic per cert.

Primer llarg amb la roca típica del vesant nord, es decanta a la dreta sobre la muralla.
Ara li toca començar al Wolfgang, un pitó a una fisura protegeix el flanqueig i llavors amunt en tendència a la dreta; poques assegurances que fan que hagis de buscar per on va la via.

Acabant el flanqueig del primer llarg, recte amunt tenint cura de la roca...!
Aquest primer llarg és extrany, potser el fet de venir d'una via amb una roca molt bona ens fa menystenir aquesta...quan arribo a la reunió, el Wolfgang m'avisa: vaja llarg t'ha tocat! és tot escrostonat.

Vigilant de no fer baixar res al trencat i terrós segon llarg.
Escrostonat és poc! vaja porqueria de roca! encara no sé com van poder clavar dos espits en aquesta tartera! llàstima de tram ja que fins ara, la roca era acceptable.
La reunió es fa en unes alzines sota la bola final, al costat de la via normal.
Ara toca caminar cap al'esquerra, sud, fins a trobar una bona alzina per on ens haurem d'enfilar fins a assolir el primer espit.

Cal fer el "mico" per una alzina per a poder xapar el primer espit.

Al company li han tocat les millors tirades, tot i que això d'enfilar-se pels arbres sembla no agradar-li prou! esl dos primers espits costa situar-se, però després le spreses milloren i es disfruta prou, verticalitat i roca adherent...el perdo de vista, trobo que va molt a poc a poc...al cap d'una estona, no ens sentim adverteixo que recupera, és el meu torn!

Dalt de l'Escorpí, una altra estrena d'agulla! El "fantàstic" ràpel, sortosament reforçat.
Intento a l'anar de segon, evitar treure els estreps, però les preses són molt petites i no puc superar-me amb el que faig un parell de passos d'estrep, possiblement es pugui fer en lliure, però ha de ser difícil...deixo enrrera el darrer espit i m'adono perquè el company anava tan a poc a poc, hi ha un tram d'uns deu metres sense assegurança i no és difícil, però...a més no ha vist l'espit del replanet amb el que ha fet un invent amb un merlet-pont de roca força cutre...però que encara aguantava! em comenta que després de fer el muntatge s'adona que a pocs metres tenia l'espit! tot i l'espit encara resten deu metres més fins dalt amb el que atenció amb aquest final de via! mireu de no deixar-vos l'espit.

Un curt ràpel i som a peu de l'Escorpí.
El Wolfgang encara volia anar a l'agulla de l'arbret a fer la Vicenç Soto! però per avui ja en tinc prou, ets insaciable Wolfgang! Aquesta via a nosaltres ens ha deixat una mica freds...vaja que no ens ha agradat, potser el fet de venir d'una altra que ens havia agradat molt ens havia fet prendre unes espectatives que certament no s'han acomplert; malgrat tot no deixa de ser una bona via, amb ambient al primer llarg i amb una aproximació que te l'has de treballar, el que també és un al.licient, vàrem quedar força contents quan el vàrem trobar! millor jutjeu vosaltres mateixos quan hi aneu.

Ressenya a agrair als germans Masó.

Olla de Núria. Ripollès. 06-09-2009. Matagalls-Montserrat 19 i 20-09-2009.

Amb la lluna encara present encarem el carener cap al Puigmal.

L'Olla de Núria sempre m'ha fet il.lusió, però no acavaba mai de lligar les coses per anar-hi, el fet de voler entrenar per anar a fer la Matagalls-Montserrat, m'ha fet buscar-li una data, i aquesta va ser el sis de setembre: el Quico, el Josep (cunyat) i la Núria (filla)m'acompanyen en aquesta travessa. La Núria és la culpable de tot això, ja que l'any passat ja va voler fer la M-M i es va quedar sense poder apuntar-s'hi i enguany vaig decidir que l'acompanyaria...ja no recordava el patiment d'aquesta marxa, i és que la darrera vegada que la vaig acabar fa ja 21 anys! la vaig començar a córrer l'any 82 acabant-la en quatre ocasions conseqütives, fins que la cinquena l'any 90 vaig "trencar-me" havent d'abandonar a La Barata, passat Sant Llorenç del Munt.


Mapa i perfil de la Cursa "Olla de Núria" de la

Unió Excursionista de Vic

Doncs tocava entrenar-se i quina manera millor que fent l'Olla! Dissabte dormim a Ribes a cals sogres, ens llevem prou d'hora per poder començar a caminar a les set del matí. Deixem el cotxe a l'aparcament de Fontalba, aquesta opció té l'inconvenient de la tornada, en que de Núria has d'anar a Fontalba, però té l'avantatge de no haber de dependre dels horaris del cremallera.

Els primers rajos de sol tot arribant al Puigmal.
Fa força vent i fresca, la tramuntana anunciada ens fa la guitza, agafem un ritme constant que ens escalfa i en una hora i mitja som al Puigmal.

Glaçadets al cim del Puigmal, el primer de molts...
Anem a cercar el sol i el recer del vent, el Quico s'en recorda dels guants que li he fet deixar a baix...

Pic del Segre, segon objectiu del dia.
El vent és persistent però no apreta prou per fer-nos desdir amb el que comencem la llarga baixada cap el Coll de Finestrelles.

Pic de Finestrelles 2.829m.
Del Finestrelles ja albirem el Pic d'Eina i ens el posem com a fita per fer una mossegada, abans d'arribar-hi però, ens cal baixar al Coll de Núria o d'Eina, des d'on tornem a remuntar, s'ens fa llarg, ja que comecen a faltar "piles" oi Núria?

Pic d'Eina fantàstic mirador sobre el seu veí Torre d'Eina i el Pic del Boc.
Mengem una mica dalt de l'Eina, mentre estudiem el troç que ens queda encara: Noufonts, Noucreus i tot el carener fins al Pic de l'Àliga...vaja quasi res! el Josep comenta que podríem anar al Torreneules!? ja en parlarem d'aquí una estona...

Pic de Noufonts 2.864 un dels "Gegants" de la zona, immillorable mirador sobre Núria i els Pics dels Racons.
La ganyipada ens ha refet i encarem amb ganes la pujadeta al Noufonts, el vent que al matí ens glaçava, ara s'agraeix. Dalt de tot costa identificar el punt més alt, una pila de rocs al Nord sembla destacar de la gran plana que és el Noufonts.
Noucreus, darrera dificultat important de la travessa.
Davallem cap a la fonda collada de Noufonts, és una de les sifonades més marcades de la travessa, i ens preparem per remuntar cap al Noucreus, un altre, que com el Noufonts, no té una forma de cim. Ara começa un tram de camí molt entretingut i divertit: el Serrat del Mig. Un tram de carena encrestada i ens enfilem al Cim alt de les Arques del quea nem al cim baix, flanquegem el Pic de la Coma del Clot per enfilar-nos al Puig de Fontnegra, del que ja toca començar a baixar fins el Pic de l'Àliga.

Puig de Fontnegra, darrer cim de més de 2.700m. i on comecem a perdre alçada per fí!
La baixada pel serrat de la coma del clot és prou pendent a l'inici i amb poques marques de camí, ja veïem el darrer cim, el Pic de l'Àliga. Unes prades agraïdes ens hi porten; el camí el passa pel costat i el veïem de tan poca presencia que no hi pugem.

Baixant cap el Refugi-Alberg del Pic de l'Àliga, Núria més aprop!
Les cames ja comencen a notar la trescada i és a les baixades on precisament és queixen, tot i això encara farem alguna drecera per arribar al Refugi; allà ens esperen la dona del Quico, la Dolors, i la Magda que han pujat a peu des de Queralbs. Hem quedat a les tres per dinar tots plegats.

A l'Alberg Pic de l'Àliga ens trobem per dinar, entrepans, que la cuina era tancada!
Amb els dipòsits plens i havent descansat una horeta, baixem cap a Núria per enfilar el camí que ens tornarà a Fontalba, la Magda i la Dolors baixen amb el cremallera.
Al principi comencem a poc a poc, per anar-nos escalfant i acabem gairebé corrent fins al cotxe, ens hem trobat bé i els peus no han patit cap nafra! bon entrenament.

I per fí arriba el dia de la Matagalls-Montserrat, que si plourà, que si farà fred...
La Maga i el seu germà Josep ens acompanyen a Collformic, farem la travessa el Cristian, germà de la Magda, la seva dona Carme, i jo i la Núria; per la Carme i la Núria serà la seva primera M-M

Felicitats Núria! has sabut patir i aguantar fins a Montserrat.
Enguany per a mí era una mica descoberta, ja que quan jo hi anava encara pujavem al cim del Matagalls, el grau de tresquarts l'assolíem per un corriol...fèiem la canal de Sta Agnès i el collet estret a la Serra de l'Obac...es celebrava cada dos anys..i no passavem del miler de caminadors. El fet d'anar perdent el caire excursionista i fer-se cada cop més una cursa atlètica m'en va allunyar, però he pogut gaudir de les millores que s'hi han fet i espero que no perdi l'esperit excursionista que encara li queda a aquesta marxa. Agraeixo als companys del Club Excursionista de Gràcia l'esforç que fan per mantenir-la.
Prou satisfets dalt del Monestir!
Vàrem sortir a les 19,14h i hem arribat dalt del Monestir a les 15,21, 20 hores i set minuts de caminada. Ens fèia patir el fet de sortir tan tard ja que prevèiem força calor a l'arribada, però sortosament una mica d'airet i alguna boira a estones ens van fer més planera la pujada a Montserrat. Felicitats a les debutants i que no sigui la última.