Paret del Pont. Montserrat Sud. 05-07-2008.

La paret del Pont és a l'ombra, i cal vigilar de no quedar torrat pel sol, a més fa temps que volia conèixer aquestes vies, amb el que quedem amb el Wolfgang per anar-hi. De l'aparcament de la Vinya Nova, cal seguir com si anessim a la Roca Gris i a l'Agulla Jordi Solé i Massip; superat aquestes agulles cal enfilar-se per corriols trencats cap a la base de la paret. Uns companys del Wolfgang es quedaran a la Tasmania, nosaltres seguim remuntant fins a trobar el peu de via.
La paret del Pont és tot el matí a l'ombra, un bon objectiu estiüenc.

El peu de via és una mica salvatge, molt trencat i amb terra solta, i per arribar-hi cal fer una mica la cabra...ja veig les primeres assegurances i juntament amb la foto d'Ona climb identifiquem el lloc.


Per arribar a peu de via cal fer una mica "la cabra"

Ens decidim per la Crispin, la de més a l'esquerra. La ressenya avisa, i qui avisa no és traidor!! que les assegurances allunyen a "lo facil"...La Crispin és amb spits, tenim el primer a uns quatre metres i el següent no el veïem...el que comentàvem...és rampós i ja veurem. Comença el Wolfgang, i no veïem res...ep a la llunyania veig una cosa, és un parabolt? després d'una bona excursió amb precaució, que és la primera tirada i encara no tenim el coco preparat, el xapa, més amunt es veu una reunió al peu d'un mur, apa doncs cap allà a pel!
Arribant a la primera reunió de la Didgeridoo, no la Crispin!

És evident que no anem per la via que pensem, el Wolfgang comenta que el mur que em tocarà, no lli sembla V+...vaja! quan pujo veig molt a l'esquerra uns quants espits que deriven molt a l'esquerra, el croquis no hi feia pensar i amb aquestes distàncies entre assegurances doncs que hi farem!
Ara és el meu torn, un mur vertical ben assegurat, dos parabolts, vaja tants com en la tirada anterior...però aquí juntets, hi ha bona presa i cantelluda, la roca és hiperexcel.lent als trams drets com comenten a la ressenya. Surto del mur que és curtet i s'ajeu una mica, ja no veig res...alça mira s'hi hi ha un bolt allà dalt, uns cinc metres, cap allà que vaig, és fàcil, però aquí la roca ja no és tan bona, ves ara cap a on? intueixo on és la reunió però és a can pixa i no veig res mes...em vaig enfilant i sortosament per le smeves coronàries, veig un altre bolt al mur abans d'entrar a reunió, i no pas al lloc mes fàcil, no sinó que et fan enfilar el començament del muret per xapar-lo...gairebé el petonejo de l'alegria que tinc en passar-hi la cinta, ara en diagonal a l'esquerra per terreny una mica trencat i reunió!


La segona tirada i les excursions entre assegurances.

Equipament excel.lent a les reunions.
El Wolfgang traïent el cap del mur de 6a.

La darrera tirada és un 6b molt ben equipat, la roca boníssima, però els forats són plens de sorreta, el Wolfgang, que ara està fent molta esportiva, gairebé s'el treu net, a la sortida un tram finot on ja els braços s'han inflat de la continuïtat, el fa descansar, llàstima ja que quedava molt poc, però al meu torn, ja m'adono que el grau és concentrat a la sortida del mur, e sposa finot i els avantbraços com porres tampoc m'aguanten, apa a penjar-se...es nota que el que ara fa poca esportiva sóc jo! Per aquest llarg ja val la pena la via, llàstima però de continuïtat.
La tercera tirada, un bon 6b molt ben assegurat, per ell sol justifica la via!

Per baixar, dos parabolts sense anella, hi ha un mailló i una baga que els uneix, curiosament a les reunions inferiors si hi ha anella??? no s'enten, però és el que hi ha, entren ganes de canviar una plaqueta de les reunions de baix i col.locar-la dalt. Amb cordes de 60 el ràpel arriba just a peu de via.

El Wolfgang barallant-se amb el tram mes dur.

Un sol ràpel de 60 ens deixa a peu de via.

Comença a fer calor i decidim baixara veure els companys de la Tasmania, estan arribant dalt. Anem a veure els peus de via de l'agulla Jordi Solé i Massip on darrerament el Wolfgang hi ha fet uns viots preciosos...quan sigui "gran" també m'hi enfilaré.

El Torrent del Pont i els camps de la Vinya Nova.

Ressenya d'

Ona Climb

Via Laponia a la Portella superior. 24-06-2008. Agulles Montserrat.

Aquesta via com el seu nom delata és per dies de calor! i cap allà que anem, és l'endemà de Sant Joan i anem una mica ressacosos, la temperatura fa honor a la data que ens trobem, només arribar a l'aparcament, cares conegudes, l'Ivan, que espera el seu company per anar a la Bandereta a fer la Ven-Suri-Ven.

Començant a surtir de l'espectacular cova, just abans de la canal.

A molts dels blogs ja s'ha descrit la via, em sembla que sóc dels pocs que encara no hi havia anat...però com que cada un ho vivim a la nostra manera, us explicaré com la vaig viure.
Anem amb el Toni, que ja l'ha feta i com que aleshores va començar avui ens alternem les tirades. Abans d'arribar a la pujada del coll de les portelles un sender baixa cap a la base de l'agulla. Una paret ataronjada ens orienta per trobar la cova on s'inicia la via: és espectacular i freda!


Disfrutant de l'insòlita tirada.

És divertit aquest llarg, mig en placa mig en ramonage et vas enfilant i decantant a l'esquerra per anar a sortir per la bòveda de la cova; les preses són brutes, sorrenques, per sort l'equipament dóna confiança i quan ja cal es progressa en A-0.
Una canal trenca la línia de parabolts, allà cal escalar. Ja amb els estreps surto de la cova per encarar una placa-diedre una mica trencada en que agraeixes l'abundància d'assegurances. La via la va obrir en solitari en Joan Vidal, "Indi".


Des de la primera reunió, part del segon llarg i el mur vertical del tercer.
La segona tirada és per un terreny trencat i rampós, amb un parell de ressalts en que s'ha de tibar, o acerar...segons es vulgui o pugui. Al Toni no li agrada massa per la qualitat de la roca.

Segona tirada amb un dels ressalts que li dónen caràcter.
La segona reunió és còmoda al peu d'un esperó cada cop més dret i que arriva a desplomar lleugerament; em toca surtir cap a la dreta per una zona trencada i terrosa, de seguida però entro a la placa, es deixa anar fent tot derivant a l'esquerra cap al fil de l'esperó, es posa dret i fi de preses i trec els estreps depsrés de barallar-mi una estona: seran tres pasos d'estreps amb un regalet final, l'entrada a la reunió! és finota, díuen 6a+ obligat...m'ho penso i ho provo unes quantes vegades fins que coloco be el peu i en un pas de decisió ja sóc a la reunió.

El Toni a l'estètic esperó del tercer llarg.

Aquesta reunió és ben penjada i aèria, un balcó privilegiat, però fa un vent fort que molesta força, ràpidament surt el Toni cap amunt, que encara ens mullarem...
El començament del quart llarg és interessant, però de seguida s'ajeu i perd continuïtat.


El bonic començament de la quarta tirada.

Resta un curt ressalt vertical amb bona presa, una excursioneta a caçar el primer parabolt, s'ajeu una mica i sortida elegant i dreta amb preses d'escàndol. A la dreta de la reunió veig dos parabolts en un tram més dret però amb bona presa, ho provo, però no veig res mes, amb el que decideixo agafar la sortida tradicional.

No per massa vista deixa mai d'impressionar la visió de les agulles al treure el cap dalt la Portella!

Per baixar un ràpel de 60 metres just, just ens deixa al coll de les Portelles.
Ens hem d'afanyar que és el sant del sogre i he d'arribar a una hora decent a dinar, anem cap al cotxe a bon ritme. Coincideixo amb els altres comentaris de la blogosfera en que és una escalada curiosa i entretinguda, una bona opció a la fresca.

Ressenya d'

Ona Climb

CADE a la Miranda de la Portella. 21-06-2008.

Amb la calor cal buscar vies a l'ombra, i aquesta ho és, al començament i al segon llarg sobretot...Havíem quedat amb el Josep, que l'ha feta vàries vegades, i que m'hi porta en pla sorpresa: no et miris la ressenya, segur que t'agradarà!

La Miranda de la Portella, al costa del Dau, des del camí del coll de la Portella.

Per arribar a peu de via hem de passar el coll de les portelles i tot seguit vorejar el peu de la Portella superior per enfilar llavors el collet entre la Portella i el Dau, a la dreta surt un corriol que baixa de mala manera i on ja has de grimpar; la via comença sobre una escletxa penjada sobre una cova, curiós inici!

Al coll entre la Portella i el Dau ens equipem per encarar la dreta canal de baixada a peu de via.
La canal requereix una desgrimpada divertida, que et prepara pel que vindrà.

Tot i que el primer llarg és d'artificial i no és el meu fort, li dic al Josep de començar, m'haig d'anar treïent aquestes manies...i deu n'hi dó, sort que hi ha bones preses perquè haig de fer passos intermitjos per anar posant els estreps, l'amic

Gatsaule

comenta que ho va fer en A-0, jo sense estreps no sé com me n'hauria sortit...la tirada és entretinguda, alternant assegurances d'època amb parabolts del reequipament quan el 50è anniversari del

CADE

quan começa a obrir-se la fissura, en el forat d'un clau hi posos un alien i m'asseguro l'entyrada a la reunió, dins una fissura cova, força còmoda i curiosa; a l'esquerra s'obre la famosa fisura-ramonage, que el Josep comenta que si fas molta força en l'empotrament la pots fer caure...!!


La famosa i llarga fisura de la segona tirada.

El Josep entrant en la "foscor" de la llarga i estreta fisura.

Aquest segon llarg és famós per la llargada del ramonage que requereix i també per l'estretor, segons com si no vigiles, has de recular per passar pel lloc mes ample.
El Josep se la coneix i hi posa dos friends, però sovint es fa neta, ja que la caiguda és pràcticament impossible, tan sols cal inflar els pulmons i t'encaixes...
el que si costa és saber quan sortir-ne, gairebé al seu final fa una espèdie de xemeneïa per on és menys estret i per allà es surt a la plataforma de la reunió.

El Josep al tercer llarg, just entrant al tram més átlètic.

Ara és el meu torn, però veig que la cosa es posa finota i li cedeixo el llarg al Josep, que ja s'el coneix i que no dubta gens en posar-s'hi: un flanqueig finot et porta a l'aresta, on la via desploma fins i tot, salvant una panxeta...em comenta que no és massa difícil i que ho provi de fer-ho en lliure...el perdo de vista i a la poca estona, reunió! És el meu torn, la placa inicial és finota però ràpidament bones preses permeten anar-te col.locant a la vertical de l'esperó, gairebè ho aconsegueixo, però la sortida d ela segona panxa em fa fer un pas en A-0. La continuació força dreta i amb alegria entre assegurances.
El darrer llarg només té guanyar una panxa; un spit en protegeix la sortida, però en lliure ho veig molt fort, o és que jo estic molt fluix, que també pot ser...en resum que poso l'estrep i m'aixeco, a dalt de tot de la fissura hi coloco un camalot gran i així asseguro que el segon no faci un bon pèndul. Fet aquets pas s'acaba el tema, una canal de tercer i sóc al cim.
L'itinerari "visible" de la CADE des de la Laponia.

Per baixar un curt ràpel amb la instal.lació renovada, gràcies equipadors anòmins! i a buscar le smotxilles que havíem amagat, ja que ni se us ocorreixi de fer la via amb motxilla, al segon llarg les passareu canutes!
Una via recomanable i que de ben segur que tornaré a fer-la.

Esperó Xelo-Bam. Cara Nord Roca Narieda. Alt Urgell. 29-06-2008.

Fèia dies que li tenia ganes, després de la Postres de Músic, en que vaig disfrutar molt, volia tornar a Roca Narieda, i el dubte estava entre la Cafè,copa i puro i l'esperó Xelo-Bam; amb la calor actual, la decisió va ser fàcil, la Xelo-Bam que és encarada al Nord. Haig d'agraÏr la informació de diferents blogs:

Blog de lAlt Urgell. Xavi.

del que m'he permès la llibertat de "manllevar-li algunes fotos i croquis, gràcies Xavi!, del Llorenç

Kutrescaladors

, de l'Ignasi

Piades. Blog de l'Ignasi

i del Mingo

Conqueridors de l'inútil. Blog del Mingo.

Gràcies a tots i als que em deixo per la informació i els comentaris.

Magnífica perspectiva de l'esperó, "gentilesa" del Xavi, Blog de l'Alt Urgell.

Després de dues sortides matinals, amb el petardo al cul, calia ser a dinar a casa, avui ens havíem reservat tot el dia per a poder disfrutar la paret, faig cordada amb l'Anselm, no hem escalat mai junts, però ens coneixem del boulder del Gimnàs municipal i ens anava be a tots dos sortir aquest diumenge, hi ha bon "Feeling" tot i la desconeixença en paret.
La base de l'esperó des del corriol d'aproximació.
Ens costa una mica trobar la pista, després d'alguns dubtes però l'encertem: just abans de travessar un pont amb Fígols al davant, una pista a la dreta que fa de mal agafar i que s'enfila cap a un dipòsit d'aigua, força estreta al començament i que mor en una cadena, aquí deixem el cotxe.
Fa molta calor tot i l'hora, amb l'esperança de l'ombra ens n'anem cap a peu de via.

Excel.lent croquis de la via amb els punts d'assegurança i llargada de les tirades, obra de

Blog de l'Alt Urgell. Xavi.

Com que a mí sempre m'agrada començar i a l'Anselm li està be, començo a pujar: un inici trencat i una mica brut però amb bona presa de mans t'encara a un sostret que s'ha de superar; un diedre trencat en el que has de vigilar, per sortir a un terreny herbós, jardinet, fins a la reunió. El sol ataca de ple i arribo amb la samarreta xopa de suor, buff!! si aquesta calor no afluixa...
l'Anselm, surtint del tram vertical i entrant al jardinet.
De seguida m'adono que l'Anselm va per feina, en un moment és a la reunió.
El segon llarg es veu atractiu, una placa a l'esquerra i s'entra en un diedre atlètic que fa suar de valent.
Entrant al diedre del segon llarg, molt atlètic i que desploma al final.
A la segona reunió ja ens toca l'ombra, per fí! Ara em toca a mí, surt a la dreta per una placa vertical i finota, un pitó en protegeix la sortida; m'ho miro i remiro, renoi! és finot això, poso un tasconet en una fisura i puc assegurar el pas del xapatge del clau, una tibada de cinta i agafo una bona fissura que em permet sortir del pas. L'Anselm em comenta després que li ha sortit net! s'ho ha agafat una mica mes avall. La resta de tirada perd continuitat i mig em perdo en el caos de blocs buscant la reunió.
La Vall d'Organyà des de la reunió tercera.
La propera tirada, la quarta, comença ammb un diedre penjat que s'obre per anar a una placa vertical que cal mirar-se-la be per sortir-ne amb èxit, per mi dels trams mes finots de la via juntament amb la sortida del tercer llarg.
No és però problema per l'Anselm, que fins i tot es deixa un pitó, ara, al punt crític li cal una tibadeta de la cinta, al meu torn ja vaig veure perquè.

Sortint del diedre penjat.
Encarant la placa del quart llarg, per mí un dels trams més sostinguts i fins de la via.

Ara em toca un tram de trancisió, caminant per un bosquet penjat, fins a l'inici d'unes plaques ajagudes i llises on hi ha la cinquena reunió. La tirada sisena sembla la Sud de Narieda, adherència i canaleres, amb poques assegurances i que es va redreçant fins aun altre tram de trancisió. Li toca a l'Anselm i la disfruta, es pot autoprotegir be i la dificultat la fa divertida. M'han tocat les dues caminades, que consti que no ho sabia...però em perdo el diedre desequipat i em toca l'artifo, la meva bèstia negra!
Les llises plaques de la sisena tirada recorden la veïna Postres de Músic.
Al diedre desequipat, per xalar! amb una sortida desplomada que fa tibar de valent.
Després d'una tirada de tràmit enmig del bosc, s'entra a un dels punts estratègics de la via, el vuitè llarg: un diedre fisurat perfecte, amb un tram central mes obert i que es va tancant i fent-se mes vertical cap al final. Amb un friend gran, un pont de roca i dos tascons l'Anselm acompleta l'escarransit i únic pitó del llarg. El disfruto de valent. Ja som sota el mur taronja que es veu ja fa estona. La reunió
és en una petita franja de la que surto en lliure delicat, la roca és trencadissa per xapar un bolt, després un pitó i ja en A-0 vaig superant a poc a poc el mur, s'alternen peces noves amb petites relíquies, com un pitó pla rovellat del que m'haig de penjar per abastar la propera assegurança, deu n'hi dó el que allunyen alguns passos, ja m'ajudo amb un estrep que no s'hi regala res! de la vertical una petita diagonal a la dreta per entrar en una concavitat que permet progressar en lliure, la distància de les assegurances hi obliga, fins la sortida, on un pont de roca salvador i una fissura vertical ajuden a fer l'entrada a la reunió, ben penjada sobre el vertical mur.
El Segre en tot el seu esplendor, endolceix l'aspre paisatge.

L'Anselm s'ha oblidat els estreps, amb el que acordem que li deixaré cintes llargues on allunyen les assegurances. Li cal un esforç suplementari sense els estreps, però s'en surt ràpidament, no sense notar rampes als bíceps!
Ja hem superat el punt clau de la via, suposem que la dificultat afluixarà, però el següent llarg ens sorprèn: sortida fina i bon canto fins a una sabina, superar un relleix vertical i llavors s'encara una diagonal ascendent de dreta a esquerra, força desprotegida i espectacular. Els dos següents llargs sí que ja són de tràmit, però no es pot abaixar la guardia, el terreny molt vertical amb sorreta, herbes i franges de roca fan que un no es relaxi encara.
Reunió crida l'Anselm, pujo depressa, tenim ganes d'acabar, fa estona que ens toca el sol, des de la novena renió. Contents ens felicitem, per ser la primera junts ha anat prou bé. Ara però, toca baixar, ens costarà prou encertar amb el camí correcte:
pujada entre bosc i tartera fins a on s'aclareix aquest per arribar a unes planes, allà baixem direcció est, fins aquí correcte, però quina calor! al final del Talveg, com diu en Xavi, no sabem encarar la baixada i continuem a la dreta, pugem un turonet que hi ha al davant, baixem d'aquest i continuem fins un darrer més llunyà, de sobte ens girem i veïem la Sud de Roca Narieda...dubtes, ens hem passat...llegim i rellegim les anotacions fins que tirem enrrera fins a unes fites que havíem trobat al baixar al talveg, d'allà cal girar a l'esquerra i travessar el torrent i baixar, anem fent-ho quan de sobte, una fita!!! salvats, trobem el camí de mules i respirem alleujats, en poca estona som al bosc i d'aquí a la pista i al cotxe. Hem perdut ben bé una hora.
Escalada molt recomanable, ben assegurada on cal i amb possibilitats d'acompletar l'assegurament si es vol, força vertical, llàstima d'alguns trams que hi trenquen la continuïtat i la sensació de gran paret.

Directa de l'Avatar. Pics de Coniller. Alt Urgell. 14-06-2008.

Des que vam estar al Tossal de la Feixa, a la via Jaume Casellas que havíem dit d'anar a conèixer les víes del Guillem Arias als Pics de Coniller; encara fa fresca i ha deixat de ploure amb el que ens animem! Per comentaris als Blogs,

Alt Urgell

i

Gatsaule

ja sabem que són víes ben equipades, fins i tot "excessivament" equipades...també que hi ha una bona caminada.
El grup dels Pics de Coniller des del prat, ben gemat per les darreres pluges.
Per arrivar-s'hi, de Coll de Nargó agafem la carretera que va a Isona, només travessar un estret pont, una pista a la dreta ens endinsa a la vall de Sallent, el riu Sallent baixava alegre i rialler, fèia goig veure tanta aigua en contrades tan eixutes!

El Toni i el Josep a peu de via, on tres parabolts grocs marquen l'inici.
Deixem el cotxe en un petit eixamplament a l'esquerra de la pista, just en un carener d'on a la dreta s'enfila un corriol; amb un vehicle alt es pot seguir una mica mes amunt fins al prat, però no val la pena. La caminada fins a peu de via val la pena, per dins el bosc i superant unes graonades en forta pujada, em feia por com respondria el turmell, ja que em vaig trencar el lligament intern i en víes curtes com fins ara, aguantava, ja veurem avui...
El Josep al primer llarg, artifo apurable en lliure.
No ens costa trobar la via, el Toni ja hi havia estat en solitari, però un ensurt al caure el va fer baixar i avui li te ganes a la via! EL Josep farà els tres primers llargs, jo els dos següents i el Toni acabarà amb els dos darrers. La primera tirada sorpren per la tirallonga de parabolts grocs en diagonal ascendent a l'esquerra. Jo com que aniré de segon ho intento en lliure, la sortida és fina i no m'en surto, però passat aquest inici llavors es deixa fer, hi ha bones preses de mans, amb peus més dolents...però surt be, llàstima que falten repeticions ja que és ple de sorreta i líquens. La via gira cap a la dreta per un terrent trencat i ple de sorra, aquí s'agraeixen els parabolts, ja que sembla que tot hagi d'anar avall...l'entrada a la reunió és per una panxeta amb roca dubtosa, el que em fa decantar-me pel estreps.

El Toni arribant a la primera reunió, just superant la panxa.

El següent llarg té un pas de tibar-li just sortir de la reunió, el Josep el lluita i l'encadena, segueix un terreny poc definit, sorrós i amb preses pulides, un flanqueig a l'esquerra i amunt per un diedre molt obert i amb poca presa; em falta poc per poder fer-lo en lliure, però hi ha un pas molt fí i tibo de cinta.

El mur extraplomat del tercer llarg.
Ara toca pedalar de valent, després d'unes acrobàcies per blocs no massa fiables, just sobre la reunió, un mur en lleuger desplom...la gràcia la sortida, que petat de tibar dels estreps, costa concentrar-s'hi. L?Artifo no és el meu fort i a mes vaig amb un sol estrep i sense fi-fi, improvitzo amb una cinta un segon pedal i vaig superant el llarg, però a l'acabar el tram el Josep m'ha d'avisar amb conya: ep Jaume que això ja es fa en lliure...! i és que estic petat! Però ara és el meu torn, la reunió incomoda, en una rampa de mal posar-s'hi, em toca l'Slab, per sort meva una rastallera de parabolts en marca la direcció. El Toni em posa presió : a veure, com que està tan assegurada, en xapes un sí un no! JaJaJa!!!de moment ho xapo tot, és finot i d'adherència, es passa be, vaig agafant confiança i finalment em decideixo i em passo algunes assegurances, que certament són molt properes. No ho sembla però al mig hi ha un tros molt finot.
Continuo amb el següent, se surt a l'esquerra per anar superant de manera atlètica blocs; ara es decanta a la dreta per un esperó esmolat, veritable tobogan al buit, el flanqueig, molt ben trobat es fa per sobre uns desploms espectaculars! cal felicitar els obridors per haber trobat el "camí" entre aquest mar de pedra i blocs.
Un flanqueig per una canaleta i sobre un púlpit munto la reunió, quina tirada mes maca!

Començament de la darrera tirada, amb una Corona de Rei magnífica.
Ara és el torn del Toni, la sortida de reunió és dura, amés el bloc sembla que vulgui caure...un flanqueig horitzontal i amunt per una placa, esperó a la dreta i es perd de vista..."ei companys! que això ja és el cim...però no quedaven dues tirades?
Encarant la placa del darrer llarg, una mica trencada.
Doncs sí, això s'ha acabat, sembla ser que al meu primer llarg hi havia una reunió intermitja, però no la vaig saber veure...
Dalt el carener dels Pics de Coniller.
Pleguem cordes i repartim material, ara toca l'excursió de baixada, resseguim la carena cap a l'oest, primer baixant, després remuntant un cim; cal fer equilibris per la cresta tot seguint marques vermelles, ara per un costat del cingle, ara per l'altre costat i finalment pel mig del tupit bosc, on de tan en tan trossos de tela i, o, pintades vermelles et porten a un marcat coll.

Curiosa formació a l'extrem occidental de la carena.
Ressenya de la zona extreta del blog del Xavi

Alt Urgell

Al coll des d'on comencem a baixar per trobar el camí de pujada.

Al fons els "Pics de Coniller" on encara hi ha molta paret per fer-hi feina!
M'ha agradat molt la zona, s'ajunta una aproximació sorprenent i amena, amb un itinerari també sorprenet, la mediocritat de la roca d'alguns trams es compensa amb el bon assegurament. És ben cert que si aquesta via tingués la meitat d'assegurances, diríem renoi, quin viot!

Via Reserva. Pic del Martell. Garraf. 08-06-2008.

Un altre cap de setmana "inestable" i per assegurar, decidim tornar al Pic del Martell; serem tres: el Pere,

Groinket

, el Josep i jo mateix.
La primera tirada la fem per la "Dire Straits". Foto Pere.

Dubtem sobre a quina via posar-nos, la majoria les hem fet ja, però la Reserva a mí em fa especial il.lusió, ja que fa molts anys que hi vaig anar amb el Gabi, i en tenia un molt bon record, no em costa convèncer els companys, i em deixen els dos primers llargs per mi! això són amics.
La Reserva, juntament amb la Noia dels ulls blaus és entre les 100 millors escalades de Catalunya del llibre d'en Pep Soldevila, ed. Barrabés.

La Reserva va per un seguit de fissures, fent una ziga-zaga, prefereixo anar recte per la Dire-Straits, un pel més mantinguda, però molt elegant i directa, arribant a la feixa, vaig a buscar la reunió de mes a l'esquerra. L'entrada a la feixa és punyetera, un sortir de la piscina amb pocs peus i mans no massa bones.

Arribant a la feixa, l'entrada a la mateixa és "punyetera".Foto Pere.
La reunió és preparada per rapelar. Asseguro als companys que disfruten la tirada. La propera és una joia, diedre, canvi de diedre, sostre...molt atlètica i aèria. Els passos són una disfrutada, bon canto, cos enfora buscant la vertical on millor presa hi ha...superant el diedre una de les millors preses, una bústia genial, xop...!!! la ma ben molla...és el que passa...haurem de passar sense ella i vigilo de no posar-hi el peu, ara cal passar a l'altre banda del diedre, els cantos estan una mica relliscosos, però són tan bons que no importa, un pas d'equilibri i una tibadeta i ja sóc a l'aresta, quines gandes!!! inhumà, i quin pati...entro sota el sostret i ara flanquejo a la dreta per sortir del sostre, recordo que el Gabi, va fer reunió sota el sostre i vàrem sortir directes cap amunt, res de flanquejar! i és que el Gabi era monitor de Gimnàs...

El Josep i el Pere al primer llarg

Començant el flanqueig del segon llarg.Foto Pere.
Entrant al diedre. Foto Pere.
El flanqueig sota el sostre és relliscós, però quan agafes el bon canto, llavors ja et pots anar decantant a la dreta i aixecant peus a poc a poc, un bon canto permet tibar-li i fer la sortida; una sabina morta en un replà permet agafar alè per arribar a la reunió, quins forats! a la placa.
Mirant com superar el sostre. Foto Pere.

Tibant a la sortida del sostre. Foto Pere.
La reunió és en un replà ben còmode. Amb tan canvi de direcció, tot i posar cintes llargues, la corda frega i vaig recuperant amb compte de no deixar massa lliure els companys.

Disfrutant de la placa de sortida del sostre!

El Josep i el Pere amb el mal temps a l'esquena, a veure si encara ens mullarem!

He disfrutat molt, realment es mereix estar a les 100 millors, però encara no s'ha acabat, resta una altra tirada, que ens guarda unes plaques que es van redreçant i acaben en un mur vertical amb un pas de tibar-li. Ara si posa el Pere, que tot i no voler tibar, es comença a trobar millor de la seva espatlla, i s'en mor de ganes...
Flanquejant per sobre la reunió, per anar a buscar les plaques i el mur final.

Apurant el pas d'arribada a reunió, potser el que tiba mes de la via.
Passat el flanqueig, el Pere entra a les plaques: les protegeix amb alguns camalots i ràpidament és sota el mur final, una baga penja d'un pont de roca i un espit protegeix el pas, s'ho treballa amb ganes i no ens n'adonem que ja és a la reunió.


El Josep i el Jaume al darrer llarg. Foto Pere.
Volíem fer una altra via, però ens emmandrim i preferim anar a fer la birra al passeig de Port Ginesta, arribarem a temps de veure la cursa de moto GP del mundial de motociclisme, el motiu de que el Pere s'hagi quedat sense company!!
Una via per disfrutar, sí com avui, la trobeu lliure, ja que sempre és plena de cordades, hem estat pràcticament sols.
Ressenya d'

Ona Climb

Pic del Martell (Garraf) Via Herboristes. 31-05-2008

Un altre cap de setmana de dubtes, on anar? divendres molts plans, que si l'Anglada al Cavall, que si la Camel a Vilanova...però finalment el temps emboirat i els pronòstics ens fan tocar de peus a terra! anirem a fer alguna cosa aprop; Avui ve el Jordi, que fa un any que no escala, però com si hi anés cada dia, ja que el seu rendiment sempre és bo.
L'Herboristes del Pic del Martell és la tria, va ser una de les meves primeres vies ara fa ja molts anys, i no hi havia tornat. El temps emboirat i la fresqueta fan que, gairebé al juny, hi encara es pugui escalar al "forn" del Pic del Martell en anys "normals". Començo jo, els companys ja saben que m'agrada començar...i entrem per una variant mes directa, la Juanito Invierno, m'arribo fins a l'arbre i continuo
a l'esquerra ara ja per l'Herboristes. Aquest tram és molt divertit i espectacular, trobo algun pitó, però és fàcil de protegir amb uns quants friends mitjans.


Donant "un cop de ma" al Josep al pas de sortida!
La reunió és en un bloc desenganxat de la paret, com un púlpit des del que asseguro còmodament als companys. El següent llarg és gairebé tot d'autoprotecció, li cedeixo al Josep. La sortida és de tibar i fem conya amb els esbufegs de la tibada mentre el Jordi aprofita per fer fotos, avantatges d'anar tres!
El començament del segon llarg és força entretingut, el Josep protegint-lo.

Se surt de la reunió fent una tibada de bones preses, però amb peus dolents, per ràpidament millorar, es troba un pitó amagat que no es veu fions que hi ets i llavors cal decantar-se a la dreta per anar a buscar un diedre.

La via és l'Herboristes, per si no ho havíeu "captat"!
Aquesta segona tirada és força llarga i és fàcil errar-la, cap seguir en tendència a la dreta i superar, al final, un muret i s'arriba a la segona còmoda reunió. Ara ve un tram de caminar tot flanquejant cap a l'esquerra; al davant la sortida de la Paco Rampas, una mica mes amunt la Catedral Circus i a la dreta de la sortida de l'Herboristes, la Mecano.

El Jordi començant la darrera tirada, també d'autoprotecció.
És el torn del Jordi, que tot i escalar de tan en tan, la darrera vegada farà un any! comença ben tranquil i s'ho va protegint a demanda: ara un friend, ara un pont de roca...reunió!
L'estètic darrer llarg, amb el Margalló característic sobre el Jordi, que es treballa el diedre.

El dia ha aguantat, és núvol però no ha plogut! s'ha salvat el dia i aquesta fresca ens ha permès gaudir encara un matí al Pic del Martell, ja que en condicions habituals, ens hauríem fregit.

Satisfets després d'esgarrapar aquest bon calcari.
Croquis de la Guia de "Barcelona y alrededores"

Ona Climb