dimarts, 24 d’abril del 2007

Postres de músic. Roca Narieda. Alt Urgell. 22-04-2007

La imponent cara sud de Roca Narieda

Aquest diumenge anem a l'Urgell, volem fer la Postres de Músic a Roca Narieda, els blogs de
  • l'Ignasi (Piades)
  • i el del
  • Ramon (Maneirons)
  • m'en van fer entrar ganes, així quan el Toni comenta d'anar-hi em falta temps per apuntar-m'hi.
    Podeu veure la ressenya de la via gràcies al
  • Blog del Ramon (Maneirons)

  • La via és força llarga 600 metres i ens queda lluny, cal sortir prou d'hora. Serem quatre, el Toni, el Josep, el Pere i Jo.

    Plaques d'adherència no tan ajagudes com pugui semblar

    El Pere,
  • Groinket
  • , ja ha publicat al seu Blog una mica les nostres cuites...el cert és que la via és molt maca, però també prou dura, per l'exposició d'algunes tirades i per la calor i llargada, no només són els 600 metres d'escalada, sinó que també cal una bona aproximació, i un descens entretingut que t'acaba de posar bé els peus i cames.
    Com que era la primera vegada que visitàvem la zona ens va costar una hora trobar la via, de lluny ja vàrem intentar identificar el peu de via, però a l'acostar-te a la paret perds la perspèctiva...Són les deu que comencem a escalar i això que a les sis del matí ja érem al cotxe! Faig cordada amb el Pere i comencem la via, el Toni encara no ha arribat i el Josep el va a buscar.



    El Pere ganyipant una mica a mitja paret

    Un dels llargs "Expo" segons la ressenya d'
  • Ona Climb

  • Com molt bé explica el Pere, atenció amb els llargs, els dos primers són força verticals i mantinguts, escaquejables per una canal a l'esquerra, però millor fer-los ja que són d'una gan bellesa i estètica, diferents al que ens trobarem en endavant, això sí segueixen la tònica de tota la via, poques assegurances fixes, aquí rai però, ja que t'ho pots autoassegurar, més amunt a les plaques s'ha de passar amb el que hi ha.
















    Plaques, no tan tombades, i algún tram "boscós" a mitja via


    A mitja paret baixa la dificultat, hi ha alguns llargs trencats i fàcils, per reservar-nos la traca final pels llargs deu i onze on l'adherència és la pauta, així com la llunyania dels parabolts; ja anem cansats i decidim menjar una mica a la còmoda feixa de la reunió nou. Comentem el fet que tan el Pere com jo ens hem passat alguna reunió, el que tan sols hi hagi un parabolt i la monotonia de les tirades ens fa fer reunió en sabines o ponts de roca...


    A "l'Escaqueig" del desè llarg






    La reunió 10 és força curiosa, fa com un "ninxol" enmig d'una immensa placa prou vertical, et trobes protegit i renoi, en costa sortir-ne per a encarar el següent llarg...i és que l'onzena tirada se les porta, falten sols cent metres per fer cim i et trobes un slab finíssim de sortida amb un arbust a uns quatre metres i el primer parabolt a uns deu! per nosaltres és el pas més dur de tota la via, per la dificultat intrínseca i per l'exposició, en cas de caure abans de l'arbret, tens gairebé un factor 2 tot i posar una cinta a la reunió...això, el cansament, el mal de peus i la poca experiència en adherència ens va posar contra les cordes...finalment aconseguírem arribar a l'arbust on llacàrem un kevlar; a partir d'aquí ja es troben millors preses i disfrutem la tirada
    Cansats però molt satisfets al cim

    El Pere em cedeix el privilegi de fer l'últim llarg, s'ha "currat" les tirades més exposades i li haig d'agraïr. aquí es pot anar col.locant el que un vulgui, però la presa és tan bona que fa mandra aturar-se...un mur final em posa les piles, el pitó és ben doblegat...perquè serà? No trobo reunió al cim, però amb dos tascons grans ho soluciono.
    Dalt de Roca Narieda amb la cua del pantà d'Oliana al fons










    Tot pujant a la dreta es veu la traça de baixada a la tartera, anem cap al segon collet on trobem una fita que ens porta cap a una desgrimpada, anirem fent trams de tartera solta i desgrimpades, primer en tendència a la dreta per anar a l'esquerra quan la paret ho demana; es fa pesada pels peus, però s'en passa via a la tartera, ja al bosc trobem unes fites que ens eviten més esgarrinxades...tardem una horeta però fins al cotxe.



    Ens refresquem al rierol, sort que ha fet vent, sinó ens deshidratem encara més, atenció a partir d'ara amb la calor!








    Coll de Nargó des de la collada del cim

    Hem disfrutat molt en aquesta via, però també hi hem passat molta calor, tot i el ventet, i patit molt de peus, el no estar acostumats a l'adherència potser ens ha fet patir una mica, però el que sí es cert és que amb uns quants parabolts més, evitant el factor dos en algún cas, o fent més evident les reunions en altre, farien aquesta via una gran clàssica de la zona.
    Si voleu veure més fotos mireu la
  • Galeria de fotos de l'Ignasi (Piades)
  • dimecres, 18 d’abril del 2007

    Roca de Sant Miquel. El Faraó de Baix. Montserrat Sud.


    L'agulla de Sant Miquel, el Manel al 6a de la boleta.

    Després de força dies sense anar a escalar per diversos motius, feina, no coordinar bé amb els companys i finalment perquè me n'he anat amb la familia a disfrutar de la neu dels Alps, allà va fer un bon sol sempre excepte el dimecres en que va nevar tot el dia i malgrat això no deixàrem d'esquiar...per fí aquest diumenge torno a escalar, i és que ja m'enfilava per les parets! haig de dir que m'ha anat bé aquest parentèsi, havia entrat en un periode de sobrecàrrega escalatòria i ara he carregat piles i m'han tornat les ganes de menjar-me les parets.

    La Placa Dakota amb les reunions molles
    Estem preparant un Curs d'iniciació a l'escalada al meu club
  • U.E.S.
  • i ens reunim els monitors per a explorar zones i treballar plegats i així unificar una mica més els criteris. Anem al Faraó de Baix, la
  • Placa Dakota
  • és el nostre objectiu.
    Està força mullada però les vies es poden fer, potser alguna arribada a la reunió un pel massa molla, però bé, ens ha agradat i potser hi portarem la gent, tot i que el grau no el regalen per a la gent que comença.
    La segona via que es troba, un quart per disfrutar
    Seguint el torrent que puja cap al Faraó hi ha una "agulla" a l'esquerra, és la
  • Roca de Sant Miquel
  • , anem a conèixer-la. Per a iniciar els cursetistes és un bon lloc, un primer llarg amb molt de canto i ajagut, ben assegurat amb parabolts, per arribar a sota la boleta final on s'hi han obert darrerament vàries víes, veure actualitzacions de la guia Montserrat Sud a Ona Climb.

    L'Ivan i l'Eduard amb el Faraó de fonsNosaltres fem la via nº 1 i la nº3 del pedestal i de la bola final la 1 i la 2, que són les de més a la dreta; al Manel fent el 6a se li arranca una molt bona presa lateral, que ens cau a sobre, sortosament sense conseqüències, ja que les pedres éren d'un bon tamany...a la bola cimera s'hi han obert quatre víes, la més fàcil la de mes a la dreta, a continuació un 6a amb les preses tan noves que tallen com ganivets, llàstima que sígui tan curt aquest tram, l'equipament excel.lent amb parabolts i a sobre ben aprop, en A-0 es podria fer la via...no es dèuen fer gaire aquestes vies es trenquen força cantos encara, però aquí no ens queixarem que les preses relisquen no!. Ens deixem de fer les vies de més a l'esquerra, 4,5 i 6 que es veuen molt atractives, amb un tram de 6c la 5 que s'haurà de probar.

    L'Aresta Escofí al Faraó de baix, dreta.
    Com que l'objectiu avui és el curset, baixem a l'altra banda del torrent, al sector
  • faraó dreta
  • , allà fem dues víes, la de l'esperó, la de més a l'esquerra i una del sector de més a baix on hi ha un munt de vies una a tocar de l'altra...entrada fina de forats amb passos llargs i atlètics, de seguida es perd la verticalitat per anar al mur final on es redreça, hi ha una reunió intermitja que no faig, arribant-me fins a la reunió de dalt, pujo per la via de més a la dreta, molt maca, tot i que cal no tibar massa de la llastra per si algun dia decideix cedir...
    Segona reunió de l'elegant esperó Escofí

    A dalt dos maillons finets, quan hi torni i posaré dues bones anelles, ja que ens les vàrem veure negres per recuperar la corda amb el roçament i els estrets maillons,
    tibàvem el manel i jo i avui encara em fan mal les mans de la força que vàrem haber de fer, semblava que arrancaríem la reunió.

    Algunes víes de la Roca de Sant Miquel. Ona Climb.