diumenge, 30 de desembre del 2007

Els Graus sector esquerra. Collbató. Montserrat Sud. 23-desembre 2007.

Fa dies que fa força fred i no massa bon temps, fins ha plogut, però tinc força ganes de sortir amb el que ens truquem i quedo amb el Josep i el Joan per fer alguna cosa, dissabte ha estat tapat tot el dia i avui s'ha aixecat millor...
acostant-nos a Collbató veïem que ha estat plovent fins fa molt poc, tot és xop...amb el que el primer destí és el Bar a fer un bon esmorzar!

El conglomerat és ben xop! sortosament sortirà el sol i...
Almenys no fa massa fred i sembla que vulgui sortir el sol...ens decidim pels Graus, el sector esquerra, on hi ha un "batibull" de vies escampades; aprofitem doncs per a fer una descoberta de la zona, que esdevindrà molt profitosa.



El sector esquerra del Totxo Pinotxo és un bon recurs per un matí

Del Totxo de l'Estel resseguim el vessant fins al Totxo de l'Esperó, passant pel Totxo del Jaume, el Totxo Pinotxo, el seu sector esquerra, més a l'esquerra un sectoret de víes ajagudes no referenciades, el Totxo de l'Òscar i finalment el Totxo de l'Esperó on hi ha dues vies que es veuen molt atractives i que no ens hi posem ja que no en sabíem el grau, mes tard les localitzo a la
  • guia de Montserrat Sud (pag 237) d'Ona Climb.
  • Hi ha ganes d'enfilar-se, el sol ja treu la cara i tot i que la roca és encara ben xopa, ens decidim a probar l'escalada en conglomerat moll!



    Enfilant-me a "l'Home del sac" 5c/IV- i després del saque al patinar-me els dits.


    Després de l'ensurt inicial, hi torno, amb mes precaucions, els peus no patinen, però cal vigilar les mans, entre el fred i la mullena...

    Ha estat curiós això d'escalar amb la roca molla, no patina tan com pensava, però cal anar amb molt de cura, ja que on en sec t'aguantes, en moll...curiosament són les mans les més delicades. Ja trencat el gel, continuem amb les dues vies que queden, a la dreta n'hi ha una que no és ressenyada a
  • Ona Climb
  • i que sembla més difícil, va per la part mes dreta de l'esperó final. Com que la roca encara no s'ha assecat del tot, fem la via "Farigola" IV/III. La llàstima d'aquestes dues vies és que la part central és fàcil i trenca la continuïtat.


    Des de la reunió a l'acabar la "Farigola", i el Josep començant-la.


    El Joan a la nova via, la mes interessant del Totxo.

    La via desconeguda, la de la dreta, no en saben el grau i amb la pedra que no està per fer virgueries, (llibre d'excuses) ens hi posem amb corda per dalt, resultarà ser la millor de les tres! la part de baix un pel exposada, però atractiva i l'esperó final vertical i amb bona presa...per a mí un bon 6a(?) s'admeten opinions, però ja se sap que fins que no s'encadena de primer...


    Començant el tros vertical de l'agulla, amb bons forats però que tira una mica enrrera

    El Josep disfrutant de la verticalitat i la roca!

    El sol s'ha decidit i fins i tot tenim caloreta! amés ha permès que la roca s'assequés amb el que anem una mica més a la dreta on tenim altres tres vies: un
    6b -, antiga via que va reequipar en Pere Forts, nº3 d'Ona Climb, un 6a, "Amistat infinita" nº4 i la de més a la dreta, la nº5, IV+, equipada amb espits.
    Les vies són curtes però la roca és boníssima i vertical, ajeïent-se en arribar a la reunió.



    El Joan a l'entrada d'Amistat Infinita 6a/V-, la part mes tècnica.


    Jaume i Joan a Amistat Infinita


    El Josep deixant enrrera la part més tècnica

    Aguantant-li la continuïtat al tram vertical

    Cada cop la roca està millor, amb el que em poso a la nº3, un 6b- en que sembla que el pitjor serà la sortida també...cal tibar força de dits però si trobes els peus ràpidament baixa el grau, però la tibada passa factura i cal treballar-s'ho per encadenar. La reunió és d'un sol espit amb el que vaig a buscar la del costat.


    Encadenant el 6b-, passat el mes dur!


    El Joan a la curiosa entrada


    A tota placa, superades les "finures" inicials


    La reunió d'Amistat Infinita i la de la via nº5 un solitari spit amb anella

    Hem quedat molt contents del que hem escalat pel dia que s'ha llevat! Els Graus no deixen de sorprendrem, i ara que l'estic coneguent més aquest sector esquerra m'està agradant com a recurs d'un matí o tarda d'aquells on no pots anar molt lluny...la roca és bona i hi ha grau per a la gent normal, "bous" abstenir-se; com a característica però, les assegurances allunyen amb el que cal anar-hi amb el grau consolidat.


    El Totxo de l'esperó, el de més a l'esquerra, amb dues vies llargues i atractives


    Panoràmica del sector esquerra dels Graus
  • dissabte, 22 de desembre del 2007

    Diedre Blanqueta a la Pala Alta. Montroig. La Noguera. 9 de desembre 2007.

    El Montroig i concretament la Pala Alta era per a mí un assumpte pendent, fa anys ens hi vàrem arribar amb el Pep però no ens atrevim a posar-nos-hi, ens haviem deixat els friens i tascons...l'anada a Sant Llorenç de Montgai m'en va fer entrar ganes al veure el Montroig encès a la posta de sol, tan és així que quan amb el Josep quedem per sortir l'únic dia del pont que podem, li proposo el diedre blanqueta.


    Des de peu de via el "Diedre blanqueta"

    Fa molt de vent, però és de ponent i el diedre és llevant i queda molt arrecerat, així que deixem enrrera Balaguer i ens adrecem a Gerp i Vilanova de la Sal on continuem per pista en bon estat en direcció al Stri de Montalegre. Mercès al nou cotxe del Josep passem el tram de pista fins a sota el Coll de Porta, turismes millor no posar-s'hi, està prou malament!
    Al coll fa molt de vent, però a la que ens posem a sotavent, la paret ens protegueix;
    el peu de via és ben bé sota del diedre, però una mica més a la dreta, ja es veuen uns parabolts. El primer llarg puja vertical a buscar un esperonet a l'esquerra en tècnica de diedre, llavors un tros de placa que pots assegurar amb un friend petit, una diagonal a l'esquerra per arribar a la reunió en flanqueig ascendent a la dreta. Dos parabolts amb anella i ben còmoda.

    Sota el sostret del tercer llarg que et permet anar al peu del primer diedre

    La següent tirada comença amb un flanqueig horitzontal per una repisa anant a buscar el diedre on trobem el primer parabolt, s'enfila per plaques en diagonal ascendent sempre a la dreta, abans de la reunió una placa compacta ben protegida és el pas més dificil del llarg. Les assegurances allunyen força però amb friends es pot acompletar l'equipament.

    Sortida de l'espectacular primer diedre, vertical, atlètic i aeri!

    El tercer llarg comença fàcil per anar a buscar un parabolt, protegeix una balmeta fina, hi ha un passet, però superat aquest ràpidament millora, un altre parabolt i cap a l'esquerra a buscar el diedre, aquest és ben protegit, però no hi regalen res...per xapar el darrer pitó t'hi has d'esforçar amb la tècnica de diedre, ben obert de cames i ben enfora, quan més enfora millors preses es troben! llavors amb decisió cap a la placa de la dreta i s'acaben les dificultats.
    El Josep col.locant-se a la placa de la dreta per sortir del diedre

    Continua el festival de diedres, aquest llarg es pot fer d'una tirada, però si no hi ha pressa, és millor fer la reunió intermitja, millora la comunicació de la cordada.
    Diedre-placa, en el que costa no entaforar-te a la xemeneïa final, millor per fora.


    Tècnica perfecte de diedre davant l'estretor final, que cal evitar sortint per la dreta

    El següent diedre perd "l'aire" del primer, ja que queda més amagat i protegit, però no per això és més fàcil, cal una bona tècnica per disfrutar-lo i sobretot evitar entrar en la xemeneïa final, ja que si es va amb motxilla costa molt de sortir-ne, molt millor per l'esperó de la dreta. Passat aquest curt tram una nova reunió encara l'últim tram de diedre.
    Diedre de sortida, vertical, llis i molt tècnic sense ser difícil per a mí el més complicat.

    El començamewnt del darrer llarg és molt finot, una vira que s'aprima permet aixecar-se en diedre per anar a buscar l'assegurança, la postura és forçada i si et patina el peu fas una bona porta, poso un friend per protegir-me abans de xapar, aquest ha estat per a mí el pas més difícil de tota la via...llavors de manera espectacular et vas aixecant, un forat on abans hem posat la ma és salvador. La continuitat es trenca, uns blocs encastats et permeten descansar i planificar la resta, algun pas força llargot, però amb unes preses adherents, que més vols, al final baixa el grau, llaço un pont de roca dins la canal i ja es surt al cim, on el vent em rep amb furia, quin canvi!
    El cimal del Montroig amb el pantà de Camarasa i la paret del Doll, al fons Terradets...

    Cal abrigar-se, ara, la ventada aquí dalt és freda i molesta, al diedre ens sobrava la roba, per anar en màniga curta, quin contrast!
    Faig reunió d'un bloc a peu de canal amb una cinta llarga, una altra possibilitat és anar a buscar una alzineta força més enllà.

    Tot baixant cap a Coll de Porta, el cim del Montroig


    Itinerarari aproximat de la via
    Si desitjeu més informació jo vaig trobar dues descripcions prou acurades, una a
  • Madteam-Pere Tutusaus
  • i l'altre a
  • Centre format PDF

  • i com no de l'amic
  • Gatsaule



  • Al fons la plana urgellenca, a primer terme,brillant, el pantà de Sant Llorenç de Montgai
  • dilluns, 17 de desembre del 2007

    Via Bego-Kush&Miguel-Kush, Tres en ratlla. Miranda de Can Jorba. Montserrat Sud. 07 d'octubre 2007.

    Aquesta divertida escalada combinada amb descens de barranc la vàrem fer a primers d'octubre, com que encara no m´he posat al dia després de l'aturada tècnica de l'estiu, aprofito aquesta setmana en que no he pogut sortir. El company
  • Pescador d'estels
  • va fer una combinació similar.
    Fèia molts anys que no em posava en aquest pany de paret, havia fet la Sol-Solet ja ni m'en recordo, potser fa més de deu anys...avui amb el Toni farem una combinació
    atractiva.



    Segon llarg, en diagonal a buscar un ressalt, on es redreça

    La Bego-Kusch, oberta el 1999 com a itinerari net, el 2005 va ésser equipat, retroequipat segons Ona Climb, coincidint amb la continuació fins dalt del serrat de la Miranda de Can Jorba, en el que va ser la Miguel-Kush. El "retroequipament" significa uns quants espits i parabolts ben allunyats, però que ajuden a no confondre's de via; Começa entre l'Escabroni a la dreta i la Sol.Solet a l'esquerra.
    El Toni a la sabina de l'antiga 3era reunió, ara en un còmode replà més a la dreta

    La primera tirada és mantinguda en el seu grau, amb les preses una mica patinoses, però franca i bona, fa reunió en una còmoda repiseta; La següent tirada surt a la dreta a buscar un spit, és fàcil equivocar-se i seguir recte amunt, aquesta és l'Escabroni...
    Un ressalt dóna caràcter a la tirada, que passades unes alzines munta reunió sota el sostre de l'Escabroni. Ara cal continuar a la dreta a buscar una canal marcada amb una roca boníssima, cal dir que la qualitat de la pedra millora a mesura que ens enfilem.

    Des de la tercera reunió les plaques de sortida. El Toni muntant la reunió.

    La tercera reunió abans es fèia en una sabina, ara ha quedat en un replà còmode d'on es veu la continuació de la via, uns replans descompostos menen cap a unes plaques que es van redreçant cada cop més, hi ha poques assegurances i costa trobar l'itinerari: cal anar molt a la dreta buscant terreny evident, abans de la reunió és posa vertical, pas protegit amb un parabolt.
    Des de la cinquena reunió, l'aresta bruc on coincidim amb una cordada que vé de la Sol-Solet

    El 5è llarg comença dret però dura poc, una bonica passejada vertical, una disfrutada amb les assegurances justes. La reunió és còmoda en un replà, el company de l'aresta bruc decideix flanquejar cap aquí.
    L'acabament és un tram curt, però tot i semblar que s'ha d'anar recte amunt, el terreny és molt descompost i la via va la dreta, "per variar", resseguint una feixeta i anant a buscar un tram redreçat i elegant.

    El Toni començant el penúltim llarg, al fons les plaques del començament i l'aresta bruc.

    Ja a dalt seguim la carena vigilant amb la descomposició de la roca per encarar-nos cap a l'esquerra just al davant d'una agulla que es voreja. Volem baixar al Tres en ralla, a la dreta aniríem al Joc de l'Oca.

    A la carena cimera, admirant el Faraó

    El barranc que farem no és per a principiants, si en vols passar via, cal fer força equilibris de ramonage i adherència per anar baixant alguns pous, els primers ràpels curtets precedeixen a dos de força espectaculars, en el primer cal mirar de no quedar encallat a la fissura i al darrer de no menjarte els esbarzers al prendre terra...ràpel volat prou espectacular.

    Preparant un dels ràpels
    L'aigua a esculpit un tobogan fantàstic
    Al bloc encastat, a mig ràpel, desenredant les cordes.

    Aquesta combinació és prou divertida i recomanable per un dia en que volgueu passar-ho bé sense massa complicacions, ara però, que no amenaci tempesta!


    La capçalera de la Miranda de Can Jorba, amb l'agulla que rodejarem per baixar.
  • dimecres, 12 de desembre del 2007

    Bretihorn 4.164 mtrs. Un quatre mil familiar al Valais central.

    Avui continuo amb la posada al dia de les activitats de l'estiu, tenint la base a la Vall d'Aosta, era una bona ocasió per a intentar algun quatre mil, a les meves filles els feia il.lusió i com que érem una bona colla vàrem organitzar l'anada al Breithorn, potser el quatre mil més accesible, que no fàcil.
    La possibilitat de pujar amb telefèric de Cervinia a Testa Grigia 3.480 m. deixa el desnivell a superar en uns 700 m; (des de Zermatt encara és millor ja que et puja a 3.820 restant menys rrecorregut i la meitat de desnivell.)



    L'Elisenda amb el Cerví al seu darrera

    L'ascens en telefèric però té els seus inconvenients, l'ascens tan ràpid passa factura: la Magda, a poc de començar ho ha de deixa estar tornant al refugi, no pot seguir el ritme, es cansa molt...no ha aclimatat.

    El Breithorn s'ens apareix arribant al Plateau Rosa

    El començament és lleig ja que cal seguir les pistes d'esquí, amb el principal perill a tenir en comte: que no t'atropelli un esquiador! enriu-t'en de les esquerdes!

    Les nombroses cordades enfilant la primera diagonal

    L'ambient és xocant, nosaltres equipats d'alpinistes i els esquiadors fruint d'una neu, quina neu! veiem fent "portes" l'equip nacional Alemany...sortosament, anem deixant enrrera aquest ambient i entrem al Plateau Rosa, immensa planuria que s'acaba enfilant a les faldes del Breithorn, al fons el Càstor i el Pòllux i tot el grup del Mont Rosa, per sommiar...


    L'Elisenda sense despentinar-se, a poc a poc, però ja ol.lora Cim!

    El Plateau es fa llarg, ho és, i costa arribar a la primera diagonal, farem una parada per hidratar-nos i ganyipar, el dia és fantàstic malgrat el fred intens, avui estic convençut que ens en sortirem...
    Ja a la traça de pujada sembla que no s'acabi mai, noto que la corda tiba, alenteixo el ritme, miro l'Elisenda, que com vas? la veig segura, tranquila, només és questió de paciència...

    L'aresta cimera, el Cerví omnipresent.

    S'acaba la diagonal i fem un gir a la dreta, encarant el cim, sembla però que no s'arribi mai, el darrer tram es redreça i la neu és més dura, ens anímen els crits de joia dels companys que ja són dalt! Un esforç més i la intensa fredor del vent s'ens clava a la cara, Som Dalt! Elisenda ho has aconseguit...em cau la bava literalment, li ha costat molt però hi ha posat moltes ganes, la Núria amb millor aclimatació, ha estat genial, FELICITATS a tota la cordada!Elisenda-Albert-Núria i Jaume.

    Núria-Elisenda-Jaume-Albert, la cordada al CIM!
    Abraçada a les noves quatre-mileres, Bravo per vosaltres!


    A dalt de tot hi fa un fred que pela
    Al cim ens hi estem una bona estona tot i el fred intens que hi fa, el vent apreta, però la vista s'ho val! malgrat la gentada, podem gaudir d'una estona sols allà dalt, el temps ens està respectant i encara que es comencen a acostar nuvolades no ens afanyem a baixar.
    Quan ho fem, la neu s'ha estobat molt i ens costarà travessar el gran Plateau Rosa: ens ensorrem fins als genolls!
    Aprofitem els trams de pistes trepitjats, ja hi han passat les retracs...però ni així evitem enfonsar-nos.


    Des del refugi les pistes per on hem passat, el Breithorn s'amaga a l'esquerra del tot.

    Una gran experiència per a la Núria i l'Elisenda, i una gran satisfacció per mí, llàstima de la Magda, però ella està també molt contenta i tots plegats agafem el telefèric cap a Cervinia.