Vies Manel Roviras i Josep Aspachs al Cingle de la foradada del coll de Tres Creus. Serra de l'Obac (Sant Llorenç del Munt) Vallès Occ. 4-04-2011.

La Serra de l'Obac amaga imatges espectaculars i escalades sorprenents i amb denominació d'orígen!

D'ençà que l'Òscar Masó va publicar al butlletí nº 137 de la UES la ressenya de la via que van obrir al cingle de la foradada del coll de tres creus en homenatge a en Manel Roviras, que tenia ganes d'arribar-m'hi. No el coneixia personalment, però sí al seu fill Amadeu, un bon amic de fa anys. En aquest cingle els germans Masó hi ténen una altra via en homenatge a un escalador Sabadellenc, en Josep Aspachs, amb ell encara sovint parlem, i li vaig comentar que aniria a fer la seva via, el que li va fer molta il.lusió, i a mí més!

Del coll de Tres Creus ja podem veure el pany de paret on són les vies.
Aquesta primavera doncs, convenço al Josep pèr acostar-nos una tarda al coll de tres creus, no em costa gaire d'enganyar-lo i mentre enfilem el costerut camí, comenta sorneguer que li vénen al cap aquelles escapades juvenils en que deixant l'escola s'apropava a fer alguna escaladeta per aquests cingles...i és que ja tenim una edat també!!

Coll de tres creus, a escasos minuts la paret de la foradada. Detall del mur de la Manel Roviras.
Pels que no conegueu la zona, haurem d'anar a Matadepera i d'allà agafar la carretera que puja al coll d'estenalles i Mura. A mitja carretera a l'anomenat revolt de l'Alzina del Sal.lari, Km 11, deixarem el cotxe i començarem a pujar per una pista asfaltada resta d'un antic projecte d'urbanització de la zona, sortosament abortat! quan s'acabi l'asfalt continueu sempre cap amunt fins que trobareu el senyal del coll. D'aquí anem pel mig del bosc a buscar el cingle de la dreta que veurem té una foradada a la seva base.
Començament entretingut i divertit, on cal acaronar la roca.
Avui començarà el Josep, per la dreta del forat s'enfila vigilant la pedra, força amunt un espit, però la roca és més bona del que sembla i es puja bé. Posa en un forat un friend. Flanqueig a la dreta per entrar en un replà del que ens enfilem per tereny dret i trencat, però sòlid, sí! sembla mentida...superar e3l ressalt és protegit per un altre espit. Ara haurem de derivar a l'esquerra per una zona més ajaguda però amb la roca discreta, un pitó casolà al capdamunt.

Flanqueig del primer llarg. Pitó casolà que protegeix l'entrada a reunió.

La reunió es fa en una sabina esquifida i que no dóna massa confiança, el Josep aprofita el proper pitó per reforçar-la.

Reunió a una sabina, que el Josep reforça amb un clau de via.
Disfruto recuperant la tirada, i ja sóc davant el curt, però trempat mur final; aquí trobem aquella roca d'alta gamma, que fa disfrutar!
Curta però intensa placa de la segona tirada, on ens protegirem el flanqueig al gust a les abundants sabines.


Ja al cim, assegurant el company i gaudint d'una tarda tranquil.la i serena.
l'entrada al mur costa, però una vegada posat a la placa es va fent. Xapo l'espit i m'agafo a la cinta que la reunió no és per jugar-hi...la continuació és tècnica, amb bons peus pèrò poques mans...mans, qui diu mans havent-hi uns formosos troncs de sabina...xapo una baga que ja hi ha posada i em vaig decantant a la dreta a buscar un espit que protegeix la sortida. Aquesta em fa suar, m'haig de penjar a mirar-m'ho i és que no és evident, finalment baixant peus i decantant-me a la dreta trobo presa de ma i surto amunt, en un moment bon canto i sóc al replà del cim.


El Cingle de la Foradada des de l'altre costat del coll.
Dalt l'agulla comentem que la via ens ha agradat, és curta però intensa i la pedra pel que estema costumats per aquí força franca. Gaudim de la solitud de la zona i les vistes de Montserrat i La Mola mentre pleguem cordes per tornar a baixar, ara ens posarem a la via Josep Aspachs; seguim el carener cap al nord i quan podem encarem una canal poc fresada a la dreta que ens deixa al camí d'on en un moment tornem al peu de la foradada.
Començament de la Josep Aspachs, foto de l'article dels germans Masó al

Vèrtex nº 227.

Ara començo jo, m'enfilo al forat i poso un merlet, començo el flanqueig que es va fent aeri; uns grans còdols serveixen per anar progressant, però de tan grossos fan por que no baixin avall...!! molt mimetitzats vaig trobant espits mentre vaig fent la volta a la pilastra de l'agulla, un recorregut molt estètic i divertit. Ja sóc a l'altra vessant i entro a un relleix per terreny trencat on hi ha la reunió, un pitó en protegeix l'entrada.

Llibreta de piulades de la via Josep Aspachs que trobarem a la reunió intermitja.
Mentre instal.lo la reunió miro el que segueix...bufa!! quin rostoll!!! sembla una tartera!!! mentre recupero el Josep no em puc estar de riure pensant en la cara que posarà quan vegi el que li toca...

Tètric segon llarg, sortosament ajagut i senzill, però que fa por...tot cau!

D'entrada no hi veig cap assegurança, però a l'anar-m'hi fixant veig dos espits, home! doncs encara...el que passa, que els espits són posats en terra premsada i mes aviat serveixen per tranquilitzar, aguantarien una sacada? millor no provar-ho.
El Josep, home de seny i curtit en pitjors fronts s'hi posa i amb elegància va levitant sobre els còdols juganers, un tram força trencat abans de superar un ressaltet, llaça una sabina per si de cas...buff ja és al mur final, ha xapat un espit! aquest mur té gràcia i es fa mirar. Ara el perdo de vista és en un replà i li resta superar un altre bony vertical, per l'esquerra el veig treballar de valent vigilant amb la roca i visca és al replà!!

Ressenyes amb el segell Masó d'unes vies amb valor afagit, dedicades a escaladors que en la seva modèstia són història de l'escalada!
Ha estat una tarda ben aprofitada i sentimentalment molt profitosa, el lloc em porta bells records, he disfrutat de l'escalada i de la remembrança dels homenatjats amb aquestes humils vies. No hi vingueu a buscar una escalada puntera, de vint-i-un botons...si mai us hi adreçeu, aneu-hi amb humiltat, gaudint d'aquests còdols amuntegats i de l'itinerari ben trobat. Agrair als obridors, Albert i Òscar Masó aquestes petites obres d'art. Malgrat la roca del segón llarg de la Josep Aspachs és pèssima, no desmereix el conjunt de la via, és un preu a pagar per gaudir del conjunt.
L'Obac bé val la pena, aneu i perdeu-vos-hi.

Agulla del Romaní i Turó del Pou de l'Enclusa. Frares. Montserrat. 03-04-2011.

L'amagada i modesta agulla del Romaní, al cor de Frares.
Ara farà uns deu dies vam anar tota una colla a Frares amb la intenció de fer la Joan Cervera a la cua del bacallà, recentment oberta pels germans Masó...però ja abans d'anar-hi i comentant-ho amb l'amic Wolgang m'adverteix que la via té una roca pèssima i que ells van baixar-ne després del darrer parabolt abans de la primera reunió...la qüestió em mosqueja ja que els companys són prou solvenbts...però penso que potser era una altra via. Quan la trobem veïem el mosquetó que hi van deixar que ens confirma que sí, és la mateixa via...el començament és brut i amb una roca molt compacta amb preses fragmentades i poc evidents, a més el primer bolt força amunt...la veritat que ni ho provem i a posteriori me n'arrepenteixo, però la questió és que aquell dia ens desinflem i tornem al camí...que fem? sortosament el Toni ha dut algunes ressenyes i decidim anar a fer l'agulla del Romaní.

La primera tirada és poc atractiva, amb algun tram exposat...

Tornem al coll del pas del príncep i baixem en direcció a la canal del lloro, a mitja baixada agafem un trencall a la dreta amb marques de color blau. Aquest camí ens pujarà fins la base del dit, però només travessar el torrent anirem a buscar l'agulla que és darrera el Bacallà...amb intuició i ganes l'acabem trobant.
Són tres tirades, la primera força trencada, però com que no és gaire dreta es puja bé, un espit protegeix la placa on comença a posar-se dret i llavors es redreça fins sota un mur vertical; sota poso un àlien i vaig a xapar l'altre espit. Tinc un mur que és cotat de V+ però per mí no baixa de 6a, es veu a la dreta que s'ha trencat força, potser abans per allà es pujava millor, jo vaig haber de tibar com mai!! ara que potser també és que estava fred ja que fins aleshores tot ha estat molt light...

Reunió en una Sabina al cim de l'agulla Brian Epstein, des d'on observem el diedre que ens espera, prou atractiu!.

Passat aquest mur ja caminant fins a fer reunió en una sabina, som dalt d'una agulla que els germans Masó han batejat com a Brian Epstein. D'allà ens caldrà caminar i baixar a un frescal collet d'on continuarem el següent llarg.
Escalada tècnica i divertida, on els arbusts de la vora seran les nostres assegurances.

Ara és el torn del Toni, l'itinerari és espectacular, ja que s'aboca a la muralla nord i la roca hi és rentada. Un pitó ens assegura el primer tram per anar seguint tot llaçant arbusts i sabines al gust. Un altre pitó en un tram on la roca és delicada i ja perd seriositat per anar decantant-se a la dreta, dalt d'un relleix es fa reunió de dos espits, un d'ells amb la funda ben sortida (atenció!). Ara resta un tram de canal fins al cim que faig jo, al final un ressalt amb molt bona roca per arribar a cim. Reunió en una altra sabina.

Satisfets dalt de l'agulla, encara hem salvat el dia.
El cim té bona vista cap el dit i l'agulla fàcil on veïem una cordada a la via del Senglar. Una desgrimpada per parar-hi atenció i som a una canal que baixem cap a l'oest, al davant tenim l'agulla del Turó de l'Enclusa on els germans Masó hi van fer l'aresta brucs, la via és neta, amb el que possiblement ja s'havia fet, però la questió que ells l'han publicat i cap allà que anem, que el Toni s'hi vol posar.
El Toni al Turó del Pou de l'enclusa, una bona torna tot baixant.

Una grimpada fàcil fins al peu de l'agulla on es pot posar un àlien a la base, ja col.locat a la placa va a buscar un evident merlet que llaça i d'allà en diagonal a la dreta es va enfilant fins dalt. Cal no refiar-s'en ja que tot i no ser dolenta, es veu delicada. Ràpidament pujo l'agulla per retrobar-me amb el Toni, ha estat divertit i una més al sac, la veritat que no val la pena anar expressament, però érem a sota...mirem d'afanyar-nos que el Jordi i el Josep ens esperen, però ens costarà força sortir de la jungla d'aritjols i bardisses fins trobar el camí cap al refugi i el coll de Guirló.


Anant a buscar el camí admirem una cordada al Diedre impepinable del Pepino.

Característiques ressenyes dels germans Masó que podreu trobar a

La Noche del loro

Unes vies per a col.leccionistes que per si soles no justifiquen la caminada fins allà, però com a segona opció no han estat malament.

Disfrutant la Clerc de la Roca de les onze hores. Sant Llorenç del Munt. Vallès occidental. 28-03-2011.

L'Esquirol i l'omnipresent Montserrat des de la paret de les onze hores.
Les tardes es comencen a allargar i ho aprofitem, amb el Joan

Gatsaule

hem quedat aquest dilluns; fa dies que tenia ganes de tornar a fer la Clerc, des de l'any 89 en que la vaig fer dos cops en poc temps que no la repetia, avui doncs ja toca!
El sorprenent primer llarg, amb la roca més sòlida del que sembla.
Es localitza fàcilment, és entre les reequipades Esbarzers a la dreta i la recent Tercera República a l'esquerra. Veurem una fisura vertical que s'extingueix per apareixer una feixeta a la dreta, al capdamunt un espit. Ja localitzada ens preparem, deixo pel Joan el darrer llarg que és el que té millor roca.
L'inici és per mirar-s'el, costa passar-se a la feixeta, però amb finura i buscant peuets surt be. Caminant cap a la dreta per al vètex començar a enfilar recte amunt.
Un buril permet posar-hi una plaqueta amb el que es xapa amb més tranquilitat l'espit. Grans roques sobresurten de la marga i és en ells que hi ha els espits...sembla que no hagin d'aguantar...però la roca està força "testada" després del pas d'innombrables cordades.

La primera reunió cal muntar-la amb "carinyo"
Abans d'entrar a reunió un nou mur vertical precedit d'una feixa...es veu tot argilós amb grans còdols sobresurtin del fang petrificat...davant el lleig aspecte de la paret per arribar al proper espit llaço un molt bon merlet a la dreta, però m'adono que no fèia falta car, malgrat l'asoecte la roca és molt bona i sòlida i permet enfilar-se com per una escala fins superar l'atlètica entrada a reunió, en una còmoda lleixa. La reunió no fa massa bon aspecte amb força burils i alguns espits, gairebé tots en un immens còdol que tot i el seu aspecte sembla que vol continuar molts anys on és...

Muret d'entrada a reunió, amb un pas consistent.
La meva intenció era continuar fins a la segona reunió com vaig llegir al blog del

Manel&Ita

però em sembla que la corda em fregarà molt i no sé si duré proutes cintes...amb el que munto reunió.

La segona tirada ja millora la roca, és curta i es pot enllaçar amb la primera si es vigila amb el fregament de cordes.
El Joan disfruta la via, avui no rondina de la qualitat de la roca. Aviat ens retrobem i es disposa a continuar: flanqueig horitzontal a buscar un espit i llavors excursió vertical entremig de grans còdols; assolit el segon espit cal fer un aeri flanqueig a la dreta sense veure assegurances, però els ggrans còdols dels peus dónen confiança. S'entra a una canaleta que es va eixamplant, trobarem alguns burins i a la dreta trobem la reunió en una còmoda lleixa; animat el Joan continua amunt, però arriba un punt que no troba més assegurances, va per la dreta per un esperó compacte, a l'esquerra veu una filera de burils...jo després de tants anys i d'es d'on estic no puc ajudar-lo massa, però recordava que era ben assegurada i ara ell va força a pel...toca desgrimpar i decidim que pujaré fins la segona reunió.
Esplèndid darrer llarg: al mantingut tram central i acabant-ne de sortir.

Quina disfrutada el segon llarg, la roca és bona, amb grans bolos que et fan pensar en Riglos...ja a la reunió ho veig clar, és per l'esquerra, per la línia de burils, fa anys aquesta part es fèia en artificial...per on anava el Joan és la variant Miquel Llong. Continua doncs el Joan amunt, ara per la línia de burils, burils una mica tètrics, millor no posar-los a proba! mica en mica el veig enfilar-se, sembla mentida però tot i la verticalitat es pot anar fent en lliure.

Tram ajagut, on podem agafar forçes per encarar el sorprenent i atlètic final!!

S'ajeu una mica i el perdo de vista per poc després reapareixer al pas clau, un 6b+ si es força en lliure. Un buril protegeix el pas, per sort una mica més amunt es pot llaçar un molt bon pont de roca, que és el que fa el Joan i ja llavors una tibada i ja éts al replà de dalt.
Disfruto molt aquest llarg, mantingut i exigent, que demana de tranquilitat i anar buscant col.locació, si es fa així va sortint!! arribo al desplom final, renoi com apreta! em cal una tibada de cinta i ja em coloco per abastar la presa de sortida i ja esta!! Una disfrutada, ens felicitem tots dos a dalt i ràpidament cap a baix que el Joan té feina, sinó encara hauríem pogut esprémer la tarda!!!


Ressenya de la via i panoràmica que podrem trobar a

Santllors.com

Com comenta el Joan al seu blog, la millor via de la paret de les onze hores, oberta pels anys 70 per l'amic Robert Vallribera, J. Vidales i E. Mayoral. Són 40 anys de via que properament rebrà un acurat reequipament gràcies als amics de SANTLLORS.COM
no patiu pel requipament que de ben segur que la via no perdrà el seu regust original tan sols en millorarà la seguretat, sobretot a les reunions.

Abbey Road i Maya al Cap de Mort Oest. Sant Llorenç del Munt. Vallès Occidental. 24-03-2011.

Les tardes a Sant Llorenç ens fan gaudir, tan que acabem enbadalits mirant com es pon el sol...
Dijous de la setmana passada ens trobem una bona colla per tornar a Sant Llorenç, la tarda encara no dón per gaire, i aquesta zona ens queda prou aprop. Som el Toni, l'Ivan i l'Òscar, amb el que farem dues cordades, i com que l'anterior vegada ens vàrem quedar amb les ganes de fer l'Abbey Road, cap allà que anem.
L'Ivan i l'Òscar faran la

Mechànical Wonder

, que tan ens va agradar a nosaltres, i jo i el Toni l'Abbey Road.
Una via curta, però intensa...oi Toni?
Avui comença el Toni, ep! què us pensàveu?, que sempre començo jo?
De sota estan no veïem massa moll el flanqueig, però una mica humit si que es veu...l'entrada a la via és molt potent, ben vertical d'entrada amb feixetes de tan en tant. Sota el flanqueig és ben moll i a sobre el darrer espit queda a sota i el proper força amunt...aquí recuperem un mosquetó...el Toni s'ho mira ben mirat i aconsegueix posar un Àlien en un forat, això li dóna moral per superar el tram moll i caçar l'espit; ara toca flanquejar, abans però llaça una sabina. Amb molta cura de no trepitjar el moll va acostant-se a la placa de sortida, recte amunt és complicat, però fent una bona ziga-zaga surt prou bé.

L'Ivan i l'Òscar a la Mechànical Wonder, una altra via recomanable.
Es trona a redreçar per entrar a una placa amb dos espits, del segon, última assegurança de la via, penja un mailló!! i no és d'extranyar...cal confiança amb la roca ja que queda un tros ben dret encara per sortir de la placa. Aquí el Toni després de veure que no ho pot protegir, surt a l'aventura i el perdo de vista.
No trobarà reunió i li cal pujar força amunt fins abastar un arbust prou ferm, amb el que la comunicació resta molt difícil...no ens sentim.
Al curiós primer llarg de la Maya, adherència, adherència!!! escalada molt rara a Sant llorenç.
Quan recupero la via disfruto de valent!! cal escalar-hi de valent i els passos no són gens intuitius, t'els has de treballar. Deixem l'Òscar acabant el segon llarg de la seva via per baixar caminant fins al camí del Cavall Bernat a buscar la via Maya. Aquesta l'hauré fet força vegades, ja que és molt atractiva i el seu primer llarg molt característic i diferent del que ens podem trobar per aquí, adherència Pedricera!!!

El Toni tastant l'adherència amb l'Ivan que també s'hi ha posat.

L'entrada directa ja se les porta, però s'ha de comfiar en els peus i abastar una bona presa de mans...llavors equilibri i peus, amb alguna tibada de ditets per superar el pas d'abans de la reunió.
Al Toni, passada la sorpresa de la via, li agrada força, però ara que li troba el gust a l'adherència canvi de terç!! la següent tirada és vertical i amb aquella roca dels estrats superiors de Sant Llorenç que crea adicció.

Les dues cordades ben satisfetes després d'una tarda aprofitada al màxim.
Els primers metres del segon llarg són els més curiosos i on cal apretar-li, la resta una disfrutada.
Esperem al cim del Pla dels Escorpins a l'van i l'Òscar tot gaudint de la posta de sol rrera Montserrat, un cop tots plegats anem a celebrar-ho amb una beguda a Matadepera.

Artística ressenya dels Germans Masó i croquis de la paret oest del Cap de Mort que podreu consultar a la pàgina

Santllors.com