Una via amb Carisma. La Mamella. La Plantació. Montserrat.

Al punt mes baix de la cara oest começa la via

La Carisma és una d'aquelles vies que fa temps que volia fer, ara fa exactament un mes, amb el Toni ens hi vàrem enfilar, però a la segona reunió vam haber d'abandonar, el Toni no es trobava fi; avui aprofitant que teníem festa pel matí, hi hem tornat amb l'Ivan. Cal dir que la caminada i grimpada fins a peu de via pot desanimar, i més amb la calorada que cau, però els de Sabadell quan se'ns posa una ceba al cap.....

El Toni al primer intent, començant el segon llarg.

L'anterior vegada vaig fer els dos primers llargs i avui tenia moltes ganes de fer el tercer, amb el que he tornat a començar la via, que tanmateix és el que m'agrada! Aquesta tirada és un escalfament pel que vindrà, més una grimpada, però amb el seu atractiu, passat els dos primers ressalts no trobes res i cal navegar per trobar la reunió que està molt mimetitzada a l'esquerra de la placa.

Avui li toca a l'Ivan fer aquest llarg.

Al segon llarg la via ja comença a avisar, l'entrada sembla més senzilla...però cal mirar on t'agafes. Passats dos espits trobem un pont de roca molt ben ensopegat i llavors toca fer una excursió d'uns deu metres fins la reunió on no us hi capfiqueu, millor tirar amunt, la roca és immillorable, que no entretenir-se com vaig fer jo intentant col.locar alguna cosa, tan sols portava Àliens i no hi queden be, potser un Càmalot 0,75 o 1 en algun forat.

Disfruta de valent amb la roca.

Avui a l'Ivan no li ha calgut res, amunt i crits. Bé ja sóc al llarg "estrella", es veu tètric però hem sorprendrà gratament: sortir de la reunió ja té la seva gràcia, és ben vertical i cal fer uns passos d'equilibri fins abastar el primer espit. La roca cantelluda ajuda a progressar, ja sóc al pitó i d'ell ja començo amb l'A-0, xapo el següent pitó, per dir-ne algun nom...i ràpidament m'enfilo a abastar el proper espit. Amb sorpresa vaig trobant molt bones preses a banda i banda del diedre, això em permet no haber de treure els estreps i amb l'ajuda de la fi-fi arribo al pitó de sortida, aquest flexa...algú hi ha deixat una baga per evitar fer massa palanca, però no és fins que col.loco un bon àlien a la fisura de dalt que no quedo més tranquil.

tercera reunió, es pot reforçar amb una recuperable.

La jugada bé ara, que bona! un aeri flanqueig amb bon canto i bons peus permet derivar a la dreta i sortir a la placa, per sort la continuació té molt bona roca, però la reunió és encara molt amunt...glups! cal prendre-s'ho amb calma i anar gaudint els cantos, i acaronant-los!! veig un merlet rectangular i oh sorpresa, la cinta hi queda ben trabada, ara ja més tranquil acabo de fer el que queda fins la reunió a la que arribo molt content després d'haber superat aquest muret desequipat.(de dificultat moderada però on el cap hi diu molt la seva...)

Sortint de la balma, una tirada sorprenent!

Ara és el torn de l'Ivan, darrerament va fort i l'animo a intentar alliberar el llarg; gairebé se'n surt, però li caldrà tibar de cinta mes d'un cop, que forts estan alguns!!! tanmateix s'ho passa pipa i arriba molt content a la reunió.

Elegant el flanqueig per entrar a la placa.

El darrer llarg no és tan senzill com sembla...

Ja tan sols ens queda el darrer llarg, sembla senzill, però l'alegria de l'equipament fa anar ben concentrat, un mur que s'ajeu ràpidament, primer, per després un altre mur punyetero on cal tibar i que ens recorda que la via no s'ha acabat encara!

Assegurant còmodament assegut sota el cim.

L'Ivan aprofita la reunió cimera de la Tomahawk, quan arribo m'acosto al cim on trobo el "pot" (Capsa de diapositives) Masonià amb la ressenya i llibret de la Mamella, bastant deteriorat per cert. Gaudim de les vistes de l'agulla i sense presses, avui no pensem escalar mes ja que a les dues hem de ser a casa.

La Plantació als nostres peus.

Per baixar ho fem amb dos ràpels aprofitant la reunió intermitja de la Tomahawk, potser amb seixantes haguessim arribat baix, però amb els cinquantes segur que no. La baixada és tan entretinguda com la pujada, però almenys suarem menys! per evitar entrar a la canal dels Llorers i la seva malmesa "ferrata" just passada la Infíniti anem a la dreta vorejant els Fals Punxó i arribant així al final del torrent dels LLorers. La resta és un passeig gaudint de l'ombrívola part baixa de la Plantació i el seu microclima de frescor.

La via ens ha deixat molt satisfets.

Bona ressenya de l'Eduard

Escalatroncs

Una via molt recomanable, per gaudir de la millor roca, i per disfrutar de la navegació, cal anar-hi amb el grau ben assolit. Ombra al matí assegurada, avui fins i tot hem tingut a estones fresca!