Somni de Primavera, Somni de Tardor. Els graus. Collbató. 08-12-2009.

A l'agradable primer llarg de Somni de Primavera.

Aquest dimarts ens apleguem el Josep, el Jordi i el Toni i jo, el Jordi potser fa un any que no escala, el Josep el tenim mig lesionat, si a això hi afagim que volem ser a dinar a casa...ens arribem a Can Massana on fa força vent i el dia és tapat...buf potser que anem cap a la Codolosa no? quan ja érem caminant tornem a canviar de plans: anem a la Somni de Primavera? té un darrer llarg força interessant i ves per on que cap allà anem finalment!

A la primera reunió de la Somni de Tardor.
Cal dir que aquestes dues vies no són molt "interessants", els primers dos llargs són poc continuus i s'ha de caminar un tram fins arribar als dos murs finals on l'escalada es posa vertical i tècnica.

Segona tirada de Somni de Primavera, senzilla, ideal per acostumar-se a la via llarga.
El Josep i el Jordi fan la Somni de Tardor, hi entren per una via equipada amb espits una mica més a l'esquerra de la seva; les dues vies van paraleles.

Jardinet que trenca la continuïtat de les vies.
Caminant ens arribem al peu del tercer llarg, una placa vertical i fina per a la Somni de Primavera i una torre d'aspecte trencat per al de Tardor.

El Josep estudiant els passos d'aquest tercer llarg, estètic i divertit.

Sota el pas de 6a

El Jordi encara la torre amb decisió, mentre jo ja m'he posat a la placa: costa trobar l'equilibri, i els peus al començament, però amb paciència em vaig aixecant i derivant cap a l'esquerra, ja superat el flanqueig la dificultat sembla que minva, però tinc els dits tan cansats, el tram és fi de peus i mans i cal fer uns bons bloquejos per ensortir-t'en, que haig de relaxar els braços i escalar poc a poc, buff com tivaba això! amb compte vaig enfilant-me fins la reunió i encadeno la tirada!
Muntar la reunió costa una mica, ja que l'han posat força amunt i és incomoda.


El Toni i el Josep "competint" per qui arriba abans!!

Rapelem fins a peu del llarg i ara ens intercanviem les parets, el Jordi es posa a la meva i jo al seu esperó: té passos més atlètics, però de peus vaig millor, derivo a l'esquerra tot buscant les millors preses i amunt, com en l'anterior l'entrada és tècnica. A diferència de la Somni de Primavera que manté la principal dificultat al flanqueig, aquesta alterna trams menys continuus, reservant un muret al final que t'ho fa mirar. Per arribar a la reunió es pot anar directament, però de mans veig que tot és rom i trencat, o pots flanquejar una mica a la dreta.

Reunions cimeres de la Somni de Tardor i de la Somni de Primavera.
La veritat que tan sols per aquests llargs finals ja val la pena fer aquestes vies, vies sense pretensions enmig d'una àrea d'esportiva, però que et posen les piles si vols encadenar. Hem quedat prou satisfets, avui no desitjàvem res mes, "love-climbing" amb una mica de picant.


Ressenya a agraïr a

Ona Climb