dilluns, 7 de setembre de 2009

Picu Urriellu. Sud directa de los Martinez. Picos de Europa. 05-08-2009.



La primera quinzena d'agost, com fa ja molts anys, he anat amb la familia al CAMPAMENT, ho escric amb majúscules perquè aquesta activitat s'ho mereix! enguany celebràvem la 40ena edició des que a Sabadell es va formar la UNIÓ, anteriorment ja se n'havíen celebrat d'altres...he estat molt atrafegat ja que sóc dins l'organització d'aquest circ i els que organitzeu coses ja sabeu el que representa, tot i això encara va quedar temps per a fer excursions i alguna escalada.
Concert de gaiters el dia de la festa major del campament.

Havia estat en una altra ocasió per Picos, però anava de turista i ni tan sols vaig poder veure el Picu aleshores, la famosa boira d'aquestes valls...aquest era el meu principal objectiu aquest agost, amb el que a la que vàrem enllestir totes les tasques de muntatge i fet el torn de cuina que em tocava, amb els amics Antonio i Joan ens preparem per pujar al refugi de Vega Urriellu (Delgado Úbeda). Ha estat fent mal temps però el dimecres al migdia, havent dinat agafem el cotxe i ens dirigim cap a Sotres; abans d'arribar a sotres, en un revolt molt pronunciat surt a ma dreta una pista de terra, passem els invernales del Texu i per la pista, en teoria sols d'ús agrícola, ens enfilem fins sota collado Pandébano. Com que no sabem si es pot pujar fins dalt i som conscients que passem per una pista prohibida deixem el cotxe just passar el rierol de Canero, a la Majada la Roble; és ben tapat i roïneja, hem preguntat el temps a uns forestals i ens díuen que n'hi ha per dos dies mes de mal temps...vaja quina sort la nostra! però enfilem la costeruda pista decidits, almenys el sol no ens torrarà! amb sorpresa veïem que al final de la pista hi ha un munt, però un munt de cotxes, vaja que hem fet el pressec...la boira és ben tancada i dubtem de per on va el camí quan una pagesa que és amb les vaques ens diu que agafem el corriol marcat que pujarem millor, l'Antonio aprofita per demanar-li pel temps i la senyora amb aquella sabiduria i sornegueria de la gent de muntanya ens diu:...el tiempo, el que se ve!! i es queda tan ample...la boira ens ben remulla amb el que, que hi farem, amunt i ja es veurà, la sort és de qui la busca no?
la impressionant i imponent cara Oest.

Entre mig de vaques i sortejant les tifarades ben tobetes arribem a Collado Pandébano, aquí amb la boira cal vigilar de no despistar-se. El camí planeja suaument, ha de ser bonic quan es veu alguna cosa sí! deixem enrrera el refugi i cabanes de la Terenosa i amb algun dubte continuem pel camí mes marcat arribant al Collado Vallejo, des d'on s'ahuria ja de veure el Picu...la pujada es fa mes dura amb força ziga-zagues, suem de valent, aixeco un moment el cap i de poc que no caïc de cul a terra: s'ha esboirat i tenim al davant la impressionant cara oest, sembla que ens hagi de caure al damunt...la visió dura poc, de seguida la boira ho torna a tapar tot, però tan sols per això ha valgut la pena pujar. El camí s'ajeu i arribem al refugi: són quarts de vuit i ens afanyem a confirmar les reserves, quan demanem per sopar ens díuen que hauríem d'haber arrivat a les sis de la tarda per poder reservar-lo...vaja gana passarem! ja que tan sols portem menjar d'atac. Ens instal.lem a l'habitació i restem en llista d'espera, a veure si hi ha sort, i n'hi ha, puja un xicot del refugi i ends avisa que podrem sopar! bé això ja es comença a arreglar, perquè entre la boira i el pronòstic de temps...que no les tenia totes i a sobre sense sopar!

No ens cansem d'admirar la "paret" des del refugi.
Hem tingut sort amb el sopar i la veritat que ens atipen! tres plats i postres i a més bo de veritat. Mentre sopem arriben els germans Pou, amb ells una colla de fieres comenten les aventures...no ho sabíem aleshores però són en plena feina de fer la via en paret mes difícil del planeta:
  • Orbayu
  • encadenada en vuit hores el 04-09-2009.

    El matí ens sorpren amb un mar de boira a les valls i una fresca engrescadora!

    L'Íker i l'Eneko Pou en un descans del seu projecte, ja realitat: Orbayu 8c+/9a al Picu.
    Esmorzem animats, la incertesa del temps d'ahir s'ha esvaït i sembla que gaudirem d'un bon dia, tan sols unes nuvolades que s'han aixecat molt matineres em fan malfiar...passem per davant de la font i comencem baixant, donem tota la volta al Narajo, de l'Oest a la Nord, la cara Est per finalment assolir la Sud. El camí a l'acabar la baixada gira a la dreta a l'alçada de la cara nord flanquejant un jou que enguany és ben ple de neu. Ens anem enfilant per encarar la costeruda Canal de la Celada que ens deixa a les envistes de la cara Est, sort que estem a l'ombra ja que la canal puja de valent.
    Tot revoltant el Picu, la cara Nord-oest.

    Comencem baixant descansadament que ja suarem de valent a la costeruda Canal de la Celada.
    Superada la canal ens decantem a la dreta per acostar-nos novament a la paret, un nou tram de pujada i som als peus de la cara Sud que s'obre com un immens amfiteatre.

    La cara Est amb la famosa Y de la Cepeda.

    Estudiant la cara Sud per on ens enfilarem.
    Anem prou be, tan sols veïem un grup al davant i acabem d'atrapar una parella que deixem enrrera, anem mentalitzats de trobar-nos amb aglomeracions i d'haber de fer cua...no és que ens agradi, però com a primer contacte amb el Picu ens sembla el mes assenyat, tan sols l'Antonio hi havia estat fa molts anys: no va poder arribar dalt, fèia la Rabadà i va haber d'abandonar pels Tiros de la Torca al posar-se a ploure...,a més el Joan el tenim convalescent d'una intervenció de lligaments creauts del genoll que l'han tingut fora de servei força mesos, jo que vaig fent amb el meu bíceps reparat i l'Antonio que la darrera escalada que va fer va ser fa un any al campament de l'any passat...vaja trio!
    Una cordada d'amics extremenys a la segona reunió.
    Un tram de grimpada ens porta fins al peu de via, els companys que han arribat abans s'han posat a una variant mes a l'esquerra, amb el que som els primers a la Sud directa. Mentre ens equipem puja la parella que havíem adelantat i es posen a la cua, poc després es posen a la cua la parella d'Igualada que vàrem conèixer al refugi. Nosaltres anem tres i el Madrileny va amb corda de vuitanta metres i pensa empalmar els dos primers llargs amb el que li cedim el torn; quan pensa començar se li fa una trena a la corda amb el que finalment comencem nosaltres...qui? home això no es pregunta, els que ja em coneixeu sabeu que la meva debilitat és començar les vies i els companys hi estan d'acord amb el que encaro el primer llarg: aquest és curt però el mes difícil de la via: estudio la situació, pocs peus i dolents i alguna presa bona de mans, però et fa la porta...força amunt un clau amb un cordino dins una canal passades les dificultats...en un forat de pitó col.loco un alien que hi queda prou be i em llenço, uns passos d'adherència de peus i ràpidament engrapo l'aresta de la canal, supero peus i salvat! xapo el cordino i respiro, el Madrileny també ha començat, ho ha agafat per la placa de l'esquerra i recte amunt, es passa la reunió a on vaig jo. El pas d'inici és un bon cinquè que t'agafa fred, sortosament ara la cosa s'ha suavitzat i fàcilment assoleixo la sòlida i còmoda reunió. Assegurat! ara és el torn dels companys que ràpidament em vénen a fer companyia.
    Ens dividit la via per evitar massa canvis de cap de corda, amb el que continuo, es veu un parabolt recte amunt de la reunió, però és una variant més difícil amb el que flanquejo a la dreta, al començament és relliscós de peus i cal anar atent, desseguida entro en una canal i recte amunt, tota la via és desequipada excepte alguns claus que trobes o no trobes, però tan li fa ja que hi ha ponts de roca i els tascons i friends entren molt be. Aquesta tirada és força aèria i llarga, uns 40 mtrs, i la disfruto. Ja veig la reunió, poso un alien assegurant l'entrada i em reuneixo amb el Madrileny que ja està assegurant la seva companya.

    l'Antonio i el Joan al segon llarg.
    Les reunions són a prova de bombes! parabolts del dotze amb anella, no oblidem que aquesta línia és la càssica de baixada de la majoria de vies. Munto la meva instal.lació i recupero els companys. A l'esquerra també han arribat els extremenys que fan una via paralela.
    Fabulós panorama d'agulles: Torre del Carnizoso, Torre del Oso...

    L'amable i divertit tercer llarg.
    Ara és el torn de l'Antonio, puja ràpid i li hem d'insistir que col.loqui alguna assegurança, ell es troba còmode i no li calen, va tan engrescat que es salta la reunió i ja no li queda corda, ja ens veïem surtint a l'ensamble...però l'avisem a temps i pot muntar-la en un pont de roca; pugem fins la reunió que s'ha saltat i ens hi assegurem. Ara ja només li cal arribar-se a la quarta reunió, de la que s'ha decantat una mica a la dreta. Per unes acanaladures agraïdes, però de difícil assegurament assoleix la quarta reunió.

    El Joan arribant a la tercera reunió i des de la mateixa gaudint de l'entorn, al fons s'intueix el mar de boira.

    Som en un terreny mes ajagut, ple de canals molt estètiques, el Joan es troba be, malgrat els dubtes inicials i ara serà el seu torn, a disfrutar dels "canalizos"!
    Entrant a la quarta reunió, quina disfrutada!

    El Joan a les canaleres, "canalizos" passant-s'ho d'allò mes bé, del genoll ni s'en recorda!

    Les canaleres van perdent verticalitat a mesura que ens aixequem i es converteixen en una disfrutada, a més la roca, malgrat passar-hi tanta gent, és súper adeherent.
    En una còmoda lleixa ens desencordem, ara cal continuar grimpant per on es veu mes senzill fins assolir l'aresta que seguirem a l'esquerra.

    Aquí ens desencordem, resta la grimpada i la cresta fins al cim.
    El Joan apunt d'assolir la cresta i l'Antonio sota el cim. La boira ja vol pujar!

    La senzilla i bonica imatge del cim.
    Quan comencem la grimpada ja baixa la parella Madrilenya, el xicot ens dóna dos bons consells: baixar pels ràpels de la Teògenes, així evitem les aglomeracions de la normal i un molt bon lloc per anar a fer una sidra a Sotres...
    Acostumats a crestejar pel Pirineu la grimpada es fa sense complicacions i vigilant de no fer caure cap pedra, ara s'ha d'anar segur ja que és exposada, sobretot de baixada. Ja a la carena disfruto del mar de boira del que emergeixen tot de cims que malauradament no sé identificar...l'Antonio sí i ens en fa una bona classe.

    La petita imatge que corona el Picu.
    Des del cim, la boirada que sembla voler pujar...a la plana no para de ploure...el Picu s'ha deixat! som afortunats.
    Antonio...
    Joan...
    Jaume...
    Estem molt contents, ahir no donavem ni cinc cèntims per les nostres possibilitats d'assolir el Picu, a més a la primera visita és rar que tinguis la sort de que faci bo...avui mateix ja hem de baixar, els companys demà ténen servei de cuina al campament...i no teníem una segona oportunitat, la gent pel que veiem sol quedar-s'hi més d'un dia per assegurar.

    Als ràpels de la Teògenes, una molt bona opció per evitar les aglomeracions de la normal, corda de 60 atenció!
    Desgrimpem la canal amb atenció i retrobem les cordes, a l'esquerra mirant cap a la timba hi ha una instal.lació de ràpel que el company de Madrid ens ha ensenyat, sort ja que no és gaire visible. L'equipament és excel.lent com a la normal, parabolts del dotze amb anella; atenció a dur cordes de seixanta ja que sinó no s'arriba i cal fer algun ràpel intermig precari...en quatre ràpels de 60 som a peu de via, un mes que per la normal.
    L'Antonio puja a recuperar la motxilla que ha deixat a peu de la normal, no pensàvem fer aquests ràpels...i en un no res la boira ens enbolcalla! ja no tornarem a veure el sol, ni les magnífiques vistes fins l'endemà! Fem una ganyipada i tornem al refugi a recuperar el poc material que hi hem deixat, llàstima ja que ens hauríem estalviat tornar-hi a pujar. Refem el camí d'ahir i com ahir enmig de la boira pixanera, avui fins i tot més pixanera! El nostre objectiu ara és Sotres, casa la Gallega on el company de Madrid ens ha dit que hi podrem beure una bona Sidra, i com diu l'Antonio, segur que serà així, ja que tots els consells que ens ha donat han estat encertats fins ara.

    Gaudint d'una magnífica Fabada amb entrant de formatge Cabrales a casa la Gallega de Sotres, altament recomanable!
    Ja a Sotres ens costa trobar la casa, fins que enfilem el carrer principal amunt i de seguida veïem: Casa la Gallega; entrem, són les cinc tocades, no hi ha ningú, unes quantes taules amb un hule força andròmines, baixa la senyora: nos pone una Sidra?, podriamos comer algo? tengo fabada les va bien? vaja si ens va anar bé! Un entrant de Cabrales i un bol de fabada ben regat amb Sidra...que més podíem demanar després del goig de pujar el Picu!!!

    Croquis de la via Sur directa de los Martinez manllevat d'internet.
    Com haureu pogut intuir els que hagiu tingut la paciència de llegir fins el final, ens ho vàrem passar molt bé, som conscients que la via no és res de l'altre dijous escalatòriament parlant, però per ser la primera visita, ens les condicions físiques de la cordada i el mal temps que fèia el dia abans ens donem per molt satisfets, que escalar s'escala poc, però caminar...caminar t'en fas un tip.
    Ja havíem complert el primer objectiu del campament, ara ens quedava el segon, l'Antonio tenia entre cella i cella una altra sud directa, la de Peña Santa de Castilla, però ja us explicaré...

    14 comentaris:

    Pietro ha dit...

    Molt bé Jaume! Felicitats! Aquesta vegada no et puc dir allò que et dic sempre de "aquesta ja l'he fet" perquè al Picu encara no hi he anat gggrrr!...però veient les fotos m'entren moltes ganes d'anar-hi.
    Per cert, el lloc del campament es veu preciós.
    Vas fer més escalades? ja estem impacients per llegir-les!

    lux ha dit...

    Eiii Jaume!
    felicitats! que xulo que és el Picu! jo tampoc he estat mai...
    és d'aquells obejctius que de tant en tant surt... però encara no.
    Quina preciositat els canalizos!!
    i que bé que ja podem llegir les teves aventures!
    Ben tornat!

    jclaramunt ha dit...

    Ei Jaume! Si que semblava un acudit de l'Eugenio..."era un cojo, un manco..." hehe! Veig que el braç ja està al 100%!
    Impressionant la paret!!! Moltes felicitats!

    Llorenç ha dit...

    Moltes felicitats!! pujar al pico te el seu encant! i més després de passar la nit al refugi amb tota la gran paret a sobre i els nervis a la panxa!

    ...i quina sort menjar bé a Vega Uriellu! els dos cops que hi he estat,els recordo per lo malament que vaig menjar! per no dir pessim i pobre! deu anar a dies...

    Mingo ha dit...

    Jaume nosaltres vam estar l'11 d'agost i va fer un dia fantàstic, ja t'ho vaig comentar que jo vaig fer dues tirades de la Cepeda però aquell dia no anava, no sé si vaig pillar alguna cosa, pq ja no volia ni pujar a peu de via. De totes maneres vaig quedar "enamorat de la calcària de l'Urriellu i la cara oest és un somni, però cal pencar molt abans de posar-s'hi. Enhorabona per l'activitat, que maco que és l'Urriellu.
    Que be que us ho monteu en aquests campaments. A veure si ens veiem

    Pekas ha dit...

    Picos es un altre mon... recordo els vivacs a prop del refu perque no teniem pasta per el refu ( a més de que en aquella época anavem una mica de antisocials.. ;-.)))

    Felicitats... bona i maca activitat..

    joan asin ha dit...

    Enhorabona per la via i el lloc, El Picu es una de les grans que es te d'anar-hi. Jo h'he pujat tres cops i sempre queden ganes de tornar-hi.

    Joan B ha dit...

    Felicitats per l'activitat.
    Tu escalant i jo treballant per la Festa Major dels teus conciutadans !!

    La propera la del germans Pou !!

    salut i a tibar

    SergiC ha dit...

    El Urriellu el vaig veure fa molts anys des de no se quin pic situat més al sud.
    Impresionant.
    Felicitats per l'activitat.

    Gatsaule ha dit...

    Pensava que els germans Pou només eren dos....

    Encara no hi he estat mai als Picos, però de debò que me n'has fet venir ganes! Quina roca més bona, devies notar la diferència amb Sant Llorenç....

    Jaumegrimp ha dit...

    Per al.lusions, Joan, que t'ha fet la roca, el fang compactat vull dir, de Sant Llorenç? llàstima que Picos ens caigui tan lluny, però ara que n'he tastat la roca de ben segur que hi torno.
    Pere, el campament va ser de conya, però vam haber de pencar de debó, com abans vaja!
    Lourdes, igualment, he disfrutat molt amb les teves escalades Alpines!
    Josep, sí la paret és impressionant i la roca molt bona i sí, vaja trio!
    Llorenç, doncs vàrem menjar de conya, serà que teníem els astres de cara...! i els nervis, pocs ja que la Sud no impresiona tan, ara si m'hagués posat a l'oest no hagués aclucat ull...
    Mingo, quina llàstima de no coincidir! l'onze nosaltres encara érem al campament, si ho haguessim sabut podríeu haber passat i haguessiu vist com de bé que ens ho muntem!
    Gràcies Pekas, l'època antisocial no ens acaab de deixar mai, però amb l'edat l'esquena no tolera massa això de dormir a terra...!!
    Joan A. la via dels Martinez és força senzilla, però et deixa un bon regust i m'ha fet obrir la gana de tornar-hi, la Cepeda serà el proper objectiu, o m'en recomanes una altra, assequible eh!
    Joan B, ja va bé que algú treballi, que si no...a la dels germans Pou et deixo començar la via!! i acabar-la....
    Sergi, amb lo fort que estàs disfrutaríes al Picu, t'ho recomano, l'excursió d'aproximació i tot l'entorn s'ho valen, la paret encara més.

    joan asin ha dit...

    Les escalades al Naranjo sempre deixen bon regust. La Cepeda es una via molt maca amb una roca excel·lent i un passatge d'aquell d'apretar. La estrella però es la Ravdá Navarro de la cara Oest. Jo tambè vaig fer una de romàntica pujar per la cara nord primer un contrafort per desprès anar a buscar la Pidal Cainejo la primera ascensió del Naranjo.

    Gemma ha dit...

    Ei, Jaume, ja era hora que fessis la crònica! Tots estàvem intrigats perguntant-nos què havíeu fet pel campament... I ja veig que heu triomfat a tope, felicitats!
    Quins records el Picu... nosaltres vam anar-hi l'any passat i és d'aquelles ascensions que recordaré tota la vida... és impresionant, oi? Tot, des de les vistes arrivant al refugi, fins a la preciosa volta que es fa fins al peu de la cara sud, passant per la característica roca de canalizos, fins a les vistes extraordinàries del cim...
    Ara hi temim pendent tornar-hi per fer alguna escalada a les altres cares. Quan hi tornem? :)

    Pol Cruells ha dit...

    Ei! Jaume! quina il·lusió! moltes felicitats pel Picu Urriellu! Com diu la Gemma, nosaltres hi vam ser fa poc, i comprenem perfectament la màgia que desprèn aquesta torre! Hi hem de tornar! Quina disfrutada, eh?
    Fins aviat!