dilluns, 14 de setembre de 2009

Torre Santa de Castilla. Via Rojas-Fuentes-Folliot variant Directa Sud. Picos de Europa Occidental. 09-10-08-2009.

El massís de Peña Santa des de Vegabaño.

Si la primera setmana del campament a Picos l'objectiu va ser assolir el "Picu", aquesta segona en teníem un de més ambiciós: la Sud directa a Torre o Peña Santa de Castilla, al sector més occidental de Picos...la idea surt de l'Antonio que li fa molta il.lusió i ens l'encomana. La via és la Sud directa o Rojas-Fuentes-Folliot oberta el 19 d'agost de 1947 seguint la variant que van fer el 13 d'agost de 1952 Carletto Ré i Teògenes Díaz sortint pels canalizos. Són 680 metres de recorregut desl quals uns 500 d'escalada amb unes 15 a 20 reunions segons ressenyes...vaja un objectiu força seriós, no per la dificultat de la via que no passa del Vè grau, sinó per tot el conjunt: l'aproximació fins a peu de paret és llarga unes quatre o cinc hores i sense el suport d'un refugi amb el que caldrà pujar tenda i teca...amb el pes sobreafagit que això comporta.


Mapa del llarg recorregut d'aproximació a la base de la paret, Vega Huerta.
El campament el tenim a Cicera, a vuit kilòmetres de La Hermida i ens caldrà fer un llarg camí en cotxe: Potes, Puerto San Glorio, Riaño, puerto del Pontón, Osseja i finalment Soto de Sajambre, petit poblet al que s'hi arriba per una carretera local molt estreta, tan que dos cotxes no passen alhora...Aquí s'acaba el cotxe i comença l'aventura, almenys per nosaltres, ja que no trobem la pista que s'enfila fins a sota Vegabaño, començant a caminar des del poble després d'un intent de seguir una pista equivocada i gairebé deixar el cotxe enbarrancat! Però abans de començar omplim els dipòsits ja que és hora de dinar i ens atipem a l'Hostal Peña Santa, on també s'hi pot dormir, molta gent segueix la senda del Arcediano i hi fa nit.

Bona teca i allotjament a l'Hostal Peña Santa.
Després de deixar el cotxe a pocs centenars de metres del poble, hem errat la pista que puja a Vegabaño, comencem a caminar; la pista s'enfila de valent i suem ràpidament el dinar. Enllacem amb la pista que hauríem d'haber agafat, gairebé una autopista! i trobem la tanca on es deixen els cotxes, n'hi ha un munt...que hi farem, no vindrà d'aquí. Passem per una espessa Fageda amb el que el sol no ens toca de ple, el que s'agraeix. Unes extenses prades i un seguit de petites bordes...dubtes, on serà el refugi, finalment al fons veïem un edifici que ho sembla i ens hi arribem travessant els prats, després veuríem que era millor seguir la pista.

El petit i acollidor refugi de Vegabaño, obert de maig a octubre.
El refugi de Vegabaño és guardat de Maig a Octubre, la resta de l'any cal posar-se en contacte amb el guarda: Julián Morantes telf 987740082 o 699633244; situat enmig d'una prada a 1.320m. un bon mirador de Peña Santa, quan no hi ha boira...
A l'arribar al refugi li preguntem al guarda pel camí per anar cap a Peña Santa i amablement ens l'ensenya: cal seguir la tanca que surt del refugi cap avall fins travessar un torrent, el camí es fa llavors més marcat i ja tan sols cal vigilar en no perdre'l en alguns topants. El guarda és el mateix que va acompanyar al televisiu
  • Jesús Calleja
  • en el seu reportatge de l'ascensió a Peña Santa.

    El Joan sota el mil.lenari Roblón. Consultant el Mapa sota el collado el Cueto.
    Passat un tram de mulleres amb grossos blocs de granit on cal mirar de no perdre el camí, travessem el torrent per un pont de pedra; continuem per un corriol sota una espessa fageda que s'agraeix ja que ens atura el sol, en una clariana un arbre immens: el Roblón. el camí és cada cop més marcat i més costerut! per fí sortim del bosc i comencem a seguir per prat i ginesteres, al fons ja es veu el collado del Cueto.

    Collado del Cueto, al fons el Pico del Frade.
    Una vegada al coll, el camí segueix cap a la dreta per assolir una altra collada d'on tenim a l'esquerra el petit refugi lliure del Frade, nosaltres però hem de continuar enfilant-nos fins al collado de Cuesta Fria (1690m.) des d'on ja podem veure la canal del Perro.

    Refugi El Frade entre la boira.

    Ens girem enrrera i al fons Vegabaño que gairebé no es veu...aprofitem per fer un descans al coll abans d'encarar la canal del Perro.
    Ara flanquegem els espadats de Los Moledizos per entrar en una tartera que ens farà suar, és la dura pujada de la Canal del Perro, que mig en broma el Jesús Calleja dèia que s'anomenava així perquè et fèia anar amb la llengua fora, però massa desencaminat no dèu anar no! sembla que som dalt, però no, el camí encara és llarg fins a la collada del fons, per sort menys dret.

    La famosa Canal del Perro, anomenada així perquè et fa anar amb la llèngua fora...!!

    La boira vol pujar, empesa per un airet fresc que agraïm.

    A la Collada del Burro podem gaudir per fí de la impressionant paret de Peña Santa.
    Una parada a la Collada del Burro, ens la mereixem! a més des d'aquí ja podem veure la paret, impressionant! però encara no ens emocionem que diu l'Antonio que ens queda força encara: hem de travessar un karst força empipador i llarg, anant pujant i baixant. Aquest tram tot i que està fitat, amb boira pot ser molt perdedor, esperem que no acabi de pujar.
    Torre Santa o Peña Santa la indiscutible reina del Cornión amb la seva via Sud directa l'escalada de mitjana dificultat de major bellesa dels Pics d'Europa.

    Vega Huerta, un oasi emnig del Karst. Hidratant-nos a la providencial fonteta.
    Vega Huerta a 2.043 m és el campament base de Peña Santa, quan ens hi anem acostant podem veure força tendes muntades, el fet de no haber-hi refugi li dóna encara més caracter a l'ascensió, ja que t'has de pujar tot el fato a sobre; contents d'haber arribat deixem les motxilles i anem a fer un volt, preguntem a uns dels acampats per la font i el nano ens acompanya a trobar-la. Fa força fresca, triem un bon lloc per posar la tenda i ens relaxem gaudint del paisatge.
    Petem la xerrada amb dos que acaben de biaxar de dalt, han fet la Pajaro Negro una de les víes fortes de Picos i aprofitem per demanar-los detalls de la nostra via: cap problema tècnic, però tingueu en comte de portar almenys dos litres d'aigua per cap! i nosaltres només amb un litre cada un...com que ja marxen ens passen dues ampolles de plàstic de les seves, que ens aniran molt bé. Ens avisen que la baixada del cim és llarga i que si no ho coneixem hem de seguir unes marques grogues que ens duran a la bretxa Nord i d'allà a la canal estrecha, ells arriben ara i són gairebé les set de la tarda...
    Descansant després d'instal.lar el campament.

    La boira entapissa les valls, aillant-nos de res més que no sigui la paret!
    Les darreres llums il.luminen el Torre Cerredo. El sol es pòn a la plana lleonesa coberta per la boira composant una imatge de gran bellesa.


    Sopem una mica, no hem carregat massa teca ja que l'havíem de traginar, amb el que endrapem l'entrepà, ens deixem una mica de pa per esmorzar, la resta del dia haurem de tibar de barretes i ganyips. Fa força fresca amb el que entrem al palau: una tenda de dos per tres...ens posem capicuats, vaja com les sardines de llauna, fred no passarem no!


    Capicuats com les sardines...no passarem pas fred aquesta nit!
    He passat no massa bona nit, el terra fèia una mica de pendent i relliscava, amb el que m'he anat despertant a estones per col.locar-me be...surto de la tenda, la paret és encara a l'ombra, no fa vent, avui disfrutarem! no desparem la tenda, així que després d'esmorsar una mica encarem cap al peu de via: ens cal recórrer un tram càrstic i baixar fins a peu de la tartera que ens deixarà a peu de via.

    l'Antonio remuntant la feixuga tartera de peu de via.
    Remuntar el tarteram esmicolat es fa pesat, però ja som a peu de via, una bona i còmoda lleixa; el sol ja apreta, però l'aire és fresc. El Joan té un moment de dubte, però el convencem ràpidament: tú cap amunt!! Començo com m'agrada, això són amics! faré els dos primers llargs. La primera tirada és una grimpada una mica trencada fins posar-te sota la fisura amagada del segon llarg; com tota la via, és desequipada, poso un friend a mig. Em costa veure la reunió, finalment m'adono que hi ha un clau a mitja alçada, les reunions havíen estat equipades amb parabolts amb anella però aquest equipament va ser retirat per no seguir l'esperit de la paret, detall del que ens en vàren avisar els companys d'ahir! Continuo el següent llarg, una canal-diedre que es va redreçant i tancant a dalt de tot, en surto cap a l'esquerra tot buscant el terreny més fàcil. Sortint de la xemeneïa és força aèria, amb ambient. Ara m'encaro a la dreta on intueixo la següent reunió: un replà amb dos ponts de roca ja muntats.

    Sortint de la xemeneïa, un tram aeri que s'ajeu entrant a la segona reunió.
    Ara s'hi posa l'Antonio, l'hi ha tocat una tirada dura: surt a l'esquerra a buscar uns pitons, passat aquests baixa la dificultat i per un esperó atlètic desapareix de la nostra visió. Val a dir que el tram dels dos pitons el vaig trobar dur, be podria ser un V+!

    Deixant enrrera el tram dur del tercer llarg, on hi ha dos pitons ben juntets.
    Continua l'Antonio, aquesta tirada és més sensilla, vas guanyant diferents graonades sense continuïtat i s'arriba a un jardí penjat, ben bé sota el mur que ens deixarà al replà intermig i que trenca la seriositat de la paret.

    A la quarta tirada, per un terreny engraonat, menys mantingut que l'anterior.
    El Joan s'anima i ara és el seu torn: placa calcària força dreta sembla amb bones preses....s'enfila amb confiança per fer tan temps que no grimpa. Una xemeneia oberta el farà suar, a més a pel! ha patit amb el genoll a la xemeneïa amb el prefereix descansar, és el meu torn, sisè llarg: per canalewres i placa em decanto a l'esquerra, quan e sposa fí, un pitó! bé, anem per bon camí, una placa delicada amb un pas llarg i surto a una canal pedregosa on segueixo gairebé caminat, al final resta un ressalt que supero per la dreta equipant-ho amb alguns friends ja que és prou finot...surto a dalt i com que no hi ha reunió aprofito una bona roca punxeguda com a merlet.

    Caminant pel pedregar del "nevero" intermig, que pot complicar l'ascensió a principis d'estiu.

    La sisena reunió en un gran i sòlid merlet. La congesta de mitja paret, enguany molt minsa.
    Ara toca caminar per un pedregam, tot enfilant-nos cap a l'esquerra a buscar la paret que baixa de l'agulla José Prado, itinerari que queda amagat des de baix. Hi trobem unes plataformes ben planes i a l'ombra que aprofitem per aturar-nos i menjar i beure. Ara cal continuar per un terreny evident, trencat però fàcil. El Joan munta reunió als peus d'una xemeneïa, el següent llarg.


    Disfrutant a la llarga, i cap dalt estreta, xemeneïa.


    El nové llarg, el de la xemeneïa el fa l'Antonio, comença obert en ramonage ben obert, per anar-se tancat havent-se d'empotrar, ell rai que no du motxilla! al tram més estret hi ha un pitó amb una baga que va prou bé, amb la motxilla penjant de l'arnés em serveix d'estrep...cap dalt s'obre baixant la dificultat.
    Ara tenim una rampa i al fons el bloc, l'Antonio empalma aquests dos llargs. La superació del bloc, mig en xemeneïa, mig pel llom del bloc, passat aquest bloc entrem a la darrera part de la via, la rampa de canalizos.

    A l'inici de la "Rampa de Canalizos", quatre llargs de canaleres amb una adherència molt bona però de difícil assegurament.
    Aquesta darrera part de via l'Antonio va llançat i no li preguntem si vol continuar de primer...a més la rampa de canalizos el té emocionat!

    Segona tirada de canaleres, aquesta una mica més dreta que l'anterior.

    Els companys disfrutant de les aèries vistes de la penúltima reunió.
    Aquesta via té un acabament potent, el llarg més difícil és el de sortida...a més la possibilitat d'abandonament és complicada, és més fàcil sortir per dalt que un abandó...això ens té una mica recelosos, i per acabar-ho d'adobar en el penúltim llarg anem a parar a la sortida difícil...es veu prou potent i no sabem que fer...l'Antonio diu que per allà ell no si posa, mentre jo m'ho penso ja ha decidit desgrimpar i fer un flanqueig a la dreta prou arriscat...troba un pitó! el Joan i jo respirem...buff una mica més tard comenta que ja veu la reunió, alça!

    Al penúltim llarg, d'on haurem de sortir fent un flanqueig aeri anant a buscar la sortida "fàcil"
    Darrera reunió, ben penjada sobre la muralla. Un bon pont de roca!
    Ens retrobem tots tres a la darrera reunió, resta una tirada, l'Antonio va pletòric i amb les ganes de sortir que tenim tots ni ens plantegem qui la farà! se surt per l'esquerra, aquest és el pas més difícil de tota la via, amb peus dolents i cap ma bona...s'ha de remuntar una canalera molt dreta, a més a pel! l'Antonio sua de valent però ho supera! l'he vist al límit...tranquilament però a la que baixa la dificultat s'anima i ens anima, diu que és el millor llarg de tots, vertical i amb pati a tope!
    Al nostre torn el disfrutem de valent, l'Antonio encara ens atura i ens filma.
    Darrera reunió, ja a la cresta cimera!

    Els companys al cim.
    Som sols al cim, avui no ha pujat cap altre cordada a la paret. Disfrutem de la vista i mengem una mica, mirem d'anar raccionant l'aigua que això no s'ha acabat...
    Amb gran plaer ens traïem els peus de gat i ens posem les sabatilles, endreçar una mica el material i a buscar cap on hem d'anar. Hem de trobar unes marques de pintura groga que ens han de dur a la bretxa nord. Les marques ens fan revoltar pel nord l'agulla cimera per tornar a buscar la carena sense baixar pràcticament; alguns passos són exposats i no si val a badar...
    Als ràpels de la canal estrecha.
    Ja a la carena cimera haurem de fer dos ràpels, el darrer força llarg i que ens deixarà en una bretxa de la que flanquejarem pel sud cap a la canal estrecha. Aquí trobem una parella que púgen, van prou tard... Una desgrimpada per terreny descompost i entrem a la desitjada canal, de moment es deixa anar fent, però de seguida s'estreny i trobem el primer ràpel.

    A la canal estrecha ens caldran quatre ràpels de 60, aquí l'Antonio estudiant la canal...
    Fet el darrer ràpel decidim no acabar de baixar a la neu, ahir els companys que ens van aconsellar de portar força aigua també ens van comentar que flanquejant podríem tallar camí i així ho intentem, la llàstima que el flanqueig va resultar una mica exposat i no hi vàrem guanyar gaire temps...finalment ens toca trepitjar neu i amb sabatilles esportives la veritat que les patinades van ser divertides! Ara tocava el tram més pesat remuntar un coll per baixar per una canal força dreta que ens fa anar amb compte de no fer-ho baixar tot avall; un llargíssim flanqueig i darrera pujadeta i ja som a les envistes de les tendes...s'ens ha fet gairebé fosc, son quarts de deu de la nit i avui havíem dit que tornaríem al campament...bé davant el cansament i l'hora decidim quedar-nos a dormir aquesta nit, tenim més de tres hores fins al refugi i el tram de karst és molt perdedor. No podem avisar ja que no hi ha cobertura, tanmateix però, ja havíem comentat la familia que podria ser que ens quedessim un dia més...desitjant no fer-los patir mengem una mica de barreta que ens repartim i ens hidratem a dojo, que d'aigua no en falta!
    Estic tan cansat que em costa dormir, però finalment ho aconsegueixo i això que les vaques no han parat de fer soroll amb les esquelles tota la nit!

    Desolador aspecte que fèiem l'endemà, cansats i amb gana, ara però amb la moral ben alta.
    A les sis ja ens llevem i comencem a plegar trastos, la tenda, els sacs, costa encabir-ho tot a les motxilles, i això que no hi ha teca! A sobre el refugi del Frade podem contactar amb la familia, amb el que baixem ja més tranquils.

    Al fons, encara a l'ombra, Vegabaño.
    De baixada encara aprofitem per recollir un bon saquet de Rosinyols que a la pujada m'havia ullat. Ens aturem passat Riaño a fer un Cafè i arribem al campament just per dinar.
    Haig de felicitar l'Antonio per la seva insistència en anar a fer aquesta paret, i al Joan per resistir la duresa de l'aproximació i el descens tenint el genoll encara convalescent, ha estat un plaer compartir amb ells aquesta sortida. Quan vaig veure per primer cop la "Paret", vaig quedar impresionat, però l'entorn també m'ha colpit, tot el camí d'aproximació és d'una gran bellesa, natura salvatge com ja costa de trobar pel nostre Pirineu...us recomano una visita a aquesta zona de Picos, allunyada del brogit comercial i mediàtic d'un Picu Urriellu per exemple, i que no té res a envajar-li.

    Itinerari aproximat de la via Directa Sud Rojas-Fuentes-Folliot. 500mtrs MD

    10 comentaris:

    Llorenç ha dit...

    MOLTES FELICITATS!!! quin tros de via!!! tant l'aproximació com la via son una currada de les bones!!! ens ho vam estar mirant l'estiu passat però la currada era de les bons i el temps et pot canviar en u tres i no res!!! molt bona!!!

    Joan B ha dit...

    felicitats per la via.

    Les fotos i l'indret son guapissimes

    salut i a tibar

    lux ha dit...

    Felicitats Jaume!!!
    quina activitat tan completa!
    una d'aquelles que realment omplen!
    quin indret tan salvatje i preciòs!
    potser s'haura de mirar això de Picos ;)
    felicitats altre cop!

    Pietro ha dit...

    Déu ni do Jaume quina activitat més completa, felicitats! Ja vaig veure el reportatge del Calleja ja, però aquells feien una altra via oi?
    Aquestes parets dels Picos em recorden bastant al Pedraforca.

    Jaumegrimp ha dit...

    Llorenç, ens va sortir bé i això que el guarda de Vegabaño ens va dir que el temps era insegur...però com al Picu vam decidir pujar i veure i mira va haber.hi sort!
    Gràvcies Joan B, a la que puguis acostat'hi.
    Lourdes, per mí ha estat una descoberta aquesta estada a Picos, segur que hi tornaré, malgrat estigui força lluny, també s'ha de dir que podíem haber pringat fàcilment, ja que el temps allà canvia molt ràpidament.
    Pere, doncs no, fèien la mateixa via que nosaltres, però ells s'ho van prendre amb molta calma, el primer dia a dormir a Vegabaño, el segon a dormir a Vega Huerta als peus de la paret, la tercera nit van dormir al Nevero, a mitja paret i el quart dia van fer els Canalizos fins a cim...males llèngues díuen que els vàn treure del cim amb l'helicòpter, així es van estalviar el descens...

    Anònim ha dit...

    Hola Jaume, bon post i quins records!!!

    El plaer ha estat meu per haver pogut compartir l'ascensió amb companys que han sabut posar-se a l'alçada del "lisiat".

    Ja quedarem!!

    Jo tambe vull tornar a Picos!!!

    Joan.

    Gemma ha dit...

    Quina aventura! És d'aquelles que amb el temps recordes ben satisfet, eh? Felicitats!!!
    M'imagino que la família devia patir de valent veient que no tornàveu el segon dia... Sort que la Magda ja és una veterana del tema :)
    A Picos hi hem de tornar, encara que sigui llunye hi tenim molta feina pendent i tota de molta qualitat, oi?

    Mingo ha dit...

    Jaume enhorabona, es una senyora via, l'aproximació i sobretot la baixava després de tot el dia d'escalar. Encara sort que no vau haver de pujar l'aigua.
    Salut company

    Pekas ha dit...

    Guapa activitat.. si senyor.. !!!

    Peró em quedo amb dos "detalls"..

    1.- Molt descriptiu el nom de la cuesta del perro.. ;-)))

    2.- Les dues fotos amb el mar de núvols... buuffff... Només per squests moments... que val la pena tot l'esforç....

    Gatsaule ha dit...

    Això és una via, si senyor! De les que a tots ens agraden però que tant ens costen de fer!

    Fins i tot em sembla que l'esborraré de la llista....