dimecres, 29 de febrer de 2012

Anhels Petrificats, o fent l'Indiana Jones al Torrent del LLoro. Montserrat Sud.

Al fons el Torrent del Lloro, abans hem de passar per la Cova de l'Arcada i travessar el torrent de les Grutes, una bona excursió.
Des que els germans Masó van publicar aquesta via al Mur encaixonat que tenia ganes d'anar-hi, és d'orientació est amb el que tenim solet assegurat i tot i ser curteta es pot aprofitar per a fer la seva germana, la Grimpi qui pugui amb la que comparteix entrada.
El Mur Encaixonat és a l'altra banda del torrent del Lloro, una zona solitària i selvàtica.
Avui el Josep, que no li agrada el fred, s'ha engrescat i s'ha deixat convèncer per aquesta petita aventura...d'entrada ja m'ha costat localitzar on es troba la via...per internet he buscat i tan sols he trobat una referència de la Grimpi qui pugui, la
  • Lu (Jardí de les Hespèrides)
  • explica la seva vivència a aquesta via i com arribar-hi, no la deixa malament, això m'anima! però l'Anhels Petrificats...díuen els autors: No apta per a senyoritus!! vaja què serà?

    Hem trobat el peu de via amb mes facilitat que no pensàvem!
    Esmorzar a l'Hotel del Bruc, que les bones costums no s'han de perdre i cap al Vermell del Xincarró s'ha dit, deixem el cotxe i enfilem la primera pujada que de seguida es desvia a la dreta per anar a buscar el camí de la Cova de l'Arcada. La Font d'en Xebret és ben eixuta...aquí comença la pujada forta, deixem enrrera la majestuosa cova per travessar el caos de blocs i creuar el torrent de les Grutes, seguim planejant, deixem a la dreta el trencall a Coll de Port per seguir per sota l'esperó que tenim al davant entrant al torrent del Lloro. Continuem una estona fins que el camí comença a enfilar-se, a l'esquerra s'intueix un corriol que baixa al torrent, el seguim i per fressa poc clara ens enfilem per on és més fàcil a buscar les parets del davant i ja som a peu de via gairebé sense ni pensar-nos-ho! La gran Alzina de mitja paret va molt be pèr localitzar el Mur.

    Penjat de l'artificial del segon mur, el bosquet que acabem de travessar. Sota, primera reunió.

    Fa molt bona temperatura, el mur que tenim al davant és prou ferm i compacte, veig força amunt una xapa, per sort abans en una fisura un pitó, sembla prou interessant. M'hi poso, ho dubtàveu?, és fi al començament i cal anar amb compte, ben concentrat em vaig enfilant, no hi ha cap pas difícil, però cal apretar-li; a mesura que m'enfilo millora, també la meva confiança amb la roca. Ja veig la corda fixa que ajuda a travessar el bosquet per enllaçar amb el vertical mur de l'esquerra.
    Costa deixar els estreps, el Josep al tram de 6a i disfrutant al cinquè amb roca de primera.

    L'artificial és franc, t'has d'estirar una mica, que l'Òscar és força alt i així equipa...la ressenya al quart bolt parla d'un pas de 6a i suposo que és abans d'entrar a una balmeta, com sempre costa deixar les escaletes!! i finalment no em surt el pas, xapo ajudat de l'estrep però baixo i llavors ja surt...renoi aquesta por! la continuació és fantàstica amb passos molt elegants i obligadets que m'oblíguen a concentrar-me. L'entrada a reunió és una mica bruta i de preses arrodonides amb el que aprtofito un forat per posar-hi un Àlien.

    "Disfrutant" de la travessa d'Aritjols fins abastar l'Alzina.
    És el torn del Josep, començo a entendre això dels Senyoritus...mira això de travessar una feixa amb herbes passa, però és que ara hem de començar la tirada amb una canal entapissada d'Aritjols!!! és ajaguda però té la seva gràcia, el Josep rondina tot enfilant-s'hi, cagon la p...! abasta l'Alzina i hi passa una baga, s'esmuny entre la paret i el tronc i s'enfila dalt, ja té la xemeneïa al davant, s'ho pensa, s'ho mira...l'animo, però fa massa temps que no sortia i prefereix deixar-ho córrer, el despenjo a la reunió i fem canvi de cordes.
    De l'Alzina comença la xemeneïa que ràpidament deixarem per fer servir la tècnica de diedre, bona roca i espectacle assegurat.
    Remunto el curiós jardí de punxes i m'enfilo a l'Alzina, sort d'haber deixat la motxilla a baix! la xemeneïa és neta, però avisats porto de tot, poso uns quants friends al fons de la xemeneïa i llavors mig en diedre em vaig enfilant, la roca hi és de primera. Gairebé sortint de la xemeneïa trobo un bolt, per sobre poso el Camalot del tres, que no cal però com que el dúia...protegint la sortida cap al diedre, ara toca passar a la paret de la dreta, un dels passos tontos de la via i entrar a una placa ben assegurada que et deixa a un mur en flanqueig aeri a la dreta.

    Superat el curiós mur de sortida, on cal mirar-s'ho amb carinyo.
    Al darrer bolt m'aturo per estudiar-me l'estratègia, havia llegit que la via reservava una "sorpresa" a la sortida i ja me l'estic ensumant...tinc un flanqueig de roca trencadissa i aeri fins a un mur vertical d'aspecte gens engrescador.
    Bé! be haig de continuar no? doncs apa a buscar un romaní cepat que llaço amb delit, d'aquest vaig a buscar un Sabinot retorçat que per la meva alegria és ben fort i que també llaço, sóc sota el mur final, gairebé a la sortida un solitari bolt. Realment és la cirereta del pastís! amb calma va sortint i la roca resulta millor del que semblava, no us explicaré el pas, tan sols dir que us ho podeu protegir molt bé amb un bon assortit d'Àliens i que en sortireu tan satisfets com jo, vaja amb els germanets!!

    La reunió cimera és en un arbre.
    Mentre recupero el Josep, vaig rumiant que la via m'ha agradat molt, potser serà que de Senyoritu en tinc poc, vaja! però és que és molt ben trobada i el conjunt, aproximació, descoberta i escalada et deixa plenament satisfet, llàstima que es fa curta, curta però no tan, que al voler tornar a dinar a casa ja no ens queda temps per fer la seva veina, la Grimpi qui pugui, però potser millor, així ja tenim excusa per perdre'ns per aquests salvatges topants un altre cop.

    Avui hem passat calor! ja tocava no?
    Del cim anem cap al nord seguint traça poc marcada i que s'anirà definint, força amunt trobem el que sembla un camí que es decanta a la dreta i baixa al torrent, ja al llit del torrent el seguim habent de fer ramonage i altres tècniques de barrancs, també es pot rapelar, ja que a cada ressalt hi ha instalació preparada, però ens estimem més anar fent el mico; uns quants ressalts més endavant trobem el camí a l'esquerra que ens deixarà al trencall on hem començat aquest matí.

    Fent barranquisme pel Torrent del Lloro tot tornant a peu de via on hem deixat les motxilles.

    Ressenya que trobareu a la pàgina dels amics de
  • Ressenya.net
  • i trajecte aproximat de la via sobre el terreny.

    Així com el Cavall dels Brucs va ser una descoberta per mí, aquesta via també ho ha estat, m'ha permès conèixer uns racons ferestecs i de gran bellesa i tranquilitat.
    D'escalada exigent, però no difícil, assegurada on cal i a protegir on ho demana la paret, quatre aritjols no desmereixen la via, amb una roca prou sòlida, a mí m'ha sorprès gràtament i us la recomano. Tanmateix aneu-hi amb menys presses que nosaltres i aprofiteu per fer la seva germana Grimpi qui pugui, que també promet força aventures.
    Gràcies als germans Masó per haber sabut oferir-nos aquesta via, no puc amagar que m'ha agradat i molt!

    11 comentaris:

    Manel&Ita ha dit...

    Ep! Jaume, sembla que us ho vàreu passar força bè, haurem de fer un forat per anar-hi. Molt detallada l'explicació, l'aprofitarem. Gràcies.

    joan asin ha dit...

    Ei Jaume bona propaganda de la via, sembla ideal per a un dia d'aventura.

    Gatsaule ha dit...

    Sembla més interessant l'aproximció que la via, però si dius que tot i els arítjols et va agradar, en prendrem nota!

    Ara, veient les fotos, li canviaria el nom a anhels herboritzats!!

    Joan B ha dit...

    Bona escalada.
    Es pot rapelar per fer l'altre via o bé cal baixar caminant ?

    salut i a tibar

    Jaumegrimp ha dit...

    Manel i Ita, jo la vaig disfrutar, però com molt be adverteixen els autors és una via tot terreny que te l'has de guanyar, crec que us agradarà.
    Joan, similar a la que vau fer vosaltres fa poc al serrat dels Tudons...
    Gatsaule, els Aritjols no emprenyen massa i les plaques de roca són de qualitat, ara, li falta continuïtat potser, però en pocs metres tens molts típus d'escalada,placa, artificial, xemeneïa, diedre...si mai t'hi acostes segur que canvies d'opinió.
    Joan B. no està previst de rapelar la via, fa un llarg flanqueig i a dalt no hi ha reunió, tanmateix la baixada és curta, nosaltrees vàrem tornar a buscar les motxilles que vàrem deixar a peu de via.

    lux ha dit...

    Ostres Jaume ! quins records!
    encara recordo el fluuutar sobre els aritjols a la baixada.... im pressionant!

    Doncs la zona es realment agrest! i bonica! el plaer de descobrir racons montserratins!

    Jaumegrimp ha dit...

    Lurdes, no vaig trobar més informació sobre la zona que la teva ressenya, per cert, la ressenya dels Masó de la via grimpi qui pugui la tens en qualitat alta? si fos així me la podríes enviar?

    lux ha dit...

    Enviada!

    Jaumegrimp ha dit...

    Gràcies Lú! que aquesta zona és molt poc coneguda i aquesta ressenya poc divulgada, ja t'explicaré quan hi vagi.

    Joan Prunera ha dit...

    hola Jaume. Aqust diumenge hem anat a fer-la i "deunidó" la vieta. curta però intensa, sobre tot el segon llarg que vaig suar sang!!! La baixada segons la teva explicació no la vem tnir molt clara i al final vàrem arribar al cami de Frares a Agulles i despres tranquilament caminant de baixada per la canal del Lloro... un dia complet i via per a col.leccionistes

    Salut company

    Jaumegrimp ha dit...

    Ep Joan, aventurer el segon llarg oi? arribar a el punyetero bolt de sortida costa una mica...cal anar-hi ben tranquil i a poc a poc, ara que el primer també teu el seu ganxo, la placa inicial és ben fineta.