Sud directa al Ramoung (3.011). Vallée d'Aure. 300m D+

Imatge de les que mai s'obliden: des de la presa de Cap de Long el massís del Neouvielle.
La segona i última escalada del campament, no pas ascensió, va ser al Parc Natural del Neouvielle, raconada de les mes belles de tot el Pirineu. Amb el Joan fora de combat per una pinçada de genoll, s'afageix a la cordada l'Albert, que li fa molta il.lusió, serà la seva primera paret a Pirineu.
Amb el túnel de Bielsa tancat a les nits, l'obren al trànsit a les vuit del matí, no ens cal aixecar-nos gaire aviat, del campament hi tenim mitja hora tan sols.
Per arribar-nos al Parc Natural del Neouvielle ens caldrà passar el túnel i baixar en direcció Aragnouet i Fabian, entrant a Fabian surt a l'esquerra la llarga carretereta que puja als llacs; nosaltres, sortosament, anem a Cap de Long, ja que sinó hi ha una barrera i si arribes tard has d'esperar un autobús.

Una breu aturada mentre fem la llarga aproximació, al fons el Campbieil i l'Estaragne.
Amb fresqueta i un cel sense cap núvol aparquem el cotxe a l'espectacular presa de Cap de Long. Al costat una parella s'equipen, es veuen gent del país i curiosament acabarem coincidint a la paret.
De la presa estant admirem els cims que tenim al davant, haurem de travessar per sobre la resclosa per encarar un corriol que s'enfila sense compasió resseguint la cresta des Lacquettes per sota i deixant el pas del gat enrrera i per on haurem de tornar. Són 700 mtres de desnivell fins a peu de via.

Apunt de travessar la llarga xemeneïa per entrar a les plaques marmòries.
Arribem a l'aplom del Ramoung, la nostra via, la sud directa, comença al costat d'una petita congesta, almenys a l'agost; segueix una marcada xemeneïa que s'enfila en diagonal a l'esquerra; coincidim amb els Francesos de la presa que es disposen a començar la seva via i els preguntem per la nostra: no en saben res, ni la coneixen...la seva és una via esportiva més recent, la nostra una clàssica de les primeres que es van obrir al Ramoung. Malgrat no aclarir-nos res, l'Antonio porta una guia Ollivier on gràcies a una foto amb l'itinerari dibuixat encertem a trobar el començament. Avui començo jo, el primer tram de xemeneïa és senzill i m'enfilo ràpidament, m'avisen que no queda corda, sóc en terreny poc compromès i faig reunió d'un merlet. La continuació ja es va posant seriosa, d'entrada xemeneïa vertical que permet superar-la en ramonage còmode, a més permet anar posant cosetes.
a la mitat haig de sortir a un balconet aeri, la continuació és una placa rentada amb poca presa i sense possibilitat d'assegurar-te...no és difícil però tampoc III+ com diu la guia!!?? una tibada adrenalítica i torno a entrar a la xemeneïa que de cop s'obre bastant quedant però la continuació barrada per un sostret. Trobo un pitó! primer simptoma que anem bé i l'aprofito per muntar-hi una reunió amb una altra peça.
L'Albert disfrutant de la fisura del tercer llarg, comencem a tenir ambient!
Aquest darrer llarg ha estat intens i ara l'Antonio em demana de continuar ell. Pel que hem llegit aquí hem de deixar la fisura per decantar-nos a la dreta a buscar unes llastres. S'enfila fins al desplom i creua la xemeneïa passant al mur de la dreta, el perdem de vista. Al travessar fa caure unes llastres que ens dónen un ensurt. El flanqueig demana passar per sota un gran bloc entrant a les plaques que es veïen a la foto. Semblen senzilles ja que no són dretes, però estan pulides pel glaç i llisquen com el marbre polit, per sort una llarga fisura permet anar pujant en bavaresa i deixant-se protegir molt be.

l'Antonio resseguint la placa per enfilar l'espero vertical i trencat que ens deixarà a les plaques intermitges.

Retrobem l'Antonio que ha muntat la reunió on hi ha una baga recremada i momificada que hi deu ser des que van obrir la via en J. Dayraut, H. Dousset, H. Ferbos et J. Protat, le 5 Aout 1948. També hi ha un vell pitó. Continua amunt resseguint la fisura, segons la ressenya ara hem d'entrar a una zona de plaques ajagudes. El perdem de vista, la corda s'envà lentament, no deu ser fàcil això pensem...quan ens toca m'adono perquè de la lentitud, al trencar a l'esquerra hi ha un vertical esperó ben trencat, per poc no faig baixar un bloc tamany TV! sortint de l'esperó unes pendents d'herba i al final la reunió improvitzada.
A mesura que anem guanyant alçada, gaudim més de l'espectacle del Lac de Cap de Long.
A aquestes alçades ja ens hema donat del caracter de la via, la dificultat no mata, més aviat senzilla, però la roca no permet massa alegries ni per evolucionar ni per muntar reunions, i sinó que li díguin a l'Antonio, que se les enguinya com pot per fer alguna cosa acceptable i segura.
Terreny indefinit, senzill de dificultat, però difícil d'assegurar i muntar reunions.
Apurem els 50 metres de corda per mirar de sortir aviat d'aquestes plaques compactes, amb prou feines dues assegurances per llarg i la reunió, millor no mirar-la massa, tanmateix aquí no es cau.

Darrera reunió en l'ingrat terreny de les plaques ajagudes, a sota s'endevina l'amagat couloir per on ens enfilarem.
L'Antonio està enfadat, no li agrada la via, massa rampa i herba, torno a passar jo al davant. Ara entrem a un couloir que no es veïa. En continuu flanqueig a la dreta em vaig enfilant, comença molt senzill, gairebé caminant, amb molta pedra solta, per això passo pel vessant dret que té la roca més sòlida.

Faig tres llargs pel corredor, que ara s'ha tancat i es posa vertical, tanmateix la roca hi és millor amb el que començo a disfrutar. Abans però tenim una sorpresa, una esllavissada espontània de blocs per la canal que espanten els companys que sortosament encara són a la reunió.
Ens sentim amb els companys Francesos, però no els veig. Després d'un tram vertical munto reunió a l'aresta amb un excentric gran i un friend del tres a proba de bombes, almenys pel que hem gaudit fins ara...per l'aresta veig sortir el primer de la cordada veïna.

Sortint del couloir la paret es redreça, l'Antonio sedüit per un lluent parabolt es passa a la via del costat, més exigent!
El panorama ha canviat, això es posa "tiesu" som aprop del cim! hi torna l'Antonio que té fam d'escalada després d'aquets llargs ingrats. Va envalat i vol anar per un desplom! sorotsament el convencem que millor flanquegi a buscar l'aresta, però pel camí veu un lluent parabolt enmig d'una placa i cap allà que va, resultat, que ens posem a la via dels Francesos...a veure si s'emprenyaran?
Ens avisa que ja ha muntat reunió i que pugem; la placa és fina, fina i em farà bufar, renoi amb l'Antonio!! darrera nostre puja el Francès que busca una reunió i la troba, resulta que ens hem saltat una flamant i còmoda reunió de dos bolts amb anella...mentre l'Antonio ens ha fet una obra d'art dins un ninxol penjat, hi és que és un Alpinista!! A uns 15 metres sobre d'on som ens diuen els companys de l'altra cordada quer hi ha d'haber una altra reunió, amb el que continuem a buscar-la.
Una placa assegurada amb un únic Parabolt amb les preses justes, elegant i potent.
Ara sí una reunió com cap, dos bolts amb cadena, sembla mentida.

Amb la cordada veïna, als que els hi vam ocupar la seva ruta, no es van enfadar!
Aquí coincidim els cinc, sort que la repisa és gran, al davant tenim el darrer llarg, es veu atlètic i espectacular, un gran bloc desploma sobre nostre definint una xemeneïa estreta cap al cim. Deixem passar els amics i tot seguit ens hi posem.
El Llac de Cap de Long en la seva totalitat des de la última reunió.
Aquest niu d'Àligues és ideal per gaudir de la vista, ni una boira i l'atmosfera ben neta, de vent del nord! el Llac es veu en tota la seva llargada, uns quants quilòmetres.
Una entrada delicada a la xemeneïa i ramonage estret fins situar-nos a la punta del bloc desplomat, ambientàs!! d'aquí uns pasos atlètics i la cosa es posa dolça i som a l'avantcim!! aprofitem per treure'ns els gats i desencordar-nos fent els darrers metres grimpant. Estem molt contents, aquest final ens ha regraciat amb la via.

Ben satisfets tots tres dalt del Ramoung, una manera molt digna d'assolir un tres mil!

ELs companys van cap avall, el mes gran que sembla conèixer bé la zona em comenta que van a buscar una instal.lació de rapel que els deixarà a unes grades de les que es desgrimpa fins a la cresta i el pas del gat, nosaltres però no els seguim, volem disfrutar del cim, de la seva solitud i del panorama.

La baixada serà feixuga, desgrimpada de la via normal i un caos de blocs que no s'acaba i finalment errada de l'itinerari amb el que allarguem, i molt, la ruta!
Després d'uns ganyips decidim per on baixar, finalment desgrimparem la normal seguint unes fites, prohibit relliscar! ja al caos de blocs, encara ens caldrà travessar alguna congesta i tot. A la que trobem un xaragai ens remullen i hidratem, que bona falta fa. La baixada serà molt pesada, sense camí pel mig dels blocs. Sense voler baixem massa i som a les envistes del llac d'Aubert, cagada!! ens toca fer un llarg flanqueig ascendent a buscar el pas del gat. Amb les presses remuntem massa i ens equivoquem de bretxa, fem un intent de baixar-hi i quan ja estema punt de fer algun ràpel d'arbrets per retrobar el camí, l'Antonio posa seny i tornem a remuntar cap dalt la bretxa i ens caldrà fer un bon tram de cresta des Lacquettes fins assolir l'anhelat Pas del Gat!!!!
Els meus genolls estan fent figa, i vaig en reserva...la baixada es fa llarga fins la presa, tot arribant podem veure el sol com es pon darrera el Neouvielle, ja portem una pila d'hores, però ja se sap, és el Pirineu.

Itinerari aproximat de la via.
Amb una bona fresca fem una beguda, ara sí, amb la feina feta!! encara arribarem a una hora potable al campament.
Per si hi voleu anar a tenir en comte:
és una via completament d'aventura, no trobarem pràcticament res, preveure material ad-hoc. la dificultat no apreta, es deixa fer però sense assegurances als trams fàcils.
A principis de temporada i fins a mitjans de juliol podeu trobar neu al primer tram de xemeneïa i al corredor.
Anar sempre pel més evident i fàcil, tot i això no és difícil perdres.
No hi trobareu aglomeracions, però si porteu gent al davant millor canviar de via.