dissabte, 27 d’agost de 2011

Fita Inferior del Pintrat. Via Yaks. Benasc Alta Ribagorça. 01-08-2011.

Remuntant la vall de Remuñe a la dreta ja podem admirar les Fites de Pintrat, el nostre objectiu la inferior, no és tan altiva com la seva germana gran que excel.leix al fons.
Després d'un llarg parèntesi vacacional en que m'he desintoxicat una mica de totes les rutines, ja tinc ganes de reprendre l'activitat "blogueril"; com acostumo a fer cada estiu amb la famillia i tota la colla de la Unió Excursionista de Sabadell, he estat acampat dues setmanes, enguany al Pirineu Aragonès, prop de Saravillo, vall de Chistau (Gistain). Després de la feixuga tasca de muntar el Campament, que ens té entretinguts dissabte i mig diumenge, dilluns decidim aar a fer una via per "escalfar". El Joan proposa fer la via Yaks a la Fita inferior del Pintrat a la vall de Remuñe...només seran 700 metres de granit!

El Joan al pas clau de la segona tirada.
És una via de baixa dificultat i poc mantinguda, amb moltes escapatòries possibles.
Ideal per a prendre contacte amb el granit. Sortim d'hora del campament i abans d'arribar a Ainsa, un control de la Benemérita: evidentment ens aturen i em demanen tota la documentació possible, anem dos malafaïtats al davant i mig adormit al darrera el fill del Joan, el Guillem. La nostra pinta no deu inspirar massa confiança, però finalment, convençuts que som gent de pau ens deixen anar...sense mes entrebancs deixem enrrera Benasc i aparquem al peu de la vall de Remuñe.
Ens costa una mica trobar el peu de via, però el Joan que ja hi havia estat finalment localitza el peu: Una canal marcada amb una paret força vertical a la dreta i a l'esquerra s'intueix la via, que a l'apropar-nos s'ens delata amb uns primers bolts ben llampants.
Comença el Joan, un pas assegurat amb dos bolts per superar un bombet i facilment deriva a la primera reunió, sota un mur que ja es veu més amntingut i maco.

A les plaques del cinquè llarg, on una entrada d'adherència hi posa el pebre!
Estem freds i a l'ombra encara i aquí la via té un passet punyetero, el Joan s'el fa molt bé afagint un friend, però se li entravessa el pas següent. Ho provo jo hi el tram més fotut, el del V+ el tinc protegit amb el que arribo fresc al tram delicat i m'en surto, veig que l'intensiu d'adherència d'aquesta primavera ha servit d'alguna cosa. Arribant a reunió, en un ressalt, el pas clau és ben moll! em cal enginyar-me-les per no trepitjar el moll.
Per no perdre temps canviant cordes continuo, ara es trenca la continuïtat, això serà la tònica de la via, i caminem entre l'herba per tornar a buscar la paret a l'esquerra, un quart llarg molt senzill on tan sosls escales a la sortida i caminant per pedrera i herbes fins a una canal on sembla tornem a tenir ambient, serà el cinquè llarg: reunió hipercòmoda i a l'ombra; els bolts són molt amunt i per on sembla fàcil, la canal, és ben moll, amb el que em torna a tocar practicar l'adherència, amb uns passo d'aquells de millor no relliscar...quan abasto l¡assegurança ja gairebé que no caldria, car s'ageu una mica i la qualitat de la roca permet apurar l'adherència dels gats!
Al variat setè llarg, on entre mig de la vegetació la via sap buscar els millors trams.

Com que de moemnt continua la tònica de plaques ajagudes d'adherència, continuo, ara cal seguir en flanqueig ascendent, amb uns bons passejos entre bolts, però que no fan patir car la qualitat de la roca és de deu! Som davant un canvi de vessant i ara el Joan passa al davant, aquest llarg sembla senzill, però enganya cal treballar força entre mig de l'abundant vegetació. La reunió es fa en un esperó ben penjat i d'on ara ens tocarà rapelar per a enllaçar amb un altre sistema de plaques.

Un ràpel ens porta a un nou sistema de plaques d'adherència.
Recuperat el ràpel tornem a tenir plaques d'adherència, al Joan no li entusiasma aquesta escalada amb el que li proposo de continuar. Seran dues tirades de plaques que s'aniran redreçant cada cop més. A la segona trobo un tram prou delicat, una travessa sobre un bosquet de nerets que fa que la neret-tracció sigui necessària, això o algun A-0!! la sortida es torna espectacular amb una bavaresa i un flanqueig sortint arrapat a un pinet i tibant de nerets, "matojo-traccion". Malgrat tot uns llargs molt divertits.

Passat el vuitè llarg ens toca caminar per uns blocs fins situar-nos sota el mur de sortida, aquí canvia la tònica de la via, fent-se més vertical i atlètica.
Hem superat la meitat de via, ara ens cal caminar per una tartera de la que sortim a uns herbessars que ens deixen sota el mur de sortida, es veu més dret i seriós que el que portem fet, aquí canvia una mica el caracter de la via, fins ara més de placa d'adherència i murets aillats. Veïem dos bolts molt amunt, la ressenya en marca un altre que no sabrem trobar, amb el que el Joan s'enfila per una ampla fisura que s'anirà complicant més del que sembla des de baix.

Una fisura permet guanyar altura, el Joan s'ho treballa i comença a disfrutar, ja n'ha tingut prou de plaques d'adherència .

Assolits els bolts ara cal continuar recte amunt treballan-te la protecció car ja no trobarem res mes...una tirada molt divertida i que ens prepara per la següent, la desena que ens farà xalar!
Desena tirada, una de les millors! entretinguda, on cal tenir molta cura amb el roçament de les cordes i amb una sortida espectacular i aèria.

Continua el Joan, aquest desè llarg és l'estrella de la via, molt vertical, on no s'hi val a escalar recte amunt, sinó que cal negociar el millor pas per a no cremar-se...també cal una molt bona tècnica en el xapatge de les cordes per evitar el fregament, car fa unes giragonses molt acusades, al tram final se surt per un mur compacte i vertical abocat al buit, molt estètic i elegant.

Plaques de la dotzena tirada, ja s'olora el cim! aquí la dificultat apreta una mica més, però potser és el cansament...
L'onzena tirada torna a trencar la continuïtat de la paret, gairebe caminant per herbessars i tartera arribem als, ara sí, murs finals. Els peus ja no sé de qui són, però malgrat tot encara es pot anar fent, les reunions molt còmodes a gairebé tota la via dèuen haber ajudat a que els peus sobrevisquin!
Un seguit de plaques molt compactes amb les assegurances justes és el que tenim al davant, el Joan està engrescat, aquests darrers llargs són el que a ell li va, vertical i atlètic, i està animat amb el que ni li proposo el canvi. No sé si serà el cansamnet o que els peus comencen a fer figa, però trobo aquestes plaques més dures...
Una boirada poc amenaçadora ens alleuja del sol, al fons gaudim de les vistes del massís de les Maladetes i Pic d'Alba amb la glacera d'Aneto al fons.

Darrers metres de via abans de l'aresta de blocs del cimal.
Ens queden dues tirades, per la dreta podríem escaquejar-nos i pujar caminant per l'herbei, però val la pena continuar la via. El penúltim llarg es manté amb plaques atlètiques amb una adherència no tan bona ja que abunda el líquen, possiblement moltes cordades dèuen optar per sortir-se per l'herbei...

Ben satisfets! Joan i Guillem i Guillem i Jaume.
La darrera reunió és penjada i incòmoda, som a l'ombra, una boirada fa estona que nes ha deixat a l'ombra i bufa un ventet cada cop més fort que ens està refredant...resta el darrer llarg i li deixem al Guillem, és una aresta de blocs on li caldrà posar les assegurances, no hi està acostumat però s'en surt prou be, tan sols que per aquest motiu està força estona col.locant les assegurances i nosaltres estem petant de dents a la reunió!!
Més que satisfets ens abracem al cim, ha estat una escalada que d'entrada ens havia decebut una mica, però que en conjunt val la pena, hem acabat contents, ara resta una baixada trencaturmells pelmig d'els herbeis a buscar el camí, nosaltres vam anar derivant a l'esquerra però vam tirar massa aviat recte avall, és millor flanquejar a buscar el camí, així es baixa més descansat.

Detallada ressenya que hem d'agraïr als amics de
  • La Noche del Loro

  • En resum una via que no presenta compromís, no té ambient de paret, força discontinua, però que en conjunt ens va agradar, semiequipada, cal dur-hi un joc de tascons i friends fins al tres. L'ambient i l'entorn fantàstics. El fet d'assolir un cim també li suma un plus, almenys per a mí, digueu-me romàntic! variada en els estils, hi trobareu plaques d'adherència, murs verticals, fissures, un mix que en conjunt és interessant, no hi aneu els que busqueu escalada sostinguda, això no és Cavallers. La patejada per arribar a peu de via és curta, però la baixada no, preveïeu una hora i mitja al descens i aigua dueu-ne força és Sud, sud.

    7 comentaris:

    llembresku ha dit...

    Jaume, deunidó quin fart de trepar eh!! Com per anar-hi amb uns gats nous!!! Només quan estem per aquests paratges ens n'adonem de la sort que tenim de tenir-los no massa lluny de casa, tot i no poder gaudir-los tant com voldríem. Potser per aixo ho assaborím tan quan hi anem... Salut!!!!!!!!!!

    Joan B ha dit...

    Ei Jaume,

    Bona escalada !!
    Em sembla que quan vaig passar per la zona de Saravillo vaig veure un campament que potser era el vostre 11

    Salut i a tibar

    Llorenç ha dit...

    ..per ser una via sense compromís com dius, son bastants metres i en un bon paratge! que vols més!! ej je je, metres, roca, paissatge i tranquilitat! felicitats per la piada! i la tornada!

    Anònim ha dit...

    Molt bona l´escalada i el metratge.
    Remuñe, a quants quilòmetres estar de Benasque?

    Gatsaule ha dit...

    Veig que et vas estrenar amb una bona via, llarga i interessant. Aquí sembla que més que tenir grau, és més important saber trobar el recorregut....

    Jaumegrimp ha dit...

    Gràcies Llembrescu! vàrem tenir molta sort i gaudir d'un molt bon dia que ens va permetre concentrar-nos en la via i disfrutar de l'entorn.
    Joan, nosaltres érem dins un Càmping i des de la carretera no s'ens veia, hi havia molts altres grups prop de l'embassament...llàstima de no trucar-nos i coincidir.
    Ep Llorenç, no si ja en vaig tenir prou ja, sobretot a la baixada que va ser dura, però la veritat que la via és ideal per les seves característiques, per no patir-hi.
    Anònim, Remuñe deu estar a uns deu quilòmetres de Benasc, que hi penses anar a peu?
    Gatsaule, la ressenya de la NOche del Loro és prou bona i no costa seguir la via, però el que sí costa és trobar l'inici.

    Gemma ha dit...

    Jaume, nosaltres érem ben a prop, a Benasque! Llàstima de no saber-ho, que hauríem pogut coincidir...
    Ens vam mirar aquestes ressenyes del Luichy, però al final no en vam fer cap.
    Aquestes escalades de Pirineu són molt més ambicioses, només per l'ambient que tenen ja fan molta més por.
    Felicitats per la feina que hi vau fer!