divendres, 16 de juliol de 2010

Punta de l'Estruch a la Paret de les onze hores, variant Renom-Garcia. Sant Llorenç del Munt. 02-07-2010.

A la rampa inicial de la variant Renom-Garcia.

Aprofitant les tardes d'aquest calorós estiu, quedem amb el Joan
  • Gatsaule
  • per anar a la Paret de les onze hores de Sant Llorenç del Munt, ja havíem vingut un altre dia a fer-la però una tempesta d'estiu no ens va deixar ni començar...finalment avui fa un bon dia i podem gaudir de l'ombra i les fissures i diedres d'aquesta via oberta el 13 de setembre de 1970 per Salvador Canalís i Joan Miquel Dalmau de la U.E.S. en recordança de l'escalador Sabadellenc Estruch, que amb el també Sabadellenc Joan Camp, que també té dedicada una via a la paret, desapareixien a la via Horbein del Cerví quan hi intentàven una hivernal, activitat que hagués estat una proesa per l'època i que malauradament va acabar amb els dos escaladors perduts a la muntanya, els seus cossos no han estat mai trobats!

    La roca de la primera tirada és prou "fiable" pel que acostumem a trobar a Sant Llorenç.
    El Joan quan li vaig ensenyar la via es va enamorar ràpidament del diedre desplomat de sortida, amb el que decidírem que començaria jo mirant d'empalmar els dos primers llargs deixant-li per a ell la fissura-diedre. Fa 20 anys que l'havia fet amb el company Xavi Àlamo i la vaig disfrutar aleshores, en tenia un bon record, però recordava que no era fàcil! a més quan la vàrem fer hi havia uns bolts a la paret de la dreta que posteriorment van desequipar...

    El diedre del segon llarg té millor roca del que sembla, atlètic i divertit!
    La raconada on comença la via és molt agradable, a l'ombra i en un entorn salvatge; m'enfilo per la rampa inicial que es va redreçant, el primer doble buril és força amunt, però la roca és prou fiable i no fa patir. L'entrada a la reunió si es fa directa és delicada, però si es va a buscar cap a la dreta és senzilla. Xapo la reunió i continuo pel diedre del segon llarg, però me n'adono que em faltaran cintes i que el fregadís serà gran amb el que reculo i munto reunió.
    Surtint del diedre per flanquejar cap a l'esquerra a buscar la reunió.
    El diedre que continua et permet guanyar la terrasseta de la primera reunió de la via Estruch, la via original té un primer llarg dur i bàsicament artificial A3...era considerada a l'època de les vies més dures de Sant llorenç! a l'actualitat aquest primer llarg no el fa pràcticament ningú, accedint a la part superior de la via per la variant Renom-Garcia que és la que estem fent nosaltres avui i que és en escalada lliure.

    Al flanqueig per arribar a la primera reunió de la via Estruch. Burils amb plaquetes de l'època.
    Ja tots dos a la còmoda primera reunió, la segona per nosaltres, és el torn del Joan que s'haurà de barallar amb l'estreta xemeneïa, és tan estreta que no accepta motxilla, i sinó intenteu passar-hi amb ella a l'esquena...
    Una Sabina permet protegir la trencada entrada i un buril dins la xemeneïa dóna confiança per sortir-ne ràpidament...i és que per dins és impossible progressar i a la que t'hi entafores has de buscar la manera per sortir-ne ràpidament acabant ben per fora l'esperó.

    La Sabina amaga l'entrada a l'estreta xemeneïa. L'estètica fisura que ratlla tota la paret; apunt de sortir de la reunió.

    Sento esbufegar el Joan que s'està barallant amb l'empotrament que és angoixant, fins el casc sembla que es vulgui quedar encastat...però ràpidamnet treu el nas ja per l'esperó i el perdo de vista, és a l'inici del tram clau: el diedre-empotrament desploma i costa trobar com superar-lo. Ho proba d'una manera, per la dreta, en diedre, per l'esquerra...col.loca un àlien i intenta superar-se però aquest salta i avall! un bon saque si senyor...Joan estàs bé? buff per un pel no toco la repisa...!! m'ha aguantat una cinta vellota que penja d'un clau! Recuperats tots dos de l'ensurt al Joan sembla que la caiguda la esperonat i s'ho treballa i veig que supera el pas!!

    Arribant al pas de la via, on la fissura desploma i t'escup. El Joan satisfet després de fer el pas, ja a zona segura!

    Aquest pas és el mes difícil de la via i cal fer-lo amb l'assegurança força avall, per sort una vegada superat millora la roca i perd verticalitat, llavors una mica més amunt la fisura s'estreny i accepta un friend. Ara som en una plataforma còmoda sota un desplom exuberant, un buril a la paret de la dreta ajuda a encarar-lo amb decisió, les preses hi són bones i cantelludes.

    Encarant el desplom de sortida, més espectacular que difícil!
    Al meu torn, bufo també per sortir de la xemeneïa, pobre Joan, com ha capigut aquí! el diedre desplomat no és fàcil, però té "truco" per si de cas aneu-hi amb pantalons llargs!

    Ben contents i satisfets en acabar aquesta petita pero gran via com diu el Joan.

    Ressenya que podreu trobar a
  • Santllors.com
  • 3 comentaris:

    SergiC ha dit...

    Recoi! i només es gradua com a V-?
    Pel que dius ja fa por, ja, aquest últim llarg.
    Hauré d'estar molt inspirat per anar a provar-la.

    Quimi ha dit...

    Deunidó com es tenen que treballar aquestes vies...En aquest racó de les onze hores no hi he estat mai.
    Enhorabona per la feina feta!!

    Gatsaule ha dit...

    Una bona descripció, Jaume! M'has fet recordar aquella fantàstica escalada de tarda, a veure si hi tornem després de vacances!