dijous, 8 de juliol de 2010

Escalant a Vilamala: vies Arantxa...i Camí dels Alamalivons. Solsonès. 19-06-2010.

Capçalera del Clot de Vilamala amb la vall on es troben les vies.
Ara farà unes setmanes quedem amb el Joan
  • Sisbemesanapren
  • per anar a Vilamala a conèixer les dues vies que hi han obert els
  • Kutrescaladors

  • Vilamala és un raconet del Solsonés amb un encant especial: Valls Pregones amb parets per tot arreu, espessa vegetació i solitud amanit tot amb llegendes populars prou encisadores...tot això més l'entisuasme i estimació que transpuen les ressenyes del Llorenç ens ha animat a pujar a conèixer a zona. Quan hi vàrem anar, la calor encara no apretava i just surtíem d'un periode de pluges persistents, el que una mica més i ens fa no poder grimpar!

    La paret és xopa a la seva base. Pista acabada d'eixamplar i que surt del característic revolt on deixem el cotxe.
    Per arribar a les parets aquí haurem de baixar força, no en va es diu que Montserrat va sorgir d'aquí, i ens n'ha quedat el "negatiu". Deixant el cotxe al revolt característic de la carretera que puja a Sant Llorenç de Morunys, ens caldrà baixar per una pista fins a les envistes d'un esperó poc definit a la dreta per on baixarem;
    en una explanada localitzarem unes marques grogues que seguirem a partir d'ara, ens deixaran sota la carena passat un tram vertical i cap avall per camí cada cop més fresat. Les indicacions del Llorenç són prou clares, pèrò nosaltres no ho vàrem interpretar bé i vàrem baixar molt, massa, fins depassar les coves penjades de la gorja...adonant-nos que anàvem malament retornem al trencall després d'analitzar bé el terreny, i ara sí, tot camp a travers ens enfilem pel torrent assolint el peu de via. Cal dir en la nostra "defensa" que el torrent anava ple d'aigua i no podíem anar pel llit.

    Tot el que és tapat per la brancada és ben moll, el que hem fa anar amb molt de compte.

    Entrant en terreny eixut sortosament!
    Ben suats i molls pel contacte amb la vegetació, la nit abans havia estat plovent...ens preparem a començar, veïem el primer bolt força amunt i no diguem el segon...però no sembla difícil i com que la resta de paret es veu seca ens hi posem: començo amb molt de compte, hi ha bons peus, però les bústies per les mans són plenes d'aigua!! em miro amb atenció com arribar a la segona xapa, es veu més fí, per sort s'ajeu una mica i sembla una mica menys moll. MOlta cura i...xapat! ara, passada la mullena la cosa es posa fàcil i amb algun dubte per no veure la següent xapa trobo la reunió tot esquivant la gran quantitat de molsa que entapissa el rocam.

    Navegant pel segon llarg on trobarem tres assegurances en línia fins a la reunió.
    Ara és el torn del Joan, una grimpada per un mar de còdols tot vigilant de no fer caure res gaire gros, sort que la via és tota en diagonal i no perilla la reunió.
    En diagonal cap a la dreta es van trobant les tres assegurances, si un si fixa es vèuen des de la reunió. Una caminada i es troba la reunió marcada amb un cordino per millor localització.

    Enfilant cap a la quarta reunió per un tram trencat i dret on cal anar amb atenció.
    El tercer llarg és una caminada fins al capdamunt del bosquet que tenim al davant, hi trobarem un sol parabolt en un replà molt còmode; continua el Joan, el que ve ara és més dret i la roca no sembla gaire sòlida, caldrà anar amb cura! es veu la neteja feta ja, però encara farem baixar força llastres i pedretes. A mesura que ens enfilem es va redreçant, un flanqueig a la dreta i reunió. Malgrat la roca el llarg és interessant, m'ha agradat.

    La darrera tirada és la més exigent, vertical i mantinguda, llàstima però que es fa curta.
    Per acabar la via ens resta el tram més "fiero", surto de la reunió recte amunt per decantar deseguida a l'esquerra per situar-me sobre un gran bloc del que comença la vertical placa final; les assegurances permeten forçar-ho en lliure, però al mig desapareixen les preses, una franja esmicolada em fa penjar-me, m'ho miro i la veritat que no li trobo la manera amb el que una tibadeta i ja engrapo un forat permetent continuar en lliure...llàstima de franja perquè sinó el grau no passa de 6a
    Arribant a la reunió, un espit i un altra a la reunió...al Llorenç se li deurien acabar els bolts!
    Satisfets, perquè no ha plogut, no ha fet calor i hem disfrutat la via, carenegem i grimpem fins al ràpel de la Camí dels Alamalivons; la seva part baixa està ben molla amb el que decidim fer les dues darreres tirades, en un ràpel de 60 ens hi posem.

    Rapelant la Camí dels Alamalivons i fent-ne el primer llarg.
    La reunió em costa una mica de localitzar, és un parabolt únic amb un cordino lligat per a millor localització just on comença a enfilar-se novament la paret venint del flanqueig si fèssim la via sencera. Comença el Joan, la roca aquí sembla millor, però no et pots refiar, ja que hi ha algunes llastres sospitoses i perilloses, que quan pujo m'encarrego de fer baixar. La reunió és en un còmode replà sota el curt ressalt final. Impressionant el mar de còdols del final del mur, amb un de molt gran que sembla mentida que no rodoli avall!!

    Disfrutant del mar de còdols observats atentament pel Còdol major que presideix el llarg.
    Això s'acaba, una grimpadeta fins sota el mur de sortida, aquí sembla que originàriament tan sols hi havia una assegurança, i sortòsament ara el Llorenç n'hi ha posat una segona, la veritat que em va semblar el pas més difícil de totes dues vies amb diferència! potser s'han trencat preses...gràcies pel bolt suplementari!

    Apunt de deixar la reunió per encarar el mur de sortida.
    Hem disfrutat força a les dues vies, la roca ja sabem que no és la de Montserrat, cal anar-hi mentalitzat com quan vas a Sant Llorenç del Munt...però vigilant no s'ens ha arrancat res que no hagim volgut, la dificultat hi és baixa i on apreta el Llorenç ja s'ha cuidat de protegir-ho, en resum, una raconada per conèixer, on l'escalada passa a segon terme i l'entorn et fa disfrutar.

    Ben satisfets al final de la via!. Ressenyes "historiades" de l'amic Llorenç
  • Kutrescaladors

  • 8 comentaris:

    joan asin ha dit...

    Aquí tinc pendent d'anar-hi, a veure quan puc anar-hi. Records

    Joan B ha dit...

    Ei Jaume,
    Només per veure el paissatge ja va valdre la pena escalar en aquesta zona. La roca no és bona però es deixa escalar si vas en compte, i la via està ben assegurada.
    A veure si et poses al dia amb les ressenyes que portes molts dies de retard !!!

    salut i a tibar

    jclaramunt ha dit...

    Doncs la paret es veu guapíssima i no dona la sensació de mala roca!
    Apa siau!

    Llorenç ha dit...
    L'autor ha eliminat aquest comentari.
    Llorenç ha dit...

    Bones!! m'alegro que la disfrutessiu i que la pluja no us molestés massa! després d'un dia de pluja l'Arantxa es pot escalar millor, la dels Alamalivons el primer tram es oest i tarda més en secar-se!

    Al darrer llarg de la del Alamalivons es va obrir només amb el primer parabolt, però la por que vaig passar va fer que baixés a posar-ne un altre....aquell ia si que vaig tirar cantos!!!
    ara está molt neta!
    La roca no es com la de Montserrat, però e deixa escalar molt bé! aixó si, cal saber on vas! no cau a trosos, simplement hi pots trobar algun bolo que poden caure, aixó si, es veuen molt bé els que son bons i els que no!

    Llorenç ha dit...

    Ah! per cert, el tema dels spits al final del llarg es per que es per que em quedava sense bateria i baix pujar a posar un bolt a la R,...l'altre i el darrer de progressió van tenir que ser spits....!

    Gemma ha dit...

    Quin racó tan amagat... ha de ser preciós escalar enmig d'un paisatge tan bonic i solitari.
    Llàstima de la roca... però vigilant una mica segur que val la pena la via

    Gatsaule ha dit...

    Carai, Jaume, però si això va passar en aquell temps en que no teníem sentència de l'estatut i encara es podia suportar la calor!