diumenge, 2 de maig de 2010

Mompart a la Miranda de les Bohïgues. Montserrat. 26-04-2010.

La monolítica cara est solcada per gran quantitat de víes, pel diedre-xemeneïa que ratlla el mur, la Mompart.
Aquest dilluns passat quedem amb el Joan
  • Gatsaule
  • per aprofitar una tarda, cap dels dos acaba de saber on anar però finalment surt la Mompart que ens atreu i cap allà ens dirigim.
    A punt de començar la primera tirada.
    Per arribar a peu de via cal agafar el camí del refugi d'agulles i just abans de travessar la canal dels Cirerers, buscar un corriol a l'esquerra que s'enfila amunt: anem trobant traces de camí, com comenta l'Eduard
  • Escalatroncs
  • al seu encertat post: la neu ha desdibuixat el camí i es fa difícil de seguir...amb una bona suada acabem arribant al collet de peu de via.

    La via comença en un sòcol i ràpidament es redreça fins a la vertical en un tram que fa que t'ho hagis de mirar..
    Aquesta via la tenia abandonada de fa anys, amb el Joan Hervàs ens hi vam enfilar, però vaig errar la reunió i la vaig fer a la de la Grimpanautes, no sabia que calia fer un flanqueig..., llavors la continuació no la vàrem veure clara i vam rapelar. Avui vaig amb la ressenya més clara i començo un altre cop, renoi com tiba aquest primer llarg! placa tècnica que es va posant dreta i cal concentració. A mitja tirada perd inclinació i se suavitza el tema; el flanqueig és més espectacular que difícil, la distància de l'última assegurança fa que m'arribi a la reunió de la Grimpanautes a posar una cinta, llavors abans d'entrar a reunió trobo un altre bolt que l'hi anirà molt bé al segon.

    Sortint del tram més dret i encarant el flanqueig.

    La primera reunió és en un gran forat que ja es veu de peu de via estant, just al costat d'un altre petit forat on hi ha l'altra reunió, la que em va fer equivocar fa anys...! Ara és el torn del Joan, una curta travessa horitzontal fins encarar una dreta canal amb l'entrada força obligada, com que és alt no li costa arribar a la primera assegurança, llavors es concentra en fer el pas d'entrada on cal tibar força de braços. S'en surt molt bé i continua per l'espectacular canal-diedre fins que el perdo de vista...atenció que hi ha una sortida finota! i reunió. Al meu torn dsifruto el llarg: elegant, vertical i espectacular, amb millor roca del que pensava, i la sortida de la canal fina, fina, enhorabona Joan!

    Al bell mig de la vertical canal-diedre i sortint-ne amb preses de mans arrodonides, pas d'atenció.

    Torna a ser el meu torn, tinc al davant el diedre-xemeneïa que tantes vegades he admirat i vist fer, de la reunió estant no sembla gaire cosa...però de seguida m'adono que ha estat tan sols una impresió: cantells arrodonits, sorreta, cada cop més vertical...i això que encara nosóc al diedre.

    A l'inici del darrer llarg per la placa, prou fina. En ple diedre, treballant l'elasticitat! que dur que és el punyetero!!

    Arribo a la vertical i això es complica...no veig com superar-me, la roca no m'inspira confiança, és sorrenca, m'ho miro una i altra vegada i acabo havent de fer una tobada d'A-0, sembla mentida com aguanta el pitó, i això que sembla que haigi de sortir! però si amb la tibada que li vaig fer no es va arrencar, aneu tranquils que deu estar soldat a la roca!! Encara em caldrà penjar-me a descansar un altre cop! m'ha sorprès i impresionat aquest llarg, de ben segur que amb més tranquilitat es pot fer millor, hi haurem de tornar i entrenar els diedres.

    El Joan en ple diedre, ja superat el tram desplomat.
    S'ha girat un vent fort que puja per la canal amb força, m'afanyo que em sembla que acabarem mullats...superat el pany mig desplomat, continuo per la placa fins a l'arbre característic que serveix per passar-hi una baga d'assegurança, d'allà al cim de la canal en tècnica d'oposició o per la placa segons la confiança de cada un.
    Des de la reunió al cim de la canal, admiro les agulles i el cel amenaçador, Joan afanyat si no et vols mullar!!
    El cel es va tapant mentre puja el Joan, el vent s'enfila pel diedre amb força, desitjo que no espetegui cap llamp ja que sinó estem "pillats"; sortosament el temps es manté i el Joan puja tranquil, disfrutant del diedre fins gairebé dalt de tot, la tempesta sembla que no l'amoïna, no en va és un Alpinista amb molta experiència.
    Satisfets ens felicitem, per la via i per haber-ne sortir eixuts! ara tan sols resta fer dues desgrimpades, millor amb els gats posats, per anar a buscar el camí d'agulles, cal remuntar unmuret on trobem una fita i llavors seguir les marques vermelles fins al coll de les Portelles.

    Ressenya de les vies de la cara oest que podreu trobar a
  • La Noche del Loro, ex Ona Climb.
  • 9 comentaris:

    jclaramunt ha dit...

    Iep quina espatarrada!!! es nota que ets elàstic...i això carregats com aneu de tratos!
    Molt xules les fotos de les agulles, felicitats!

    Llorenç ha dit...

    molt guapes les fotos! i amb color! je je je! felciitats! es una via molt guapa, i amb caracter....
    kina trobada de bloggers!

    Eduard ha dit...

    Ep Jaume!! Una altra manera d'arribar al peu de via és per la mateixa canal del Cirerer i un cop passades les Momietes prendre un corriol que puja cap a l'esquerra. Haurem de grimpar un parell de ressalts i arribarem al coll on comença la via... Potser aquesta és menys perdedora

    Pekas ha dit...

    Aquest pany de paret de la Miranda sempre m'ha enamorat... es una gran clásica... d'aquelles de guardar en la llibreta de la colecció de víes "romántiques"..
    :-))))))))

    Joan B ha dit...

    Ei Jaume,

    Aquesta és més dificil del que sembla. L'entrada original no pujava de dret, feia una ziga zaga a dreta i esquerra. La darrera tirada te la seva conya he !!
    Ens truquem per quedar....quan no plogui
    salut i a tibar

    Gatsaule ha dit...

    Ara entenc perquè ha trigat tat la crònica: Escrius gairebé el triple que jo! Un bon resum, a veure quan hi podem tornar!

    Jaumegrimp ha dit...

    Josep, a aquest diedre o t'obres de cames o no puges!
    Llorenç, sí amb colors malgrat l'edat dels "artistes"!!! a veure quan coincidim tots plegats.
    Eduard, gràcies! el camí no n'era de perdedor, el que era molt ple de brancatge i mig esllavissat.
    Pekas, a mí també me n'ha fet molta d'il.lusió, pensa que la tenia abandonada de fa uns cinc anys!
    Joan B, quan vulguis podem quedar, a veure aquest cap de setmana com anirà ambm la pluja.
    Joan, m'enrotllo més que una persiana, felicitats als que us ho llegiu!

    lux ha dit...

    Ei Jaume!
    Una bona via una bona paret!
    Felicitats!!
    quin estilassuuu al diedre ;))

    Mingo ha dit...

    Carai quin dia més aprofitat, ja sabia que l'havieu fet, en Joan que és tan ràpid.
    Salut Jaume