Postres de músic. Roca Narieda. Alt Urgell. 22-04-2007

La imponent cara sud de Roca Narieda

Aquest diumenge anem a l'Urgell, volem fer la Postres de Músic a Roca Narieda, els blogs de

l'Ignasi (Piades)

i el del

Ramon (Maneirons)

m'en van fer entrar ganes, així quan el Toni comenta d'anar-hi em falta temps per apuntar-m'hi.
Podeu veure la ressenya de la via gràcies al

Blog del Ramon (Maneirons)

La via és força llarga 600 metres i ens queda lluny, cal sortir prou d'hora. Serem quatre, el Toni, el Josep, el Pere i Jo.

Plaques d'adherència no tan ajagudes com pugui semblar

El Pere,

Groinket

, ja ha publicat al seu Blog una mica les nostres cuites...el cert és que la via és molt maca, però també prou dura, per l'exposició d'algunes tirades i per la calor i llargada, no només són els 600 metres d'escalada, sinó que també cal una bona aproximació, i un descens entretingut que t'acaba de posar bé els peus i cames.
Com que era la primera vegada que visitàvem la zona ens va costar una hora trobar la via, de lluny ja vàrem intentar identificar el peu de via, però a l'acostar-te a la paret perds la perspèctiva...Són les deu que comencem a escalar i això que a les sis del matí ja érem al cotxe! Faig cordada amb el Pere i comencem la via, el Toni encara no ha arribat i el Josep el va a buscar.



El Pere ganyipant una mica a mitja paret

Un dels llargs "Expo" segons la ressenya d'

Ona Climb

Com molt bé explica el Pere, atenció amb els llargs, els dos primers són força verticals i mantinguts, escaquejables per una canal a l'esquerra, però millor fer-los ja que són d'una gan bellesa i estètica, diferents al que ens trobarem en endavant, això sí segueixen la tònica de tota la via, poques assegurances fixes, aquí rai però, ja que t'ho pots autoassegurar, més amunt a les plaques s'ha de passar amb el que hi ha.
















Plaques, no tan tombades, i algún tram "boscós" a mitja via


A mitja paret baixa la dificultat, hi ha alguns llargs trencats i fàcils, per reservar-nos la traca final pels llargs deu i onze on l'adherència és la pauta, així com la llunyania dels parabolts; ja anem cansats i decidim menjar una mica a la còmoda feixa de la reunió nou. Comentem el fet que tan el Pere com jo ens hem passat alguna reunió, el que tan sols hi hagi un parabolt i la monotonia de les tirades ens fa fer reunió en sabines o ponts de roca...


A "l'Escaqueig" del desè llarg






La reunió 10 és força curiosa, fa com un "ninxol" enmig d'una immensa placa prou vertical, et trobes protegit i renoi, en costa sortir-ne per a encarar el següent llarg...i és que l'onzena tirada se les porta, falten sols cent metres per fer cim i et trobes un slab finíssim de sortida amb un arbust a uns quatre metres i el primer parabolt a uns deu! per nosaltres és el pas més dur de tota la via, per la dificultat intrínseca i per l'exposició, en cas de caure abans de l'arbret, tens gairebé un factor 2 tot i posar una cinta a la reunió...això, el cansament, el mal de peus i la poca experiència en adherència ens va posar contra les cordes...finalment aconseguírem arribar a l'arbust on llacàrem un kevlar; a partir d'aquí ja es troben millors preses i disfrutem la tirada
Cansats però molt satisfets al cim

El Pere em cedeix el privilegi de fer l'últim llarg, s'ha "currat" les tirades més exposades i li haig d'agraïr. aquí es pot anar col.locant el que un vulgui, però la presa és tan bona que fa mandra aturar-se...un mur final em posa les piles, el pitó és ben doblegat...perquè serà? No trobo reunió al cim, però amb dos tascons grans ho soluciono.
Dalt de Roca Narieda amb la cua del pantà d'Oliana al fons










Tot pujant a la dreta es veu la traça de baixada a la tartera, anem cap al segon collet on trobem una fita que ens porta cap a una desgrimpada, anirem fent trams de tartera solta i desgrimpades, primer en tendència a la dreta per anar a l'esquerra quan la paret ho demana; es fa pesada pels peus, però s'en passa via a la tartera, ja al bosc trobem unes fites que ens eviten més esgarrinxades...tardem una horeta però fins al cotxe.



Ens refresquem al rierol, sort que ha fet vent, sinó ens deshidratem encara més, atenció a partir d'ara amb la calor!








Coll de Nargó des de la collada del cim

Hem disfrutat molt en aquesta via, però també hi hem passat molta calor, tot i el ventet, i patit molt de peus, el no estar acostumats a l'adherència potser ens ha fet patir una mica, però el que sí es cert és que amb uns quants parabolts més, evitant el factor dos en algún cas, o fent més evident les reunions en altre, farien aquesta via una gran clàssica de la zona.
Si voleu veure més fotos mireu la

Galeria de fotos de l'Ignasi (Piades)