dimecres, 16 de maig de 2007

DHAULAGIRI 8.167 m. Expedició U.E.S.

El dissabte anem a rebre el Jospi al Prat, el Roger havia arribat abans per refer-se el dit congelat


El 29 d'abril els amics Josep Noguera "Jospi" i Roger Sellent assolien el cim del Dhaulagiri. Ha estat una expedició "modesta" però Valenta! amb un esperit modern: lleugeresa, rapidesa, sense oxígen ni portadors d'alçada. Per en Jospi és el seu tercer vuit mil després del Manaslú, primera expedició Catalana en assolir-lo, i el Gasherbrun II. Per en Roger ha estat el seu primer vuit mil després de l'intent al Kangchenjunga.
Per a la nostra entitat la
  • Unió Excursionista de Sabadell
  • , representa el cinquè vuit mil.

    Camp 2. Fotos Expedició UES 2007


    El 14 d'abril Jordi Pons acomiada l'expedició en un acte dins l'estage social, aquella mateixa setmana aprofitant que l'Edurne Pasaban ens fèia una xerrada el Roger i el Jospi l'acribillen a preguntes sobre la zona ja que l'Edurne hi havia estat i els avisa que no és una muntanya "fàcil".



    Gràcies a la pàgina
  • web de l'expedició

  • estem al dia dels esdeveniments

    Finalment després de molta incertesa i angunia al no tenir notícies el dia 29 assoleixen el cim!
    així ho expliquem a la seva Web:
    29/04/2007
    HEM FET EL CIM!!!!!
    Finalment el DHAULAGIRI (8.167) ens ha deixat trepitjar el seu cim principal.

    El diumenge 29 a les 5:00 sortim cap a cim.
    Havíem quedat amb el Gianni i el Richard per sortir a les 4:00 però entre una cosa i una altra ens esparem 1 hora, cosa que ens refreda bastant (estem a uns -25ºC dins la tenda). A uns 7.600 m. hi ha la famosa travessa que tothom ens havia apuntat com un dels llocs més perillosos de l'escalada. Es deixa l'aresta i es va a buscar la gelera superior per terreny mixt de gel i roca. El trobem menys perillós del que ens havien dit i el fem ràpid i sense problemes. A l'entrar a la gelera trobem unes zones de plaques de vent que en qualsevol moment es poden desprendre. Mirem d'evitar-les per sota. Després d'un llarg flanqueig ja es pot veure el corredor que porta al cim. Sembla relativament aprop i curt, però les distàncies a l'Himàlaia enganyen molt. Cap a les 13:00 entren núvols, es posa a nevar fort i a fer ventisca. Estem massa aprop del cim per tirar enrera i massa lluny per no patir les conseqüències del canvi de temps.
    A les 14:15 enmig d'una forta nevada i ventisca arribem a la cota 8.167 del Dhaula. Molt emocionats per haver aconseguit el somni que tant temps portàvem al cap però alhora molt cansats per l'esforç i neguitosos pel descens que ens espera. A partir de les 19:00 i fins a les 23:00 anem arribant al C3 tots els que hem fet cim: els italians Renzo, Cristina i Gianpaolo, el suís Gianni i nosaltres 2

    El Jospi i el Roger "Congeladets" dalt del CIM!



    Al cim del Dhaulagiri no s'hi van poder estar massa temps ni disfrutar del paisatge, una tempesta per sort passatgera, els va escometre i endurir el fet de fer cim, el Jospi s'està gairebé tres quarts d'hora dalt de tot, mentre que el Roger, que va més endarrera tot filmant, fa cim i avall falta gent! com ens explicava ja amb la tranquilitat de ser a casa, en aquells moments la seva prioritat era BAIXAR!

    La muntanya però els va mostrar la seva mala cara, en el corredor final abans de cim, l'italià Danielle Della Longa, experimentat alpinista i escalador que formava part de l'expedició Italiana juntament amb la seva dona, pateix una patinada caient uns metres, segons el Jospi: una caiguda aparentment banal, com tantes hem pogut tenir fent pirineu, però que té fatals conseqüències pel Danielle, sembla que es colpeja al cap o pateix alguna lesió cervical...morint allà mateix! El Jospi l'intenta socórrer però se'ls hi mor sense poder-hi fer res...sense poder fer res pel malaguanyat Danielle, el problema esdevé controlar la histèria de la seva dona que es vol quedar a dalt amb ell...un drama i a vuit mil metres...la van haber de lligar i entre tots ajudar-la a descendre.




    El Roger i el Jospi al Camp Base

    L'estada al camp tres abans de l'intent a cim va ésser incomoda, sembla ser que vàren haber de compartir la tenda amb un altre company, un okupa, ja que aquests al pujar es van deixar els pals de la tenda...aquest fet va endurir l'estada en aquest camp, pràcticament sense dormir ni hidratar-se ni menjar...moures en un espai tan petit és un sacrifici i no tens ganes de fer res, ni pensar en encendre el fogonet allà al mig...
    La baixada ens explicàven, va ser molt dura, els temps de camp a camp s'allargaven...ja que les forces no hi eren i calia prendre el màxim de precaucions.

    Ja al Camp Base tocava preparar la tornada, però el Roger presentava una congelació en un dit de la ma, amb el que és repatriat per l'assegurança arribant a casa uns dies abans que el Jospi.
    El dissabte dia 12 anem a rebre al Josep, el Roger és amb tots nosaltres amb el seu dit embenat, ha anat a veure al Dr Arregui a Zaragoza, especialista mundial en congelacions, que l'ha tranquilitzat sobre el pronòstic del seu dit.
    La UES organitza un autocar i una bona colla ens arribem al Prat.
    El retrobament amb la familia, els amics i companys és una festa, el Jospi comenta quan la seva dona no el sent, ja només m'en queden onze!

    Dimarts a la U.E.S. ja amb les emocions més sedimentades, el Roger i el Jospi fan una "roda de premsa" en que fan pública la seva PROESA, la sala d'actes és plena de gom a gom, i amb molt bon humor ens expliquen les seves vivències, bones i no tan bones, però que resumeixen com a MOLT BONES i amb ganes de tornar-hi.






    El Roger arriba uns dies abans per tractar el seu dit congelat

    2 comentaris:

    Gatsaule ha dit...

    Un cim amb molt de mèrit, la setmana passada un allau es va emportat dos espanyols que l'intentaven.

    Enhorabona pels de la UES !!

    jaumeppiqueras ha dit...

    si i justament al camp 2 on els nostros companys s'hi havien passat 4 nits...El Dhaulagiri avui comenntava amb en Jordi Pons, que me l'he trobat escalant, és una muntanya que fins fa pocs anys era considerada de les més difícils després del K2, per cert el Jordi Pons no para, ell i el Lusilla no han deixat via per fer.