dimecres, 6 de desembre de 2006

"Olga Frontera" al Serrat del Poll (Serra de Sant Mamet)

Aquest dimarts tinc festa i juntament amb el Josep decidim fer una escapadeta a Terradets; les previsions del temps semblen favorables, però a mesura que ens acostem a la Noguera, el cel es va tapant. A l'aparcament de Terradets fa un vent fred desagradable i el cel és ben tapat, no ens animem a posar-nos-hi, volíem fer l'Anglada fins a la feixa i llavors sortir per la Cade o la Reina...ens ho pensem i decidim que ja tornarem amb millor dia, ens despedim del Gerber que amb un company va a fer alguna "Mega via" segur!...a Camarasa enfilem per una carretereta local prou bona cap a Cubells i Artesa, ens hem decidit per la via "Olga Frontera" a Alòs de Balaguer, que la tinc pendent, fa vuit anys ens en baixàrem, la placa de cinquè i els seus "alejes" en van ser la causa.


D'Alòs de Balaguer resseguim el riu per una pista bastant llarga, s'acaba en un eixamplament on podem deixar el cotxe, d'allà mateix ja veïem la paret, amb les seves plaques sobreposades que recorden els Órganos de Montoro a Terol.


















Al peu de via hi arribem per un corriolet no evident, l'inici és marcat a la pedra amb les inicials O.F. Les dues primeres tirades púgen recte amunt, buscant els millors passos entre la vegetació, vegetació que serveix per passar-hi algunes assegurances, ja que tan sols hi trobarem dos espits per llarg. Indispensable tascons, ponts de roca i friends. La via és semiequipada i tan sols en els passos una mica compromesos, la resta múnta-t'ho com puguis...A sobre a la dreta la 2ª tirada i a l'esquerra l'esplèndida placa del tercer llarg; només per aquest llarg ja val la pena, la verticalitat, les preses tallants, la dificultat mantinguda i possibilitats de suplementar les llunyanes assegurances, aquí és on trobarem més espits, tres!


Les reunions són amb dos spits, i totes força còmodes, excepte la tercera que és penjada al capdamunt de la placa, i que les cordades acostumen a fer dins la canal amagada, nosaltres vàrem fer una reunió d'un friend, un tascó i una baga a una arrel, però és millor pujar a mitja canal on hi ha un espit i llavors reforçar amb alguna altra peça.



El quart llarg és una meravella, s'ascendeix per dins una canal, diedre, que es va tancant, llavors cal sortir-ne a la dreta per colocar-se al fil de l'esperó, maniobra molt estètica, llàstima de la roca que s'aguanta per la quietud...ara s'encara una altra placa similar a la de sota, més curta, però més intensa, i on hi ha el pas més dur. A la foto el Josep desmuntant la cinquena tirada, aquesta està neta, cal superar una placa i per una fissura ampla, enfilar-nos-hi fins dalt de tot, on hi trobarem un regal, un immens pont de roca que permet assegurar el flanqueig a l'esquerra que cal fer per arribar a la reunió; una vira als peus i bones preses de mans fan disfrutar.





El sisè llarg surt d'una còmoda reunió a cavall entre dues agulles amb unes impressionants vistes, per seguir la tònica un sol espit en tot el llarg, només sortir una bona sabina es deixa llaçar. Algún friend acaba de completar l'assegurança d'aquesta darrera tirada.







Resta pel cim una grimpada d'uns quinze metres i ja som dalt! El Segre remansat a l'entrada del pantà de Camarasa llueix enmig de la foscor dels espesos boscos de la Noguera.





Des del cim veïem una carena que s'envà cap a Nord, nosaltres haurem de baixar a l'oest, la nostra esquerra, ens caldrà resseguir la carena sense enfilar-nos i a l'arribar a l'agulla que tenim davant, agafar un corriol que baixa en diagonal per una feixa penjada força franca, però descomposta, al final hem de buscar una instal.lació de rapel, que NO ÉS EN UN ARBRE com diu a totes les guies, sinó en un arbust, un petit boix prou amagat.

Detall de la instal.lació de rapel, hi vàrem deixar una baga plana doblada i retiràrem unes quantes bagues resseques, l'arbust tot i ser petit aguanta prou!






El rapel ens deixa en una canal on per un tarteram molt inestable com el que hi havia hagut al Pedraforca fa força anys, ens arribarem al riu

Actualment tornar cap al cotxe ha esdevingut un passeig, unes passeres de formigó amb baranes recorren el tram que ens separa de l'aparcament, el Josep m'ensenya el cable d'acer que servia, abans que fessin aquest passeig, per assegurar-se en plan "ferrata" el pas del congost...













Panoràmica de la paret, amb la via Olga Frontera, una clàssica de la zona, molt atractiva per l'entorn, la varietat de passos i l'espectacularitat d'alguns d'ells. Una obra d'art oberta l'any 1995 per Joan Frontera i Ramon Majó en homenatge a la filla del Joan morta prematurament, un bonic homenatge...

7 comentaris:

Pietro ha dit...

Carai, aquesta també l'he fet, recordo molt bé la placa de la tercera tirada, una autèntica delícia tot i ser fàcil. Llàstima del llarg de la canal de dalt on nosaltres també vàrem tenir algun problema amb alguna pedra "saltarina".

jaumeppiqueras ha dit...

Pere, què no has fet? si no pares, per cert, el tercer llarg és fàcil, però no deixa de ser un Vè poc equipat, ja et dic que aquesta placa en una zona d'esportiva és fàcil, però en aquesta via, la cosa canvia, el compromís és més alt i la facilitat, sort de que trobes alguna molt bona presa de tan en tan, no ho és tan en aquest entorn, almenys jo, el grau en paret i el grau en esportiva no ténen res a veure, suposo que és per la presió sicològica.

Gatsaule ha dit...

Enhorabona, és una via maca en un indret encara millor.

L'altre dia que vaig passar per aquí vaig veure que a l'esquerra de l'Olga Frontera hi ha una altra via, tens idea de com es diu i la dificultat que té ?

m ha dit...

Hola Jaume,
Crec que en el descens us veu liar un xic! Des de la darrera reunió cal grimpar uns metres més fins al cim i des d'allí baixar amb cura uns 15 m pel costat oposat fins a un arbre on hi ha un ràpel instalat que amb uns 45m et deixa directament a la tartera. un arbre bastatnt més gruixut que el boix del que veu baixar vosaltres je je je
salut i bones escalades,
m

jaumeppiqueras ha dit...

Hola Gatsaule, ho sento però no conec la via que dius, però a la dreta també hi vaig veure més víes, si algú en té ressenyes seria interessant coneixer-les.
Hola M, potser sí que ens vàrem embolicar, però del cimet final es podia desgrimpar tal com dius tú, però és molt descompost i amb perill de fer baixar pedres, amb el que seguírem la carena un tros fins entroncar amb la canal de baixada i llavors al seu final en una zona molt trepitjada hi havia aquest rapel de la foto i semblava molt utilitzat pel nombre de vagues resseques que hi havia, el boix és força ferm, però no és un arbre, aquest arbre que dius no el vàrem veure, tampoc el buscàrem al trobar aquesta instal.lació que com dius ens deixà a la tartera...parlem del mateix?

jclaramunt ha dit...

Com apretes amb les vies clàssiques Jaume! Aquesta fa molt bona pinta, deu ni do! Felicitats!

Piter ha dit...

Eps.. molt bona la ressenya, me l'apunto.. que aquesta via la tinc a pendents que me l'han recomanada més d'un cop.

De fet vam estar apunt d'anar-hi pel pont que tambe voltavem per la zona... pero el millor clima a la zona de vilanova motivava molt més.

Apa.. vagi b!