Els Diedres. Sant Llorenç del Munt. 16-03-2008.

Dissabte esquiada a La Molina amb l'Elisenda i la seva colla de l'institut, la veritat és que ja tenia ganes d'esquiar, aquesta temporada encara no l'havia estrenat i la Núria que ja s'espavila sola, ens feia les dents llargues amb la seva setmana d'esquí als Alps! així una colla de pares "responsables" hem fet de xófers i de pas hem matat el cuquet. Diumenge quedava penjat...un missatge a temps del Josep fa que puguem quedar per anar a grimpar! Serà una matinal tranquila, haig de ser a casa el migdia; quedem per anar a Sant Llorenç, retorn a casa, el lloc li deixo triar al Josep...als Diedres hi té deures pendents, jo no hi he escalat mai i em sembla fantàstic!

Camuflage un 6a+ amb una entrada curiosa i una placa final que sorprèn!

Fa un dia esplèndid, però amb un ventet fred que fa que no sàpigues quina roba posar-te...ràpidament però, ens escalfem pujant els graons del camí dels Monjos. Els diedres és un altre d'aquells racons de Sant Llorenç que encara no conec, el grau com a tots aquest totxos de Sant Llorenç apreta, és molt a bloc! i havent llegit els comentaris de

l'Òscar (Blog d'en Passarell)

ja entenc el perquè avui em sembla que no sé escalar...
Comencem amb un V+, Make me Happy som a l'ombra i la roca es freda, xapo la segona cinta i ...renoi, això és un cinquè? m'haig de penjar a mirar-m'ho, miro i remiro, probo i torno a probar fins que aburrit li dic al Josep que em baixi, fins dubtem si no ens hem equivocat de via! Però no! el Josep troba la seqüència correcta, calia posar el peu esquerra un xic mes amunt, en una pedra que queda amagada el que et permet tibar amb convicció i anar a enganxar l'única presa cantelluda que permet tibar-li i superar els peus...la resta no té història, fàcil amb forats i bons cantos. Amb la lliçó apresa hi torno i ara sí surt el pas d'entrada, que dur és anar a vista a Sant Llorenç!

El Josep acabant de superar el desplom inicial

Ja calents anem més a la dreta a fer Camuflage un 6a+ amb una entrada també rara, però que em sembla més assequible que la que acabem de fer...començo encarant el sostret pel diedre de la dreta, per passar quan puc a l'esquerra, fent algún llançament afurtonat, uff!!! sort que era bona! la placa que continua és vertical i amb poc canto...cal mirar-s'ho, i m'ho miro tan que m'haig de penjar a descansar...agafo forces per "l'aleje" que deu n'hi dó! un pas amb bones gandes et permet aixecarte en un sòcol, ara queda la "putada" final un tram finot i sobat que posa a proba els nervis de l'actor...engrapo la cadena i xapo, ja m'havia penjat i no venia d'aquí...ja tornarem per l'encadenament!
El Josep la fa totalment diferent que jo, ell va més a l'esquerra tota la via...com diu al seu

blog (Dies de muntanya)

sembla que hagim fet dues vies diferents.

A la placa després del desplom, jo vaig anar per la dreta i ell per l'esquerra...i encarant la relliscosa placa final.

A la dreta d'aquesta via tenim una placa impressionant amb dos "viotes": Hamburgueses de colors 6b/b+ i Las seis esposas de Enrique VIII 6c+.
El Josep està motivat i li té ganes a la primera, amb el que m'enfilo al'alzina i fent la mona xapo la primera cinta; l'entrada potentíssima, sense peus i tibant de regletes i un bidit on cal bloquejar per agafar, ara sí, un bon forat, que de tan esmolat fa mal! després d'alguns intents, el josep troba els peus i s'enfila, passat aquest primer tram es troba un descans, però de seguida torna la gresca, això desploma jaume! al cas! hi ha un xapatge que allunya i caldrà descansar i anar probant...finalment amb un bloqueig impressionant aconsegueix passar la cinta, i cal pillar-se, jo ja m'esperava un vol dels bons...sort de pillar-se, i és que la questió és seriosa, hi ha molts forats però cap de bo...i la paret et tira enfora...l'arribada a la reunió també costa però mira, ja l'ha muntada, "olé tus huevos"Josep. Ara amb corda per dalt ho probo jo i estic anys llum de poder fer la via, vaig arrossegant-me, recupera Josep! només se sent...arribo a la cadena
amb els dits escorxats i suant com un bacó...felicito el Josep quan baixo.

Violant les siete esposas de Enrique VIII 6c+, foto gentilesa del Josep. Fixeu-vos que les cintes que pengen, no toquen la paret.
Ja que tenim la corda per dalt acabem de petar-nos a la via del costat un 6c+ amb una entrada molt tècnica però que sembla més factible, faig uns pènduls d'escàndol fins que aconsegueixo superar el bloqueig i agafar la regleta salvadora...però tota l'estona la paret t'escup...peus molt precaris, és la clau però. Aconsegueixo arribar dalt, però amb l'ajuda inestimable del company, sinó que!
El Josep, que ha agafat un speed i confiança emvejables, li fot amb morro i encadena els passos inicials i fins a mitja via no li cal descansar...l'acabament és tècnic,tècnic, forats i foradets i la paret escupint a la dreta...no si veu color de moment!
Pleguem, que ja no tinc dits i cal arribar a una bona hora, m'ho he passat molt bé i caldrà tornar-hi per aquí, encarem el camí de tornada i només sirtir del camí d ela soleïa el vent fred ens ataca, malgrat tot encara hem estat prou be.

Puig Ramader oriental. Montsec de Rubíes. 8-03-2008.

Enfilant el senderó del camí ramader, la punta de la dreta és el nostre objectiu.

Des que vaig conèixer la seva existència que tenia ganes d'anar a conèixer aquestes víes; a

Ona climb

en podeu veure detallada la informació i algunes fotos mes que a mí em van engrescar molt.


Aquest rètol marca on hem de d'agafar el camí ramader; hem aparcat a peu de la pista que de Vilanova de Meià va al poble abandonat de Rubies. La neu hi aguanta tot i el sol!

Cal seguir el camí ramader fins a la fita que senyala el Josep, des d'on ja podem anar a buscar el cingle del damunt.

Nosaltres passàrem de llarg la fita confosos per la descripció d'Ona climb on situen les vies al centre de la foto...cal advertir que és a la dreta de la foto...! però de la fita val la pena continuar un tros el camí ramader i quan siguem al peu del coll que separa les dues puntes, flanquejar a la dreta per anar a trobar les vies, és més ràpid i t'estalvies enbrancades.


Superat un collet, admirem el pany amb els lluents parabolts.


El mur, mirant a esquerra i dreta, d'un calcari fissurat boníssim.

La caminada és de les que fa suar, però arribant a peu de paret la vista s'ho val! de lluny ja veig brillar les xapes i per una feixa ens enfilem a peu de vies.

El Josep preparant els trastos, hi ha ganes de tastar la roca!

No sabem per on començar, la paret és molt homogènia amb el que ens situem cap a mig sector, als extrems és on hi ha les vies "fortes"; les primeres assegurances estan força altes, a 5-6 mtrs, però no es veu complicat, começa ajagut per anar-se redreçant. Ratolins d'Artesa V+ és el nostre debut, ens sorprèn d'entrada la distància entre xapes i la verticalitat, però és el que té el calcari, calcari per cert excel.lent, amb unes preses "brutals" (se m'ha enganxat Manel)sobretot on les assegurances s'espaïen una mica.

A Ratolins d'Artesa V+.

La roca amb els estrats horitzontals permet disfrutar els passos, atlètics, de tibar, però sempre amb bons peus; el Josep esbufega i rondina en alguns: clar es que tú ets més alt...! el cert és que el típus d'escalada és atlètica, típus boulder
i no pots córrer gaire, es nota també que s'ha obert fa poc, cau alguna pedreta, no hi ha cap marca de magnesi! i la solitud és absoluta, tan sols algun voltor ens distreu la mirada...

El Josep a Voltors de Rubíes V+ i el Jaume a Senyora Rius V+ sota el ressalt.


A l'arribar veïent la primera xapa tan amunt i la resta força espaïades, hem pensat que avui patiríem, però no! tot i la distància, arribar a la xapa és segur i on allunya, les preses fan que ni hi pensis...excepte a Voltors de Rubíes, on hi ha una zona fina i de no massa bona presa on per precaució hi poso un alien...de les vies fetes, aquest és per mí el pas més fí.

Superat el ressalt, cal guardar forces per les finures de la placa abans del tram final, més fissurat i franc.

Baixant de la Senyora Rius, em miro la via de la dreta, Les Guineus de Vilanova 6a+, el grau sembla concentrat en la superació d'un petit desplom...com que no tinc ganes de patir i ja volem plegar, m'hi poso de segon: la primera part com totes, anar fent, per anar-se redreçant cada cop més, la veig potser més mantinguda que les seves veïnes; ja sóc sota el desplom, m'ho miro, palpo i entaforo els dits en una regleta amagada que em permet desxapar i bloquejant anar a una altra regleta bona i llavors cada cop milloren les preses...vaja! ho hauria d'haber provat de primer...
Molt satisfets decidim plegar, ha estat una molt bona tornada al calcari, quin calcari! però el cansament es comença a fer notar, i deixarem feina per un altre dia, ens queden les vies de l'esquerra, serà una bona excusa per tornar.

Marxem satisfets, bona roca, tranquilitat i paisatge superb.

Comentem amb el Josep que no tens la impresió d'estar fent llargs de 30 mtrs, l'explicació potser és que els primers cinc a sis metres els fas per la rampa inicial i que abans de la reunió s'ajeu per anar a buscar la feixa. Per a qui busqui grau, que no s'hi apropi, però per disfrutar del calcari sense pretensions el lloc és ideal, tampoc fàcil, cal assumir la dificultat i la caminada, que no és poca, i a més amb parets tan atractives aprop sembla que no valgui la pena el viatge, i sí, per mí el conjunt de caminada-descoberta i l'escalada que ens espera bé s'ho val.
De peu de vies la pista que de Vilanova de Meià puja a Rubíes.

A l'aparcament amb les Puntes Orientals de Puig Ramader al fonsCal seguir el caminet marcat al prat que ens durà al camí ramader d'on farem cap a les vies.

Pràctiques a Collbató. Curs d'escalada en roca nivell I. Febrer 2008.

La segona sortida del curs la fem a Collbató, l'Òscar tot i el turmell ens acompanyarà; després d'un bon esmorzar ens dirigim a la zona, una antiga pedrera on podrem posar en pràctica totes les maniobres.

Ens dividim en grups i es treballa el muntatge de reunions.

Al meu grup ens ha tocat una reunió de burils, cal col.locar les plaquetes recuperables i pensar que el triangle de força el farem amb tres burils per repartir així mes les càrregues. Mes a la dreta trobem una reunió amb químics i encara mes a la dreta amb parabolts.


L'Alfonso i la Lidia comprovant la resistència dels ancoratges. El Manel s'estira, importantíssim! mentre el Jordi és assegurat per l'Albert.

L'Òscar tot i lesionat no vol perdre passada, aquí després de practicar el ràpel.


L'Alfonso ha muntat reunió i després de posar-s'hi be per la foto es disposa a assegurar la Lídia; el Manel començant la seva via.

Un bon pi és un anclatge de primera per a un ràpel!


L'Alfonso puja la via, munta reunió i assegura la Lidia, per baixar en ràpel després.


El lloc escollit ha estat un encert, vàries reunions a peu de terra on practicar les maniobres i dues vies curtes on posar-ho en pràctica real, a més podem muntar dos ràpels. Avui farem servir el dinàmic per assegurar i rapelar.

El Xavi iniciant el ràpel, el Jordi arribant a la reunió que ha muntat el Manel. La Lidia fa la seva via de primera i muntarà reunió per assegurar l'Alfonso; el Manel prepara el seu ràpel.

S'ens acumula la feina i gairebé ni atinem a dinar...de tan concentrats que estem amb le smaniobres: tenim les vies ocupades amb el que el Manel decideix "emigrar" al Jardinet aprofitant que ja és tard i no hi ha ningú.

La Lídia preparant-se a recuperar corda i assegurar el seu company de cordada.
Una beguda al Bar va be per recordar les aventures passades i comentar la jugada.

Serrat de la Palomera. Montserrat Sud. 16-febrer-2008.

Serrat de La Palomera, sota el coll de Musset.

Aprofitant que dissabte no tinc curs, quedo amb el Josep per anar a conèixer les vies de La Palomera, que ja tocava! ara fa un any els primers posts no éren per córrer a probar les víes,

l'Òskar (K)

i el

Pere (Groinket)

ens advertíen de la pluja de pedres que suposava escalar a la zona...


Magnífica ressenya de Roger Kush publicada a

Ona Climb

Pel que vàrem poder comprovar, la roca s'ha sanejat molt, alguna pedra cau, però esporàdicament i no més que en altres llocs.
La caminada per arribar-hi no és llarga però sí dura, puja directament del camí que ve de Can Jorba recte amunt, entra un tros a l'esquerra situant-se sobre les vies del "Faraó de Baix", per trencar a la dreta i amunt, amunt fins que ja veurem al fons una careneta.


El Josep a Tardanza Vè, amb un balmat on disfrutar.


Fent Taluego, 5a+ amb una entrada fina i la panxeta per xalar!

Gaudint de les preses de la panxa! molt millors que les de l'inici.


Les víes són agrupades en dos sectors ben diferenciats, el primer que trobem té el peu de via a l'ombra i irregular, el segon sector, a minuts té peus de via mes còmodes i més verticalitat. Vàrem fer poques víes, curiosament tot i la caminada, aviat es va omplir de gent...i ocupàren les assequibles per nosaltres, amb el que canviàrem de sector ràpidament.
Per començar ens posem a Bardo 5a on ja tastem la tònica de l'equipador, primeres assegurances força altes, cap problema, i excursionetes entre la segona i la tercera...a més els peus de via és on vaig trobar la roca més relliscosa i poc fiable, millorant a mesura que t'aixeques. Volíem anar a Mandala, però és ocupada i per fer temps i conèixer la zona fem Pal nen i la nena, via poc interessant i amb molts pans de conglomerat inestable que perillen de caure sobre el peu de les altres vies, negligible...donat que la colla ha augmentat i no deixen les vies, optem per anar al primer sector, allà estem sols i fem: Tardanza 5a i Taluego5a+; la dificultat es concentra a les dues primeres xapes i al sostret, on l'abundància de canto fa fruir del pas! A Taluego, hi ha una bona excursió per anar a xapar la tercera assegurança.


A Bardo tastant la roca i la verticalitat.


Un dels motius de l'escapada ràpida a La Palomera era tastar algunes vies per portar-hi cursetistes, el lloc és preciós i suposava que poc freqüentat...mentre escalàvem no em vaig poder estar de fotografiar el "Top-rope" que vàren instal.lar els "colegues" del costat! un seguit de despropòsits que fan fer hores extres a "l'Àngel de la guarda".

Perillós "Top-rope" malauradament no massa rar a algunes escoles d'esportiva.

No ens queda temps per mes, demà tot el dia de curset, i he quedat amb la familia que avui a dinara casa.

Primer sector

Tinc ganes de tornar a fer mes vies, el topant s'ho val i les poques vies que hem fet m'han agradat força, sembla que el problema de la pluja de pedres s'ha resolt, gràcies a tots els que hi heu escalat abans per la magnífica neteja!

Curs d'escalada en roca nivell I. 9-02-2008.

Com cada temporada, enguany uns mesos abans, tornem amb el curs d'iniciació a l'escalada. Per a nosaltres fanàtics escaladors, ens costa deixar d'escalar per a dedicar unes setmanes a la docencia, però la il.lusió dels cursetistes ho compensa!


El Xavi molt concentrat assegurant el seu company.

Després de la primera teòrica i les pràctiques al Boulder del centre, avui toca roca! alguns ja han escalat alguna vegada, però la majoria s'estrenen en aquest mon.

El Jordi i el Manel mirant de no perdre detall!

Ens dividim en grupets i repassem la teòrica a peu de via, abans de començar a pujar.
És molt important aprendre la colocació a la roca. S'escala bàsicament amb els peus i el cap! les mans i els braços són importants més endavant.

El Quique amb el Gri-gri, seguint les instruccions de l'Eduard.

Tots faran les vies assegurats per dalt vàries vegades abans de posar-s'hi de primer.

El Xavi en el seu "bateig" d'escalada.

Mentre uns escalen els altres observen i controlen que els seus companys no facin cap errada; les coses a vegades són més fàcils vistes des de fora, quan toca fer-les llavors un es pot bloquejar...això passa sovint en les maniobres d'escalada, per això el Manel es queda a la reunió per a ajudar en cas de dubte i vigilar que tot es faci correctament.

L'Albert i l'Antonio, fent via...

Estem tots tan concentrats que ni recordem que s'ha de menjar alguna cosa...

El Joan fent la seva primera via de primer!

Les vies ho permeten i s'ha assolit la pràctica amb el que es comença a fer de primer de corda; entra en escena el factor sicològic! el superen prou bé, sobretot després de ser testimonis del "saque" de l'Oriol, que arribant a la reunió, rellisca no sap com i va cap avall, amb tan mala sort que es torça el turmell al recolzar-lo a la paret...


L'Alfonso ajudant a baixar l'Oriol, que en una caiguda s'esquinça el turmell.

El turmell de l'Oriol presenta l'inflor d'un "ou de colom" i abans no es refredi i veïent que no sembla haber-hi fractura, baixem als cotxes ajudats de l'Alfonso, cap al Taulí falta gent. Després ens van explicar que continuaren escalant, fent de primer i fins i tot vàren probar un 6a...són insaciables aquest cursetistes!