dimecres, 10 d’octubre de 2012

Torre Piccola de Falzarego. Via delle Guide. Dolomites.

Cara est de la Torre píccola de Falzarego
Després de fer la Cima Píccola, l'endema ens havíem proposat anar a la Dibona a la Cima grande, però estic cansat després del viatge i amb els companys decidim de fer una escapada lleugerets de pes i assolir el Monte Pelmo i així poder gaudir de les fantàstiques vistes de la cara nord de les Tré Cime, tot passant pels refugis Lavaredo i Locatelli. Ens agarada molt l'ascensió al Perlmo, amb la ferrata i els camins volats entre vires de la muntanya i l'espaterrant laberinte de túnels que travessem el cim! Acabem molt satisfets i decidits de l'endemà anar a per la Dibona, però finalment no podrà ser ja que dimarts havíem de trobar-nos amb la resta de companys per canviar de zona...bé, decebuts per haber de deixar la Dibona busquem un altre objectiu que s'adapti a poder estar a mitja atrda al refugi amb la resta de companys: recordo la via Delle Guide a la Torre Piccola de Falzarego que van piular els amics

  • Llorenç i Antxi (Kutrescaladors)

  • A la primera tirada
    Amb recança baixem del refugi Auronzo per travessar Cortina i pujar cap al Passo Falzarego, on deixem el cotxe abans del coll a l'aparcament del restaurant Ströbel. La via no es veu des de l'aparcament ja que és a l'altre vessant, ens caldrà anar al fons del pàrquin on per un corriol costerut travessarem un torrent i cap amunt per un camí ben arreglat amb troncs per evitar les esllavissades, al cap d'una estona trobem un camí ample i benmarcat que seguirem cap a la dreta, passarem per sota la paret per arribar a unes construccions en runes, l'antic hospital de la guerra...anirem a buscar un corriol que s'enfila a sobre anant a buscar el punt mes alt on comença la via. Entrant a la primera reunió i flanquejant al segon llarg.
     Avui anem tres ja que el Celestí que havia de fer cordada ambl'Eduard prefereix anar a caminar; començarà i es farà tota la via de primer l'Ivan, ja que més amunt ens fa mandra canviar de cap de corda. El començament és trencat i poc atractiu, amb la roca no massa fiable, ens sembla...però a mesura que es va pujant aquesta sensació desapareix. El flanqueix abans de reunió és espectacular i
    divertit, amb força ambient.
      Sortint de l'aeri esperó

      Ara la segona tirada és un llarg flanqueig gairebé horitzontal amb passos atlètics i trams en que gairebé camines, cal vigilar en no llençar pedres ja que hi ha gent fent esportiva a sota. Reunió sota un diedre vertical, aquí la roca és relliscosa ja que els passos són obligats i aquestes vies són "d'Escola". passat el relleix vertical s'ajeu una mica per entrar a una vall que porta a un llarg esperó que es va aprimant i fent vertical, un tram bellísim!   Al mig e spot fer reunió, però l'Ivan segueix fins dalt muntant-la en uns blocs.  Ara resta un altre esperó encara més espectacular i tallant.
      A la quarta reunió, abans del pas Ströbel i entrar a les plaques.
      Quina disfrutada aquest tram! la reunió ben airosa en una agulla i al davant el mur on trobem el "pas" de la via, el pas s'anomena: Pas Ströbel. Segons ens va explicar l'amo del restaurant Ströbel, el pas portava el nom del seu germà, un gran escalador que fa 36 anys hi va morir al caure anat en solo just després de superar-lo. El pas el graduen de IV+ i vaja a casa nostra seria un bon V+ de bloc si no un 6a...la veritat però que va sortir tan a l'Ivan com a nosaltres, però s'havia de tibar de valent! ah! el vam trobar amb un clau novet protegint-ne la sortida, sembla que sovint no hi és... Monolític pany de paret on va caure Ströbel després de superar el pas.
     La continuació és una placa immensa on cal anar buscant el millor camí, és fàcil amb molt bona presa, però força dret i airejat! ah i assegurances poques, poques, però es van anar trobant, sortosament es podien muntar força clessidras entre chiodis. Gaudint de valent de l'adherència i les preses d'aquestes plaques. L'aresta des de la Piràmide dei Col dei Bos. En plena aresta, que anirà trempant fins a desplomar!
     Farem una reunió al mig de la placa i la segona ja ens porta a l'estètic esperó, que ja no deixarem fins al cim. L'aresta té una roca excel.lent i es va posant interessant a mesura que ens aixequem.
    Superant els passos mes fins i ja sortint cap a l'aresta cimera. El darrer llarg és espectacular, a trams fins i tot desploma una mica, però la roca hi és bona i franca, cal tibar sense por i anar pujant; fins al final la via ens tindrà entretinguts, és un compendi de passos i postures elegants algunes, d'altres atlètiques, en cap cas difícils, però això sí Impressionants!!
    Reunió final, un bonic niu d'Àligues!
      De la reunió cimera anem a buscar la punta més alta per celebrar que som l'onze de setembre, fins cantem els segadors tot pensant en els familiars ia mics que a la tarda aniran a demostrar que som una nació cridant INDEPENDENCIA És l'onze de setembre i no ens oblidem dels que es manifestaran aquesta tarda!! Al ràpel on per abastar-lo millor anar-hi encordat. Contents amb la feina feta. 
    Busquem el ràpel, uns belgues, militars per cert, que ens trobem dalt ens díuen que desgrimpant per una canal, i sí desgrimpant, però quin perill! nosaltres ho fem encordats, ells a pel...la veritat cada un que faci el que vulgui però la desgrimpada era perillosa. Un ràpel curt, el fem amb una corda ens deixa a un coll d'on passem al vessant nord-oest. Una canal força dreta i on cal desgrimpar passos prou divertits ens deixa a la base de la paret oest, aquest vessant és ple de vies esportives.
                                     Ressenya aproximada de la via

    Ens ho hem passat molt be! una agulla molt recomanable, com la seva germana gran, la gran torre, i amb vies per a tots els gustos. L'aproximació curteta pel que acostuma per aquí. Vigileu els festius, ja que era ben ple de cordades arreu i això que era dimarts!

    7 comentaris:

    Manel&Ita ha dit...

    Bona escalada, les Dolomites tenen els seus encants, verticalitat, certa aventura, i unes vistes curioses. Felicitats per l'ascensió.

    joan asin ha dit...

    Bona ascensió i una bona fotocim

    Jaumegrimp ha dit...

    Gràcies amics!
    Joan, la roca d'aquesta agulla és de vici, i sí la senyera va presidir el cim aquest 11 de setembre ah! i vàrem cantar els segadors.

    Anònim ha dit...

    Josep Maria Guitart Xandri


    Vull fer una reflexió sobre una serie de retrets que s’estan escrivint al meu bloc en els comentaris de l’article sobre la Via Fernando Lajarín, i vull expressar-me genericament o en general per tots els aperturistes i reequipadors.
    Estic veient una dinàmica que al meu pare es grotesca en tots els aspectes i bandós, si
    es que hi ha algun, jo estic al mig i només vull escalar i relatar amb il·lusió les meves noves i constants experiències i no tinc que passar contes si pago el funicular de Sant Joan o com la majoria de vegades aquest tros de burro no sap que i pujo a peu, o vaig amb companys escaladors amb càncer o simplement perquè tenen anys i guarden les forces per seguir escalant, no es pot parlar per parlar i menys tant tontament.
    Sense els aperturistes no podríem gaudir de les escalades i també tenim la necessitat dels re-equipadors, perquè no podríem o farien por d'escalar, les vies amb el material original.
    Per tant tindríem que aprendre a respectar els valors i la feina ben feta de cadascú i passar de banalitats, perquè tots ens necessitem per escalar.
    Una solució seria com fer un registra de la propietat (dic com perquè la muntanya es de tots i no te perquè tindré amo). però pot-ser estaria be que hi hagués una agencia a on registrar que has equipat una via original com aperturista amb totes les garanties que es regulessin o be que has re-equipat i sanejat una via existent amb el permís de l’aperturista o en cas de que estigui mort de aquesta agencia.
    També estaria molt be, que aquesta agencia convides experts amb experiència garantida perquè detallessin la dificultat de la via i la seva seguretat. Perquè també es un parany aquesta gent que comença pel facebook, (eso para mi no es un 6a. ni de conya), i jo com sempre explico per l’experiència de cadascú es un 6a. per tu o per mi, per tant lo seriós seria que ho cataloguessin gent experta.
    No estic parlant de recaudar diners, sinó de regular com, qui i a on es donen permisos per equipar i sanejar vies amb totes les garanties que es cregui i exigeixin experts.

    Lo Gall ha dit...

    Jo hi vull anar, jo hi vull anar!!! Quina enveja "payos" . quin ambient mes afrodisiac. I a mes a mes amb els amics. Enhorabona per l'activitat.
    LO SERGI

    Jaumegrimp ha dit...

    Gall Sergi, no t'ho perdis! queda una mica lluny, però val la pena buscar-li un lloc i temps...això d'afrodisíac ho dius per la trempera de la zona?

    Gatsaule ha dit...

    Jaume, quina via tan estètica que vau fer! Se m'havia escapat, ja et volia criticar per no piar gaire de les Dolomites....

    Ara ja fa algun dia que he tornat, a veure si em torno a posar to i torno a tocar roca!