El Gorro Frigi amb els seus 1.141m. destaca de tot el grup de Gorros ( regió de Tebes).Suposo que com molts, una de les meves primeres escalades a Montserrat va ser al Gorro Frigi, des d'aleshores hi he tornat manta vegades; l'any 1991 mentre érem a la via Sílvia, vàrem coincidir amb una cordada peculiar: éren a la Badalona i un d'ells éra un dels aperturistes, amb el seu fill i el seu net!!! tot i la menor dificultat, la manca pràcticament d'assegurances de la Badalona em va impresionar i des d'aleshores que volia anar-hi. Finalment el mes d'abril d'enguany ens hi acostem amb el Josep, que ja coneix la via, però aleshores el temps ens en farà fora, quan el Josep arriba a la primera reunió es posa a ploure...justament quatre mesos més tard, ara amb el Toni hi tornem: La via comença una mica a la dreta de la vertical de la via del Carles, el Toni m'ensenya una rosca d'espit on pensa comença la via. Imbuïts de l'esperit dels aperturistes, anem amb la intenció d'evitar la majoria d'assegurances de vies que la trepitgen o s'hi acosten...amb el que no xapo les assegurances verdes de la via del Carles, abans del pont de roca col.loco un àlien. Començo el flanqueig sempre buscant el mes fàcil. Trobo un espit, no sé si de la Màgic Line i més endavant un burí i ja soc a la reunió, tres espits força atrotinats.
A mig flanqueig de la primera tirada.
A la primera reunió, a l'extrem esquerra d'un marcat balmat.
El Josep enfilant-se pel sòcol just començar.
Del llabi on trobem el pont de roca el flanqueig és franc cap a l'esquerra i sempre buscant el més senzill, quan som sota la vertical de la gran balma, trobarem cap a l'esquerra, al llabi superior la reunió, molt mimetitzada.
El Toni al curt, però intens segon llarg.
Ara surt el Toni, curt flanqueig a l'equerra a buscar un espit; la sortida és fina de peus però a la que s'aixeca les preses són millors i troba un segon espit. Ara cal continuar en tendencia a l'esquerra per entrar al forat que tenim al damunt on munta la segona reunió. Tirada molt curta que es podria fer amb la següent, però nosaltres avui volem reproduïr al màxim l'esperit original...
Començo la tercera, divertida i on si es desitja, es pot fàcilment augmentar la protecció.
Surto de la balma flanquejant a la dreta per situar-me sota la vertical d'una ssegurança, és força amunt pero les preses són franques i segures. Més amunt un altre espit i ja m'acosto a la llastra, sembla que delicada, però fa molts anys que aguanta!! jo aprofito per posar-hi l'Àlien groc que hi queda molt bé. Vaig acompletar la tirada amb algun merlet, que són de llibre!.
La boirada amaga els cims de Sant Jeroni.
El Toni disfrutant a la quarta tirada, on al capdamunt reserva uns passos entretinguts, on t'ho has de mirar...
La tercera reunió és molt còmoda i albiro la zona més dreta, aquest l'hi ha tocat al Toni, és el llarg més "difícil" però és molt ben assegurat. La gràcia està en superar un llabi vertical on hi trobarem molt bona presa, tot i que ja una mica rentada.
Al començament de la cinquena tirada, col.locant un merlet. Flanquejant cap a la cova, altrament anomenat "el Wàter".
El Toni ha disfrutat aquest llarg, ara és el meu torn: una sortida dreta protegida per un espit i llavors cal flanquejar a trobar "el wàter", una balma característica.
Cal fer servir la intuició hi anar pel més senzill, travesso vàries línies, Màgic Line, Snoopy i Del Carles, per entrar al "wàter" reunió! he aprofitat un forat per posar un àlien deixant de banda els bolts que em temptàven. Aquesta reunió és un balconet encarat al vessant nord, hem travessat gairebé tota l'agulla.
Cova on originalment es fèia la cinquena reunió.
Sisena tirada, sense cap expansió, hi trobarem un pont de roca, reforçable...El sisè llarg surt recta amunt, deixant a l'esquerra la línia de bolts de la via del Carles, el Toni s'hi enfila tranquilament i disfruta, posarà un Àlien i un micro fins a trobar el pont de roca que reforça amb un altre, ja que el filferro està força perjudicat!
El darrer llarg, el setè, ressegueix la fisura per passada la gran Sabina entrar caminant al cim.
Resta la darrera tirada, és senzilla, però em costa negligir els espits i bolts que vaig trobant per llaçar la primera sabina de la que vaig a buscar la gran que ja no llaço donat que aquí la paret s'ajeu definitivament per entrar caminant al cim.
Ressenya amb el traçat i les reunions "originals" i ressenya actual de l'amic
Som sols al cim, hi fa una bona fresca. Em trec el barret, casc, davant d'aquest itinerari obert el 3 de juny de 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada. Com van saber buscar sempre el més senzill i on hi havia millor roca, d'aquí la sinuositat de l'itinerari. Una obra d'art que cal preservar, disfruteu-la!
.jpg)
9 comentaris:
Fa molts anys aquesta escalada era una gran fita. Felicitats
Jaume enhoraboan aquesta només l'he fet un cop, com dius a l'inici d'escalar. Fa dies que tinc ganes de repetir vies clàssiques m'ho has fet recordar.
Jaume, segur que la repetiràs, jo le fet un munt de vegades i sempre m'agrada. Felicitats!!!
Carai, els que hem començat a escalar més tard, amb tantes vies i tantes assegurances pel mig, no se pas si trobaríem el recorregut!!! Salut!!!!!!!!
Enhorabona per l'esforç!! Crec que és un exercici que val la pena fer, la via s'ho mereix, lògica i elegant com és. Una pena que sigui creuada i trepitjada sense miraments, especialment sagnant el llarg de després del water, un camp de patates genial, amb els parabolts verds de la via del Carles trepitjant i embrutin la roca... Una pena i motiu de reflexió per tots plegats.
Avant!!
Hola Jaume,
aquesta via, com molt bé dius, és de les primeres que tots hem fet quan descobríem l'escalada a la zona dels Gorros. El que jo dubto és que els escaladors que la van obrir l'asseguressin amb espits, ja que en aquella època es posaven burils o es pitonava. Amb el temps tot canvia i en les vies classiques com aquesta, els vells espits sovin son assegurances afegides per escaldors posteriors a l'obertura de la via i el pitons i burils originals han petat o desparegut.
Salut i a tibar
Gràcies Mingo!
Joan, realment és una introspecció personal el fet d'anar-hi, t'abstreus dels bolts que hi ha aprop i intentes gaudir de la roca i le sseve spossibilitats, jo m'ho vaig passar molt bé.
Manel, tens molta raó, segur que hi torno, em va omplir molt.
Llembrescu, jo pensava el mateix però amb la ressenya de l'Eduard i la de Pedra-Neu segur que la trobeu, tan sols anar-hi amb la mentalitat de l'aperturista, buscant el més senzill...
Eduard, la teva ressenya tan detallada m'en va fer entrar ganes i el fet de sortir a escalar amb dos "vells" escaladors que la coneixien ja m'ho va acabar de posar fàcil.
Joan B. tens tota la raó, sembla ser que es feia pràcticament a pel!! això em va dir el Toni, to i que al primer llarg encara hi ha un buril dels que sembla original.
vaja! es la primera via llarga que vaig escalar! en guardo molt bon record, tant de la gent com de la via, tinc que tornar-hi algun dia!bon exercici el intentar escalar-la tal com es suposa que la van deixar els aperturistes!
Molt bé Jaume, aquesta va ser la meva primera via llarga i en tinc molt bon record. Va ser un dia de gener assolellat. Felicitats. Una abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada