Ou de Colom per l'aresta brucs, deliciós "reserva" del 67.

L'Ou de Colom resta amagat darrera l'imponent Bola de la Partió, com un germà petit. Al fons la regió de Frares.
El dia 08 de setembre, dijous, hem aconseguit fer un veritable aplec "blogger", som el Toni (Vivencies), el Mingo (Conqueridors de l'Inútil), el seu company Josep Antòn i el Joan (Gatsaule); hem quedat a l'aparcament de Can Massana a les 16h per així aprofitar la tarda. Jo porto de cap l'Ou de Colom, ja la setmana anterior amb el Mingo i el Toni hi anàvem però no vàrem saber trobar l'inici de la via: vam pujar la canal on comença la Màster&Comander i trobem els bolts de la via de l'Indi, Dansa del foc, dubtem si posar-nos-hi però acabem de fer tota la canal revoltem l'Ou, admirem la ruta normal i baixem per la ara sí canal correcta, entre l'Ou i el contrafort sud de l'Ou. NO duem ressenya i dubtem, veïem una canal que s'enfila a la carena, però es veu bruta i molla, ho deixem estar...i Sí!! era aquesta canal per on havíem de començar.

Canal d'aspecte desagradable, però franca i que ens permet pujar dalt del Periquito i començar la via.
El Toni, el Mingo i el Josep A. aniran a la Miranda alta i el Joan i jo enfilem cap a l'Ou; aquest cop sí, vaig fletxat a buscar el Teix que creix al mig de la canal de pujada i d'on a la seva esquerra neix la canal que s'enfila al Periquito (Contrafort de l'Ou)i on comença la via. Cal dir que fa una calor enganxosa, amb molt d'humitat i a l'ombra de la canal s'hi està molt bé...per això el Joan no rondina gaire quan li dic de começar!!

Per sort el terra de la canal és sec i el mal aspecte que fa la canal és només això, ja que ràpidament en diedre em vaig enfilant i la roca hi és franca i no trobes a faltar cap protecció. Passo una cinta per l'alzina que barra el pas i m'entaforo com puc entre ella i la paret, el més fàcil és anar a l'esquerra com faig incialment, però la corda aleshores frega molt amb l'arbre...
Els primers metres són delicats fins abastar el primer buril.
Sóc al peu del pilar, és ben dret i el primer burí és força amunt, uns cinc metres, hi ha bona presa, però t'agafa fred i cal assegurar les passes, la caiguda seria al replà o sobre l'alzina...la roca em demana anar per l'esquerra de l'assegurança i el xapatge és delicat, em penjo de la rovellada peça per agafar alè i mirar el que m'espera: caps de burí, xapes rovellades i algun espit més recent. Els passos allarguen i vaig fent sortides en lliure, però el grau en lliure m'ha semblat que és bastant més de 6a, ara potser les assegurances, l'encara anar fred...tot pot influir, fàcil no és. Ara perd verticalitat i el lliuire és més agraït, a l'esquerra de la bola trobo una bona reunió.

Emergint del tram més vertical on farem alguns passos en lliure, si podem!
Vista privilegiada del "Grumet".

Som encarats al sol, però un airet persistent fa que hjo portem prou bé. Puja ràpidament el Joan, que ha disfrutat el mur i ara cap amunt: xapa un espit d'on penja els estreps, és el començament de la bola i on més desploma.

Artificial del segon llarg, senzill però amb equipament molt envellit, oi Joan?!!

El següent pas és un burí on algú hi va posar una plaqueta recuperable de "fireta", amb el pes dels escaladors s'ha anat deformant i aprimant, de tal manera que quan el joan s'hi penja sembla de xiclet! es deforma! ( el Joan és un homenàs alt i cepat)
ràpidament s'afanya a xapar el següent burí, sense plaqueta clar!! per repartir el pes, el veig suar! i no pas de calor...ara un espit, per fí!a més la bola és menys dreta i s'acaba el patir.
Ara sortiré en lliure, compte! però no es mou, s'ho mira hi s'ho torna a mirar...a veure que posa la ressenya de l'Eduard? cony on és el tercer, això no és tercer ni de conya! al cap d'una estona s'enfila i el perdo de vista, bé ja ho tenim això! poc després el puc deixar i és el meu torn.

Preparant-me per deixar l'artifo i sortir al replà, on cal apretar amb ganes. Ja al replà abans de fer el darrer muret.

L'artificial de segon no és problema, però renoi, ara he de deixar els estreps i recollir-los! vaja passet, ara entenc perquè el Joan s'ho mirava tan. Faig el pas i arribo al replà, ara això sí que és tercer, un burilet amagat a la dreta i un darrer muret, curt però pru dret per arribar a cim, veig que el Joan s'ha oblidat de xapar un bolt a la dreta...aquests Alpinistes!! i és que aquesta arribada no és fàcil.

Preparant el ràpel i panoràmica feta des l'agulla de les dues puntes pel Mingo i el Toni, assota.
Ara ens resta fer el ràpel que és al vessant Nord, amb un seixanta en tenim prou. Ens saludem amb els companys que hem anat veïent, primer a la Miranda alta i després a l'Agulla de les dues puntes.


Ressenya de l'

Eduard (Escalatroncs)

que em va despertar l'interès per aquesta agulla.
Ha estat una tarda ben aprofitada, hem conegut una zona prou interessant i oblidada. Admirable l'empenta dels aperturistes, Del Àlamo, J. Espanyol i E. Peña que el 05-10-1964 varen atrevir-se per aquest vessant.
També gràcies a l'Eduard (Escalatroncs) per treure de l'oblit aquesta humil agulla.
Si us hi acosteu aneu-hi amb esperit clàssic, vigileu abans de xapar el primer burí per ja disfrutar de la història Montserratina, tan sols té un problema, que se us farà curta.