Via Jaume Casellas. Serra de Sant Joan. Tossal de la Feixa.6 d'abril de 2008.

Fa dies que friso per poder fer una escalada llarga, que per diferents circumstàncies no havia pogut ser, finalment aquest dissabte quedo amb el Toni, el Josep i el Wolfgang; el Toni és el que ha triat el lloc: el Tossal de la Feixa; la setmana anterior hi va fer la via d'en Guillem amb el Joan Codina
i va recordar que fa set anys havia anat a la Jaume Casellas, la primera via oberta en aquesta serra.

Els diferents esperons que ressegueix la via "Jaume Casellas"

La Serra de Sant Joan és molt llarga, al seu extrem dret s'hi troben les vies d'en Guillem Arias, de tall esportiu i molt equipades, a les anomenades puntes de Pic Coniller, mentre que el nostre objectiu és al fons de la vall, totalment a l'esquerra, a l'elegant aresta sud-oest.
Matinem força per enfilar cap a Coll de Nargó, d'on agafem la L-511 en direcció a Isona, passats uns 5 Km i després de travessar un pont, un trencall a la dreta indica la pista a Sallent, poblet abandonat del fons de la vall.

Aparquem al costat d'una masia, al davant ja veïem l'imponent esperó.

La Jaume Casellas va ser oberta el 25 de juny del 2000 per en Francesc Garcia, Joan Frontera i Ramon Majó, en homenatge a aquest pioner de l'escalada Manresana, té 350 metres de desnivell i deu tirades, amb la curiositat afegida que els sis primers llargs són en terreny de conglomerat, mentre que la paret final és d'un calcari boníssim i vertical, i tan sols per aquest mur val la pena arribar-s'hi. Al llibre d'en Majó: El Plaer de l'Escalada, ja avisa que estem en terreny d'aventura!

La ressenya extreta del llibre d'en Ramon Majó i Lluch.

D'on deixem el cotxe a peu de via hi tenim una hora de camí per terreny molt trencat i brut, i com ja advertia en Gatsaule i la Lu, ple de pins menjats per la procesionària. No hi ha camí, cal segons la intuició, anar buscant el millor tram que ens acosti a la paret; de baixada vàrem veure que seguint la pista una mica més amunt un o dos km aprox, en un revolt de 180º, des d'on es veu l'esperó molt aprop, l'aproximació és més curta.
Ja a peu de via, a l'extrem mes oest, preparem les cordades, el Toni va amb el Josep i jo amb el Wolfgang; L'inici costa de veure, hi ha però una fita i mirant veus força amunt un espit. S'ha d'agafar una franja en diagonal a la dreta que permet situar-se sota el primer espit que marca la via, un cop xapat aquest cal anar a l'esquerra, superar un petit bony redreçat i tot seguit enfilar-se sobre ell i anar a l'aresta abandonant la fàcil feixa. Un altre espit marca el camí cap a la reunió, on trobem un pas de Vè abans d'entrar-hiEl Wolfgang preparant-se, mentre jo miro per on va el Josep, que amb el Toni, han començat ja.

L'inici és completament orientat a ponent, amb el que no ens toca el sol, fa força vent i és fred; quan el Toni és apunt d'arribar a la reunió començo;
com que ja he vist per on anava el Josep, en paso via i ja estic remuntant el muret de la reunió. Mentre deixo que el Toni s'enlairi per la segona tirada arriben mes cordades, resultarà que són en Joan Frontera i amics...quina casualitat!
La segona tirada és més exigent, més vertical i amb uns còdols d'apariencia relliscosa...sortosament hi ha alguna assegurança mes: un pitó, quatre espits i un pont de roca (40m). No sé si és el fred, he estat tremolant a la reunió mentre en Wolfgang fèia el llarg, o que anava de segon, però no m'ha semblat fàcil, sobretot a l'altura del pont de roca. La comunicació és inexistent, el company ha desaparegut i la corda s'ha acabat...desmunto reunió i quan veig que recupera tiro cap dalt.
Trobo el wolfgang al final de la canal en un terreny pla, sense reunió, no n'hi ha.
Ara em tocaria fer el llarg que s'enfila a unes agulles i que fa un ràpel d'una d'elles, però decidim continuar caminant fins al següent llarg, una canal en diedre d'uns 40 metres. El Toni i el Josep ja són a la reunió i han començat el cinquè llarg. Ràpidament m'enfilo i retrobo el Josep, aquesta canal es fa bé i tan sols poso unes bagues.

El Toni començant el cinquè llarg, on perd la via.
El Toni no ho veu clar, sembla que s'ha equivocat, miro la ressenya i efectivament, calia anar a l'esquerra. Pot fer una bona reunió en un arbre i el Josep puja cap a ell per fer un ràpel i retrobar la via; és fàcil perdres, la paret aquí és ampla i plena de canals, a més les assegurances hi són escasses, una per llarg, o cap!
Les agulletes per on va la tercera tirada, la més alta és des d'on es fa un ràpel d'un espit, la vam deixar.
La tirada clau, la cinquena, el wolfgang anant a l'esquerra a buscar una altra canal.
Quan ja t'has encarat a l'esquerra al final veus un espit, prou amunt, llavors cal anar a la dreta on trobem una canal-diedre força ampla, aquesta no s'ha de seguir, sinó que immediatament cal enfilar-se a la dreta en un pas finot que es pot assegurar amb una sabina; una mica mes amunt la reunió, que no es veu, però sí l'espit de la següent tirada. Aquesta em toca a mí, per unes plaques m'acosto a una zona molt trencada amb un pi al damunt, sembla que t'haigui de caure tot al damunt, però és més fiable del que sembla, asseguro amb un parell de friends i surto a la carena, vaig caminat fins que se m'acaba la corda muntant reunió en un bloc amb dos camalots. Mentre caminava no podia deixar de mirar la paret que tenia al davant, ara ja de calcari i força vertical.

Baixant per la careneta de la sisena tirada, admiro la paret que ens espera.
Fàntastisca paret final, sobreposada sobre els còdols de conglomerat, i que per si sola val l'ascensió.

Ara fa força calor, ens apropem suant a peu de paret, que es veu imponent...el Wolfgang em veu dubtós i ràpidament es posa per feina, el veig animat, això és una altra cosa, quines preses! i és que després del conglomerat dubtós aquest calcari és gloria! es va enfilant sense dubtar, es veu finot, però on calen els espits dónen tranquilitat, un dels llargs macos, macos.

Encarant el diedre-bavaresa del setè llarg V+.

Arribant a la reunió superat el diedre.
La vuitena tirada és neta, surt a l'esquerra de la reunió per unes plaques-diedres tot buscant el terreny més fàcil, les savines permeten llaçar-les i assegurar la marxa, un flanqueig horitzontal a l'esquerra és el que hi dóna la dificultat, una baga recremada ens marca per on anar, ja que altrament no hauria trobat pas la reunió, ben amagada al fons d'uns diedres.

A l'extranya vuitena tirada, on una baga abandonada marca on fer l'aeri flanqueig abans de la reunió.

El Wolfgang arribant al flanqueig, el Toni i el Josep a la reunió.Treballant per sortir del diedre, un dels llargs més exigents.
El penúltim llarg és vertical i mantingut, potser el que mes amb el segon, al meu parer...una fisura ampla que es va tancant, per acabar en un diedre perfecte; el que costa és deixar-lo i per la placa continuar amunt, a més aquest tros és desprotegit. El Wolfgang el troba més difícil que l'anterior que li havia tocat, el primer de calcari, la setena tirada.

El Wolfgang preparant-se per anar a l'esquerra on hi ha la reunió. El Jaume recuperant el llarg.


Ens queda tan sols un llarg i m'ha tocat a mí, em fa il.lusió arribar a dalt, però encara no s'ha acabat la gresca, ens queda un tram de V+ que de lluny es veu impressionant, una fissura ampla que s'enfila cap al cim. De la reunió, per terreny trencat vaig cap al cercle que e stanca, cal flanquejar cap a l'esquerra per anar a buscar la fissura. Tot i que sembla que la fissura pot ser complicada, no ho és gens, és més delicat el flanqueig;
Començant el flanqueig per anar a buscar l'atlètica fissura.

El pas és protegit amb dos espits que dónen la confiança per tirar el cos enrrera i tibar de mans, semblava que seria mes complicat...llavors t'aixeques i entres a la fissura que s'eixampla, dins pots posar-hi un friend gran per protegir la sortida cap enfora, sensilla però exposada.

Tibant dels generosos cantos


Una vegada es deixa la fissura, la dificultat baixa ràpidament, llaço una sabina i encaro l'aresta final, segueixo fins que no tinc mes corda, busco i munto reunió en una alzineta i un merlet, admiro mentre, la vista del cim, serres i serres, parets i mes parets!!!

El Wolfgang observa com arriba el Toni, ja som tots dalt!

El mas on hem deixat el cotxe i el torturat terreny des del cim.

Ens felicitem les dues cordades, al final ha quedat molt bon gust de boca, sincerament pel tram de conglomerat sols no valdria la pena aquesta via, per mí, però la combinació de les dues parts i l'aventura de l'itinerari, fan que realment sigui força recomanable, chapeau pels descubridors, obridors de la via!
Però ara toca baixar: cal seguir la carena i anar a buscar una canal que tenim al vessant oposat d'on hem pujat. Aquesta és molt dreta, de primer una desgrimpada de mirar-s'ho per continuar per una canal molt dreta i relliscosa, sort dels boixos! A mitja canal cal anar a la dreta a buscar la paret sinó volem quedar penjats i haber de fer un ràpel.

El Toni assenyalant la fita que marca la canal de baixada.

A la feixa que va a peu de la paret de calcari
Tot baixant cap a Sallent, admirem els esperons que hem recorregut.

Una vegada s'acaba la canal trobem un corriol que si seguim a l'esquerra arribem al peu de via del llarg set, abans d'arribar-hi però cal trobar un senderó que baixa a la dreta per fer unes grans llaçades que mica en mica ens faran perdre alçada.
Quan el terreny ho permet, i pel mig de la vall, baixarem camp a travers trobant llavors una pista que ja ens facilita la tornada al cotxe.
Admirant el Tossal i la vall per on hem baixat
Itinerari aproximatMapa de l'

I.C.C.

Ascensió molt recomanable, variada, estètica i en un entorn immillorable, solitud garantida. Apropeu-vos-hi amb un joc de friens i moltes bagues savineres, ah! i no us deixeu el casc, el conglomerat, és conglomerat!
Nosaltres vàrem estar unes cinc hores d'escalada, però hem de contar que no vàrem córrer i a més erràrem l'itinerari un cop i deixàrem de fer el tercer llarg, el de les agulles i ràpel d'un espit.