Ferrata de les Dames i Pell Roja als Estalvis del Porró. La Plantació. 2 de febrer de 2008.

Aquest cap de setmana després d'haber anat a l'Alta Fidelitat tenia ganes de fer la Picnic, així que li proposo al Josep; el dissabte es lleva núvol i fa força fred, ja s'aixecarà, que els del temps no preveuen pas mal temps...
ens equipem i comencem a pujar cap a les coves del salnitre...sota les escales bufa un ventet gelat i cada cop és més tapat...dubtes...què! ho deixem per un altre dia?
tots dos ens mirem i girem cua, no em veia de gust gelar-me els dits i més en una via que t'has d'equipar, amb el que els llargs no seran ràpids, ja hi tornarem.
El Josep ja té l'alternativa: pujarem cap a la Plantació per la ferrata de les Dames i d'allà, si la trobem, farem una agulla.
Començant la ferrata de les dames
Per anar a la ferrata deixem el cotxe com si anèssim a la Palleta, es remunta el torrent de l'Artiga alta fins al torrent de l'Artiga baixa on ja trobem indicacions.

El primer ressalt és ben vertical i amb graons i cable d'assegurança. passats alguns ressalts menors s'entra en una valleta, a l'esquerra de la mateixa hi ha un seguit de vies d'esportiva, ressenyades a la Guia Montserrat Sud pàg 203.

Al tram més espectacular i equipat, un mur d'uns 60 metres abalmat al mig
Quan s'arriba al final resta una sorpresa, un tobogan vertical equipat amb un cable, sense graons i que t'has de guanyar.


superant la canal de sortida, on cal tècnica més que força.

Curiosa finestra al torrent

Pou on acaba la ferrata i s'entra a la plantació
Malgrat el fred d'aquest dia rúfol, tenim les mans ben calentes...i amb alguna ferida a causa dels restes de cable maltallats i que resten a la paret. La veritat és que no m'agraden massa les ferrates, no acostumo a fer-ne, les trobo perilloses, aquesta deu n´hi dó per a gent que no conegui les tècniques...i a més omplen de ferros uns topants que mereixen respecte convertint-los en un parc temàtic d'aventura.
L'acabament de la ferrata entronca amb el camí que puja del Clot de la Mònica i que just deixar enrrera les Plaques de l'Urquiza, travessa el Coll i baixa a la Plantació. Per sort el Josep dúia unes ressenyes de la zona d'un altre dia mig plujós

Fantàstica ressenya d'en Joan Vidal i companys treta d'

Ona Climb

Com que ja és tard triem la via "Pell Roja" que només té dos llargs i sembla maca, amb un primer llarg de 6a-V i un segon de V+-IV, i que gràcies al croquis de la ressenya no ens és difícil de localitzar; mentre ens hi acostem veïem una cordada fent una de les primeres agulles que es troben passada la canal dels Llorers.


Una cordada a Gandhi el bèstia a l'agulla de l'Oblidada, una altra de les víes d'en Joan Vidal (Indi)

La cara Sud de l'agulla "Els estalvis del Porró" per on va la Pell Roja, resseguint la fissura marcada que s'hi veu.

La Plantació és una raconada que encara manté la solitud i tranquilitat i la boscúria espessa.

El Josep treu el cap després de passar el tram vertical del primer llarg.
Arribar a peu de via ens costa una mica, ja que aquesta zona no és massa freqüentada i la vegetació és mestressa pertot; seguim el camí carener per, quan som a l'altura de l'agulla, flanquejar a buscar-ne les parets, llavors un corriol ben marcat ens porta a l'inici del primer llarg: una rastellera de parabolts lluents ens marca el camí. El primer és força amunt, però llavors no allunyen gens, i gràcies, ja que el grau apreta, d'esportiva, i amb les mans fredes m'haig de penjar a mirar-m'ho, el que fa el fred! passats els quatre primers bolts les preses milloren i progressivament es va fent més amable fins a la reunió.

Al segon llarg després de superar el pas de sortida.

La reunió és sota un mur fisurat, que de sortida desploma una mica fins i tot! Ara és el torn del Josep: em passa la jaqueta, fa un ventet gelat i ho agraeixo. Amb algun esbufeg dels seus supera el pas inicial per encarar la placa i al poc desapareixer de la meva visió. Un muret a mig llarg que s'ha de mirar per superar-lo i arribant dalt un tram trencat i vertical desprotegit, aquí no hagués estat malament una assegurança, per la tònica de la via, però res a dir, només felicitar els aperturistes per la línia trobada.

El final de la plantació, amb una vegetació exhuberant i sense signes d'haber patit massa incendis.
Al cim busquem el ràpel, deu ser alguna alzineta, ja que no s'hi veu res. No ens ho pensem gaire i optem per baixar per la "selvàtica" canal...tan de bò haguessim fet el ràpel, quin tip de punxes, aquells Aritjols que se t'enganxen per les cames i no et volen deixar anar! i això que la ressenya ja ho dèia.
Ens han quedat ganes de tornar a aquesta zona, hi ha molta feina a fer.