Roca dels veterans i roca de la Montse. Montserrat Torrent de Can Llop. 08-04-2010.

La Roca dels Veterans és al fons del torrent de Can Llop, sobre la zona arqueològica del torrent de la Diablera.
Després d'una setmana santa en que tan sols he esquiat, ja tocava poder tornar a tastar la roca, per això ens escapem el dijous amb el Toni a conèixer aquestes vies de sota el Coll de Guirló.

Preparant el material a peu de via, una lleixa força penjada on millor lligar-se.
Per arribar a les vies, nosaltres vàrem pujar per una pista que s'agafa als primers revolts de la carretera de Can Maçana, venint del Bruc, però millor anar-hi per Can Maçana si us estimeu una mica el cotxe...(La pista és molt estreta i les branques han crescut molt a banda i banda.)
La Paret és sota el camí, just on hi ha un rètol de la zona arqueològica del Torrent de la Diablera. No ens fa gens de bon dia i això que es pronosticava un dia assolellat! fins i tot ens hem d'abrigar! que llarg es fa aquest hivern.

La primera tirada té una entrada atlètica, que ja et prepara pel que continua...El Toni emergint del desplom.

Començo buscant la millor manera d'enfilar-me a la placa, llavors, un cop col.locat es va fent, però arriba un punt que es redreça i desploma, ho intento, però tot i que hi ha canto, noto la falta d'entrenament i m'haig de penjar; la roca tanmateix, no és d'allò millor amb el que em cal fer A-0 a les dues escarpies. superat el diedre em decanto a la dreta i llavors puc continuar en lliure. L'entrada a la reunió és plena de roca solta ammb el que adverteixo el Toni.

Començant la segona tirada, d'entrada prou dreta i amb bona roca, per anar-se ageïent i empitjorant de qualitat.
La reunió és en un replà prou còmode. Ara és el torn del Toni, segueix amb una placa de bona roca...almenys pel que hem trobat fins ara, però empitjora a mesura que ens enfilem! sobretot abans d'arribar a reunió cimera, on tot cau!!

Des de la primera reunió, la zona d'agulles. Segon llarg amb el tram de bona roca.

Havíem lleguit a la ressenya d'Ona Climb que el ràpel era "dubtós" i ara ja sabem perquè! es rapela d'un espit amb anella unit per un cable a un parabolt molt més amunt i anclat en una zona de roca trencada...el cable no és del tot fiable! i l'espit....almenys aguanta!.

A la reunió cimera, d'on rapelem, cal vigilar amb les pedres soltes. Detall d'alguna assegurança "clàssica".

Ja a baix coincidim en que la via és maca, però que la roca hi és molt descomposta, sobretot el segon llarg. Potser aquest hivern tan cru, amb tan de neu i gelades fortes ho ha condicionat, però la veritat avui ho hem trobat força delicat.
Tanmateix la via és ràpida i encara tenim llum amb el que anem al costat a la Roca de la Montse

Aresta brucs de la Roca de la Montse, un esperó magnífic on hem trobat a faltar seguretat en les preses!
L'aresta brucs és l'escollida, es veu molt vertical i mantinguda, aquí les assegurances allunyen més i s'ha d'escalar! la ressenya parla d'Ae al primer tram.
Començo i vaig fent, però de seguida cal tibar de valent...trobo una presa invertida que em permet aixecar-me a xapar, però em malfio, es veu terrosa, aviso al Toni que si peta cauré, i renoi si caïc, jo i la presa, que va a parar al casc del Toni!!
Ja no ho probo més i a tibar d'A-0 s'ha dit. Pasades dues cintes puc continuar en lliure, l'esperó és estètic, llàstima que s'acaba, reunió!

El capvespre ens regala un espectacle de color: el sol al pondres emergeix del mar de núvols tenyint-ho tot de roig.
El Toni desmunta l'aresta brucs de segon i al despenjar-lo baixa per on va la via Montse, una via curteta d'uns 15 metres, i decideix posar-s'hi: la roca és extranya, sembla més fàcil del que és enr ealitat, peus relliscosos i mans gens franques, però va amunt decidit. Ja força amunt i en un tram on l'assegurança allunya em regala amb un vol sense motor al trencar-se-li una presa de ma! podem comprovar que l'ATC i la meva ma de frenada funcionen a la perfecció i tot queda en un ensurt; continua, fins i tot content, ja que no s'ha fet mal i va be sacar de tan en tan per a perdre la por...(vaja sempre que un no es faci mal, però Toni, no t'hi acostumis eh!). Acaba la via i llavors la faig jo, així ja no deixem deures a aquesta zona, que la veritat no ens ha convençut gaire. Ara si busqueu solitud, entorn salvatge, roca dubtosa i esmicolada amb equipament generós i divers, és el vostre lloc.

Inesperat espectacle de color! els darrers raigs de sol tenyeixen de roig el vessant oest d'agulles. Baixant a buscar el cotxe, admirant de tan en tan la panoràmica que deixem al darrera.
Ha estat una tarda ben aprofitada, ja que si en uns aspectes la zona no ens ha omplert prou, per l'altre, la solitud i l'entorn s'ho valen, vaja que no és per anar-hi gaire sovint. També penso que al no escalar-s'hi gaire la roca no es neteja i a més enguany sortim d'un hivern molt sever que pot haber tingut molt a veure en com ens hem trobat les parets. Si en voleu llegir un altre punt de vista mireu el post d'en

Llembresku. Colla Xapoutot.

Ressenya que podeu trobar a

La Noche del Loro (antiga Ona Climb)