Foquejant al Taga. Ripollès. 4-1-2009

Amb les darreres temporades de neu poc afavorides i la meva dèria per la roca, potser fèia tres temporades que no fèia lliscar les foques...enguany i potser per què s'escau el centenari de l'esquí a Ribes, d'on és la Magda! o bé perquè ja tots m'heu fet dentetes amb els vostros "posts" d'esquiades exitoses, que he decidit tréure la pols als esquís!!! el fred que fa a la roca i el fet que no deixa de ploure segur que hi han tingut quelcom a veure...

Sota l'ermita de Santa Magdalena posant pells a -6º.
La Núria, la meva gran, enguany s'ha apuntat a un curs d'esquí de muntanya i malgrat no té encara esquís de muntanya, li fèia gràcia anar al Taga, amb el que em va faltar temps per acompanyar-la...

Deixem enrrera el tram de bosc i pista, al darrera el Puig Cerverís.
Al no disposar d'esquís adients, jo em carrego els seus esquís i ella posa a la motxilla les botes de pista, pujarà a peu i portem raquetes per si cal.


A l'acabar el flanqueig s'entra en una coma, al fons es veu la creu de Taga.

La neu és ben glaçada i endurida, amb el que la Núria va de fàbula amb les botes i no ens cal tréure les raquetes. Al flanqueig la traça és ben marcada amb el que ni els grampons ens faran falta.

Ja no recordava el "soroll" de les pells lliscant sobre la neu, he disfrutat!

Darrera la Núria, la Serra Cavallera.

El tram final es redreça, la neu hi és més ventada.
Sota la portella d'Ogassa fem una gran diagonal a buscar la carena deixant el coll més avall, a l'anar la Núria a peu ho prefereixo a enfilar recta la pala cimera.

A la creu de Taga, ara ens espera un descens ben gratificant!

El dia esplèndit, fred, però amb el vent encalmat, les valls cobertes d'una boira espessa, la neu estabilitzada...què més podria esperar?

Hem pujat prou depressa, fem una mossegada i ens afanyem a preparar-nos pel descens, per a la Núria serà la seva estrena en neu no tractada i em deixa pasar al davant, els primers girs i veig que la neu acompanya i ella també, em vaig aturant per controlar que tot vagi com cal, però haig de vigilar més per mí que per la Núria, fins i tot s'em queixa de que se li està fent curt!! amb el que costa pujar i ja estem gairebé a baix...


A les envistes de Santa Magdalena
Entrem al bosc, ara cal seguir un corriol força estret i espatllat per les raquetes, em costa dominar els esquís en aquest corriol i haig de recòrrer a la cunya i a fótrem algunes galetes que provòquen la rialla de la Núria, que hi farem quan s'és un paquet s'és un paquet...

Les darrers pales, els camps de Cal Sastre de Pardines! quina llàstima ja s'ha acabat!