L'Spindel (Aranya). Via Scorpion. Meteora. Grècia. 5-11-2008.

l'Agulla Spindel crida l'atenció, en aquesta postal nocturna es realça encara més!

Tornant al fil de Meteora, m'havia quedat que marxàvem cap a Kastraki, satisfets després de la segona ascensió al Doupianifels, ara per la via Oskante, la de l'esperó; sense ni pensar en dinar, és passat el migdia, encarem els estrets carrers en direcció al cementiri, no hi arribem ja que ens perdem i deixem el cotxe al costat d'un hotel.

l'Aranya excel.leix per sobre les teulades de Kastraki, quan mes l'admiro més ganes tinc de pujar-la.

Ens cal caminar una mica mes, però sortosament aquí les aproximacions no són llargues i ja veïem el cementiri, deixem l'asfalt per seguir amunt per un camí que ens deixa en una capella, d'allà agafem un costerut corriol; em decanto massa a l'esquera i quan ens n'adonem som per sobre l'agulla...baixem i ara sí trobem el camí correcte i en poca estona som sota l'esbelta agulla!

Com un desafiant cavall bernat presideix la collada.
Hem suat de valent fins aquí, anem amb pressa, ja que no tenim massa hores de llum, i amb l'Eduard ja fa dies que busquem el moment de posar-nos-hi, ens fa molta il.lusió.
Donem la volta a l'agulla: té un basament ample que s'estreny, com una copa de xampany, per aixecar-se seixanta metres desplomats a partir de la meitat...pel costat oest veig per on vàren pujar ara fa vuit anys els companys Manel i Jordi: la via Gordischer Knoten (6a+) ells si que estan forts! nosaltres anem a la via Scorpion (A1-V) és al vessant oposat i ens preparem per enfiler-nos!
Encara que es vulgui amagar, sobresurt al capdamunt de la vall, no puc deixar d'admirar-la.
Aquest matí no estava fí, no tenia bones sensacions i tot i que en tinc moltes ganes, dubto sobre si posar-m'hi...l'Eduard que em comença a conèixer no diu res i espera...m'enfilo a la base de l'agulla, m'ho miro, i tot i que l'artifo no és que m'agradi ni s'em dongui bé li dic: assegura'm!
Som als peus de l'Spindel i apunt d'assolir-la, només per això ja val la pena aquest viatge...
Començo pujant el sòcol, l'arrancada és atlètica, Riglera, amb bolos immensos, però tira enrrera i carrega els braços, sortosament ara és tansols vertical i es deixa anar fent, vaig concentrat i guanyo metres ràpidament, espero l'artificial i no arriba, vaja es pot fer prou en lliure encara...xapo una argolla i veig que aquí canvia l'assumpte, es posa molt fí de preses : trec els estreps.
Arribant a la reunió, ben penjada i airejada!
Els passos d'estreps no són pas regalats, es nota que els Alemanys són alts! m'haig d'estirar d'últims en algún pas, com patirà l'Eduard!
La reunió és ben penjada i d'una sola "superanella" amb el que improvitzo un triangle de forces amb una altra xapa de més amunt.
Trobo una gran argolla abans d'arribar al caire de l'agulla on canvia l'orientació i interpreto que s'ha de fer aquí, la veritat és que podria haber continuat, però millor no fer invents! com que aquí les xapes són aprop improvitzo un triangle de forces, no m'agrada penjar d'un sol punt, per fort que sigui!
La primera tirada just abans que començi l'Eduard.
El Miquel ens fa fotos i filma des de baix, no ha volgut pujar, potser ha pensat que tots tres penjats com xoriços a la reunió! vaja xou...ha vist que ens fèia molta il.lusió hi ha preferit deixar-nos-la, gràcies amic!
L'Eduard s'enfila sense manies, el veig dedicar-s'hi a fons al tram d'artifo, no es pot ser baixet!!

l'Eduard acostant-se a la reunió, farem "sexe vertical" per passar-la sense fer embolic de cordes i ens en sortim prou bé!

Jo estic glaçat, aquí dalt venta fort: és una característica d'aquesta agulla, per la seva situació sempre hi fa vent. l'Eduard comença el seu llarg, de primer encara vertical i descompost, em cauen les pedretes a sobre i haig de deixar de mirar amunt!
El perdo de vista, veig que atura la progressió...què passsa Eduard? doncs que l'agulla es guarda una sorpresa: quan s'ajeu també s'omple de molsa! Cal mirar-s'ho bé abans de tirar cap dalt, sortosament algunes pedretes sobresurten de la molsa i permeten tirar amunt.

El tram pla just sobre meu és un camp de molsa que farà suar l'Eduard!
Des de la reunió, mentre espero que m'avisi per continuar, veig que entre les agulles tréuen el cap algunes cases de Kalambaka.
Reunió! buff se n'ha sortit, no el veig i l'espera sempre s'et fa llarga...però apa a desmuntar el tinglado i cap amunt. I sí, al deixar la vertical, un camp de molsa entapissa la paret, amb respecte m'hi coloco, deu n'hi dó com n'és de lluny l'altra assegurança, ara m'explico com s'ho ha hagut de rumiar l'Eduard!
Amb "sonrisa profiden" al cim de l'Spindel, al fons cases de Kalambaka.
Ens felicitem ben contents, el cim és petitó, fa com una taula, al costat el llibre de registre: m'el miro i veig que des del 1988 encara queden unes quantes pàgines per omplir...busco i sí, trobo la piada dels companys Manel i Jordi de l'any 2001! que bo, els en faig una foto i els hi faré arribar.

Fent la foto de cim i escribint al llibre de registre, curiosament encara i vàrem trobar la piada de l'any 2001 del Manel i el Jordi i no és rar ja que desde el 1988 fins ara encara quedàven alguns fulls per omplir!

Fa fresca i preparem el ràpel, la instal.lació és a proba de bombes i el que també és la bomba és la baixada, ben volada fins baix! com que m'ho veig a venir poso doble mosquetó al reverso i sort d'això.


El ràpel és ben "volat"! quan deixes el canto de la primera reunió no toques paret i l'adrenalina surt en forma d'un renec que queda gravat a la filmació que fa el Miquel.

Arribem a baix petant-nos de riure de l'alegria de l'èxit i de l'espectacularitat del ràpel, el Miquel riu amb nosaltres content també.


l'Eduard i el Miquel encara rient, preparats per tornar al cotxe, avui ens hem guanyat el dinar-sopar!

La corda voleïa emportada pel vent del coll, la traïem i pleguem el material, ja fosqueja i ens hem d'afanyar, tenim un tros fins al cotxe, ara a veure com els hi ha anat als companys que avui fèien: els José Luís i Juan Carlos el Pilar dels Somnis i el Remi i el Manel una via de grans i obertes fissures a la Rouskante, la via Kastrakiturn. Ens hem guanyat un bon dinar-sopar i com no, una gran cervesa a la Grega!

Ressenya de l'Spindel de la guia de Meteora

Jaumegrimp Jaume trencat ! Fora de servei forçós. 11-1-2009

Paret del Grau a Coll de Nargó, anem cap al sector tranqil.
El que va començar com un prometedor jorn d'escalada, amb bona companyia, bona roca i un paisatge immillorable, va acabar malauradament per a mí en una greu lesió: arrancament del tendó distal del bíceps D...els que sigueu gaire sensibles o impressionables apagueu l'ordenador ja que les imatges que hi mostro pòden no ser agradables per a gent profana al món médic, AVISATS QUEDEU!

Volíem escalfar a un 6a+ Quebequa, però éra força moll amb el que el Joan fa un 6b del costat Lo marraco, jo al meu torn m'haig de penjar per que tinc els dits glaçats, encara no ens tocava el sol en aquell moment, el Josep múnta i encadena la via del costat, un altre 6b Tabernac, el fa el Joan sense cap problema i ara que ja toca el sol m'hi poso i l'encadeno, s'ha de dir que el Josep ens avia deixat un excalestric al pas xungo, però va sortir net ole!!
Mentre el Josep obre el 6c de l'esquerra Chinook...el Wolfgang el fa en top-rope, amb el que jo ni m'hi penso i també m'hi poso amb corda per dalt...hi ha un pas força llarg entre la primera i la segona xapa, em costa arribar a la presa bona, però pujo peus i l'engrapo, és bona i em permet tibar amb força, em supero i mentre m'elevo sento un "estrip" esgarrifós, i se m'adormen momentàniament els dits...em miro l'espatlla pensant que se m'ha tornat a sortir, però no, tot funciona, acabo el pas, m'equilibro i intento avaluar danys...resto uns segons sense saber que fer però li dic al Wolfgang que em baixi! ell no enten res, si ja has fet el pas Jaume, em diu..però quan sóc a terra i em palpo el colze de seguida me n'adono del desastre: m'he trencat el tendó bicipital!!! MERDA!!! i això vol dir QUIRÒFAN!!! MERDA I MES MERDA.....s'em cau el món a sobre, la feina, la familia, l'escalada...en moments faig repàs de tot el que em ve a sobre...però el mal ja és fet i cal ser positius, no em fa massa mal el braç amb el que espero que els companys desmuntin la via i enfilem amb el Wolfgang el retorn a casa...d'allà a veure els meus companys de l'hospital: ahir el Manel Bosch i el César Abellan (bons amics apart de colegues) m'operen i reanclen amb carinyo el meu estimat tendó.



Foto intraoperatòria on podeu veuRe el tendó arrancat. Gentilesa de la Xènia)

El colze ja operat a la primera cura avui, la Conxa es prepara per retirar-me el drenatge.

Resignat a l'habitació, rumiant com m'ho faré amb un sol braç!
Doncs la vida de l'escalador és així d'ingrata, oi Joan?, ara que portava una temporada molt bona, quatre anys des la darrera lesió, i anava consolidant el grau i el coco...altre cop a fer bondat, i molta que n'hauré de fer, de moment no puc ni contraure el múscul per protegir la sutura i que no s'arrenqui...però no us deixaré de fotre la tabarra, encara em queden alguns posts pendents de Meteora i tinc d'altres pendents que aniré publicant! ara quan em deixin enfortiré les cames com l'amic Gatsaule, que el que no he perdut és l'ànim ni les ganes de tornar-hi...tot i que costa sobreposar-s'hi...

La plana de Coll de Nargó enblanquinada emergeix de la boira amb una gran bellesa, espero que jo també pugui resorgir aviat!

Foquejant al Taga. Ripollès. 4-1-2009

Amb les darreres temporades de neu poc afavorides i la meva dèria per la roca, potser fèia tres temporades que no fèia lliscar les foques...enguany i potser per què s'escau el centenari de l'esquí a Ribes, d'on és la Magda! o bé perquè ja tots m'heu fet dentetes amb els vostros "posts" d'esquiades exitoses, que he decidit tréure la pols als esquís!!! el fred que fa a la roca i el fet que no deixa de ploure segur que hi han tingut quelcom a veure...

Sota l'ermita de Santa Magdalena posant pells a -6º.
La Núria, la meva gran, enguany s'ha apuntat a un curs d'esquí de muntanya i malgrat no té encara esquís de muntanya, li fèia gràcia anar al Taga, amb el que em va faltar temps per acompanyar-la...

Deixem enrrera el tram de bosc i pista, al darrera el Puig Cerverís.
Al no disposar d'esquís adients, jo em carrego els seus esquís i ella posa a la motxilla les botes de pista, pujarà a peu i portem raquetes per si cal.


A l'acabar el flanqueig s'entra en una coma, al fons es veu la creu de Taga.

La neu és ben glaçada i endurida, amb el que la Núria va de fàbula amb les botes i no ens cal tréure les raquetes. Al flanqueig la traça és ben marcada amb el que ni els grampons ens faran falta.

Ja no recordava el "soroll" de les pells lliscant sobre la neu, he disfrutat!

Darrera la Núria, la Serra Cavallera.

El tram final es redreça, la neu hi és més ventada.
Sota la portella d'Ogassa fem una gran diagonal a buscar la carena deixant el coll més avall, a l'anar la Núria a peu ho prefereixo a enfilar recta la pala cimera.

A la creu de Taga, ara ens espera un descens ben gratificant!

El dia esplèndit, fred, però amb el vent encalmat, les valls cobertes d'una boira espessa, la neu estabilitzada...què més podria esperar?

Hem pujat prou depressa, fem una mossegada i ens afanyem a preparar-nos pel descens, per a la Núria serà la seva estrena en neu no tractada i em deixa pasar al davant, els primers girs i veig que la neu acompanya i ella també, em vaig aturant per controlar que tot vagi com cal, però haig de vigilar més per mí que per la Núria, fins i tot s'em queixa de que se li està fent curt!! amb el que costa pujar i ja estem gairebé a baix...


A les envistes de Santa Magdalena
Entrem al bosc, ara cal seguir un corriol força estret i espatllat per les raquetes, em costa dominar els esquís en aquest corriol i haig de recòrrer a la cunya i a fótrem algunes galetes que provòquen la rialla de la Núria, que hi farem quan s'és un paquet s'és un paquet...

Les darrers pales, els camps de Cal Sastre de Pardines! quina llàstima ja s'ha acabat!

Oskante al Doupianifels. Meteora. Grècia. 5-11-2008

Ja portem tres dies trescant per aquestes agulles i tenim ganes de fer la Oskante, aquesta via la vàrem veure fer el primer dia que vàrem arribar, és molt estètica, segueix l'esperó nord est del Dofí (Doupianifels). Avui decidim que serà el nostre objectiu, els companys de Madrid aniran a fer la Pilar dels somnis i el Remi i el Manel s'han fixat en una esbelta agulla al costat de la Traumpfeiler, la Kaukasier on volen fer la via Roussanoukante.

L'esperó Nord-est per on transcorre l'estètica via Oskante.
Fem cordada de tres, el Miquel, l'Eduard i jo, l'aproximació avui és nul.la, deixem el cotxe i ja ens equipem, es pot dir que l'escalada comença a la mateixa carretera.
Com es veu a la foto de l'esperó, aquest no és molt dret, però sí molt més que la perspectiva fotogràfica...sembla una aresta brucs de Montserrat, amb les assegurances prou allunyades, únicament per no perdres.

El Miquel comença, gairebé al camí ja es calça els gats.
El primer sòcol és grimpada, però mica en mica es va redreçant i agafant ambient, es passa sobre el llabi d'una balma tot cercant les millors preses. Les dues primeres tirades ens situen a l'alçada de les runes d'un antic monestir.

El Miquel navegant entre els còdols.

La primera reunió ja agafa perspectiva, cada cop més aèria.
A la segona reunió, fem canvi de cap de corda, li cedeixo a l'Eduard que avui sembla que encara no estic fi...llibre d'excuses...una placa slab en flanqueig, que va fer la delicia dels Madrilenys, ben acostumats a l'adherència Pedricera, em tira enrrera.
L?Eduard hi distruta, i és que no n'hi havia per tan!
Al darrer llarg canvia l'assumpte, es posa vertical i finot, finot! vaja on la guia marca A1....l'Eduard ben decidit s'el treu sense problemes, aquí les assegurances són més properes, però vaja que el grau hi és obligat, no penseu.


Llegint el llibre registre, la Torre del Diable ens saluda al fons.

Molt satisfets després de la nostra segona via al Doupianifels.
Del cim ens toca desgrimpar fins a la instal.lació de ràpel que ja coneixem de l'altre dia i ràpidament som als peus de l'agulla. Estem molt satisfets i encara és d'hora, avui és la nostra i una altra de les agulles que tenim ganes d'anar a fer és l'aranya o Adrachti, una esbelta agulla que crida l'atenció només veure-la.

Preparant el ràpel al Doupianifels.

Perfil de la via Oskante amb una cordada a la darrera reunió.

Itinerari aproximat de la Oskante.

Ressenya extreta de la guia Meteora de Stutte i Hasse.
Sense ni pensar en dinar, agafem el cotxe i enfilem els estrets carrers de Kastraki, objectiu l'Aranya!