jaumegrimp

Francesc Sardans al Timbaler del Bruc. Montserrat sud.

2012-01-13T11:21:00.017+01:00

El Timbaler del Bruc amb una cordada al primer llarg de la Francesc Sardans.
Aquest hivern no plou, ni neva! però de fred...deu n'hi dó, el 18 de desembre bufa un vent del nord ben empipador i amb el Josep pesem que a la Francesc Sardans del Timbaler hi estarem arrecerats; la via ha estat molt repetida i avui serà una bona opció. De l'aparcament del Vermell seguim en direcció a les vies d'esportiva fins trobar una gran fita, anem a l'esquerra enfilant cap el visible Timbaler, no té pèrdua. Tot apropant-nos ja veïem que no estarem sols...
El Josep a la interessant primera tirada, on cal apretar els dits!

Ja a peu de via hem de fer cua, aprofito per anar a mirar on comença la via Ivan, que es veu molt maca. Avui el Josep, que fa molts dies que no escala, no s'enfada gens perquè comenci: és una mica brut fins entrar a la placa, però res a veure amb elq ue m'havia explicat el Toni i havia llegit, ara el pas de cordades ha deixat la roca en molt bones condicions!
Una escalada de finura, d'anar-se col.locant, plaquera, amb les assegurances ben posades, hi disfruto. Del darrer bolt una excursioneta fins la reunió.
La cordada que ens precedeix a la primera reunió tot començant el flanqueig del segon llarg.

Estètic flanqueig a la segona tirada.
Munto reunió i recupero el Josep, es ressent, tot pujant, d'unes molèsties a l'espatlla i arriba prou fotut! li dic de baixar, però prefereix continuar, em deixa la via per mí. Un flanqueig horitzontal senzill et porta a enfilar-te a un esperó descompost, que sembla t'hagi de caure tot a sobre...allà haig de tibar fort, una relliscada del peu em fa quedar-me penjat! renoi si que m'ho he agafat malament...em recoloco i una tibada d'una pedreta clau i surto de l'esperó arribant caminat a la reunió, atenció amb les pedretes!
Còmoda segona reunió, al fons treballant-se el potent tercer llarg.

A les reunions vaig trobant-me la companya de l'altra cordada i li faig fotos, de la Garriga em comenta que són. Aquest llarg és força dur, per arribar al primer pitó cal atenció ja que una relliscada i t'embardisses a la canal! ara per placa, ara en diedre vaig resolent-ho; passo a la placa de la dreta on unes preses boníssimes permeten anar a xapar el bolt del pany de paret clau: ben vertical i amb començament desplomadet...

Al pas clau, passar del diedre a la placa!
M'ho miro força i no li veig la manera amb el que tibo d'A-0, peus molt minsos i preses bones però que cal força, i d'això darrerament en vaig escàs...ara almenys no em cal trèure els estreps i de cinta a cinta m'en vaig sortint.

Última reunió, també còmoda, sota la bola cimera.
Penso que el Josep patirà avui i li deixo les cintes ben llargues perquè no hagi de tibar gaire, quan arriba em comenta que ha pujat amb un sol braç del mal que li fa!!!
però el veig animat i li proposo que acabi la via, el darrer llarg és curt però net, no vaja hi ha un pitó, però és molt a la dreta, en una fisura terrosa molt dsesavinent, la roca et demana anar recta amunt.

Sortim recte amunt aprofitant els bons còdols que ens proporciona la paret, tirada neta.

Un merlet de llibre assegura la sortida i llavors amunt vigilant, pot posar un micro i el sento que ja és dalt, fantàstic! que aquí bufa i m'estic refredant.

Contents i gelats dalt del Timbaler, aquí el vent del nord es nota! El Gerro amb la seva "nansa" característica.
Del cim estant veig el sector esquerra del Vermell, sembla la plaça Catalunya! la gent en màniga curta que allà baix el vent no es nota i el sol hi toca de ple...
nosaltres plegem trastos i anem a cercar el camí de baixada, priemr carenejant per flanquejar a buscar la canal que ve del Gerro, prou evident i marcat.

Ressenya dels germans Masó que podem trobar a

La Noche del Loro

Personalment la via m'ha agradat, ben trobada i amb millor roca que no m'esperava, una bona opció per matins d'hivern. Recomanable si us agrada l'estil dels germans Masó.

Cap d'any de Pícnic al Serrat dels Monjos. Montserrat sud.

2012-01-04T17:48:00.028+01:00

Estudiant el curiós primer llarg.
Per acabar l'any, aquest dissabte decidim anar a la Píc Nic amb el Toni; amb aquesta via hi tenia un petit "gafe" poc després que fós oberta pel mestre Ballart i en Koki Gassiot hi vàrem anar amb el meu amic Pep Graells, un altre mestre! però vam pecar d'innocents ja que la ressenya parlava de via equipada i llavors ens hi vàrema costar únicament amb cintes...no vàrem passar més enllà del primer espit...força anys més tard amb el Josep ens decídirem a anar-hi però un vent gelat i el dia ennuvolat va fer que canvièssim els plans!! No ha estat fins avui que no m'he n'he sortit i pels pels!!!

Enfilant la primera placa abans d'entrar als diedres.
No massa d'hora anem a fer un cafè al Bar Muntanya i a l'entrar saludem el Jordi, Bon dia, bon dia...on aneu? fem quatre paraules, les justes i acordem d'anar plegats, ell s'ha quedat penjat. De l'aparcament de l'àrea d'esbarjo La Salut enfilem cap a les coves del Salnitre per anara buscar el camí que ressegueix els peus de vies, el Jordi ens presenta la seva via Alba Oi? que es veu prou maca, feina per un altre dia, segur.
Arribem a peu de via i ens preparem per començar, avui em demano el primer llarg, i mentre m'equipo, el Toni es troba malament, fins i tot ha de vomitar...cometa que no pujarà, li dic que tranquil, que ja li passarà, que segur que quan arribi a la primera reunió ja es troba bé.
Un bloc emprenyador de superar i amb la roca no massa franca em farà suar!

La primera tirada és " rostollera", amb no massa bona roca, però també divertida i atlètica. La primera dificultat la trobo a superar un tram barrat per un gran bloc, que em costa de saber com superar...llavors és més senzill fins entrar al diedre, força vertical i amb bona roca. El trobo potent el diedre, a més m'haig d'entretenir a protegir-lo, tot el que hi posis queda de conya!! sort.

Ja al diedre vertical on la qualitat de la roca és millor, tot i començar a patinar una mica.

L'acabament del diedre demana un pas atlètic i surto a una rampa on un pitó retorçat protegeix el darrer ressalt abans de la reunió. Estic molt content, he disfrutat, però tinc la sensació que he anat molt lent, em sap greu pels companys, però ha valgut la pena després de tants anys d'anar-li al darrera.
El Toni em confirma que no pujarà, amb el que començo a recuperar el Jordi, amb el que farem cordada per primera vegada.
Des de la còmoda primera reunió assegurant el Jordi.
No me n'adono que ja el tinc sortint del diedre, es nota que ja ha fet la via vàries vegades! Ara és el seu torn, surt a buscar la llastra i flanqueja pel mig de la vegetació a buscar el seu perfil dret.

Assegurant el flanqueig d'entrada a la placa i gaudint dels forats de la mateixa.

A estones el perdo de vista, per tornar a controlar-lo quan entra de ple a la placa, mentre el Toni ens fa un reportatge fotogràfic de luxe!! tot canviant de lloc per a poder agafar les millors vistes.

La darrera assegurança allunya força, però la qualitat de la roca és immillorable.

El noto concentrat acostant-se al darrer espit, i és que no n'hi ha per menys, tot i la bona roca, l'assegurança allunya i el tram és força vertical; tanmateix quan més a la dreta anem millor presa. Ara toca flanquejar de cop a l'esquerra per entrar a la reunió, també força còmoda.
Sant Salvador de les Espases i el Llobregat des del Serrat.

El tercer llarg, el més exigent! requereix unes bones espatarrades.

Gaudeixo recuperant el llarg, trobo rar el pas d'entrada a la placa, a l'inici, però llavors la resta és fantàstic. A la reunió mentre vaig agafant material miro de reüll el que m'espera: renoi que n'és de dret això i quina entrada!! si, sí, només sortir cal posar-s'hi a totes i tibar per guanyar el ressalt, llavors ja en diedre més suau anar amunt a buscar un pitó. El xapo i a l'esquerra, amunt, però que força amunt un trist i solitari espit...és el pas de la via!! d'entrada no li veig el color, però és questió d'anar-ho provant, m'agafo del pitó per arribar a xapar i d'aquí amunt! sí si amunt, això voldria, però no m'hi veig, sort que duc el camalot del tres i l'entaforo tan amunt com puc, passo cinta i cap avall a descansar de l'espit i a mirar-s'ho...ho veig però no m'atreveixo...finalment una tibada em permet agafar una bona presa lateral a la dreta i pujo peus...no hi ha retorn, sort que a mesura que entro al diedre les preses milloren i finalment m'assec a una banda amb la reunió al davant, ja és meva!

Estudiant el "pas" on no hi regalen res!!
Munto reunió, la tercera, que també és comodíssima, un balconet amb vistes! veig el Toni que s'afarta a fer fotos, llàstima de no poder pujar, hauria disfrutat!!
Recupero el Jordi, ell ja s'ho coneix i veig que passa per la placa de l'esquerra en contes de per l'empotrament...

Entrant a la reunió després de treballar de valent.
Una cordada a la veïna Millenium, són l'Edunz

(Roca i Neu)

i els seus companys
Al costat veig una cordada en una via i ens saludem, els hi faig fotos ja que des d'on sóc es veu molt maca la via que fan. Per casualitat i llegint els blogs veig qui són i els passo les fotos.
A l'estètic esperó de la darrera tirada i disfrutant a les plaques de sortida.

Ens resta un últim llarg, és practicament desequipat, però es veu senzill, comença per un esperó molt estètic amb bona roca, al capdamunt és fàcil autoprotegir-se, el Jordi ara flanqueja a l'esquerra per enllaçar amb unes plaques que ens deixaran a la carena cimera, abans troba l'únic pitó que pot xapar sense problemes, l'hauran canviat?

Reunió!
El veig progressar tranquilament, tot posant alguna ssegurança aquí i allà. Una salutació des la reunió m'avisa que aviat em toca.
Què bonic aquest tram, bona roca, passos variats, moltes possibilitats d'autoprotecció...un bon i tranquil acabament que em deixa amb un molt bon regust!

Reunió de sortida. Els "culpables"
Anem a buscar l'espectacular ràpel, el Toni és a baix esperant-nos. Ens retrobem i marxem plegats a fer una beguda, he disfrutat molt i li comento que hi tornarem i aleshores jo no començaré.
El Jordi fa tard i ens acomiadem d'ell, ha estat una casualitat la trobada, però ens ho hem passat molt bé plegats, segur que repetim!

Ressenyes que trobarem al

Balcó de la Lluna

i al blog de l'Eduard

Escalatroncs

Una via de la factoria Ballart que et fa treballar, no és difícil, però l'escàs equipament, fàcilment completable al gust! li dóna caràcter. Molt recomanable, però aneu-hi ben "armats".

La Rampa. Paret de la Codolosa. Montserrat sud.

2011-12-29T19:47:00.008+01:00

Privilegiada paret La Codolosa que ens permet aprofitar els dies més freds de l'hivern.

Ara fèia dies que no anàvem a La Codolosa, hi tenia una via pendent que em fèia gràcia, La Rampa; sempre que anavem a fer-la ens la trobàvem ocupada...però ha estat finalment aquest onze de desembre amb el Toni que l'hem pogut disfrutar.
La Rampa és una via força lògica, inicialment ocupava l'espai entre la Josep Monistrol i la Full equip, però darrerament han aparegut noves víes i la Rampa la trobarem entre la via Campions a la dreta i la Indignats a l'esquerra. Va ser oberta l'any 2003 per en Vazquez Navarro "Pepito" i Amat Llamas "Juan".

Acabant de superar l'entretingut i curiós pas d'entrada.
La via té dues parts, la primera ressegueix pròpiament la paret i la segona aprofita uns murs que hi ha a sobre, ens caldrà caminar una estona. Inspirats amb com la van fer l'Eduard (Escalatroncs), farem la primera part en dos llargs de corda.
Començo i m'haig d'estudiar bé com superar el curiós pas d'entrada, cal saber trobar l'equilibri per posar-se sobre la primera panxa, l'espit encara és força amunt...dubto si anar-hi de dret, però veig tan evident el camí fàcil que em deixo de punyetes i escaquejo el pas, et jugues una bona pinya en cas de fallar...tot i que possiblement si es vol anar recte es podria assegurar a la fisura.

A plena "Rampa", canaleta arrampada que dóna nom a la via.
Entro en una canaleta ajaguda, vaig fent metres, el Toni m'avisa, ep posa alguna cosa! i tot i que és fàcil veig una escletxa on el Camalot de l'1 hi queda perfecte.
Trobo la reunió, dos espits al terra i continuo amunt, ara ja més assegurat.
En algun tram dubto de si vaig bé, ja que tinc properes les xapes de la Campions...però se'ns dubte sóc a la via, tinc al davant el muret de 6a.
Acabant de superar el tram de 6a, just abans d'entrar a la nostra primera reunió.
Aquest tram és molt ben assegurat, vaja que els espits són a tocar; entrar a la placa és el que em costa més, però una vegada en materia em vaig enfilant tranquilament, és finot però franc, plaquero com a mí m'agrada, disfruto!
s'ajeu a mesura que m'enfilo i veig al davant el diedre per on haurem de continuar. No veig la reunió, la vista se m'ha fixat al primer espit del diedre i quan estic apunt de fer-hi reunió reculo i faig reunió a La Campions. Mentre recupero el Toni m'adono que gairebé he trepitjat la reunió!!

Disfrutant a l'acabament de la segona tirada.
Quan el Toni arriba, fem un canvi i ens posem a la reunió correcta, així puc controlar millor el diedre. Ara és el seu torn, el diedre és molt estètic i el veig disfrutar, el perdo de vista i tardaré a pode'l deixar, queda força tros encara. Quan recupero la tirada disfruto de l'estètic i franc diedre, malgrat trobar algun trosset rostoll els diferents ressalts són prou interessants i amb les assegurances alegres, bonic el mur final, espectacular i on cal escalar tot buscant les millors preses.
Hem gaudit molt aquest tram tos dos, ara ens cal però caminar una mica: ni ens traïem els gats, amb la corda a llaçades enfilem el curt tram fins a trobar el marcat pany de paret vissible des d'on som, i que ja coneixia de fa poc quan amb el

Mingo

vam fer-hi una incursió.
Sortim per la via de la dreta, el Balcó de la Codolosa, de l'amic

Joan

.
Ja al peu del mur, a l'esquerra de la gran balma, dubtem de si la via va per aquí, d'entrada no hi veïem cap equipament, però finalment albiro força amunt un espit.
Per arribar-hi es veu força dret i el Toni ho prova fent un flanqueig per l'esquerra, però és massa arriscat, la pedra es veu dolenta...aleshores ho provo recta amunt, veig la possibilitat de posar alguna cosa a la fisura de la base, però quan hi sóc veig que no...estic ben agafat i les preses són bones amb el que vaig amunt, tibo d'una pedra que sobresurt i trobo una fisura molt bona, hi entro la ma i m'equilibro per col.locar-hi un Àlien, merda! no hi entra...tranquilitat i a canviar-lo, ara sí, ha quedat a caldo! a partir d'aquí la roca és excel.lent i anar a buscar l'espit fàcil...si se m'arriba a trencar el merlet d'on he tibat, la pinya hauria estat seriosa...la veritat que no s'enten aquest equipament, ja que a partir d'ara, amb millor roca i més ajagut trobaré força peces...que hi farem.
Llegint algunes ressenyes he vist que a la pedra-merlet s'hi pot llaçar una baga, si hi afagim l'Àlien que hi vaig posar, aleshores la cosa queda millor...
Continuo ara ja caminant i entro per unes rampes al mur de sortida, vaig a l'esquerra i no trobo reunió, tan sols un espit. Dubto si la via va per aquí i quan arriba el Toni decidim anar a buscar la reunió de la Balcons i sortim per aquesta nova via que jo j'ha havia fet i que el Toni es treballa molt bé.
Ens ha quedat fer la sortida original, llegint en posterioritat ressenyes veig que ja anàvem bé, però el fet de trobar-hi parabolts ens va despistar, hi tornarem.

Ressenyes de l'

Eduard

i de collita pròpia.

Una de les vies més llargues de la Codolosa i amb millor roca i continuïtat que no s'espera un en aquesta paret, el fet de reduir a dues les quatre primeres tirades, ens ha agradat, la corda corre prou be, tan sols l'inconvenient de no poder veure el company a la segona part. La caminadeta fins a la part superior no es fa gens pesada i el mur que ens trobem val la pena, roca immillorable, millor quan més amunt. Ens falta assaborir el mur de sortida, però rai que l'hivern és molt llarg.
Una vegada dalt de tot, caminar uns metres al front i de seguida veurem a l'esquerra les pintades grogues de la drecera de Fra Garí.

La Campana. Via Un Tuareg a la gran ciutat. La Plantació. Montserrat.

2011-12-15T17:28:00.010+01:00

La Campana i el Rave vistos des del Barretet.
Al començament d'aquest desgavell de pont, el diumenge 4 ens retrobem amb l'Ivan i el Pep; l'Ivan começa a sortir després d'una bona aturada per un esguinç al peu arran d'una sacada a Vilanova i el Pep també està força "rovellat" ja que darrerament s'ha aficionat a la pesca! de truites eh!! malgrat tot i com que sé que són canyeros els proposo anar a La Campana i si s'escau aprofitar per fer el Rave...però el Pep ha de ser d'hora a casa amb el que farem el que podrem.
Acabant de superar el pas "clau" del primer llarg, amb el Rave observant al darrera.
El fet d'haber de ser el migdia a caseta fa que anem d'hora pel temps que estem i tot i pujar a peu pel camí del pas dels francesos, voltar cap a la Gorra Marinera i després carenejar pel camí de Sant Jeroni fins a trobar el trencall del camí dels Pollegons, arrbem a peu de via i el solet encara no ens vol escalfar! Em toca començar amb la roca ben freda, el tram és finot de mans i cada cop se'm refreden més els dits. Arribo a sota la balma i m'aturo a posar-me els guants a veure si recupero el tacte! Aquest és el pas clau de la via, costa entrar-hi, la paret t'escup. El primer bolt de la balma es xapa de de sota i el següent és senzill d'abastar-lo però la continuació se les porta...una tibada de presetes petites que amb el fred em sembla impossible! m'hi estaré força estona intentant el pas, fins trec l'estrep, però no! tampoc puc xapar, finalment ho torno a probar i aconsegueixo refiar-me d'un bon peu que hi ha i "pit i collons!!! amunt i ja puc posar la cinta...la veritat que ara punyetera falta que fa!! m'ha semblat un pas ben curiós i que et fa pensar i trèure el millor que tens. Ara resta un flanqueig senzill però amb roca trencada i llastroseta fins la reunió.

A l'artificial de la segona tirada amb el seu punyetero tercer pas!

L'Ivan i el Pep s'han quedat congelats a peu de via, ara a mí ja m'arriba el sol, però ben poca falta que em fa ara, estic ben "calent". L'Ivan aconsegueix fer el pas de la balma per la dreta tot net, bravo! i això que està convalescent! ara serà el seu torn, l'artifo no és el seu tema però amunt que va. del segon al tercer bolt allunya el tema i cal enfilar-se a primers gairebé. Quan sembla que s'acaba l'artifo encara caldrà tibar de valent i és que li marquen 6a però dels bons eh!
Passades les cinc primeres assegurances la paret perd verticalitat i es converteix en una disfrutada de canto vertical més amable fins a les envistes del cim que s'ajeu de cop.

Alzina penjada sobre el collet nord de la que rapelarem i contents al cim.
Ara és el nostre torn, com tiba aquest llarg! Ivan tranquil li dic, no estàs fluix no, que això és fort de debò. Passat l'artifo no s'acaba la gresca, cal apretar força sobretot per vèncer una altra berruga, passada aquesat ja és un goig de roca i de moïments, una disfrutada.
Mentre recupera al Pep vaig a buscar el ràpel que és al collet nord. Les bagues que hi ha són prou noves, però quan hi torni en portaré alguna altra de reforç.
El Sentinella i el Fusell amb la Cara de Mico al fons; una cordada fent la Infidels.
Ha estat una molt bona via per conèixer La Campana, ara hi tornarem per a fer la Normal i el Rave, avui no podem estirar més el temps. Aprofitem per anar a inspeccionar el peu de via del Rave i mirar-nos la Normal de la Campana...i ens quedem amb la idea, hi tornarem!
L'aproximació és llarga vagis per on vagis, però val la pena per la tranquilitat que hi trobarem, ah! penseu que si la voleu disfrutar amb solet millor no començar a escalar fins gairebé les onze.

Ressenya molt detallada que trobarem a

La Noche del Loro

i la de la meva collita.

Malanyeu, vies del Roc i Badalona. Paret del Devessó. Berguedà.

2011-12-09T17:58:00.024+01:00

La Paret del Devessó crea addicció!

Malanyeu és un racó de món que des que el vaig descobrir no em deixa mai indiferent; aviat farà un mes que hi vam tornar amb el Joan, el Mingo i el Quique, el dotze de novembre, amb la tardor endiumenjant la vall.
Amb el Joan ens posarem a la via del Roc i els companys a la Montse Curto, les dues coincideixen els primers metres per tot seguit separar-se.

Començant la via del Roc, al costat de la Montse Curto, on el Mingo ja és a la primera reunió.

La Via del Roc té dos llargs i té l'al.licient que és semiequipada per l'Amadeu Pagès, un enamorat i resident a la vall. El Joan ja l'ha fet i em deixa començar, els primers metres són coneguts de quan vaig fer la Montse Curto, on ara s'enfila el Mingo. Encaro una placa que sembla compacta i esquerpa, però hi ha bona presa i quan ho necessites trobes l'assegurança, ponts de roca, claus o algun espit.

Al primer llarg de la del Roc, amb una pedra excel.lent que et fa disfrutar.
La placa comença a ajeures, veig un gran pitó en una feixa, ara cal decantar-se a l'esquerra i enfilar a un tram d'aspecte trencat però que és prou sòlid sortosament! d'aquí entro a una feixeta on un doble pont de roca i una R gravada a la paret em fan adonar que m'haig d'aturar...Surt una tirada prou llarga, sóc a l'alçada de la segona reunió dels companys. Cal prendre cura als darrers metres doncs hi ha pedra solta.

La reunió és còmoda, en un replà, recuperant al Joan.

Una R gravada a la pedra i un doble pont de roca et fan adonar que t'has d'aturar.
El Joan disfruta i és que no n'hi ha per menys, és vertical i amb la roca que sembla feta expressa per enfilar-s'hi! Ara serà el seu torn, li cal superar el ressalt de la reunió i entrar a un bosc intermig d'on fent el "Tarzan" aconsegueix entrar al pany de part de la dreta; llàstima d'aquest tram ja que el que segueix és prou interessant i no pas senzill, s'hi ha de tibar.

Emergint de la boscúria, per enllaçar la nova placa, prou bona i divertida.
De la reunió estant veig brillar un pitó que pot servir d'orientació per si la repetiu i també d'esquitllada els companys a la via veïna. Uns passos divertits i el Joan m'avisa que ja el puc deixar.

Aprofitem per baixar pels ràpels de la Montse Curto, el Mingo amb les cordes replegades a l'arnés evitant la caiguda de pedres!i l'Enric gaudint del paisatge.
Coincidim tots cuatre a dalt el carener, el Mingo ja té instal.lat el ràpel curt fins la propera reunió i d'allà en un de sol prou llarg al terra, com que hi ha força gent per la base recull les cordes a l'arnés evitant així la caiguda accidental de pedres, hi té la ma trencada en aquesta tècnica!
És d'hora i en volem més, el Mingo sobretot que ha trobat a faltar més "marro" amb el que ens acostem a l'Epirimountains que faran ells i jo i el Joan farem la Badalona.

El començament de la Badalona és una mica forçat, preludi però d'una bona placa.
Torno a començar, és que em toca eh?! per terreny poc definit vaig a buscar una feixa de la que m'enfilo a l'esquerra per superar un relleix trencat, renoi no val gaire la pena de moment...però calla que entro a una placa ben vertical i mantinguda, ara va de debó!

Treballant de valent a la placa, on cal mirar-s'ho!
La roca hi és bona i vaig fent, però a l'alçada d'una fisura on hi ha un clau molt enfonsat m'encallo, l'intento enfilar amb un cordino, però l'ull és molt enfonsat contra la paret amb el que finalment col.loco un Àlien i amunt! és el tram més dur on cal no badar, a més l'arribada a la reunió és força atlètica i els braços es van cansant! Mentre pujo rapelen uns companys, un d'ells em saluda, és el Sànchez que ja vàrem coincidir al

Serrat de Corones

Un darrer esforç i entro a la reunió satisfet de la tirada, m'ha agradat força.

El Joan negociant el començament de la segona tirada, força bona.

M'entre asseguro el Joan, veig com progressa l'Enric, un bon pany de paret ben vertical. Ara però canvia la tònica, la paret perd fieresa i és més trencada al començament per millorar més amunt. La darrera tirada és molt curta i no val la pena, però com que els companys són dalt ens hi arribem per així aprofitar els ràpels.

Ben satisfets dalt la carena, i gaudint de la bellesa dels racons de Malanyeu.
El darrer llarg de la Epirimountains li ha agradat al Mingo, aquí ha hagut de treballar, li dónen 6a...i baixa més satisfet! Però satisfet s'en marxa sempre de Malanyeu, la bellesa de l'indret s'ho val.

Llums de tarda que ens acompanyen la tornada, fent més deliciós el paisatge.

Ressenyes a agraïr a Francesc Sunyol i al Joan

Sisbemesanapren

Anònimus + Tasmània a la Paret del Pont. Montserrat sud.

2011-11-23T18:50:00.015+01:00

"Patint" la darrera realització de la Paret, entre la Tasmània i la Zeleste.
La Paret del Pont ja l'havia visitat una altra vegada, vàrem fer la Didgeridoo i aleshores ens va frapar l'alegria entre assegurances que ens va fer errar la via, volíem fer la Crispín...enguany aprofitem una tarda d'octubre, el divendres 14 per tornar-hi amb el Mingo. La via triada és l'Anònimus que ens va donar a conèixer el

Joan Asín

.

Acostant-nos a la paret, una cordada a la Ventafocs de la Roca Ponent i el Toni i el Demetri a l'Esparreguera de la Roca Gris.
Deixem el cotxe a l'aparcament de la Vinya Nova d'on entrem al Torrent del Pont, tot remuntant la vall admirem una cordada que són fent el llarg d'empotrament O/W de la via Ventafocs a la Roca Ponent, es veu impresionant! també saludem el Toni i el Demetri que comencen l'Esparraguera. Quan hem deixat enrrera l'agulla Jordi Solé i Massip remuntem per una canal molt trencada a buscar la nostra Paret, la via és al començament.

Acostant-se al tram més redreçat, a superar la llastra fisurada i treballant-la!!

A peu de via trobem una corda vella plegada, dubtem per on començar, al croquis hi dibuixa una assegurança que no sabem trobar...El Mingo, que li agarada començar tan com jo, s'hi posa. Terreny molt trencat i herbós, molta sorra arreu, amés les assegurances ben alegres. Va progressant lentament, primer és rampós però ara s'enfila dret amunt i troba molta sorra a totes les preses, mans i peus!!
Quan m'enfilo, flipo! però si tot és ple de sorra i fullaraca, haig de netejar les preses per poder-m'hi agafar!! Suposem que de normal no deu estar així la paret, però avui fa força vent i just al damunt hi ha pans de terra molt seca que va caïent constanment, així com alguns regals petris, Ves no us deixeu el casc!! que la base semblava una bolera.

Començant la segona tirada, abans del tram herbós on em retiro!
Amb poc entusiasme després del que hem patit, sobretot el Mingo!! encaro el segon llarg, comença amb bona roca, i just quan s'ajeu trobo una zona plena d'herbes i brancam que em destrempa! avui no m'hi veig i li demano al Mingo si vol continuar...
El Mingo amb més moral resolent "el tema"!!
Decidit s'hi posa però el sento rondinar a l'entrar a la zona herbosa...sobresurt un tronc de sabina tallat que per sort és ben ferm i permet llaçar-lo assegurant el tram de fullaraca. Amb Sabina tracció supera un ressalt i surt per fí del tram "extrany"; munta reunió tot i que podria haber empalmat amb el següent.

Recupero la moral al tercer llarg, on no hi sorreta i la roca és ferma.

Arribo a la reunió i el Mingo m'anima a continuar el següent llarg, això és un bon amic!! M'hi poso, és un esperó que sobresurt de la paret molt estètic i amb bona roca, una disfrutada vaja pel que ens havíem trobat fins aleshores.

Mur extraplomat prou exigent i que vam resoldre amb estreps.
La reunió és ben còmoda i ara tenim a sobre un mur que desploma, per l'esquerra els espits de la Zeleste, nosaltres anem a la dreta per un mur amb bona presa al començament però prou dret, al mig les preses són prou petites com per obligar-nos a treure els estreps.
Avui les condicions de la Paret ens han fet la guitza i no hem disfrutat la via, tanmateix penso que mai deu estar massa neta donat la quantitat de terra que hi ha als camps superiors, eviteu-la en cas de vent ja que amés és perillosa, cauen moltes pedretes a peu de via de força amunt.
Ens resta temps i jo no he fet la Tasmània, el Mingo me la recomana i ens hi posem.

Disfrutant de valent a la Tasmania, amb la roca molt més neta.

Comença amb un ascens en diagonal a l'esquerra a buscar un llabi on la paret inflexiona cap amunt, la roca aquí és bona i no hi trobo massa sorra, sembla mentida ja que és a pocs metres de la seva veïna...?! els passos tècnics de presa petita, prou fins, hi disfruto ben concentrat, em regracio amb la paret, gràcies Mingo per animar-me! ell ara enfila la segona tirada que segons diu, no recordava tan maca.
POdríem continuar, però fosqueja i preferim baixar i tornar ambm més temps per disfrutar el darrer llarg que em comenta que és molt interessant. Amb un ràpel som baix.

Ressenya molt ben trobada, com sempre, dels amics de

La Noche del Loro

Recomanable raconada la Paret del Pont, sobretot per aprofitar la tarda amb solet, però atenció a l'estil de la paret amb itineraris força aventurers on cal anar-hi amb el grau ben assolit i no deixar-se la ressenya si no us voleu equivocar de via...
Ah! i tampoc el casc, Imprescindible.

Navegant pel Pollegó de la Vinya nova, Los Mares del Sur. Montserrat sud.

2011-11-05T18:31:00.024+01:00

El Pollegó de la Vinya Nova s'aixeca imponent sobre el torrent del Pont.
Una tarda abans del periòde "monsònic" que estem gaudint ens vàrem adreçar a la Vinya Nova amb el Mingo i el Toni, l'objectiu, la Mares del Sur. Fa força anys satisfets després d'haber fet l'aresta Ribas, una cordada als darrers llargs de la Mares em va captivar, aquell esperó es vèia molt atractiu!
El primer llarg aprofita una fisura per arribar al mur vertical que hem de superar per arribar a reunió.

Aquella tarda farà molta calor, i clar, la paret és orientada a ponent, amb el que suarem! el camí d'aproximació és costerut i quan finalment som a peu de via estem xops literalment de suor. Fa mandra començar, però cal posar-s'hi: per terreny més aviat rampós arribo al renovat pont de roca, gràcies Lluís! ara per l'esquerra d'una fisura em vaig enfilant amb compte, les assegurances són força distants. Un flanqueig a la dreta em deixa sota el mur de 6a aquest sí molt ben protegit. Una rampa amb roca solta em deixa a la reunió.

Divertid diedre de la segona tirada, únic atractiu.
Ëns hem dividit la via, jo faré les dues primeres, el Mingo les del mig i el Toni acabarà la via...em sembla que hi he sortit perdent ja que aquest segon llarg tan sols té d'interessant el diedre de sortida, bonic però curt i després una rampa plena de roca solta i branques en la que camino més que escalo.

El tercer llarg segueix una placa de bona roca, quan més lluny de la llastra millor!

És el torn del Mingo, ja coneix la via car l'havia fet en solitari! Un mur força dret només deixar la reunió, el primer bolt uns deu metres més amunt...la precaució fa que escali prop de la llastra descomposta de l'esquerra que permet posar-hi algun friend, però la roca és molt millor i segura més a la dreta, el que comprovo al recuperar el llarg. Superada la llastra la via es decanta a la dreta perdent inclinació.

Entrant a la tercera reunió.
En un còmode replà fem reunió, continua el Mingo: surt cap a la dreta gairebé caminant per anar a buscar les plaques de la dreta d'aparença trencada i vegetada.

La quarta tirada és rarota, però a mesura que t'hi poses va millorant, roca a controlar!

Comença força delicada, amb roca crostrosa, d'aquella de míra'm i no em toquis...però a mesura que et vas enfilant millora; es decanta a la dreta fent un flanqueig per entrar a una placa que es va redreçant, força maca i mantinguda, de la que en surt cap a l'esquerra per fer reunió al peu de l'esperó final.
Recuperant el llarg a les envistes de la reunió.
Som ja tots tres a la reunió cinquena: és penjada a la base de l'esperó i al davant el llarg estrella. El Toni no s'ho pensa i enfila cap amunt, el primer bolt és prou lluny; flanqueja horitzontalment fins a la vertical d'una llastra trencada, abans ha pogut posar just sortir un Àlien verd i ara col.loca el groc ben entaforat! hi ha un bon forat per al Camalot del tres que no portàvem! assoleix el bolt i ja més tranquil continua, relativament aprop un segon bolt i llavors la propera no es veu.

El Mingo gaudint de la tarda.

El llarg estrella és el cinquè, ambient d'aresta brucs on cal anar-hi sense dubtes, la roca millora a mesura que anem pujant.

La tirada és força mantinguda i vertical, però amb unes preses aspres i de confiança, cal anar buscant el millor pas amb tranquilitat, però sense adormir-s'hi...on treballa més la ment que la tècnica i força, unes bones excursions que es poden minimitzar amb imaginació i tècnica amb algun Àlien o Tri-Cam. Un crit i reunió!! el Toni està molt content, el sentim exultant!! i no és per menys.

Això s'acaba, una amable aresta que ens deixarà dalt del Pollegó.

Després d'aquest mur, l'aresta que queda sembla poca cosa, però encara millor no relaxar-s'hi. Un únic bolt i la imaginació fins dalt. Un Tri-Cam molt ben posat endolceix la tirada, bravo Toni!!
Aquestes darreres tirades per si mateixes valen la pena, sense voler desmereixer la resta de la via.

Contents dalt del Pollegó, hem anat prou ràpids i encara no haurem de trèure els frontals.
Ens reunim molt contents tots tres al cim, on el Toni està exultant! ens ho hem passat molt bé tots tres i ara ja no fa massa calor i fins i tot bufa un airet agradable. Resseguim la carena enfilant-nos una mica fins anar a parar al camí dels Pollegons on a ma esquerra un corriol força còmode ens permet baixar prou de pressa; en poca estona tornem a passar sota la via mentre les parets del voltant emvermelleixen per la posta de sol, tot un espectacle!
Les parets es tenyeixen del roig del capvespre

Ressenya de l'amic Eduard

Escalatroncs

Ens quedem amb la impresió que la via no és una "cinc estrelles" ja que és discontinua i amb trams de roca a vigilar, al mig força herbada, però que no molesta...un primer llarg molt bo i un cinquè d'antologia, un segon que millor ajuntar amb el primer. L'alegria entre assegurances li dóna un plus, millor anar-hi amb el grau assolit i el cap fred.
Agrair a Escofet i companyia aquest itinerari tan ben trobat.

Ful de sac al Setrill. Agulles. Montserrat.

2011-10-24T18:24:00.014+02:00

El primer llarg comença relliscos, a l'ombra permanent de les Alzines, per anar millorant.
Una tarda de dilluns, el 10 d'octubre concretament, ens trobem amb el Joan

Gatsaule

per anar a trescar per agulles; li proposo la Ful de Sac al Setrill, que ja havia fet el set de juliol del 2001 amb el meu aleshores company, Pep Graells. En aquella ocasió vaig intentar el primer llarg però a mig li vaig deixar al Pep que ja acabaria tota la via de primer...han passat molts anys i li tinc ganes a la via.

A la balma clau de la tirada d'on cotinua ja amb millor roca.

Enfilem la pista cap a Coll de Guirló fins al refugi Vicenç Barbé d'on per la canal de l'Ou ens arribem al Setrill; avui li dic al Joan si vol començar, que encara no m'he recuperat de la caminada d'ahir al Sentinella, fa molta calor i a l'ombreta si està molt bé...el Joan no s'ho pensa i ja està enfilat al relliscós pedestal, ple de molseta traïdora i preses arrodonides. L'equipam,ent aquí és prou abundant però per no patir, tot i que millor no relliscar! la roca et demana anar a la dreta per després, anar a l'esquerra per mirar de superar un ressalt incòmode i que et deixa en una lleixa de la que ja s'entra a un mur vertical però de roca immillorable.

Emergint de l'ombra i disfrutant de la roca, ara més cantelluda.
Tan al Joan com a mí ens caldrà fer una tibada de cinta per assolir la feixeta! llavors la resta ja és millor, tot i que cal tibar-hi i força. A mesura que es va acostant la reunió la dificultat afluixa.

La segona tirada, mes amable, ens reserva una sorpresa en superar el ressalt.

A la reunió s'hi està bé, jo ja vinc calent amb el que em disposo a continuar, fa deu anys la distància de les assegurances em va tirar enrera...avui cal assumir el repte, personal, que no de dificultat! la roca és bona i tranquil.lament xapo l'espit, mes amunt llaço un gros merlet i arribo a la balmeta, ben assegurada. Cal fer-hi una bona tibada i col.locar-se, surt bé i encaro la reunió ben satisfet.

El Joan després de superar la balmeta.
El Joan recupera ràpidament la tirada i mira el que li toca: una altra balmeta on sembla que hi ha el "tomàquet"

Darrer llarg on també hem de guanyar un relleix que per l'esquerra se supera bé, tot recte...

Un parell de xapes i és sota el desplom, li he comentat que recte és força dur i no s'ho pensa, flanqueja a l'esquerra i tot i que l'assegurança queda força lluny per aquí sembla que s'enfila amb seguretat arribant fàcilment al següent espit.
Les ressenyes no indiquen cap més assegurança, però trobem dos espits més abans d'arribar al cim.
Ens ha agradat força la via, hi has d'escalar força, però on apreta no cal patir.
Per baixar, anem desgrimpant fins un bosquet penjat d'on unes bagues ens permeten fer-hi un ràpel que ens deixarà davant de l'aresta brucs del Dumbo, ideal continuar per aquesta via, però a nosaltres la fosca s'ens tira a sobre i encarem decidits cap als cotxes, encara arribarem sense haber d'encendre el frontal!

Molt bones ressenyes de l'Eduard

Escalatroncs

i del Pere

Groinket

Una escalada recomanable si us agrada navegar per les arestes brucs amb força aire entre assegurances, excepte els primers metres força delicats i molsosos, la resta és per disfrutar de la roca.

Vibrant aresta brucs (GEDE) del Sentinella. La Plantació.

2011-10-16T21:44:00.010+02:00

El Sentinella, al capdamunt de la Plantació ens ofereix una roca excepcional i ambient garantit!
L'aresta brucs del Sentinella l'havia fet fa tretze anys amb el Ramon Font i el seu fill, l'Aleix, aleshores la distància entre assegurances em va arronçar i el Ramon se la va fer tota de primer! des d'aleshores que sempre pensava que m'hi havia d'acostar una altra vegada i va ser el passat diumenge 09 d'octubre que amb el Toni ens hi vam posar. Ens fèia mandra apropar pel Monestir, tot i que seria més curt i hi anàrem des del Clot de la Mònica.

Comença suau per redreçar-se i fer-nos treballar, malgrat la fresca vaig suar!
Deixat enrrera el Barretet i l'agulla del Divendres Sant el camí travessa la canal que sembla baixar del Sentinella, però ens sembla massa brutai no ens atrevim a pujar per aquí amb el que remuntem fins l'alçada de la Campana i el Rave, als que fem una visita i tampoc veïem clar com fer cap al Sentinella...decidim tirar amunt a buscar el camí de Sant Jeroni i d'allà recular i baixar com si vinguèssim del Monestir. Vaja que quan som a peu de l'aresta ja estem calents, calents! L'esperó es veu molt atractiu i m'hi poso, llàstima que encara no hi toca el sol!

Acostant-me a la primera reunió, on ja em tocarà el sol.
Comença amb una rampeta on trobem un químic i d'allà cal fer una excursió a buscar-ne dos més que protegeixen el mur d'entrada, prou aprop un de l'altra. No la recordava tan mantinguda, m'hi haig d'esforçar de valent, potser el fred...amb concentració i nervis, aquest llarg imposa!! em vaig enfilant, no se veure un cap de burí, però col.loco un bon Àlien al seu lloc, el Toni al recuperar el llarg em comenta que el tenia just al damunt! un altre químic i reunió. Ara ja em toca el sol, però li caldria més al Toni que està fotut de fred a l'ombra del peu de via que a mí que he arribat ben calentó, que aquí s'ha de tibar.

El Toni comença el segon llarg, aprofita un burí trencat per llaçar-lo, passat el primer burí es decanta a l'esquerra i es concentra disfrutant la roca.
Al Toni al recuperar el llarg entén perquè m'ho mirava! com tiba! A la reunió, còmoda i ben equipada no s'ho pensa gaire i es disposa a continuar: un burí prou atrotinat a la quinta forca, abans, a mig camí hi ha un burí amb la plaqueta trencada. Tot i no ser molt fiable la llaça i sort! ja que abans de poder xapar el burí té un bon ensurt al patinar-li el peu, gràcies que estava ben agafat de mans i no arriba a caure. Tremolant, per dintre, ja que no se li notava, tira amunt amb determinació, ara ve un tram prou llarg fins la propera assegurança, que ni es veu...

sortosament la roca és franca i ajuda a continuar amunt. Troba a la dreta de la plataforma un espit amb la plaqueta ballarina, al que suposo li deuria donar tres petons! a sobre un químic, força amunt, però ja amb la tranquilitat d'haber xapat quelcom potable. Ara la paret es torna a posar vertical, al capdamunt en una fisura horitzontal, al seu marge dret un pitó molt mimetitzat, abans la paret deixa equipar-se. Passat el pitó un químic assegura la superació del gran bloc.

Arribant al còdol gegantí! on la paret es redreça però és prou assegurada.
El còdol és tan gran que s'hi enfila a sobre, em comenta que aquí abans si muntava reunió aprofitant la fissura de la paret. Uns metres per sobre un burí sense plaqueta. A partir d'aquí l'aresta perd verticalitat, però no elegància.
Enfilat damunt del còdol, on abans es fèia reunió!

Disfruto recuperant la tirada que tan bé s'ha treballat el Toni.
Em toca! arribar al burí és delicat, potsser el tram més difícil d'aquesta tirada, llavors perd fieresa per tornar a trempar arribant al Còdol, però és ben assegurat i la roca permet posar-hi coses, del còdol cap dalt no s'hi val a relaxar-se però la seriositat minva força fins la reunió.
Estem tots dos molt contents, la dificultat en si mateixa no és alta, però l'altivesa d'aquesta roca i l'escalada que s'hi ha de fer ens ha fet pujar amb respecte i precaució.
Una via indispensable, a la que no dubto hi tornaré.
Per retornar al camí de Sant Jeroni el Toni em proposa de fer-ho per la via Balbino de la Paparra, via que l'amic

Joan Prunera

li ha dedicat a un bon amic. No ens traïem ni els gats i de l'espectacular ràpel ens acostem a la canal. El primer llarg és molt senzill i el fem desencordats i la resta podem fer-la en dues tirades, apurant els seixantes al llarg esperó que ressegueix. Ha estat una elegant manera de sortir! Una bona caminada fins al cotxe, però ben satisfets, per l'excursió i l'escalada.

Ressenyes a agraïr a RockTopo i a l'amic

Escalatroncs

Simfonia Wagneriana al Sentinella. La Plantació. Montserrat.

2011-10-05T19:50:00.010+02:00

Escalar enmig de la boira li va donar un plus "Wagnerià" tan sols faltàven uns llamps i trons!!
Aprofitant l'última tarda d'agost, el 31-08-2011 ens acostem al Sentinella amb el Wolfgang, ara fèia dies que no coincidíem i em venia de gust compartir corda plegats; li vaig proposar la Wagner i cap allà que anem, que aquesta també la tenia pendent. El cel és ben tapat, sembla que vol ploure, però no arrenca, s'ha estroncat l'aixeta...fa xafogor i molta humitat. Per aprofitar el temps agafem el funicular de Sant Joan que ens deixa al camí de Sant Jeroni, passat el Gorro frigi busquem el trencall a l'esquerra que baixa cap a l'agulla, just abans del mirador.
Al sorprenent primer llarg, que ja t'avisa i et posa els braços a tò!
Avui començo, com m'agrada, però no hi ha opció, que el segon llarg tiba molt i li guardo a l'amic!! algun dubte per localitzar el peu de via que és prou emboscat i ens hi posem: és a la dreta de la via Dels Pisters i a l'esquerra de la Purple Haze. El primer bolt una mica amunt. Aquest llarg m'agrada molt, però em sorprèn, me l'esperava més senzill i abans del flanqueig em penjo a "refredar" els braços...

Flanqueig d'entrada a la primera reunió.
Vaig mirant amunt i no veig res...coi, per on va això, quan a la dreta m'adono que hi ha una instal.lació, flanquejo amb precaució i reunió. És penjadeta i no massa còmoda, però com que no hi haurem d'estar massa estona, de seguida s'enfila el Wolfgang i ja és aquí.
Impresionant segona tirada on si no duem el 6b assolit haurem de tibar d'alguna cinta al començament.

Mentre s'acosta el company m'he anat mirant el que segueix i sembla potent. Surt el Wolfgang de la reunió cap a la dreta a buscar una filera de bolts, s'ho treballa prou bé i és a punt de sortir-se'n, però li cap penjar-se, llavors s'ho mira i li va sortint, passats un parell d'assegurances la paret millora i ja el veig disfrutar.
Al meu torn ho intento i tot hi anar de segon haig de tibar de cinta en un parell de passos, després l'escalda és tècnica i potent però es deixa fer.

Tercer llarg d'antologia, desitjaries que no s'acabés, i tampoc "les piles"!!
Segona reunió, m'ho miro, que ara tinc un tram per fruïr i el vull, això, disfrutar!! és llarg i mantingut amb un pas més punyetero al mig. Abans d'entrar a reunió es posa vertical però la presa millora, el que passa és que arribes amb la llum de la reserva encesa, faig un repòs abans d'entrar-hi!
Podem rapelar la via, però vam preferir arribar al cim i fer el flanqueig fins al ràpel, al davant del Fusell.
Com que ja no tenim temps de fer una altra via decidim acabar d'arribar a dalt, ara la roca canvia i és força trencada, cal vigilar ja que tot i ser senzill la qualitat de les preses no dóna confiança. Un flanqueig espectacular i divertit et deixa al davant del Fusell. D'aquí ens despenjarem fent un ràpel espectacular i volat fins al peu de l'agulla, entre el Sentinella i el Fusell on puja la via Sikosis d'el malaguanyat J Mª Alsina.

Instal.lació de baixada, una mica atrotinada.
Ens ho hem passat molt bé, la via s'ho val i l'agulla també, a mes avui la boira ha jugat a cuit i amagar presentant un ambient feréstec i, perquè no dir-ho Wagnerià! Oberta amb esperit esportiu, reequipada amb bolts i amb reunions rapelables és una manera diferent d'enfilar-se a aquest monòlit de roca immillorable, de la millor!
Agraïr a Guillem Àrias, Gastón, M. Lobera i J. Freixes per aquesta línia oberta el 01 de maig del 1987, aneu-hi i disfruteu-la, però no oblideu que la reina del Sentinella és l'aresta Brucs (Gede).

Hispano-Suecia O El Mur 1 passant fred a l'Elefant!

2011-09-23T16:59:00.023+02:00

Al primer llarg de la Hispano-Suècia o Ludwing-Casanellas-Tudó. Navegant per plaques ajagudes que es van posant dretes. El flanqueig és molt estètic.

El dissabte abans de la diada, la calor encara apreta, amb el que decidim amb el Toni anar a buscar la fresca de la cara nord de l'Elefant. Ens llevem d'hora, a les set ja fem via cap a Montserrat. Decidim deixar el cotxe al primer revolt passat el monestir, direcció Santa Cecília, llavors ens enfilem per la canal del Pou del Gat, camí de l'Arrel i finalment la canal Plana fins al coll del mateix nom, d'allà en un moment som als peus de l'Elefant.
Hem fet una suada com mai, però aquí dalt bufa un fort vent que ens refreda ràpidament, sort pensem...sí sí!!!
El Toni ja estava escamat del fred que si passa per aquí hi portem màniga llarga i folre per si de cas.
M'enfilo pel primer llarg de la Hispano-Suècia, aquí cal navegar entre còdols tot buscant el més fàcil, trobo un burí amb plaqueta rovellada força amunt, però rai, que encara és ajagut. Es posa dret, veig a l'esquerra un espit que em confon, vaig cap allà i ja haig d'anar amb compte per les fortes ratxes de vent, amb el Toni ni ens escoltem...m'adono que per allà no és i refaig el camí, havia d'anar recte amunt a buscar una expansió que veig força amunt.
Començant el flanqueig sota un vent persistent i fred, jo ja començo a tremolar...
Ara começa el veritable flanqueig, começa senzill, però advertit per l'Eduard (Escalatroncs) poso un Càmalot de l'1 a un bon forat. Llavors es van trobant algunes peces fins l'entrada a reunió, que és ben penjada i de les "d'abans"
Com que amb el Toni tots dos pesem força m'esmerço a reforçar amb tot el que trobo, burins, caps de burí, fins vaig a xapar un bolt de progressió del següent llarg quedant la cosa força apanyada! Anar fent maniobres no m'adono que em vaig refredant i quan començo a recuperar el Toni, les cames ja ballen el mal de sant Vito.

Reunió de museu, reforçada amb un "parabolet" del 8. Amb plaquetes recuperables es pot acompletar. Nosaltres aprofitem un bolt de la segona tirada per reforçar el tema...

El company també s'ha anat refredant i això que a peu de via no fèia aire...no ens diem res, però quan el Toni arriba ja sabem que baixarem. Amb uns trossos de corda el Toni improvitza un despenjament i anem cap avall.
Avancem cap al peu de via del Mur, aquí no bufa, m'abrigo amb tot el que porto i sense pensar-nos-ho massa tiro cap amunt. The Wall no té res a veure amb la via anterior, aquí l'equipament són bolts, separadets, però bolts del deu!

Hem baixat i ja som a The Wall, aquí el vent no hi bufa amb tanta força i fa menys fred.
L'entrada és força fina i millor no córrer gaire ja que la primera assegurança és a uns vuit metres del terra...a mesura que m'enfilo la roca millora és més cantelluda i amb més relleu, en contra es va posant més dret. El Toni m'avisa que cal flanquejar descaradament a l'esquerra.

El Toni recuperant la primera tirada.
La tirada és llarga i el tram del flanqueig és molt mantingut, amb passo que t'has de mirar, amb el que em penjo a mirar-m'ho i descansar els braços abans d'encarar el darrer tram. L'escalada aquí no sembla Montserratina, amb tanta panxeta.

Magnífic segon llarg, on cal anar buscant amb serenitat el camí. Assegurament al final força alegre!

El Toni disfruta! l'anterior vegada li va tocar fer-ho tremolant de fred i avui el veig ben concentrat i segur; encara amb decisió el següent llarg, aquí els bolts són força distanciats sobretot abans del bombet d'entrada a reunió, però la roca hi és d'alta qualitat i amb tranquilitat va trobant la presa de confiança. Decidit enfila el pas clau i xapó! s'el treu i ja està muntant reunió.

Disfrutant de la verticalitat i les preses d'aquest llarg. Contents després del pas d'entrada a reunió, ja tenim la via!

Trobo aquesta tirada espatarrant! verticalitat mantinguda i bombet final per acabar content i contents ens retrobem a la reunió! la continuació es veu divertida, un clau a una fisura i llavors sembla que poca cosa més...m'hi anava a posar, però el Toni se la demana i sí li toca.

El tercer llarg no deixa indiferent, tot i semblar senzill, el fet de decantar-se al balmat li infón caràcter.

Llaça el pitó, que no està per moltes alegries i s'entreté a posar dues peces més, ens pensàvem que la resta seria a pel! i nó! entrant a la placa final trobem un bolt i flanquejant cap a l'esquerra encara n'hi ha dos més. La veritat que s'agraeixen ja que aquí la roca no és tan bona i es manté força vertical, però de cop s'ajeu i arribem al llabi abans de cim on trobem la reunió.

Molt bones ressenyes que hem d'agrair a l'Eduard

Escalatroncs

La Noche del Loro

Bullarolas

Hem disfrutat molt avui, la roca de la nord de l'Elefant crea adicció! llàstima de fred, poc ens ho pensàvem que en faria tan...el problema va ser el vent bàsicament que sinó s'hauria estat molt be. Tornarem a la Hispano-Suecia segur. Llàstima de reequipament amb "mini-bolts del 8.
The Wall, una passada de via! suposo que amb burils deuria ser acollonant!
Ja només trèure'm el barret davant els obridors: l'octubre del 1971 P.Casanellas, F. Ludwing i M. Tudó fan camí a la Hispano-Suècia i Juan i Ricardo també l'octubre del 1981 a The Wall, gràcies a tots ells.

Matagalls - Montserrat 2011

2011-09-19T19:40:00.004+02:00

Aquest any tocava, ara fa dos anys a la meva filla Núria li va picar el cuquet per fer aquesta magnífica caminada de resistència, jo ja l'havia fet cinc edicions seguides, però fèia més de vint anys d'això...amb el que a la 30ª hi vam anar i va sortir rodona; l'any passat la Núria la va fer també amb els tiets Cristian i Carme, mentre jo no vaig poder al coincidir amb un trequing a l'Atles per fer el M'Goun. Enguany amb el Cristian i la Carme hi hem tornat!
Hem sortit per la meitat i a tota la caminada hem trobat molta gent, amb aglomeracions als avituallaments com mai, els camins polsosos, força calor i humitat a l'ambient, però ha tocat patir i l'hi hem apretat al final malgrat les butllofes del meu peu dret, la pujada de Monistrol a Montserrat l'hem fet en menys d'una hora! arribant a la catifa vermella poc després de 3/4 de dotze del migdia.
Com sempre a l'acabar ens hem dit que no hi tornaríem, però a l'estona ja parlàvem que l'any vinent no, potser el següent...i és que aquesta marxa malgrat tots els seus inconvenients, enganxa!!!
Em va saber greu no poder saludar a la Paula i l'Eduard (Escalatroncs) que estàven de controls per Sant Llorenç, a ells i a tots els voluntaris que fan possible aquesta festa moltes gràcies a tots!

Ou de Colom per l'aresta brucs, deliciós "reserva" del 67.

2011-09-16T10:40:00.022+02:00

L'Ou de Colom resta amagat darrera l'imponent Bola de la Partió, com un germà petit. Al fons la regió de Frares.
El dia 08 de setembre, dijous, hem aconseguit fer un veritable aplec "blogger", som el Toni (Vivencies), el Mingo (Conqueridors de l'Inútil), el seu company Josep Antòn i el Joan (Gatsaule); hem quedat a l'aparcament de Can Massana a les 16h per així aprofitar la tarda. Jo porto de cap l'Ou de Colom, ja la setmana anterior amb el Mingo i el Toni hi anàvem però no vàrem saber trobar l'inici de la via: vam pujar la canal on comença la Màster&Comander i trobem els bolts de la via de l'Indi, Dansa del foc, dubtem si posar-nos-hi però acabem de fer tota la canal revoltem l'Ou, admirem la ruta normal i baixem per la ara sí canal correcta, entre l'Ou i el contrafort sud de l'Ou. NO duem ressenya i dubtem, veïem una canal que s'enfila a la carena, però es veu bruta i molla, ho deixem estar...i Sí!! era aquesta canal per on havíem de començar.

Canal d'aspecte desagradable, però franca i que ens permet pujar dalt del Periquito i començar la via.
El Toni, el Mingo i el Josep A. aniran a la Miranda alta i el Joan i jo enfilem cap a l'Ou; aquest cop sí, vaig fletxat a buscar el Teix que creix al mig de la canal de pujada i d'on a la seva esquerra neix la canal que s'enfila al Periquito (Contrafort de l'Ou)i on comença la via. Cal dir que fa una calor enganxosa, amb molt d'humitat i a l'ombra de la canal s'hi està molt bé...per això el Joan no rondina gaire quan li dic de começar!!

Per sort el terra de la canal és sec i el mal aspecte que fa la canal és només això, ja que ràpidament en diedre em vaig enfilant i la roca hi és franca i no trobes a faltar cap protecció. Passo una cinta per l'alzina que barra el pas i m'entaforo com puc entre ella i la paret, el més fàcil és anar a l'esquerra com faig incialment, però la corda aleshores frega molt amb l'arbre...
Els primers metres són delicats fins abastar el primer buril.
Sóc al peu del pilar, és ben dret i el primer burí és força amunt, uns cinc metres, hi ha bona presa, però t'agafa fred i cal assegurar les passes, la caiguda seria al replà o sobre l'alzina...la roca em demana anar per l'esquerra de l'assegurança i el xapatge és delicat, em penjo de la rovellada peça per agafar alè i mirar el que m'espera: caps de burí, xapes rovellades i algun espit més recent. Els passos allarguen i vaig fent sortides en lliure, però el grau en lliure m'ha semblat que és bastant més de 6a, ara potser les assegurances, l'encara anar fred...tot pot influir, fàcil no és. Ara perd verticalitat i el lliuire és més agraït, a l'esquerra de la bola trobo una bona reunió.

Emergint del tram més vertical on farem alguns passos en lliure, si podem!
Vista privilegiada del "Grumet".

Som encarats al sol, però un airet persistent fa que hjo portem prou bé. Puja ràpidament el Joan, que ha disfrutat el mur i ara cap amunt: xapa un espit d'on penja els estreps, és el començament de la bola i on més desploma.

Artificial del segon llarg, senzill però amb equipament molt envellit, oi Joan?!!

El següent pas és un burí on algú hi va posar una plaqueta recuperable de "fireta", amb el pes dels escaladors s'ha anat deformant i aprimant, de tal manera que quan el joan s'hi penja sembla de xiclet! es deforma! ( el Joan és un homenàs alt i cepat)
ràpidament s'afanya a xapar el següent burí, sense plaqueta clar!! per repartir el pes, el veig suar! i no pas de calor...ara un espit, per fí!a més la bola és menys dreta i s'acaba el patir.
Ara sortiré en lliure, compte! però no es mou, s'ho mira hi s'ho torna a mirar...a veure que posa la ressenya de l'Eduard? cony on és el tercer, això no és tercer ni de conya! al cap d'una estona s'enfila i el perdo de vista, bé ja ho tenim això! poc després el puc deixar i és el meu torn.

Preparant-me per deixar l'artifo i sortir al replà, on cal apretar amb ganes. Ja al replà abans de fer el darrer muret.

L'artificial de segon no és problema, però renoi, ara he de deixar els estreps i recollir-los! vaja passet, ara entenc perquè el Joan s'ho mirava tan. Faig el pas i arribo al replà, ara això sí que és tercer, un burilet amagat a la dreta i un darrer muret, curt però pru dret per arribar a cim, veig que el Joan s'ha oblidat de xapar un bolt a la dreta...aquests Alpinistes!! i és que aquesta arribada no és fàcil.

Preparant el ràpel i panoràmica feta des l'agulla de les dues puntes pel Mingo i el Toni, assota.
Ara ens resta fer el ràpel que és al vessant Nord, amb un seixanta en tenim prou. Ens saludem amb els companys que hem anat veïent, primer a la Miranda alta i després a l'Agulla de les dues puntes.

Ressenya de l'

Eduard (Escalatroncs)

que em va despertar l'interès per aquesta agulla.
Ha estat una tarda ben aprofitada, hem conegut una zona prou interessant i oblidada. Admirable l'empenta dels aperturistes, Del Àlamo, J. Espanyol i E. Peña que el 05-10-1964 varen atrevir-se per aquest vessant.
També gràcies a l'Eduard (Escalatroncs) per treure de l'oblit aquesta humil agulla.
Si us hi acosteu aneu-hi amb esperit clàssic, vigileu abans de xapar el primer burí per ja disfrutar de la història Montserratina, tan sols té un problema, que se us farà curta.

Via Badalona la primera al Gorro Frigi. 25-08-2011.

2011-09-12T17:22:00.021+02:00

El Gorro Frigi amb els seus 1.141m. destaca de tot el grup de Gorros ( regió de Tebes).
Suposo que com molts, una de les meves primeres escalades a Montserrat va ser al Gorro Frigi, des d'aleshores hi he tornat manta vegades; l'any 1991 mentre érem a la via Sílvia, vàrem coincidir amb una cordada peculiar: éren a la Badalona i un d'ells éra un dels aperturistes, amb el seu fill i el seu net!!! tot i la menor dificultat, la manca pràcticament d'assegurances de la Badalona em va impresionar i des d'aleshores que volia anar-hi. Finalment el mes d'abril d'enguany ens hi acostem amb el Josep, que ja coneix la via, però aleshores el temps ens en farà fora, quan el Josep arriba a la primera reunió es posa a ploure...justament quatre mesos més tard, ara amb el Toni hi tornem: La via comença una mica a la dreta de la vertical de la via del Carles, el Toni m'ensenya una rosca d'espit on pensa comença la via. Imbuïts de l'esperit dels aperturistes, anem amb la intenció d'evitar la majoria d'assegurances de vies que la trepitgen o s'hi acosten...amb el que no xapo les assegurances verdes de la via del Carles, abans del pont de roca col.loco un àlien. Començo el flanqueig sempre buscant el mes fàcil. Trobo un espit, no sé si de la Màgic Line i més endavant un burí i ja soc a la reunió, tres espits força atrotinats.

A mig flanqueig de la primera tirada.
A la primera reunió, a l'extrem esquerra d'un marcat balmat.

El Josep enfilant-se pel sòcol just començar.
Del llabi on trobem el pont de roca el flanqueig és franc cap a l'esquerra i sempre buscant el més senzill, quan som sota la vertical de la gran balma, trobarem cap a l'esquerra, al llabi superior la reunió, molt mimetitzada.

El Toni al curt, però intens segon llarg.
Ara surt el Toni, curt flanqueig a l'equerra a buscar un espit; la sortida és fina de peus però a la que s'aixeca les preses són millors i troba un segon espit. Ara cal continuar en tendencia a l'esquerra per entrar al forat que tenim al damunt on munta la segona reunió. Tirada molt curta que es podria fer amb la següent, però nosaltres avui volem reproduïr al màxim l'esperit original...

Començo la tercera, divertida i on si es desitja, es pot fàcilment augmentar la protecció.
Surto de la balma flanquejant a la dreta per situar-me sota la vertical d'una ssegurança, és força amunt pero les preses són franques i segures. Més amunt un altre espit i ja m'acosto a la llastra, sembla que delicada, però fa molts anys que aguanta!! jo aprofito per posar-hi l'Àlien groc que hi queda molt bé. Vaig acompletar la tirada amb algun merlet, que són de llibre!.
La boirada amaga els cims de Sant Jeroni.

El Toni disfrutant a la quarta tirada, on al capdamunt reserva uns passos entretinguts, on t'ho has de mirar...

La tercera reunió és molt còmoda i albiro la zona més dreta, aquest l'hi ha tocat al Toni, és el llarg més "difícil" però és molt ben assegurat. La gràcia està en superar un llabi vertical on hi trobarem molt bona presa, tot i que ja una mica rentada.

Al començament de la cinquena tirada, col.locant un merlet. Flanquejant cap a la cova, altrament anomenat "el Wàter".

El Toni ha disfrutat aquest llarg, ara és el meu torn: una sortida dreta protegida per un espit i llavors cal flanquejar a trobar "el wàter", una balma característica.
Cal fer servir la intuició hi anar pel més senzill, travesso vàries línies, Màgic Line, Snoopy i Del Carles, per entrar al "wàter" reunió! he aprofitat un forat per posar un àlien deixant de banda els bolts que em temptàven. Aquesta reunió és un balconet encarat al vessant nord, hem travessat gairebé tota l'agulla.

Cova on originalment es fèia la cinquena reunió.
Sisena tirada, sense cap expansió, hi trobarem un pont de roca, reforçable...
El sisè llarg surt recta amunt, deixant a l'esquerra la línia de bolts de la via del Carles, el Toni s'hi enfila tranquilament i disfruta, posarà un Àlien i un micro fins a trobar el pont de roca que reforça amb un altre, ja que el filferro està força perjudicat!

El darrer llarg, el setè, ressegueix la fisura per passada la gran Sabina entrar caminant al cim.
Resta la darrera tirada, és senzilla, però em costa negligir els espits i bolts que vaig trobant per llaçar la primera sabina de la que vaig a buscar la gran que ja no llaço donat que aquí la paret s'ajeu definitivament per entrar caminant al cim.

Ressenya amb el traçat i les reunions "originals" i ressenya actual de l'amic

Eduard (Escalatroncs)

Som sols al cim, hi fa una bona fresca. Em trec el barret, casc, davant d'aquest itinerari obert el 3 de juny de 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada. Com van saber buscar sempre el més senzill i on hi havia millor roca, d'aquí la sinuositat de l'itinerari. Una obra d'art que cal preservar, disfruteu-la!

Sud directa al Ramoung (3.011). Vallée d'Aure. 300m D+

2011-09-02T14:48:00.022+02:00

Imatge de les que mai s'obliden: des de la presa de Cap de Long el massís del Neouvielle.
La segona i última escalada del campament, no pas ascensió, va ser al Parc Natural del Neouvielle, raconada de les mes belles de tot el Pirineu. Amb el Joan fora de combat per una pinçada de genoll, s'afageix a la cordada l'Albert, que li fa molta il.lusió, serà la seva primera paret a Pirineu.
Amb el túnel de Bielsa tancat a les nits, l'obren al trànsit a les vuit del matí, no ens cal aixecar-nos gaire aviat, del campament hi tenim mitja hora tan sols.
Per arribar-nos al Parc Natural del Neouvielle ens caldrà passar el túnel i baixar en direcció Aragnouet i Fabian, entrant a Fabian surt a l'esquerra la llarga carretereta que puja als llacs; nosaltres, sortosament, anem a Cap de Long, ja que sinó hi ha una barrera i si arribes tard has d'esperar un autobús.

Una breu aturada mentre fem la llarga aproximació, al fons el Campbieil i l'Estaragne.
Amb fresqueta i un cel sense cap núvol aparquem el cotxe a l'espectacular presa de Cap de Long. Al costat una parella s'equipen, es veuen gent del país i curiosament acabarem coincidint a la paret.
De la presa estant admirem els cims que tenim al davant, haurem de travessar per sobre la resclosa per encarar un corriol que s'enfila sense compasió resseguint la cresta des Lacquettes per sota i deixant el pas del gat enrrera i per on haurem de tornar. Són 700 mtres de desnivell fins a peu de via.

Apunt de travessar la llarga xemeneïa per entrar a les plaques marmòries.
Arribem a l'aplom del Ramoung, la nostra via, la sud directa, comença al costat d'una petita congesta, almenys a l'agost; segueix una marcada xemeneïa que s'enfila en diagonal a l'esquerra; coincidim amb els Francesos de la presa que es disposen a començar la seva via i els preguntem per la nostra: no en saben res, ni la coneixen...la seva és una via esportiva més recent, la nostra una clàssica de les primeres que es van obrir al Ramoung. Malgrat no aclarir-nos res, l'Antonio porta una guia Ollivier on gràcies a una foto amb l'itinerari dibuixat encertem a trobar el començament. Avui començo jo, el primer tram de xemeneïa és senzill i m'enfilo ràpidament, m'avisen que no queda corda, sóc en terreny poc compromès i faig reunió d'un merlet. La continuació ja es va posant seriosa, d'entrada xemeneïa vertical que permet superar-la en ramonage còmode, a més permet anar posant cosetes.
a la mitat haig de sortir a un balconet aeri, la continuació és una placa rentada amb poca presa i sense possibilitat d'assegurar-te...no és difícil però tampoc III+ com diu la guia!!?? una tibada adrenalítica i torno a entrar a la xemeneïa que de cop s'obre bastant quedant però la continuació barrada per un sostret. Trobo un pitó! primer simptoma que anem bé i l'aprofito per muntar-hi una reunió amb una altra peça.
L'Albert disfrutant de la fisura del tercer llarg, comencem a tenir ambient!
Aquest darrer llarg ha estat intens i ara l'Antonio em demana de continuar ell. Pel que hem llegit aquí hem de deixar la fisura per decantar-nos a la dreta a buscar unes llastres. S'enfila fins al desplom i creua la xemeneïa passant al mur de la dreta, el perdem de vista. Al travessar fa caure unes llastres que ens dónen un ensurt. El flanqueig demana passar per sota un gran bloc entrant a les plaques que es veïen a la foto. Semblen senzilles ja que no són dretes, però estan pulides pel glaç i llisquen com el marbre polit, per sort una llarga fisura permet anar pujant en bavaresa i deixant-se protegir molt be.

l'Antonio resseguint la placa per enfilar l'espero vertical i trencat que ens deixarà a les plaques intermitges.

Retrobem l'Antonio que ha muntat la reunió on hi ha una baga recremada i momificada que hi deu ser des que van obrir la via en J. Dayraut, H. Dousset, H. Ferbos et J. Protat, le 5 Aout 1948. També hi ha un vell pitó. Continua amunt resseguint la fisura, segons la ressenya ara hem d'entrar a una zona de plaques ajagudes. El perdem de vista, la corda s'envà lentament, no deu ser fàcil això pensem...quan ens toca m'adono perquè de la lentitud, al trencar a l'esquerra hi ha un vertical esperó ben trencat, per poc no faig baixar un bloc tamany TV! sortint de l'esperó unes pendents d'herba i al final la reunió improvitzada.
A mesura que anem guanyant alçada, gaudim més de l'espectacle del Lac de Cap de Long.
A aquestes alçades ja ens hema donat del caracter de la via, la dificultat no mata, més aviat senzilla, però la roca no permet massa alegries ni per evolucionar ni per muntar reunions, i sinó que li díguin a l'Antonio, que se les enguinya com pot per fer alguna cosa acceptable i segura.
Terreny indefinit, senzill de dificultat, però difícil d'assegurar i muntar reunions.
Apurem els 50 metres de corda per mirar de sortir aviat d'aquestes plaques compactes, amb prou feines dues assegurances per llarg i la reunió, millor no mirar-la massa, tanmateix aquí no es cau.

Darrera reunió en l'ingrat terreny de les plaques ajagudes, a sota s'endevina l'amagat couloir per on ens enfilarem.
L'Antonio està enfadat, no li agrada la via, massa rampa i herba, torno a passar jo al davant. Ara entrem a un couloir que no es veïa. En continuu flanqueig a la dreta em vaig enfilant, comença molt senzill, gairebé caminant, amb molta pedra solta, per això passo pel vessant dret que té la roca més sòlida.

Faig tres llargs pel corredor, que ara s'ha tancat i es posa vertical, tanmateix la roca hi és millor amb el que començo a disfrutar. Abans però tenim una sorpresa, una esllavissada espontània de blocs per la canal que espanten els companys que sortosament encara són a la reunió.
Ens sentim amb els companys Francesos, però no els veig. Després d'un tram vertical munto reunió a l'aresta amb un excentric gran i un friend del tres a proba de bombes, almenys pel que hem gaudit fins ara...per l'aresta veig sortir el primer de la cordada veïna.

Sortint del couloir la paret es redreça, l'Antonio sedüit per un lluent parabolt es passa a la via del costat, més exigent!
El panorama ha canviat, això es posa "tiesu" som aprop del cim! hi torna l'Antonio que té fam d'escalada després d'aquets llargs ingrats. Va envalat i vol anar per un desplom! sorotsament el convencem que millor flanquegi a buscar l'aresta, però pel camí veu un lluent parabolt enmig d'una placa i cap allà que va, resultat, que ens posem a la via dels Francesos...a veure si s'emprenyaran?
Ens avisa que ja ha muntat reunió i que pugem; la placa és fina, fina i em farà bufar, renoi amb l'Antonio!! darrera nostre puja el Francès que busca una reunió i la troba, resulta que ens hem saltat una flamant i còmoda reunió de dos bolts amb anella...mentre l'Antonio ens ha fet una obra d'art dins un ninxol penjat, hi és que és un Alpinista!! A uns 15 metres sobre d'on som ens diuen els companys de l'altra cordada quer hi ha d'haber una altra reunió, amb el que continuem a buscar-la.
Una placa assegurada amb un únic Parabolt amb les preses justes, elegant i potent.
Ara sí una reunió com cap, dos bolts amb cadena, sembla mentida.

Amb la cordada veïna, als que els hi vam ocupar la seva ruta, no es van enfadar!
Aquí coincidim els cinc, sort que la repisa és gran, al davant tenim el darrer llarg, es veu atlètic i espectacular, un gran bloc desploma sobre nostre definint una xemeneïa estreta cap al cim. Deixem passar els amics i tot seguit ens hi posem.
El Llac de Cap de Long en la seva totalitat des de la última reunió.
Aquest niu d'Àligues és ideal per gaudir de la vista, ni una boira i l'atmosfera ben neta, de vent del nord! el Llac es veu en tota la seva llargada, uns quants quilòmetres.
Una entrada delicada a la xemeneïa i ramonage estret fins situar-nos a la punta del bloc desplomat, ambientàs!! d'aquí uns pasos atlètics i la cosa es posa dolça i som a l'avantcim!! aprofitem per treure'ns els gats i desencordar-nos fent els darrers metres grimpant. Estem molt contents, aquest final ens ha regraciat amb la via.

Ben satisfets tots tres dalt del Ramoung, una manera molt digna d'assolir un tres mil!

ELs companys van cap avall, el mes gran que sembla conèixer bé la zona em comenta que van a buscar una instal.lació de rapel que els deixarà a unes grades de les que es desgrimpa fins a la cresta i el pas del gat, nosaltres però no els seguim, volem disfrutar del cim, de la seva solitud i del panorama.

La baixada serà feixuga, desgrimpada de la via normal i un caos de blocs que no s'acaba i finalment errada de l'itinerari amb el que allarguem, i molt, la ruta!
Després d'uns ganyips decidim per on baixar, finalment desgrimparem la normal seguint unes fites, prohibit relliscar! ja al caos de blocs, encara ens caldrà travessar alguna congesta i tot. A la que trobem un xaragai ens remullen i hidratem, que bona falta fa. La baixada serà molt pesada, sense camí pel mig dels blocs. Sense voler baixem massa i som a les envistes del llac d'Aubert, cagada!! ens toca fer un llarg flanqueig ascendent a buscar el pas del gat. Amb les presses remuntem massa i ens equivoquem de bretxa, fem un intent de baixar-hi i quan ja estema punt de fer algun ràpel d'arbrets per retrobar el camí, l'Antonio posa seny i tornem a remuntar cap dalt la bretxa i ens caldrà fer un bon tram de cresta des Lacquettes fins assolir l'anhelat Pas del Gat!!!!
Els meus genolls estan fent figa, i vaig en reserva...la baixada es fa llarga fins la presa, tot arribant podem veure el sol com es pon darrera el Neouvielle, ja portem una pila d'hores, però ja se sap, és el Pirineu.

Itinerari aproximat de la via.
Amb una bona fresca fem una beguda, ara sí, amb la feina feta!! encara arribarem a una hora potable al campament.
Per si hi voleu anar a tenir en comte:
és una via completament d'aventura, no trobarem pràcticament res, preveure material ad-hoc. la dificultat no apreta, es deixa fer però sense assegurances als trams fàcils.
A principis de temporada i fins a mitjans de juliol podeu trobar neu al primer tram de xemeneïa i al corredor.
Anar sempre pel més evident i fàcil, tot i això no és difícil perdres.
No hi trobareu aglomeracions, però si porteu gent al davant millor canviar de via.

Fita Inferior del Pintrat. Via Yaks. Benasc Alta Ribagorça. 01-08-2011.

2011-08-27T14:37:00.020+02:00

Remuntant la vall de Remuñe a la dreta ja podem admirar les Fites de Pintrat, el nostre objectiu la inferior, no és tan altiva com la seva germana gran que excel.leix al fons.
Després d'un llarg parèntesi vacacional en que m'he desintoxicat una mica de totes les rutines, ja tinc ganes de reprendre l'activitat "blogueril"; com acostumo a fer cada estiu amb la famillia i tota la colla de la Unió Excursionista de Sabadell, he estat acampat dues setmanes, enguany al Pirineu Aragonès, prop de Saravillo, vall de Chistau (Gistain). Després de la feixuga tasca de muntar el Campament, que ens té entretinguts dissabte i mig diumenge, dilluns decidim aar a fer una via per "escalfar". El Joan proposa fer la via Yaks a la Fita inferior del Pintrat a la vall de Remuñe...només seran 700 metres de granit!

El Joan al pas clau de la segona tirada.
És una via de baixa dificultat i poc mantinguda, amb moltes escapatòries possibles.
Ideal per a prendre contacte amb el granit. Sortim d'hora del campament i abans d'arribar a Ainsa, un control de la Benemérita: evidentment ens aturen i em demanen tota la documentació possible, anem dos malafaïtats al davant i mig adormit al darrera el fill del Joan, el Guillem. La nostra pinta no deu inspirar massa confiança, però finalment, convençuts que som gent de pau ens deixen anar...sense mes entrebancs deixem enrrera Benasc i aparquem al peu de la vall de Remuñe.
Ens costa una mica trobar el peu de via, però el Joan que ja hi havia estat finalment localitza el peu: Una canal marcada amb una paret força vertical a la dreta i a l'esquerra s'intueix la via, que a l'apropar-nos s'ens delata amb uns primers bolts ben llampants.
Comença el Joan, un pas assegurat amb dos bolts per superar un bombet i facilment deriva a la primera reunió, sota un mur que ja es veu més amntingut i maco.

A les plaques del cinquè llarg, on una entrada d'adherència hi posa el pebre!
Estem freds i a l'ombra encara i aquí la via té un passet punyetero, el Joan s'el fa molt bé afagint un friend, però se li entravessa el pas següent. Ho provo jo hi el tram més fotut, el del V+ el tinc protegit amb el que arribo fresc al tram delicat i m'en surto, veig que l'intensiu d'adherència d'aquesta primavera ha servit d'alguna cosa. Arribant a reunió, en un ressalt, el pas clau és ben moll! em cal enginyar-me-les per no trepitjar el moll.
Per no perdre temps canviant cordes continuo, ara es trenca la continuïtat, això serà la tònica de la via, i caminem entre l'herba per tornar a buscar la paret a l'esquerra, un quart llarg molt senzill on tan sosls escales a la sortida i caminant per pedrera i herbes fins a una canal on sembla tornem a tenir ambient, serà el cinquè llarg: reunió hipercòmoda i a l'ombra; els bolts són molt amunt i per on sembla fàcil, la canal, és ben moll, amb el que em torna a tocar practicar l'adherència, amb uns passo d'aquells de millor no relliscar...quan abasto l¡assegurança ja gairebé que no caldria, car s'ageu una mica i la qualitat de la roca permet apurar l'adherència dels gats!
Al variat setè llarg, on entre mig de la vegetació la via sap buscar els millors trams.

Com que de moemnt continua la tònica de plaques ajagudes d'adherència, continuo, ara cal seguir en flanqueig ascendent, amb uns bons passejos entre bolts, però que no fan patir car la qualitat de la roca és de deu! Som davant un canvi de vessant i ara el Joan passa al davant, aquest llarg sembla senzill, però enganya cal treballar força entre mig de l'abundant vegetació. La reunió es fa en un esperó ben penjat i d'on ara ens tocarà rapelar per a enllaçar amb un altre sistema de plaques.

Un ràpel ens porta a un nou sistema de plaques d'adherència.
Recuperat el ràpel tornem a tenir plaques d'adherència, al Joan no li entusiasma aquesta escalada amb el que li proposo de continuar. Seran dues tirades de plaques que s'aniran redreçant cada cop més. A la segona trobo un tram prou delicat, una travessa sobre un bosquet de nerets que fa que la neret-tracció sigui necessària, això o algun A-0!! la sortida es torna espectacular amb una bavaresa i un flanqueig sortint arrapat a un pinet i tibant de nerets, "matojo-traccion". Malgrat tot uns llargs molt divertits.

Passat el vuitè llarg ens toca caminar per uns blocs fins situar-nos sota el mur de sortida, aquí canvia la tònica de la via, fent-se més vertical i atlètica.
Hem superat la meitat de via, ara ens cal caminar per una tartera de la que sortim a uns herbessars que ens deixen sota el mur de sortida, es veu més dret i seriós que el que portem fet, aquí canvia una mica el caracter de la via, fins ara més de placa d'adherència i murets aillats. Veïem dos bolts molt amunt, la ressenya en marca un altre que no sabrem trobar, amb el que el Joan s'enfila per una ampla fisura que s'anirà complicant més del que sembla des de baix.

Una fisura permet guanyar altura, el Joan s'ho treballa i comença a disfrutar, ja n'ha tingut prou de plaques d'adherència .

Assolits els bolts ara cal continuar recte amunt treballan-te la protecció car ja no trobarem res mes...una tirada molt divertida i que ens prepara per la següent, la desena que ens farà xalar!
Desena tirada, una de les millors! entretinguda, on cal tenir molta cura amb el roçament de les cordes i amb una sortida espectacular i aèria.

Continua el Joan, aquest desè llarg és l'estrella de la via, molt vertical, on no s'hi val a escalar recte amunt, sinó que cal negociar el millor pas per a no cremar-se...també cal una molt bona tècnica en el xapatge de les cordes per evitar el fregament, car fa unes giragonses molt acusades, al tram final se surt per un mur compacte i vertical abocat al buit, molt estètic i elegant.

Plaques de la dotzena tirada, ja s'olora el cim! aquí la dificultat apreta una mica més, però potser és el cansament...
L'onzena tirada torna a trencar la continuïtat de la paret, gairebe caminant per herbessars i tartera arribem als, ara sí, murs finals. Els peus ja no sé de qui són, però malgrat tot encara es pot anar fent, les reunions molt còmodes a gairebé tota la via dèuen haber ajudat a que els peus sobrevisquin!
Un seguit de plaques molt compactes amb les assegurances justes és el que tenim al davant, el Joan està engrescat, aquests darrers llargs són el que a ell li va, vertical i atlètic, i està animat amb el que ni li proposo el canvi. No sé si serà el cansamnet o que els peus comencen a fer figa, però trobo aquestes plaques més dures...
Una boirada poc amenaçadora ens alleuja del sol, al fons gaudim de les vistes del massís de les Maladetes i Pic d'Alba amb la glacera d'Aneto al fons.

Darrers metres de via abans de l'aresta de blocs del cimal.
Ens queden dues tirades, per la dreta podríem escaquejar-nos i pujar caminant per l'herbei, però val la pena continuar la via. El penúltim llarg es manté amb plaques atlètiques amb una adherència no tan bona ja que abunda el líquen, possiblement moltes cordades dèuen optar per sortir-se per l'herbei...

Ben satisfets! Joan i Guillem i Guillem i Jaume.
La darrera reunió és penjada i incòmoda, som a l'ombra, una boirada fa estona que nes ha deixat a l'ombra i bufa un ventet cada cop més fort que ens està refredant...resta el darrer llarg i li deixem al Guillem, és una aresta de blocs on li caldrà posar les assegurances, no hi està acostumat però s'en surt prou be, tan sols que per aquest motiu està força estona col.locant les assegurances i nosaltres estem petant de dents a la reunió!!
Més que satisfets ens abracem al cim, ha estat una escalada que d'entrada ens havia decebut una mica, però que en conjunt val la pena, hem acabat contents, ara resta una baixada trencaturmells pelmig d'els herbeis a buscar el camí, nosaltres vam anar derivant a l'esquerra però vam tirar massa aviat recte avall, és millor flanquejar a buscar el camí, així es baixa més descansat.

Detallada ressenya que hem d'agraïr als amics de

La Noche del Loro

En resum una via que no presenta compromís, no té ambient de paret, força discontinua, però que en conjunt ens va agradar, semiequipada, cal dur-hi un joc de tascons i friends fins al tres. L'ambient i l'entorn fantàstics. El fet d'assolir un cim també li suma un plus, almenys per a mí, digueu-me romàntic! variada en els estils, hi trobareu plaques d'adherència, murs verticals, fissures, un mix que en conjunt és interessant, no hi aneu els que busqueu escalada sostinguda, això no és Cavallers. La patejada per arribar a peu de via és curta, però la baixada no, preveïeu una hora i mitja al descens i aigua dueu-ne força és Sud, sud.

Morral o Cova del Drac. Via Drac Queen. Sant Llorenç del Munt. 18-07-2011.

2011-07-20T17:34:00.018+02:00

El vessant Nord-est de la Mola venint de la canal del Pi tort.
Ja fa dies que vaig descobrir que L'Òscar Masó juntament amb en Jaume Clotet (Paca) havien obert una via per la cara nord-est de la Cova o Morral del Drac; ho van fer en dues jornades 14 i 20-11-2004 i es caracteritza per ser la via mes llarga que assoleix aquest estimat monòlit i amés amb molt poc artificial. M'és difícil "enganyar" algú, la roca els obridors l'anomenen discreta i això ja és un senyal del que ens podem trobar...

Ressenya dels germans Masó, molt completa i historiada, com ens ténen acostumats i que trobareu a

Santllors.com

Aquest dilluns i de manera inesperada, el Josep es deixa seduïr i fem camí cap al Morral. La millor aproximació és per Can Robert i per la Canal de l'Abella, però el Josep prefereix que anem per Can Pèlecs i la Canal del Pi Tort. Quan entrem amb el cotxe ens adonem que la pista és particular, però és massa tard per recular amb el que ens arrisquem i deixem el cotxe ben aparcat abans de la senyorial masia de Can Pèlecs; resseguim la pista i deixant la casa a la dreta agafem sempre recta amunt un corriol que ja no abandonarem fins entrar a la canal. És gairebé una hora de camí fins al coll del Morral. Ara hem de baixar pel corriol de la canal de Sta Agnès, l'amic Wolfgang, que també havia temptat, em va comentar que ell no va saber trobar el peu de via...anem bé..!! però jo vaig convençut que el trobaré, fa molts anys que tresco per aquesta muntanya perquè s'em resisteixi. Fem unes quantes ziga-zagues, arribem a un marcat revolt a la dreta, a l'esquerra es veu un mirador tot aeri, no és per aquí, continuem baixant i per sota del marcat revolt i on el bosc es veu poc espès anem a trobar el mur que baixa de 'agulla. Hi ha una ferma alzina ben plena de molsa que podrem fer servir per assegurar-nos abans d'entrar a la paret.
La primera tirada té roca mediocre, pèssima diríem nosaltres! cal anar-hi molt amb compte.
Dubtem una mica, però força amunt es veu una xapa! amb prou feines podem equipar-nos aquí, no hi ha reunió, amb el que decidim tornar enrrera a la canal i en un replanet ens equipem, la llàstima és que els gats quedaran ben enfangats. Jo volia començar, però el Josep no es deixa enganyar, que el segon llarg sembla "divertit". Amb molt de compte comença a enfilar la senzilla rampa de segon-tercer a buscar un ressalt vertical, cau de tot, no et pots refiar de cap presa...es nota que la via es repeteix poc. Assolit l'espit la roca no convida a arriscar, la ressenya marca A1 o V+, amb el que el Josep flanqueja a buscar un tram de roca més sanejada a la dreta i va enfilant amunt.
Després de superar el delicat diedre, entro a la coveta d'on s'ha de sortir atravessant un sostre trencadís.
Les assegurances allunyen força i amb aquesta qualitat de roca la tensió és màxima! l'entrada a la reunió torna a ser delicada i ara assegurada per un buril, un maxi-buril segons la ressenya! per no arriscar flanqueja força a l'esquerra i aconsegueix evitar el mur. Mentre jo he sortit del bosc per posar-me al mig del mur evitant així la permanent pluja de regals amb que m'obsequia el company. Jo de segon puc forçar els passos sense haber de fer excursions, però no badant gens que sovint treus la presa i aprofites el forat per posar-hi el peu o bé la ma. La reunió és de dos espits en una lleixa còmode, és el meu torn, agafo tota l'artilleria (friens del 0,5 al tres, àliens i bagues)i començo el poc engrescador segon llarg, l'aspecte és tètric, tètric, ja de lluny mentre pujava pensava, espero que la via no vagi per aquí...i sí va per aquí!!!

Entrant al diedre final delicat i taquicàrdic segon llarg on ja comencem a tenir millor rocam

Començo fent un curt fanqueig horitzontal a la dreta, per grans bolos, dels que m'en fio menys...m'enfilo fins trobar el primer pitó: un pito escarransit, mig entrat i doblegat...de moment tot i la poca qualitat de la roca, sembla que està millorant, albiro el proper pitó que em situa sota un marcat i vertical diedre, amb compte vaig buscant les millors preses que em permeten equilibrar-me i entrar-hi: ara recta amunt, vaig tastant les roques per veure'n la solidesa i em vaig aixecant, amb passos molt estètics i aeris, ara a dreta, ara a esquerra. Xapo un buril i llavors haig de superar unes grans llastres, la propera assegurança, un espit! és força lluny, puc posar un àlien entre dos grans blocs i em vaig enfilant amb molta precaució, gairebé a càmara lenta; ja soc sobre els grans blocs, ara desapareixen les preses cantelludes i tinc al davant un tram finot, sortosament també s'ajeu una mica i vaig trobant bones mans fins que m'aixeco al replà sota la cova, engrapo una cinta a l'espit i respiro alleugit...buff!! una altra excursió a buscar un pont de roca i , oh, sorpresa, la llastra sona buida i fimbreja...collons!! reculo i aprofito per entaforar el friend del tres al fons de la cova i tornem-hi, miro de no tibar massa de la llastra i amb gran alegria trobo un pitó, d'aquí ja abasto una sabina i una bona alzina que em deixen sota un vertical i bonic diedre de roca bona! olé!!!
Esplèndida panoràmica sobre el vessant de llevant amb el Turó del Boc i de les Nou Cabres a primer terme.

En el diedre que té una fisura que el ratlla de dalt a baix puc posar dos friends que em protegeixen l'entrada al replà sota el mur de sortida. Ara puja el Josep que gaudeix del llarg i em felicita, ha valgut la pena no desanimar-se, a la primera reunió hem estat apunt de tirar avall enfastiguejats amb la roca...però per sort no ens hem comentat res cap dels dos, cada un pensava el mateix i si un de nosaltres hagués dit res....

Començant el darrer llarg, un artificial que te l'has de treballar, es nota que el va obrir en

PACA

El mur de sortida és curt però em sembla que ens farà suar! tan sols veig un pont de roca i un buril força lluny. Malgrat haber passat mig juliol m'haig d'abrigar, estic fotut de fred.
Com que anem ben armats, el Josep comença posant un friend a la fisura horitzontal de sortida protegint l'anada a buscar el pont de roca, abastat aquest troba força forats, però la paret tira enrrera i es va cansant, posa en un magnífic forat un altre friend del que penja l'estrep assolint així el buril anhelat, d'aquí ens caldrà un altre pas de friend, el 0,5 entra perfectament en un forat estratègic, que permet llaçar una baga que penja d'un pitó; un alte pitó i encara la sortida, aquesta és delicada amb roca a controlar, la meva motxil.la en va rebre un bon tros!

Lluitant al mig de la magnífica placa cimera, on ara sí! la roca hi és de qualitat.
El perdo de vista i poc després escolto que el puc deixar! tinc els dits ben glaçats, s'ha tapat i sembla que vol ploure...ara ta li fa. Aconsegueixo treure en lliure fins al buril, d'allà la ressenya marca 6a/A1 però els peus no són bons i faig A/0. La sortida és punyetera, hi ha un pont de roca a la dreta, però hi ha tanta vegetació per sobre que el Josep ha anat a l'esquerra a buscar una sabina que ha llaçat. Aquí costa equilibrar el cos. Una tibada i assoleixo el replà somital!
Ens felicitem amb el Josep! per mí ha estat la primera vegada després de molts anys de veure el Morral que hi pujo, i em fa especial il.lusió.

Ràpidament, abans no ens enxampi la tempesta encarem el ràpel.
Ara cal passar entre l'esponerosa vegetació cap al vessant oest on hi trobem la rosa dels vents col.locada pel Centre Excursionista de Terrassa on al seu peu hi ha el ràpel. Fa una ventada intensa i al davant, Montserrat, és ben tapat i sembla que hi plou. Un curt però divertit ràpel ens deixa als peus del monolit, ara sí ens fem la foto amb la Cova al darrera.

Rosa dels vents aixecada pel Centre Excursionista de Terrassa. La pluja que sembla ja cau a Montserrat i que ens vol saludar...

Contents al peu del Morral amb el forat característic al darrera. Cara contraria de la Cova de per on hem pujat.
Si ara em dieu si recomanaria la via, doncs sí i no...la via és molt ben trobada, l'itinerari el mes llarg del Morral, l'equipament escàs però ben situat, es nota l'ofici dels seus obridors, ara bé la roca hi és pèssima en el primer i segon llarg, d'aquella que has d'escalar amb molt de carinyo, el mur de sortida permet treballar-lo molt, tan en lliure com en l'artificial, vaja que si voleu gaudir d'un itinerari d'aventura on fer treballar el material i l'enginy és la vostra via, en quedareu satisfets, si busqueu roca sòlida i assegurances properes no hi aneu. Jo personalment m'ha omlert molt, m'ha permès superar-me i aprendre una mica més que és això de l'escalada.
El Josep m'ha pàssat el Link del vídeo de la sortida, si el voleu veure copieu-lo:
http://youtu.be/DBbzOwRqGtc

Descobrint la Coma dels Naps de Dalt. Cavall dels Brucs i Agulla dels Pas del Nap. 10-07-2011. Montserrat Sud.

2011-07-11T19:16:00.030+02:00

Deixem el Torrent de les grutes per trencar cap al de la Coma dels Naps de Dalt. Al davant la Miranda del Pas del Príncep, l'agulla Altiva, la del Pas del nap i la dels Naps de Dalt entre moltes d'altres...
Aquest diumenge desafiant la calorada que comença a apretar busquem un racó amagat i ombrívol, on sabíem que hi teníem varis objectius i desconeixíem completament, amb el que amb el Josep quedem d'anar a la Coma dels Naps de Dalt, sobre la Cova de l'Arcada. Havia llegit al blog del Cesc Rossell

Escales rodones...

la possibilitat d'enllaçar diferents vies a la zona.

El Cavall o Pupa dels Brucs. Pel diedre la via Panellets, per l'esquerra la Foguera nocturna, primer objectiu d'avui.
Deixem el cotxe a l'aparcament del Vermell del Xincarró d'on seguim el camí que va ala Desdentegada sense arribar-nos-hi; passem per la font del Xevret que raja! i cap a la Cova de l'Arcada, d'allà ja veïem el caos de blocs característic...havíem llegit que passat el caos calia trobar un caminet a la dreta, però nosaltres li fotem pel mig del caos grimpant pels blocs sorrencs...sortosament arribem a un corriol amb escales a alguns llocs que ens deixa a un magnífic camí que voreja les agulles. Passem sota l'agulla altiva i ens mirem la via, "Em fas patxoca" una aresta brucs molt atractiva, però avui el nostre objectiu el tenim al davant, el Cavall o Pupa del Bruc.

Treballant-se l'entretingut primer llarg, on l'artificial predominarà.

No ens costa massa trobar-lo i ja som al seu peu, impresiona el gran i vertical diedre que el ratlla i per on va la via Panellets dels germans Masó. Avui com a primer contacte amb l'agulla farem la del Joan Vidal, Foguera Nocturna, que amb un equipament esportiu té menys compromís. Avui el Josep demana començar, doncs em vol deixar per mí la segona tirada.

Penjada primera reunió, força incòmoda.
Comença amb tres passos d'artificial per continuar amb lliure espectacular, amb un flanqueig on cal mirar-s'ho per encarar ja un mur vertical on tornem a l'artificial fins l'entrada a la reunió. Quan hi arribo veig que no és gaire còmode amb el que em preparo per sortir: es veu molt vertical però amb força canto; molt ben assegurada el que anima a forçar i anar traïent els passos, ara les preses de mans són escadusseres, deu ser el 6a/A-0 que posa la ressenya, però els peus són bons i m'en vaig sortint, un aeri flanqueig i reunió! és amb espits, suposo que comuna amb la Panellets.
La segona tirada és molt vertical, però amb una roca excel.lent, surt tota en lliure!
El Josep rondina com és habitual en ell quan li toca apretar, però s'en surt prou be i ja el tinc al meu costat a l'ampla i ara sí còmoda balma. És el seu torn, la continuació es veu potent, vertical i mantinguda. El veig enfilar-se i retallar-se al cel fins que el perdo de vista.

Començant el darrer llarg, on ja tiba de valent!

El Josep a les envistes de la reunió cimera.
Em toca, ho intento forçar en lliure però tan sols surten alguns passos...i això que hi ha presa, però cal estar fort! el mur final perd verticalitat i ja es pot anar en lliure i em reuneixo amb el Josep, pujo fins al cim uns cinc metres més amunt per terreny molt trencat on trobo el llibre de registre amb poques anotacions, la zona sortosament és força solitària, però em sorpren trobar la darrera de l'amic Wolfgang i Pere F.

Llibreta registre on trobem poques anotacions, però de gent coneguda i estimada!!

Del cim cal fer una desgrimpada curosa fins la reunió d'on amb un 50 arribem baix de sobres, ràpel espectacular!
El ràpel ens permet investigar la via Panellets, ja que baixa resseguint el diedre, i prenc nota per tornar-hi que es veu prou interessant i veig força assegurances. Amb dos 50 arribem fins a peu de diedre i encara ens sobra corda.

Animats per l'èxit i que encara no és massa tard, decidim anar a fer la via que els germans Masó van dedicar al seu avi Juan Garcia Alvero a l'agulla del Pas del Nap, amb les fotos que he fet des de la Pupa i la ressenya no ens costa massa identificar l'agulla, amb el que ràpidament som al seu inici.
Començant a pujar el nostre segon objectiu, admirem l'esvelt cim de la Pupa o Cavall del Bruc.

Són dues tirades, la primera prou llarga i sembla dura, la ressenya marca uns quants A-0...comença per terreny trencat i humit amb un pas en bavaresa per llaçar el primer clau, llavors amb passos atlètics et vas enfilant, trobes un pont de roca "clàssic" molt bell, el trobareu fotografiat al bloc del Cesc Rossell, i del que ja encares la placa de l'esquerra.

Entrant al senzill flanqueig després d'una tirada exigent i bonica.
El mur és sever, però amb bones preses, es va posant vertical decantant-se a l'esquerra, els passos van sortint tractant la roca amb delicadesa, hi trobo força espits, però a la que perd verticalitat aquests desapareixen, un clau amagat i una bona excursió fins a un mur d'on surto flanquejant a la dreta per trobar una bona feixa, porto força metres des de la darrera assegurança i no veig la reunió...veig un bon pont de roca i el llaço, amb la tranquilitat de l'assegurança vaig resseguint la feixa trobant al final la reunió amagada en un forat del mur.

Còmoda reunió al final del flanqueig, i que no veus fins que no hi ets a sobre!
El Josep disfruta de valent en aquest llarg, sobretot perquè no li ha tocat de primer...riu!! però ara li toca acabar la feina, resta un curt mur, curt, però intens!

Interessant sortida protegida per un clau, ràpidament perd verticalitat i s'arriba al petit cim.

Flanqueja a buscar un pitó i d'allà el pas més complicat és superar els primers metres ben verticals, d'allà fins a cim no trobarà res més, per sort la roca és de primera, però no s'hi val a badar!

Dalt gairebé no hi cabem! al davant l'agulla dels Naps li pren protagonisme. Reforcem amb un cordino la baga que envolta la sabina.
No sé si ja és el cansament, però deu n'hi dó el IV+ de sortida!! sort que la roca és sòlida. Al cim gairebé no hi cabem, una pila de pedres amaga el llibre i una sabina ocupa el poc lloc! la sabina cal cuidar-la i fins i tot regar-la que ens haurem de despenjar d'ella, hi afagim un cordino a la baga que l'envolta que ja es veu força recremada pel sol.
El ràpel és divertit, t'has d'abocar al buit, però de seguida que entres a l'escletxa et pots empotrat contra la paret de l'agulla veïna, la dels Naps de Dalt! i endreçar-te el material tranquilament si cal! amb una sola corda ens permet baixar fins al peu de l'inici de la via Òscar Masó que puja al costat.
Senyorejant sobre la Cova de l'arcada, el Cavall o Pupa del Bruc.
Al ràpel cal anar amb compte amb els aritjols que volen engolir-nos i les roques que es van desprenent, sortosament al peu un relleix ens protegirà. Una curta baixada embardissada on cal vigilar a no deixar-hi la pell als aritjols ens deixa al camí d'on ràpidamemnt anem a peu de via a recollir les motxilles.

Ressenyes del Joan Vidal i dels germans Masó que trobareu a

La Noche del Loro

Ha estat un descobriment agradable, cal caminar una bona estona, però la roca hi és bona i la tranquilitat assegurada, de ben segur que hi tornarem, que la Panellets ens ha robat el cor.

El Josep no ha fet massa fotos, però en canvi ha fet una filmació de la sortida, si la voleu veure copieu l'enllaç
http://youtu.be/ruybuWs0A1g

Patinada al Lloro, èxit al Frare. Frares encantats. Montserrat. 25-06-2011.

2011-07-04T15:53:00.021+02:00

Admirem l'imponent Lloro del Frare gros estant, impresiona!!
La calor apreta i tots busquem l'ombra i la frescor i quin lloc millor a Montserrat que la muralla Nord? amb el Toni fem cap a la Realitat Virtual al Lloro, fa dies que no plou i pesem serà una bona opció. Fent l'entrepà a l'hotel del Bruc sense saber-ho coincidim amb la colla Xapoutot, després sabrem que ells també fan cap a la muralla Nord.

El Toni a la reunió O de la Realitat Virtual. Desapareixent engolit per la vegetació.

Fem l'aproximació per Can Massana i coll de Guirló gaudint dels raigs de sol que travessen la cadireta; remuntem cap al Bisbe i poc després passat l'Escolanet busquem la "nostra" canal. La vegetació gairebé la fa desapareixer!! però la trobem: dos espits a la pàret ens avisem que ja podem equipar-nos.
Començo, la canal és força humida, però es pot anar fent amb compte, cada cop és més moll, fins al punt que posar la ma a la paret vol dir rentar-se les mans! passo sota el bloc empotrat i per enfilar-me i entrar a la reunió hi haig de posar molta atenció que ara és tot xop. Per sort la rampa d'entrada a la reunió no és tan molla i puc arribar-hi bé. La continuació pero es veu tètrica i molla...quan arriba el Toni decidim que avui no és el dia i equipem la reunió ambm una baga i un mailló i rapelem.

Arribar a la primera reunió va resultar una tasca delicada, les parets regalimaven!
Decebuts, però convencuts que havíem pres la decisió correcta, havíem llegit que al quart llarg hi havia un pas que moll era molt difícil de passar, canviem de plans i ens arribem a coll de Port per seguir pel camí alt de Frares fins a la Bernat i Amàlia al Frare gros, que el Toni ja havia fet però no li sabia greu tornar-hi, gràcies Toni!
La opció "B" va resultar encertada i la cara Oest del Frare gros ens va fer disfrutar.
Després de la suada s'agraeix l'ombra del Bastó del Frare on comença la via, jo ja havia fet aquest desagradable primer llarg quan amb el Pep Graells vàrem fer-hi un intent, però el fred que fèia al segon llarg ens va fer fora, amb el que avui li deixo pel Toni que així farà les tirades que no havia fet de primer.

Delicat, que no difícil, primer llarg de la Bernat i Amàlia, on la roca discreta et fa anar amb molta cura.
Amb precaució, el Toni va enlairent-se, passat el segon espit hi ha un tram molt llarg sense res i la tendència, ja que és més fàcil és d'anar cap a la dreta, però si un si fixa i segueix una mica en tendència a l'esquerra, seguint la vertical de els anteriors xapes, s'acaba trobant un tercer espit! el Toni gairebé s'el passa. D'allà, ja més tranquil, es va ajaïent per arribar a la reunió caminant. No trobarem reunió, cal fer-la en unes migrades sabines a peu de paret.
Còmoda primera reunió abans d'encarar un mur vertical i exigent.
Tot el que té de rara la primera tirada ho té de sorprenent i maca la segona: un inici d'artificial, dos o tres passos, amb una sortida espectacular cap a la dreta on trobem les preses justes per a poder deixar l'estrep amb tranquilitat, llavors la dificultat se sauvitza, cal decantar-se ara cap a l'esquerra a buscar un pitó amagat, el pas clau és superar el llabi i entrar a la placa. Els espits es nota que són posats a ma, hi ha els justos i necessaris! amb el que cal escalar. Un friend sota el llabi de sortida ens anirà molt bé per protegir l'arribada dalt del Bastó.

Investigant el terreny abans d'abandonar els estreps.
Fem reunió en unes fermes Alzines, a l'ombra, al davant tenim un rebot senzill, és el mànec del bastó! una senzilla grimpada per superar-lo i situar-se a la pregona canal del Frare on continua la via.

Frescal i ombrejada canal on comença el mur final, després de coronar el "mànec del Bastó del Frare.
Aquí la Bernat i Amàlia aprofita un llarg d'una altra via que no tinc identificada i que es caracteritza per tenir un artifical amb grans i propers burins amb plaquetes artesanals. La burinada és tan propera que pots fins i tot saltar-t'en algun.
La reunió és en una marcada però petita balma repleta d'aquests sobredimensionats burins, fins a cinc o sis! Reunió no massa còmoda pel que vaig intuir, quan arribo el Toni em vol fer marxar ràpidament!

El penúltim llarg és gairebé tot artificial, avantsala d'una sortida sorprenent.

Penjats de la reunió em miro amb respecte el que ara em toca, el Toni m'anima, em diu que és el millor llarg de la via i que no pateixi que es van trobant espits...sortida de reunió pel llabi esquerra de la balma, vertical però ben assegurat; passats uns primers metres en direcció vertical, la via es decanta clarament a l'esquerra fent un flanqueig espectacular, tècnic però no difícil, d'aquells llargs d'anar buscant el més fàcil per no cansar-se, amb bona però escadussera presa. Un darrer espit i no veig res mes...cal ara sí tirar amunt que això ja perd fieresa, però sense perdre la concentració que encara resten dos rebots...una excursió d'uns deu metres i arribo a a reunió! tenia raó el Toni, una tirada que bé mereix haber pujat fins aquí!

Magnífic darrer llarg, vertical i amb ambient, i que per si sol ja paga la pena tota la via!
Deixant enrrera la muralla final, amb una arribada amb molt d'aire entre assegurances.
Mentre asseguro el Toni admiro el Lloro que avui ens ha rebutjat, però ben segur que aviat ens hi enfilarem! Una via discontinua aquesta, amb dos llargs "potents" que per si mateixos justifiquen l'excursió vertical que representa la via amb la travessa del Bastó i el Mànec del Bastó, molt ben trobada, cal felicitar els germans Masó que a més hi van estalviar força els espits, gràcies a la qualitat de la roca que és excepcional llevat de la primera tirada.

Antigues reunions dalt del Frare gros, sortosament ja no en ús, però deixades "in situ" com a testimoni del material utilitzat fins no fa molt.
Trobem dues instal.lacions de ràpel, la primera prop de la reunió de sortida ens deixarà a la canal d'on venim, més al sud una altra que ens fa baixar per la banda de l'aresta brucs i ens deixa al capdamunt de l'alt camí de Frares el que ens anirà molt bé ja que farem cap a Coll de Port baixant per l'ombra que s'agraeix.

Sorprenent visió del Bacallà.

Ressenya dels germans Masó, com sempre molt detallada i útil.
Una via curiosa, on cal donar la "talla" en els llargs segon i darrer, amb un primer on caldrà concentració i un tercer de tràmit. L'artificial del quart sembla ser que és una via antiga de la que no en tinc referències i que els germans Masó van aprofitar per obrir el darrer llarg, una petita obra d'art i que per ell sol ja paga la pena. Us la recomano, la seva orientació oest la fa ideal per als dies de calor si ens llevem d'hora, a l'hivern hi fa molt fred!!

La Mitra o agulla de l'arbret. Aresta brucs (Cerdà-Riera-Auqué) Agulles de Montserrat. 19-06-2011.

2011-06-24T12:05:00.023+02:00

L'esvelta aresta brucs de la Mitra (agulla de l'arbret) crida l'atenció!
La Mitra, com antigament es coneixia l'agulla de l'arbret, m'apassiona, fa anys hi vaig fer l'Aitor, mes tard la Vicenç Soto...sempre n'he sortit amb molt bon record, però volia fer l'aresta brucs, per a mí mítica per la seva alegria entre assegurances i per que no per la seva història i bellesa : oberta per en Joan Cerdà, Jordi Riera i E. Auqué l'u de novembre de 1957..uns grans mestres tots tres; hi ha l'anecdota que el Joan Cerdà i el seu amic Heinz Pokorski(+) varen repetir-ne l'aresta sense cordes, un darrera l'altre, com un joc...però a l'arribar dalt de tot les cordes éren al coll...amb el que vàren desgrimpar tota la via!
Comencem anant a buscar el primer forat, que superarem per l'esquerra.
Aquest diumenge doncs, amb el Josep enfilem cap a Coll de guirló, coll d'agulles i canal de les Bessones, deixem enrrera el Teix on comença la Iglesias-Casanovas a la Bessona inferior per tot seguit enfilar la canal que ens deixa al coll entre la Mitra i les Bessones. Fent el camí m'adono que hi ha una corda que uneix les dues Bessones.

La primera reunió la trobem dins el foral de la segona balma.
De la mateixa collada ja albiro una assegurança amb plaqueta prima i al costat de la balma un bolt, deu ser per aquí! Al començament la roca és relliscosa i cal vigilar, però ja m'adono que aquí no s'hi val a seguir recte amunt sinó que cal acaronar la roca i anar buscant la senzillesa, la dificultat permet disfrutar de les bones i aspres preses i els peus disfruten trobant el relleix i la roca segura.
Les assegurances avui serveixen per marcar el camí, són allunyades però no es troben a faltar. En un marcat forat trobo la reunió, aquí dubtava, ja que vèia el primer bolt de la segona tirada i a la dreta les assegurances de la via que la creua.

Els amics de Vilafranca que púgen a l'Slack-line; aquí superant el contrafort entre les dues agulles, a pel! A sota fent la normal a la Bessona superior per encarar la travesia entre les dues agulles.

Mentre instal.lo la reunió escolto gent i poc després m'adono que pel contrafort de les dues Bessones està pujant un d'ells...són els que han muntat l'Slack-Line entre les dues agulles, ténen una corda fixa que baixa de la Bessona inferior al coll, però el company està pujant pel contrafort! mi fixo i veig que no ha posat res i no sembla fàcil! de cop mentre estic assegurant el Josep una esllavissada de pedres al contrafort! sortosament no ha estat res, amb el genoll ha tocat una llastreta que ha anat avall...el veig continuar ara amb més compte tot donant copets a les preses per testar-ne la seva solidesa, Deu n'hi dó penso jo..ara ja deu portar uns 30 metres i li resta l'entrada al coll tot descomposta, em fa patir una mica, però el company va molt segur i sense pausa continua per la normal ala Bessona superior, s'hi enfila ammb solvència i en un moment ja és dalt recuperant el seu company, que sento que comenta: això no és pas fàcil!! a més a la normal fa un parell de saques...

Encarant l'esplèndit segon llarg.
Ara és el torn del Josep, ha estat dies sense escalar i no sé si em dirà de continuar jo, però no, està animat, quina llàstima! i continua decidit. Cal anar a l'esquerra de la reunió obviant els químics de la massa propera Oh-Mani-Padme Hum.
Ara venen uns passo molt elegants, podríem dir que aèris però no verticals, amble spreses justes i que el Josep sap treballar molt bé.
Una escalada de sensibilitat més que força, aèria i agraïda on acaronem la roca tot buscant el millor pas.

Superat el ressalt de sortida, ara s'arriba a una balmeta que tornem a passar per l'esquerra, un bolt ens protegeix el pas, el Josep a la fisura hi col.loca un Àlien.
Superada la balmeta trobem una reunió amb espits una mica incòmoda, uns metres més amunt n'hi ha una altra en un replà. El Josep munta reunió a la primera; des d'aquí gaudim d'una perspectiva espectacular dels companys de l'Slack-Line als que saludem comentem que els filmarem.
Els companys de Vilafranca buscant la "sintonia" per a poder creuar les Bessones.

Malauradament no podem esperar més i no sabrem si avui aconsegueix caminar tota la cinta fins l'altra Bessona...ànims!!
Ens quedem penjats disfrutant de l'espectacle, ha estat una casualitat i no ens sap greu deixar el propòsit de fer una altra via per disfrutar el moment.
Parlem amb ells, són de Vilafranca. Ens comenta que ha d'escalfar abans de posar-s'hi i així ho fa, llavors ho intenta una i altra vegada, nosaltres callats no gosem a destorbar la seva concentració, ens comenta que no és fàcil, que li cal trobar la "Sintonia". Avui però bufa un fort vent ratxejat i l'amic no aconsegueix superar el seu repte, cau i torna a caure, ho prova i hi torna...endebades!

Dalt la tercera reunió, a l'arbre que ha rebatejat la Mitra i a la segona reunió que hi tornem a baixar per filmar els companys amb millor perspectiva..

Cansats d'estar penjats a la incòmoda reunió intermitja esperant "l'encadene", ascendim fins al cim de l'agulla, encara ens queda temps i tornarem a baixar a la reunió intermitja on continuarem filmant els intents fins que s'ens fa tard i acabem per decidir baixar, ho volíem fer per l'aresta mateixa, però ara puja una cordada amb el que fem el ràpel habitual.

A l'incòmode, però espectacular ràpel.
Ha estat una ascensió que m'ha deixat molt satisfet, no en va és a la llista d'ascensions de llegenda de l'Antonio Garcia Picazo! d'aquelles que no et sap greu tornar-hi i de ben segur que hi tornaré.

Itinerari aproximat de l'aresta brucs. La cordada de la foto fa la Oh Mani Padme Hum que, massa propera, pot confondre.
Ens queda la intriga de saber si els amics de Vilafranca aconsegueixen finalment el seu repte, però tan sols el fet d'haber intentat caminar sobre el no res ja és prou.

Video Slack-Line

Escabroni Escapullini a la Miranda de Can Jorba. 23-05-2011. Montserrat Sud.

2011-06-17T18:18:00.020+02:00

La Miranda de Can Jorba és plena de vies, avui el nostre objectiu: la de mes a la dreta.
Tornem a Can Jorba, aquesta tarda esperem disfrutar de tranquilitat i poder gaudir l'Escabroni Escapullini, que de fa anys que volia fer i que sempre restava pendent...fa força calor encara, anem d'hora; les alzines de peu de via ens acullen i refresquen, avui l'hem encertat: estem sols!
Si no xapem les assegurances de la veïna Bego-Kush, va bé encintar l'alzina.
L'Escabroni comença a la dreta del tot, cal enfilar-se fins a una lleixa i obviar les llamineres assegurances de la Bego Kush. Sota un relleix, força amunt, veig el primer bolt. Aprofito una alzina propera per posar-hi una baga i cap amunt, sortosament la roca no és tan relliscosa com el començament de la Bego i tranquilament em vaig enfilant. L'escalada és de concentració, d'anar buscant la millor manera d'anar progressant sense tibar massa, la dificultat no és elevada, però sí mantinguda i millor no córrer.

Enlluernat, al Toni li costa de trobar preses...
El sol encara ens toca i fa força calor! al Toni l'enlluernarà dificultant-li l'ascensió. Arribant a la reunió que és al bell mig de la placa miro d'identificar bé les xapes per no errar-la, són plaquetes de la FEEC (el juny de 2009 en Pere Tutusaus GEAM en va fer el reequipament.) Aquesta primera reunió és comuna amb la Bego-Kush.

Còmoda primera reunió, comú amb la Bego-Kush.
Ara és el torn del Toni, surt cap a la dreta a buscar un bolt força llunyà i d'allà cap a una petita lleixa penjada, més a la dreta veïem les xapes de la Bego.
Al pas "clau" de la segona tirada, supèrar el llabi.

Fet el pas, ell el supera més per l'esquerra, i jo ho faré per la dreta, la dificultat baixa i l'arribada a reunió és una disfrutada. El "pebre" el posa l'alegria entre xapes que et fa escalar atent i fruïnt del gest.

Recuperant el divertit segon llarg.
Ens acostem al mur desplomat, es veu espectacular, desafiant amb aquest tò rogenc amenaçador...i de pet que sembla que hi anem, continuo per una placa un pel més dreta, però també amb preses d'escàndol i amés aquí les assegurances són més properes.

Curt i divertit tercera tirada, amb una roca per xalar!!

La reunió és en una còmoda feixeta, al davant el desplom que la via escaqueja molt inteligent-ment!

Característic mur que dóna fama a l'acabament de la via.
Flanquejant cap a l'impresionant desplom, que superarem pel seu caire dret.

Cal continuar per la feixa cap a la dreta per iniciar un suau ascens a buscar un bolt, d'on ja cal tirar recta amunt a buscar la base de l'aresta. Aquest pas és entretingut però la roca i les preses el fan amable, costa trobar com col.locar-te a la placa.

Ja al caire disfrutant de valent!
Ja encarats a la placa final el Toni es treballa i disfruta el llarg, sembla mentida que hi hagi tan bons forats! tot i això potser és on cal tibar més ja que és ben vertical sense arribar a desplomar, amb un passet abans d'entrar a reunió que t'ho fa mirar.

Recuperant el curiós darrer llarg, més impresionant que difícil.
Disfruto molt aquest darrer llarg, n'havia sentit molt a parlar i realment el trobo menys potent que no m'esperava, així com el ràpel, que sí és volat, però curt.
Cal agraïr als aperturistes J.Sancho i J.Voltà que el 1989 van dibuixar aquest itinerari tan ben trobat, així com al Pere Tutusaus i als seus companys del GEAM per la restauració.
Una via que he disfrutat molt i que repetiria, això sí, eviteu dies amb molta gent si el que voleu és gaudir-la.
La paret resta a l'ombra a partir de les cinc de la tarda!

Renovada Josep Maria Andreví a la Miranda de Can Jorba. Montserrat sud. 21-05-2011.

2011-06-05T21:26:00.018+02:00

Un començament "picant" i que recordava més senzill...
Hem quedat amb el Toni per anar a l'Escabroni Escapullini, cap desl dos l'hem feta i pensem que ja toca...doncs no! avui tampoc, hi ha cua. Uns moments de dubte, ens esperem? avui no hi ha pressa...però millor un alte dia que la puguem disfrutar amb tranquilitat, amb el que triem la Josep Maria Andreví, que malgrat tots dos l'hem feta, jo ja fa més de dos anys i mig i la veritat que hem va agradar amb el que ens hi posem.

Bones preses, però amb roca a controlar a la fisura.
Avui que volia deixar començar el Toni, ell prefereix que ho faci jo! recordava que arribar al primer espit era finot, però no tan! els peus estan prou patinosos i cal un bon cop de gas, es nota que la via s'ha fet molt. La continuació ja canvia, bona presa i anar fent, això si, la roca a vigilar una mica, que està trencada.

Sorpresa! les reunions s'han reequipat amb parabolts.
L'entrada a la primera reunió avui l'ha faig per la dreta, per una zona trencada però molt senzilla i veig amb sorpresa que ha estat canviada, ara està una mica més alta i és amb parabolts.

El Toni deixant enrrera el bosc, ja a plena fisura.
Ara és el tron del TOni, flanqueig horitzontal a buscar un espit i ja cap amunt, d'entrada sembla molt trencat, cal superar una llastra i posar-s'hi al damunt pèr tot seguit encarar una placa que s'anirà redreçant cada cop més.

Acabant de superar la llastra adosada i entrant a la reunió, una tirada molt ben trobada.

Aquest llarg ens l'haurem de treballar, però és fàcilment protegible amb algun friend mitjà o Àliens. El Toni llaça una magnífica sabina que protegeix el tram més dur. Cal apretar una mica per sortir de la vertical i encarar la reunió, que també ha estat "arreglada".

A l'altura de la sabina, el tram més vertical i treballós.

La segona reunió ha estat reforçada amb un parabolt.
Aquesta reunió l'han reforçat amb un bolt amb anella, tot relligat amb un cordino, a proba de bomba! és còmoda i ja tenim al davant la placa final.

Començant el darrer llarg, on caldrà navegar tot buscant el millor pas per arribar al mur final.

Aquest darrer llarg, si no continuem fins dalt de tot de la Miranda, comença senzill, amb molt bona presa, no és difícil, però cal vigilar amb la roca i anar fent, que les assegurances hi allunyen prou, sobretot abans d'abastar l'espit que protegeix el muret final. Aquest espit costa de veure i per sobre trobarem un pitó, però cap dels dos els veus fins que no hi ets a sobre!

El Toni encarant l'entrada a reunió, on la placa es redreça.
El pas d'entrada a reunió és divertit i només cal vigilar arribant dalt amb la roca que es trenca una mica; vaig directe a buscar el Pi, però em topo de nassos amb una reunió de dos bolts amb anella i cadena! coi! això no hi era abans!! Miro l'arbre i em sembla veure'l força descalçat...potser per això han posat aquesta reunió...?
Algú en sap alguna cosa d'aquesta renovació? han estat els mateixos germans Masó?
la veritat tal com la vaig fer inicialment ja m'estava bé, ara s'ha "esportivitzat"
per mí l'hi ha canviat una mica el caracter a aquesta via.

"Antiga" reunió, ara hi ha un parells de bolts amb anella.

Una colla han estat disfrutant de les magnífiques vies d'esportiva del sector Odio Africano.

Ressenya de la factoria Masó.
Bé, una via que m'ha tornat a sorpendre, m'ha agradat tan o més que el primer cop que la vaig fer, i no sé si soc jo però el començament del primer llarg crec que ha pujat en dificultat, com a mínim mig grau.
L'Escabroni va caure eh! però això ja ho explicaré un altre dia.

Sultains a la Gorra marinera i Kontuz a la Magdalena inferior. Gorros. Montserrat

2011-05-27T20:57:00.010+02:00

Des de la reunió, el Toni preparat per començar.
Una tarda de dilluns ben aprofitada, quan el cap de setmana no es pot escalar, llavors cal enginyar-se-les...i amb el Toni fem cap a Gorros. No m'agrada pujar amb el funicular, però avui toca. Hem decidit anar a la Sultains of Swing (6/1989 Xavier Blasco i Glòria Llavador) que ha estat renovada amb Parabolts. Sortosament avui no fa massa calor ja que ens tocarà al sol.

Tècnic començament de la segona tirada.
L'inici és confús, un parabolt de la via "Del buem amigo" ens pot confondre, però no! cal deixar el bolt a l'esquerra i enfilar-se per terreny agraït i senzill (IV)fins a un replà, just a la paret xapo un buril que descobreix el Toni des de baix i llavors un flanqueig horitzontal a l'esquerra permet abastar el primer bolt de la nostra via; aquí cal enfilar recte amunt amb uns passos atlètics fins la reunió a la Balma.
Continua el Toni, curt flanqueig a la dreta a situar-se davant la següent assegurança, ara recte amunt seguint les xapes, sempre en tendencia a l'esquerra. Aixecar-se és el pas més complicat, que no difícil...
El flanqueig d'entrada a reunió és divertit i ara al davant tenim un mur vertical, la gràcia de la tercera tirada.
Al compromès començament de la quarta tirada.
Per al tercer llarg tornem a flanquejar, ara a l'esquerra, aprofito un bolt de la Buen amigo, i ja xapo la línia: aquí cal tibar de valent, és molt de decisió. M'haig de penjar a mirar-m'ho però finalment surt net, la resta una disfrutada que es fa curta.
El Toni disfruta aquí i ara li toca enfrontar-se a la clau de la via, torna a tocar sortir de la bauma de la tercera reunió cap a l'esquerra, abans però, posa un Àlien dins la balma, més sicològic que res...i encara el mur d'inici: finot fins a l'assegurança...no s'hi val a caure. La continuació divertida amb roca excel.lent i generosa distància entre xapes arribant a la darrera reunió.
Anem be de temps i decidim anar a buscar el ràpel i així continuar amb una via de la Magdalena, la Kontuz-Mesedez.

Disfrutant de la roca i les abundoses preses de la Kontuz-Mesedez.

No ens traïem ni els gats i som a peu de via, una alzina davant una balma enmarca l'inici, inici que sembla més difícil del que és, llàstima de que comença a estar relliscós. Passats els primers metres verticals, s'ajeu i millora la roca, esdevenint una disfrutada que trobo fins i tot massa assegurada. Reunió còmoda a mitja paret. Continua el Toni, la primera xapa és força amunt però la qualitat de les preses fa que ni hi pensis! va a buscar els trams més drets molt ben assegurada, una via plaent per acabar la tarda.

Ressenyes de la Sultains

Escalatroncs

Sisbemesanapren

i de la Kontuz-Mesedez

Batalló Alpí

.
Estem pràcticament sols, un airet fresquet ens fa pensar que caldrà tapar-nos una mica...ha valgut la pena passar una mica de calor al començament.
Dues vies que encara no havíem fet cap dels dos i que ens han agradat, cada una amb la seva filosofia i personalitat.

Zen a la Carnavalada i Dipankasa a la Boteruda del gra. Agulles. Montserrat.

2011-05-23T13:44:00.027+02:00

La Bola de la partió i la Bitlla omplen l'espai! no ens cansarem d'admirar-les.
Aprofitant aquestes tardes que comencen a donar molt de sí quedem amb el Joan

Gatsaule

per a fer una visita a Agulles; de fa dies que tenia al cap la Zen a la Carnavalada, agulla que mai he pujat. Del refugi d'Agulles agafem el camí que puja a l'avenc dels Pouetons i abans d'arribar-hi enfilem amunt per traça visible i fàcil fins al peu de l'agulla que trobem abans de la Vespa. A la paret lateral trobo el nom pintat: Zen.

La Zen comença vertical i exigent!

El Joan deixant enrrera el primer mur, emergint de la canal arbrada.

El començament és divertit! i ja demana atenció, roca pulideta típica de peus de via ombrívols, el primer bolt una mica alt, la via ha estat reequipada amb bolts recentment, però amb bones mans. Una mica de colocació i començo a sortir de la verticalitat, ara s'ageu una mica, i els bolts també es distancien, tan que costa seguir la via, la roca et porta cap a la dreta, però la via s'entesta en buscar el tram més dret de l'esquerra.
La segona tirada comença amable per anar-se posant seriosa.
Quan ja calculo on posaria una assegurança, ja que hi ha un bon forat o una fisura, trobo el bolt....realment em sorpren ja que s'hauria pogut autoprotegir molt bé.
Tan tira a l'esquerra la via que em passo la reunió i quan he xapat un bolt m'adono que la tinc a sota, res que una desgrimpada no solucioni però!

Al tram més fi del segon llarg.

El Joan puja rabent i ja és apunt de començar el seu llarg: comença seguint una gran fisura arbrada, just per la seva banda esquerra, primer senzill per anar-se posant cada cop més dret. Aquí també es desaprofita amb els bolts la gran facilitat d'autoprotecció a la fisura...
Arribat a la boleta de sortida, l'escalada es torna exigent i cal apretar-li de presa pètita, 6a+ díuen...potser una mica menys..uns passo molt estètics ens deixen a la bola cimera on cal vigilar amb el rocam solt.

Del cim de la Carnavalada, amb la Bola de la partió al darrera, sortim cap a la Boteruda del gra.
La via ens ha agradat, el Joan s'ha treballat molt bé el segon llarg i ara encara ens queda temps per fer alguna cosa mes...recordo que mentre érem a la Baby de la Bessona vèïem a la Boteruda del gra el Joan (Sisbemessanapren)fent-hi una via, la Dipankasa i com que ens queda aprop li comento al Joan que li sembla bé.

Al flanqueig inicial de la Dipankasa i negociant el vertical mur inicial.
La Dipankasa surt a la dreta de l'aresta brucs, per un flanqueig que es va tornant aeri per anar sota un mur vertical; ho intento però finalment tibo de cinta, A-0 i em col.loco sobre un gran bloc, ara ja es pot anar fent, és molt vertical però la roca hi és immillorable, una disfrutada!! ara, cal anar concentrat que els bolts no són aprop.

Reunió intermitja.
A mesura que m'aixeco va perdent inclinació i proporcionalment també allunyen més els bolts, però res que faci patir i ben content munto reunió, un llarg prou divertit.

La darrera tirada tan sols ens reserva l'emoció del petit llabi abans del cim.

Ara és el tron del Joan, que té al davant una tirada poc aractiva, ajaguda i senzilla, amb un llabi que sembla donar-li interès, però que es resol amb facilitat i sense complicacions, navegant pel mar de còdols fa cap a la reunió cimera.

Satisfets després d'una tarda ben aprofitada. Amb un sol ràpel apurant els 50's som a peu de via.
Pujo a trobar el Joan, el pas del llabi és maco i després tranquilament per una rampa que mor al cimal. Busquem a veure si hi ha una instal.lació més avall ja que anant amb 50's no sabem si arribem baix d'una tirada. A la dreta de la reunió mirant avall trobo una anella i un bolt amb un mailló d'on rapelem. Arribem a peu de via i encara en sobra una mica...si haguessim baixat de la instal.lació de dalt, però, segur que no arribem!

El rogenc del sol ponent dóna vida a la muralla nord d'agulles.
Amb el sol que es pon a l'horitzó gaudim del silenci de Montserrat i de la frescor de l'aire, a Coll de Guirló girem el cap i restem aturats davant la muralla nord d'agulles que sembla encendre's.

Ressenyes de la Zen del llibre d'en Ferran Labraña i la Dipankasa del
Joan (Sisbemesanapren)

Sons amagats a la Paret de la Rufa. Canelles. Alt Urgell. 14-05-2011.

2011-05-15T18:57:00.026+02:00

Des de la paret, l'alt Urgell en tota la seva esplendor!
Els amics Joan Asín i Llorenç Vallès ens han regalat una via a la Paret de la Rufa, al costat de Narieda Sud, la setmana passada en van fer la presentació repetint-la i divulgant-la i donat que la zona ens agrada prou aquest dissabte tot i el pronòstic de tempestes al migdia ens hi hem acostat.
El Toni em fa matinar i a quarts de sis ja som al cotxe fent quilòmetres, l'aproximació ja ens és familiar de quan vàrem fer la

Rodamons de bosc

i amés la ressenya del Llorenç amb una foto fa que anem de pet a peu de via.

El Toni assenyalant el pont de roca des de l'ombrívol i còmode peu de via.
Tot i anar d'hora arribem al collet entre les dues agulles ben suats, sortosament a l'ombra si està molt bé i el peu de via ho està, trobem la fita i la fletxa a la paret i de lluny ja veïem un cordino vermell. Canvi de samarretes i ens preparem a tastar com les gasten aquest parell...!

Vertical primer mur, i travessant cap a la placa de la dreta.

Al davant un mur vertical amb algunes franges horitzontals que el dulcifiquen, entrada fina i relliscosa però a la que abasto el caire del relleix millora. Un altre pont de roca i flanqueig a buscar el diedre, aquest és senzill acabant en un mur al que ens hem d'enfilar, unes sabines serveixen per acompletar l'assegurament.
Una placa vertical i arrodonida que dubto si forçar recte, ho probo però m'adono que ha d'anar cap a la dreta on hi ha força terreta, sortosament de seguida trobo bona presa de mans i entro a la placa.

Placa d'adherència per entrar a la primera reunió.
Uns passos de finura i confiança amb els gats i reunió; és còmoda, en una lleixa.
Ara és el torn del Toni, que no volia començar de bé que estava a la reunió ben fresquet....ja plegats es disposa a continuar: sortida d'adherència recte amunt, es veuen dos bolts i entre ells trobarà un pitó que no es veu. De sota el segon bolt cal fer un llarg flanqueig, no tan fàcil com comenten els seus autors i que et porta a un mur vertical on s'ha de donar "la talla" el Toni aquí encara no ha escalfat i el sento rondinar, sobretot al pas d'entrada a reunió que li costa força ja que diu és de dits!

Placa d'adherència i flanqueig no tan "fàcil" per encarar un mur vertical i exigent amb una entrada a reunió "divertida" oi Toni?

Reunió! crida el Toni, estic content, ha lluitat a tope i se n'ha sortit molt bé, m'avisa que em prepari!! i sí el llarg és preciós, s'ha d'anar concentrat i treballar l'adherència i l'equilibri, el flanqueig amb la terreta que hi ha pertot és delicat i el mur sostingut i fi, chapeau Toni!

Recuperant la segona tirada, sota el mur sostingut o de "les lamentacions".
La segona reunió és incòmoda i ben penjada, com puc passo per sobre la reunió per començar la tercera tirada, havia llegit que aquí és on trobaríem els passos més difícils i renoi quis passos més rars...aquí les assegurances, bolts són aprop, però no tan com per passar fent A-0 amb el que quedo aturat al mig de la canaleta sense saber com sortir-ne, de peus fatal! tot és ple de terra i a la dreta no m'en refio, tanmateix de mans tens el que tens i cal fer un pas d'adherència per abastar el següent parabolt...ho probo i reprobo sense èxit i finalment fent un acte de fe de peus xapo l'assegurança de la que faig una estrebada i amunt! arribar al cordinillo de la sabina també em demana un pas de confiança cega que no acaba en una sacada no sé perquè! d'aquí ja millora la qüestió i traveso cap a l'altra sabina i d'aquí per una placa plena de fullaraca traidora entro al bosquet on farem la tercera reunió.
Val a dir que no quedo gens satisfet de com he resolt el llarg, m'ha semblat molt més de V+, he hagut de tibar de força cintes...no he sabut refiar-me dels peus, però amb tanta terra...ja comentarà la gent a mesura que es repeteixi.

Al tercer llarg fent el flanqueig entre sabines, després d'haber lluitat sense èxit el tram més exigent de la via!
El quart llarg comença suau per anar-se complicant, aquí al pas de Vè abans d'entrar a reunió.
Estic a la glòria, a l'ombra i còmode, el Toni arriba ben suat i el pobre ha de continuar amunt no podent gaudir de l'ombreta de la tercera reunió; el quart llarg fa 55 metres i anem amb cordes de 50...decidim que sortiré a l'ensamble si cal.
Una placa compacta i ajaguda és l'inici d'aquest llarg, uns ponts de roca serveixen per marcar el camí que es decanta a la dreta per anar a buscar un muret que escalem en diagonal cap a la dreta, l'entrada a la reunió és el més exigent.
Abans no m'ho demani ja m'he enfilat fins al pont de roca amb el que amés puc veure el Toni entrant a reunió.

Divertida placa de la 5ena tirada, comença força dreta per anar suavitzant-se; el Toni a l'alçada de la fita que indica el camí!

Ha canviat el caràcter de la via, aquí els V+ són més suaus, o així ens ho sembla...
Ja reunit altra cop amb el Toni agafo material i encaro la compacta placa que tenim al davant: per una canalera em vaig enfilant gaudint de l'adherència, que aquí és superba! la placa va perdent verticalitat a mesura que m'enfilo. Una fita em fa adonar que haig de decantar-me a la dreta i per terreny molt agraït arribo a la reunió.

Gaudint de les plaques i preses de la via.
Espectacular placa del sisè llarg, el millor de la via! amb un primer tram on t'ho equipes al gust i un segon on cal apretar les dents!

Som als peus de la gran placa, la placa per excelència i com molt bé díuen els seus obridors per ella sola justifica enfilar-se fins aquí! li ha tocat al Toni i ben content entra a la placa; la primera mitad menys exigent és força fisurada podent-se equipar al gust, força amunt es veuen uns bolts i és que aquí la placa es torna compacte i vertical!

La sisena reunió és en un nínxol sota un sostre, ben penjada i incòmode per als peus.
Del primer al segon bolt farà suar el Toni, que li cal fer ús de les seves tàctiques de gat vell! superat aquest tram afluixa una mica però no gaire, es manté fi de dits i mans amb alguna presa salvadora...i una entrada a reunió també de finura.
Ben content m'avisa que ja puc començar. Fins al pas és una escalada relaxada i divertida...anant de segon el forço i em surt, però amb una relliscada de gat salvada "in extremis" vaja V+!! per mí de 6a no baixa.

Un pas espectacular i aeri per acabar la via, la cirereta del pastís!
Tenim els peus destrossats i la reunió on som no ajuda gens, amb el que encaro el que serà el darrer llarg: cal decantar-se a l'esquerra en un pas aeri i espectacular molt ben protegit amb un bolt. Ja fora del sostre tan sols queda una grimpada fins a trobar un pont de roca on faig reunió completant-la amb un tri-cam i un tascó.
Mentre m'acosto a la reunió es posa a ploure i fa un ruixat que en un moment ens deixa xops, a nosaltres i a la roca!!

Acabant de sortir del sostre, la via ja s'ha acabat: una grimpada fins a reunió. Molt satisfets i contents dalt del cim, on un ruixat ens deixa xops!
El Toni acabant de superar el sostret fa una patinada! en noto l'estrebada. Tanmateix ha deixat de ploure i torna a lluïr el sol, en un moment s'eixugarà tot altra cop i encara farà més calor! estem ben deshidratats.

Fent la grimpada de sortida per anar a cercar el corriol de baixada.
Hem gaudit molt la via, es nota l'ofici dels seus obridors i com de forts que estan!!
Ara ens toca una grimpada seguint les fites que ens van portant a la dreta fins gairebé la carena cimera, nosaltres com que ens coneixem el camí no acabem d'arribar dalt i flanquegem per anar a buscar una canal que ens deixa al corriol, davant per davant de les línies d'alta tensió. Més fites i continuem vorejant la paret tot davallant, no fem el ràpel final i desgrimpem pel centre de l'esperó, un pel exposat però més ràpid. Mirem de no baixar massa per així tornar a passar pel peu de via i d'allà al coll on tan sols ens queda refer el camí de pujada.

Ressenyes de la via, la del bar Tahussà i les dels autors:

Joan Asín

Llorenç Vallès

Acabem anant a dinar a Oliana, dinar i beure, beure molt!! que sinó afluixa aquesta calor millor portar molta aigua si l'aneu a repetir.
Hem estat quatre hores per fer la via, una via on no hi regalen el grau i que t'has de treballar als trams "fàcils", a mesura que es repeteixi és d'esperar que vagi desapareixent la terreta. Podríem dir que la via es pot dividir en dues, una primera part vertical i exigent i una segona més discontínua, més relaxada, no exempta d'atractiu, ja que té pasos molt macos i que són l'excusa per arribar a la placa de sortida, no tan compacta com les de Narieda, però molt vertical i fisurada el que ha permès deixar-la pràcticament neta.
Resumint, una via molt recomanable i que es convertirà amb clàssica.
Agraïr al Joan i al LLorenç la possibilitat que ens han donat amb la seva obra de gaudir d'aquesta paret.

Roca del Dumbo, aresta brucs. 30-04-2011. Agulles. Montserrat.

2011-05-07T10:25:00.017+02:00

L'aresta brucs de la roca del Dumbo, comença ajaguda per anar-se posant dreta i seriosa.
Dissabte passat anem amb el Josep i el Toni cap a Agulles, aquesta primavera està essent com cal i no tenim la previsió massa clara, plourà? s'aguantarà? tanmateix però davant l'incertesa decidim fer una matinal i l'objectiu serà l'aresta brucs del Dumbo, que fa dies que tenim pendent, com tantes altres...

El primer llarg és una grimpada de tercer per disfrutar, avantsala d'uns llargs més seriosos.
Per arribar a peu de via, dubtem per quina canal anar i per error meu anem a parar a peu de via del Setrill, hem agafat la primera canal que surt entre la Roca de la partió i el Cap de Guerrer...veïent que no podrem saltar a buscar el nostre objectiu reculem fins al camí del refugi i ara sí, passat el Cap de Guerrer enfilem la Canal Ampla; el Dumbo es veu quan hem deixat enrrera la Bola i ens enfilem a l'esquerra a buscar el coll nord entre el Setrill i el Dumbo. Avui comença el Toni i la intenció és que jo faré la segona tirada, però...

Reunions amb múltiples burins atrotinats i un espit que s'agraeix.
Fem força broma avui i el Toni comença a pujar sense que no l'asseguri cap de nosaltres...però al cap i a la fi tan se val, ja que el llarg és a pel; a bans d'entrar a reunió posa un Àlien, aleshores ja l'estavem assegurant eh!! S'està força estona per muntar reunió i és que no n'hi ha per menys: força peces, però ben atrtinades! tan sols un espit sembla una mica sòlid. A base de triangulacions i alguna peça més que hi pot posar sembla una reunió força segura. Sort que és en una bona lleixa que a l'anar tres s'agraeix.

El Toni llaçant el magnífic merlet de la segona tirada i al tram més compromès.

El Toni sembla que aquest començament li ha deixat gust a poc i es demana fer la següent tirada, i que hi farem! després de la feinada que ha tingut muntant la reunió! aquí cal anar cap a l'esquerra a buscar un gran merlet, recta amunt però força lluny es veu un espit que no hem de seguir, és d'una altra via.
Passat el merlet cap continuar amunt força metres buscant sempre el camí més senzill.
Pot posar un Àlien abans de xapar el buril del llarg, no sé de qui em refiaria més...!! fins aquí és força finot i no si val a badar. Ara les preses són millors i cal decantar-se a l'esquerra epl més fàcil, si es fa així trobarem un magnífic pitó amb anella on amés hi ha fissura per tascons o Àliens; el Toni que va súper-concentrat ni el veu, ensuma els burins de la reunió i li fot directe amunt tot col.locant un Àlien en un miniforat.

Merlet i pitó, que juntament amb un raquític burí ens protegeixen la segona tirada.
Felicitem el Toni que s'ha marcat una tirada compromesa amb molta sang freda i a més ens ha tornat a muntar una reunió potable aprofitant la ferralla vella i un merlet.
La segona reunió ja té ambient, i tots tres aquí...potser caldrà fer un pensament i renovar aquestes reunions, o no!

Estètic i divertit començament del tercer llarg, on tornem a trobar un merlet prodigiós!
Així penjats, no ve de gust cambiar de cap de corda, amb el que continua el Toni, que no es fa pregar gens ni mica!!! surt flanquejant cap a la dreta a buscar el característic merlet tamany "samaler", abans troba un espit. Davant del merlet un mur vertical protegit amb un burí de museu; és divertit el pas que et porta a posar els peus sobre el merlet! d'aquí cal fer una tibada fina de mans que li costa decidir-se a fer, deriva a l'esquerra buscant millor canto, però hi ha el que hi hà amb el que finalment li tiba recte amunt.

Tibant-li al muret després de posar-te sobre el merlet.
Passat el pas s'entra en una baumeta on trobem dos burins, aquí la lògica fa dubtar, sembla més fàcil cap a la dreta, però és enganyós i finalment continua recta amunt per un tram més vertical però amb molt bona roca. Torna a trobar un altre burí i al relleix de sota el cim que fa un llabi un pont de roca ja instal.lat, a més pots posar alguna peça a la fisura.

Al darrer llabi, llaçant el pont de roca.
Anem perdent de vista el Toni i de seguida Reunió! El Josep i jo disfrutem de valent, el Josep filmant com és costum i ben satisfets ens retrobem amb el Toni.
La veritat que aquesta tirada tot i ser tècnicament més difícil, l'he trobat senzilla, la tirada clau aquí és la segona que no és gens senzilla i al tram abans del burí m'ha semblat fins i tot delicada...per mí és l'estrella de la via, on has de demostrar la teva habilitat autoprotegin-te i la serenitat de saber trobar el millor camí.

Satisfets, sobretot el Toni, després d'una escalada amb caracter i regust!

Cordades gaudint a la Bessona inferior i a la Torta.
Una via molt recomanable, per anar-hi amb el grau ben assolit i el cap fred, no és difícil, però sí exposada. Una obra mestra que hem d'agraïr als amics JM Dalmau i J Fígols del Club Alpí Sabadell de la UES.

Ressenyes que podem trobar a

La Noche del Loro

i al bloc de l'Eduard

Escalatroncs

Vies Manel Roviras i Josep Aspachs al Cingle de la foradada del coll de Tres Creus. Serra de l'Obac (Sant Llorenç del Munt) Vallès Occ. 4-04-2011.

2011-04-28T17:59:00.021+02:00

La Serra de l'Obac amaga imatges espectaculars i escalades sorprenents i amb denominació d'orígen!

D'ençà que l'Òscar Masó va publicar al butlletí nº 137 de la UES la ressenya de la via que van obrir al cingle de la foradada del coll de tres creus en homenatge a en Manel Roviras, que tenia ganes d'arribar-m'hi. No el coneixia personalment, però sí al seu fill Amadeu, un bon amic de fa anys. En aquest cingle els germans Masó hi ténen una altra via en homenatge a un escalador Sabadellenc, en Josep Aspachs, amb ell encara sovint parlem, i li vaig comentar que aniria a fer la seva via, el que li va fer molta il.lusió, i a mí més!

Del coll de Tres Creus ja podem veure el pany de paret on són les vies.
Aquesta primavera doncs, convenço al Josep pèr acostar-nos una tarda al coll de tres creus, no em costa gaire d'enganyar-lo i mentre enfilem el costerut camí, comenta sorneguer que li vénen al cap aquelles escapades juvenils en que deixant l'escola s'apropava a fer alguna escaladeta per aquests cingles...i és que ja tenim una edat també!!

Coll de tres creus, a escasos minuts la paret de la foradada. Detall del mur de la Manel Roviras.
Pels que no conegueu la zona, haurem d'anar a Matadepera i d'allà agafar la carretera que puja al coll d'estenalles i Mura. A mitja carretera a l'anomenat revolt de l'Alzina del Sal.lari, Km 11, deixarem el cotxe i començarem a pujar per una pista asfaltada resta d'un antic projecte d'urbanització de la zona, sortosament abortat! quan s'acabi l'asfalt continueu sempre cap amunt fins que trobareu el senyal del coll. D'aquí anem pel mig del bosc a buscar el cingle de la dreta que veurem té una foradada a la seva base.
Començament entretingut i divertit, on cal acaronar la roca.
Avui començarà el Josep, per la dreta del forat s'enfila vigilant la pedra, força amunt un espit, però la roca és més bona del que sembla i es puja bé. Posa en un forat un friend. Flanqueig a la dreta per entrar en un replà del que ens enfilem per tereny dret i trencat, però sòlid, sí! sembla mentida...superar e3l ressalt és protegit per un altre espit. Ara haurem de derivar a l'esquerra per una zona més ajaguda però amb la roca discreta, un pitó casolà al capdamunt.

Flanqueig del primer llarg. Pitó casolà que protegeix l'entrada a reunió.

La reunió es fa en una sabina esquifida i que no dóna massa confiança, el Josep aprofita el proper pitó per reforçar-la.

Reunió a una sabina, que el Josep reforça amb un clau de via.
Disfruto recuperant la tirada, i ja sóc davant el curt, però trempat mur final; aquí trobem aquella roca d'alta gamma, que fa disfrutar!
Curta però intensa placa de la segona tirada, on ens protegirem el flanqueig al gust a les abundants sabines.

Ja al cim, assegurant el company i gaudint d'una tarda tranquil.la i serena.
l'entrada al mur costa, però una vegada posat a la placa es va fent. Xapo l'espit i m'agafo a la cinta que la reunió no és per jugar-hi...la continuació és tècnica, amb bons peus pèrò poques mans...mans, qui diu mans havent-hi uns formosos troncs de sabina...xapo una baga que ja hi ha posada i em vaig decantant a la dreta a buscar un espit que protegeix la sortida. Aquesta em fa suar, m'haig de penjar a mirar-m'ho i és que no és evident, finalment baixant peus i decantant-me a la dreta trobo presa de ma i surto amunt, en un moment bon canto i sóc al replà del cim.

El Cingle de la Foradada des de l'altre costat del coll.
Dalt l'agulla comentem que la via ens ha agradat, és curta però intensa i la pedra pel que estema costumats per aquí força franca. Gaudim de la solitud de la zona i les vistes de Montserrat i La Mola mentre pleguem cordes per tornar a baixar, ara ens posarem a la via Josep Aspachs; seguim el carener cap al nord i quan podem encarem una canal poc fresada a la dreta que ens deixa al camí d'on en un moment tornem al peu de la foradada.
Començament de la Josep Aspachs, foto de l'article dels germans Masó al

Vèrtex nº 227.

Ara començo jo, m'enfilo al forat i poso un merlet, començo el flanqueig que es va fent aeri; uns grans còdols serveixen per anar progressant, però de tan grossos fan por que no baixin avall...!! molt mimetitzats vaig trobant espits mentre vaig fent la volta a la pilastra de l'agulla, un recorregut molt estètic i divertit. Ja sóc a l'altra vessant i entro a un relleix per terreny trencat on hi ha la reunió, un pitó en protegeix l'entrada.

Llibreta de piulades de la via Josep Aspachs que trobarem a la reunió intermitja.
Mentre instal.lo la reunió miro el que segueix...bufa!! quin rostoll!!! sembla una tartera!!! mentre recupero el Josep no em puc estar de riure pensant en la cara que posarà quan vegi el que li toca...

Tètric segon llarg, sortosament ajagut i senzill, però que fa por...tot cau!

D'entrada no hi veig cap assegurança, però a l'anar-m'hi fixant veig dos espits, home! doncs encara...el que passa, que els espits són posats en terra premsada i mes aviat serveixen per tranquilitzar, aguantarien una sacada? millor no provar-ho.
El Josep, home de seny i curtit en pitjors fronts s'hi posa i amb elegància va levitant sobre els còdols juganers, un tram força trencat abans de superar un ressaltet, llaça una sabina per si de cas...buff ja és al mur final, ha xapat un espit! aquest mur té gràcia i es fa mirar. Ara el perdo de vista és en un replà i li resta superar un altre bony vertical, per l'esquerra el veig treballar de valent vigilant amb la roca i visca és al replà!!

Ressenyes amb el segell Masó d'unes vies amb valor afagit, dedicades a escaladors que en la seva modèstia són història de l'escalada!
Ha estat una tarda ben aprofitada i sentimentalment molt profitosa, el lloc em porta bells records, he disfrutat de l'escalada i de la remembrança dels homenatjats amb aquestes humils vies. No hi vingueu a buscar una escalada puntera, de vint-i-un botons...si mai us hi adreçeu, aneu-hi amb humiltat, gaudint d'aquests còdols amuntegats i de l'itinerari ben trobat. Agrair als obridors, Albert i Òscar Masó aquestes petites obres d'art. Malgrat la roca del segón llarg de la Josep Aspachs és pèssima, no desmereix el conjunt de la via, és un preu a pagar per gaudir del conjunt.
L'Obac bé val la pena, aneu i perdeu-vos-hi.

Agulla del Romaní i Turó del Pou de l'Enclusa. Frares. Montserrat. 03-04-2011.

2011-04-14T17:18:00.016+02:00

L'amagada i modesta agulla del Romaní, al cor de Frares.
Ara farà uns deu dies vam anar tota una colla a Frares amb la intenció de fer la Joan Cervera a la cua del bacallà, recentment oberta pels germans Masó...però ja abans d'anar-hi i comentant-ho amb l'amic Wolgang m'adverteix que la via té una roca pèssima i que ells van baixar-ne després del darrer parabolt abans de la primera reunió...la qüestió em mosqueja ja que els companys són prou solvenbts...però penso que potser era una altra via. Quan la trobem veïem el mosquetó que hi van deixar que ens confirma que sí, és la mateixa via...el començament és brut i amb una roca molt compacta amb preses fragmentades i poc evidents, a més el primer bolt força amunt...la veritat que ni ho provem i a posteriori me n'arrepenteixo, però la questió és que aquell dia ens desinflem i tornem al camí...que fem? sortosament el Toni ha dut algunes ressenyes i decidim anar a fer l'agulla del Romaní.

La primera tirada és poc atractiva, amb algun tram exposat...

Tornem al coll del pas del príncep i baixem en direcció a la canal del lloro, a mitja baixada agafem un trencall a la dreta amb marques de color blau. Aquest camí ens pujarà fins la base del dit, però només travessar el torrent anirem a buscar l'agulla que és darrera el Bacallà...amb intuició i ganes l'acabem trobant.
Són tres tirades, la primera força trencada, però com que no és gaire dreta es puja bé, un espit protegeix la placa on comença a posar-se dret i llavors es redreça fins sota un mur vertical; sota poso un àlien i vaig a xapar l'altre espit. Tinc un mur que és cotat de V+ però per mí no baixa de 6a, es veu a la dreta que s'ha trencat força, potser abans per allà es pujava millor, jo vaig haber de tibar com mai!! ara que potser també és que estava fred ja que fins aleshores tot ha estat molt light...

Reunió en una Sabina al cim de l'agulla Brian Epstein, des d'on observem el diedre que ens espera, prou atractiu!.

Passat aquest mur ja caminant fins a fer reunió en una sabina, som dalt d'una agulla que els germans Masó han batejat com a Brian Epstein. D'allà ens caldrà caminar i baixar a un frescal collet d'on continuarem el següent llarg.
Escalada tècnica i divertida, on els arbusts de la vora seran les nostres assegurances.

Ara és el torn del Toni, l'itinerari és espectacular, ja que s'aboca a la muralla nord i la roca hi és rentada. Un pitó ens assegura el primer tram per anar seguint tot llaçant arbusts i sabines al gust. Un altre pitó en un tram on la roca és delicada i ja perd seriositat per anar decantant-se a la dreta, dalt d'un relleix es fa reunió de dos espits, un d'ells amb la funda ben sortida (atenció!). Ara resta un tram de canal fins al cim que faig jo, al final un ressalt amb molt bona roca per arribar a cim. Reunió en una altra sabina.

Satisfets dalt de l'agulla, encara hem salvat el dia.
El cim té bona vista cap el dit i l'agulla fàcil on veïem una cordada a la via del Senglar. Una desgrimpada per parar-hi atenció i som a una canal que baixem cap a l'oest, al davant tenim l'agulla del Turó de l'Enclusa on els germans Masó hi van fer l'aresta brucs, la via és neta, amb el que possiblement ja s'havia fet, però la questió que ells l'han publicat i cap allà que anem, que el Toni s'hi vol posar.
El Toni al Turó del Pou de l'enclusa, una bona torna tot baixant.

Una grimpada fàcil fins al peu de l'agulla on es pot posar un àlien a la base, ja col.locat a la placa va a buscar un evident merlet que llaça i d'allà en diagonal a la dreta es va enfilant fins dalt. Cal no refiar-s'en ja que tot i no ser dolenta, es veu delicada. Ràpidament pujo l'agulla per retrobar-me amb el Toni, ha estat divertit i una més al sac, la veritat que no val la pena anar expressament, però érem a sota...mirem d'afanyar-nos que el Jordi i el Josep ens esperen, però ens costarà força sortir de la jungla d'aritjols i bardisses fins trobar el camí cap al refugi i el coll de Guirló.

Anant a buscar el camí admirem una cordada al Diedre impepinable del Pepino.

Característiques ressenyes dels germans Masó que podreu trobar a

La Noche del loro

Unes vies per a col.leccionistes que per si soles no justifiquen la caminada fins allà, però com a segona opció no han estat malament.

Disfrutant la Clerc de la Roca de les onze hores. Sant Llorenç del Munt. Vallès occidental. 28-03-2011.

2011-04-08T11:33:00.014+02:00

L'Esquirol i l'omnipresent Montserrat des de la paret de les onze hores.
Les tardes es comencen a allargar i ho aprofitem, amb el Joan

Gatsaule

hem quedat aquest dilluns; fa dies que tenia ganes de tornar a fer la Clerc, des de l'any 89 en que la vaig fer dos cops en poc temps que no la repetia, avui doncs ja toca!
El sorprenent primer llarg, amb la roca més sòlida del que sembla.
Es localitza fàcilment, és entre les reequipades Esbarzers a la dreta i la recent Tercera República a l'esquerra. Veurem una fisura vertical que s'extingueix per apareixer una feixeta a la dreta, al capdamunt un espit. Ja localitzada ens preparem, deixo pel Joan el darrer llarg que és el que té millor roca.
L'inici és per mirar-s'el, costa passar-se a la feixeta, però amb finura i buscant peuets surt be. Caminant cap a la dreta per al vètex començar a enfilar recte amunt.
Un buril permet posar-hi una plaqueta amb el que es xapa amb més tranquilitat l'espit. Grans roques sobresurten de la marga i és en ells que hi ha els espits...sembla que no hagin d'aguantar...però la roca està força "testada" després del pas d'innombrables cordades.

La primera reunió cal muntar-la amb "carinyo"
Abans d'entrar a reunió un nou mur vertical precedit d'una feixa...es veu tot argilós amb grans còdols sobresurtin del fang petrificat...davant el lleig aspecte de la paret per arribar al proper espit llaço un molt bon merlet a la dreta, però m'adono que no fèia falta car, malgrat l'asoecte la roca és molt bona i sòlida i permet enfilar-se com per una escala fins superar l'atlètica entrada a reunió, en una còmoda lleixa. La reunió no fa massa bon aspecte amb força burils i alguns espits, gairebé tots en un immens còdol que tot i el seu aspecte sembla que vol continuar molts anys on és...

Muret d'entrada a reunió, amb un pas consistent.
La meva intenció era continuar fins a la segona reunió com vaig llegir al blog del

Manel&Ita

però em sembla que la corda em fregarà molt i no sé si duré proutes cintes...amb el que munto reunió.

La segona tirada ja millora la roca, és curta i es pot enllaçar amb la primera si es vigila amb el fregament de cordes.
El Joan disfruta la via, avui no rondina de la qualitat de la roca. Aviat ens retrobem i es disposa a continuar: flanqueig horitzontal a buscar un espit i llavors excursió vertical entremig de grans còdols; assolit el segon espit cal fer un aeri flanqueig a la dreta sense veure assegurances, però els ggrans còdols dels peus dónen confiança. S'entra a una canaleta que es va eixamplant, trobarem alguns burins i a la dreta trobem la reunió en una còmoda lleixa; animat el Joan continua amunt, però arriba un punt que no troba més assegurances, va per la dreta per un esperó compacte, a l'esquerra veu una filera de burils...jo després de tants anys i d'es d'on estic no puc ajudar-lo massa, però recordava que era ben assegurada i ara ell va força a pel...toca desgrimpar i decidim que pujaré fins la segona reunió.
Esplèndid darrer llarg: al mantingut tram central i acabant-ne de sortir.

Quina disfrutada el segon llarg, la roca és bona, amb grans bolos que et fan pensar en Riglos...ja a la reunió ho veig clar, és per l'esquerra, per la línia de burils, fa anys aquesta part es fèia en artificial...per on anava el Joan és la variant Miquel Llong. Continua doncs el Joan amunt, ara per la línia de burils, burils una mica tètrics, millor no posar-los a proba! mica en mica el veig enfilar-se, sembla mentida però tot i la verticalitat es pot anar fent en lliure.

Tram ajagut, on podem agafar forçes per encarar el sorprenent i atlètic final!!

S'ajeu una mica i el perdo de vista per poc després reapareixer al pas clau, un 6b+ si es força en lliure. Un buril protegeix el pas, per sort una mica més amunt es pot llaçar un molt bon pont de roca, que és el que fa el Joan i ja llavors una tibada i ja éts al replà de dalt.
Disfruto molt aquest llarg, mantingut i exigent, que demana de tranquilitat i anar buscant col.locació, si es fa així va sortint!! arribo al desplom final, renoi com apreta! em cal una tibada de cinta i ja em coloco per abastar la presa de sortida i ja esta!! Una disfrutada, ens felicitem tots dos a dalt i ràpidament cap a baix que el Joan té feina, sinó encara hauríem pogut esprémer la tarda!!!

Ressenya de la via i panoràmica que podrem trobar a

Santllors.com

Com comenta el Joan al seu blog, la millor via de la paret de les onze hores, oberta pels anys 70 per l'amic Robert Vallribera, J. Vidales i E. Mayoral. Són 40 anys de via que properament rebrà un acurat reequipament gràcies als amics de SANTLLORS.COM
no patiu pel requipament que de ben segur que la via no perdrà el seu regust original tan sols en millorarà la seguretat, sobretot a les reunions.

Abbey Road i Maya al Cap de Mort Oest. Sant Llorenç del Munt. Vallès Occidental. 24-03-2011.

2011-04-01T15:26:00.010+02:00

Les tardes a Sant Llorenç ens fan gaudir, tan que acabem enbadalits mirant com es pon el sol...
Dijous de la setmana passada ens trobem una bona colla per tornar a Sant Llorenç, la tarda encara no dón per gaire, i aquesta zona ens queda prou aprop. Som el Toni, l'Ivan i l'Òscar, amb el que farem dues cordades, i com que l'anterior vegada ens vàrem quedar amb les ganes de fer l'Abbey Road, cap allà que anem.
L'Ivan i l'Òscar faran la

Mechànical Wonder

, que tan ens va agradar a nosaltres, i jo i el Toni l'Abbey Road.
Una via curta, però intensa...oi Toni?
Avui comença el Toni, ep! què us pensàveu?, que sempre començo jo?
De sota estan no veïem massa moll el flanqueig, però una mica humit si que es veu...l'entrada a la via és molt potent, ben vertical d'entrada amb feixetes de tan en tant. Sota el flanqueig és ben moll i a sobre el darrer espit queda a sota i el proper força amunt...aquí recuperem un mosquetó...el Toni s'ho mira ben mirat i aconsegueix posar un Àlien en un forat, això li dóna moral per superar el tram moll i caçar l'espit; ara toca flanquejar, abans però llaça una sabina. Amb molta cura de no trepitjar el moll va acostant-se a la placa de sortida, recte amunt és complicat, però fent una bona ziga-zaga surt prou bé.

L'Ivan i l'Òscar a la Mechànical Wonder, una altra via recomanable.
Es trona a redreçar per entrar a una placa amb dos espits, del segon, última assegurança de la via, penja un mailló!! i no és d'extranyar...cal confiança amb la roca ja que queda un tros ben dret encara per sortir de la placa. Aquí el Toni després de veure que no ho pot protegir, surt a l'aventura i el perdo de vista.
No trobarà reunió i li cal pujar força amunt fins abastar un arbust prou ferm, amb el que la comunicació resta molt difícil...no ens sentim.
Al curiós primer llarg de la Maya, adherència, adherència!!! escalada molt rara a Sant llorenç.
Quan recupero la via disfruto de valent!! cal escalar-hi de valent i els passos no són gens intuitius, t'els has de treballar. Deixem l'Òscar acabant el segon llarg de la seva via per baixar caminant fins al camí del Cavall Bernat a buscar la via Maya. Aquesta l'hauré fet força vegades, ja que és molt atractiva i el seu primer llarg molt característic i diferent del que ens podem trobar per aquí, adherència Pedricera!!!

El Toni tastant l'adherència amb l'Ivan que també s'hi ha posat.

L'entrada directa ja se les porta, però s'ha de comfiar en els peus i abastar una bona presa de mans...llavors equilibri i peus, amb alguna tibada de ditets per superar el pas d'abans de la reunió.
Al Toni, passada la sorpresa de la via, li agrada força, però ara que li troba el gust a l'adherència canvi de terç!! la següent tirada és vertical i amb aquella roca dels estrats superiors de Sant Llorenç que crea adicció.

Les dues cordades ben satisfetes després d'una tarda aprofitada al màxim.
Els primers metres del segon llarg són els més curiosos i on cal apretar-li, la resta una disfrutada.
Esperem al cim del Pla dels Escorpins a l'van i l'Òscar tot gaudint de la posta de sol rrera Montserrat, un cop tots plegats anem a celebrar-ho amb una beguda a Matadepera.

Artística ressenya dels Germans Masó i croquis de la paret oest del Cap de Mort que podreu consultar a la pàgina

Santllors.com

Rèdrum a Cap del Ras. La Noguera. 19-03-2011.

2011-03-21T18:16:00.025+01:00

Després de la grimpada, a peu de via gaudint del mar de boira.
Aquest cap de setmana per fí ens podem escapar una mica lluny, decidim amb el Josep i el Toni acostar-nos a Cap del Ras, a la Rèdrum, amb el Toni hi tenim dèures pendents, ja que a principis de desembre hi vàrem anar però ens vam baixar abans de fer el famós flanqueig ja que es va trobar malament i vàrem preferir deixar-ho i tornar-hi per disfrutar la via. Aquest dissabte doncs ens hi apropem, finalment però serem dos ja que al Toni l'hi ha sortit feina de darrera hora, llàstima.
Des de la primera reunió, el Josep apunt de començar, al costat una colla a l'Alkaid.
Fem l'aproximació enmig de la boira, amb el que ja començo a posar-me nerviós, collons! no havia de fer un dia ben clar avui? però sortosament a l'arribar al port d'Àger deixem la boirada enrrera i alleugits enfilem cap a la pista.
A l'arribar ens trobem al Joan i el Juanillo, van a fer la Inversió Tèrmica, i després de petits dubtes sobre on hem de deixar el cotxe comencem a pujar cap a peu de via. Al Josep no li sap cap greu que començi!! l'anterior vegada hi vaig suar molt, però ara ja coneixent de quin pal va aquest primer llarg, l'encaro amb decisió, supero sense haber-me de penjar tota la fisura, ara ja sabia que hi ha una molt bona presa, tot i que allunyada, que t'ajuda a iniciar el flanqueig; em cal penjar-me a descansar alguna vegada, però vaig molt millor que l'anterior ocasió. Múnto la penjada reunió i aviso el Josep que ja pot començar.

Al flanqueig abans d'arribar a la primera i penjada reunió.

Sento esbufegar el Josep, aquesta tirada t'agafa en fred i si no et mires molt bé els peus, acabes tibant massa de braços i s'arriba dalt sense xispa...i és el que li ha passat al Josep. La continuació és vertical i amb canto, però després del primer llarg es torna prou exigent...el Josep però va millorant amesura que guanya metres i ràpidament arriba al pitó on la via e spot agafar per la dreta o per l'esquerra.

Acabant la segona tirada per l'esquerra, més evident i amb millor roca i fàcil de protegir.
Veig que s'hi posa per l'esquerra, com va explicar l'Eduard (Escalatroncs) al seu post, i és que és més evident i tot i no estar equipat, la roca proporciona moltes possibilitats d'autoprotecció. Unes panxetes a superar abans de la reunió i ja som davant el famós flanqueig.
La foto que no es fa: de mig flanqueig, la segona reunió, ben airosa!
Som davant el flanqueig, des de la reunió no es veu tan fiero com a les fotos, i és que gairebé tothom redreça una mica la foto...m'hi poso i trobo millors peus que no pensava, xapat el primer espit, m'hi penjo i estudio la fisura...bé sembla que de mans anirem bé amb el que continuo, el pió es veu lluny però la presa de mans és tan bona que no es pateix, amés trobo peus que no pensava i ja sóc a l'altra banda, aprofito per fer-l'hi unes fotos al Josep que la reunió des d'aquesta perspectiva es veu impresionat, fins i tot més que el flanqueig! Per sortir-ne trobo ammb sorpresa un altre espit que no es veu i ja fins la reunió per terreny més ajagut, però trencat.

La foto que sí es fa! espectacular més que difícil flanqueig, foto de llibre!!

A l'alçada del pitó, bones mans i peus millors del que pot semblar.
La veritat que estem disfrutant, la via és espectacular i fins ara amb una dificultat amable. Surt el Josep pel quart llarg, aquest comença amb adherència, es va posant vertical fins que ens podem agafar a una llastra que superarem amb bavaresa franca; superada aquesta deixem l'adherència per entrar a placa i diedre. Llàstima que aquí la roca no és tan bona com fins ara. Monolític llarg que escaqueja l'impresionat sostre que tenim al davant per posar-s'hi al damunt.

Seqüència del quart llarg, inici d'adherència, bavaresa, placa i diedre, festival d'escalada variada!!
Recupero aquesta quarta tirada, el Josep al diedre ha pujat per la placa de l'esquerra, on la roca hi és més franca, jo però ho he vist més evident pel diedre.
Bé, ara em torna a tocar, és el cinquè llarg, aquí cal pujar a buscar una llastra que rodejarem per l'esquerra gràcies a les bones mans que ens proporciona, tirada més curta i que ens deixa aprop de la feixa.

Per abastar la feixa ens queda un muret de tercer i després caminat recte al nas on trobarem la continuació; a la nostra dreta veïem un bolt pintat de groc de la Tercer Hombre, que ens confirma que som a la via.

Passada la feixa, canvia el caràcter de la via, la sisena tirada ens demanarà escalar molt entre assegurances.

Aquesta tirada és la més compromesa de la via, aquí canvia la tònica que hem trobat fins ara, amb assegurances força properes...ara assolir la primera xapa ja demana escalar amb compte, és força amunt i no diguem la següent a uns deu metres de l'anterior! per sort la roca hi és bona i es pot acompletar la protecció, el Josep pot posar dos friends que dónen confiança. A poc a poc, amb alguna desgrimpada per trobar el millor camí, es va aixecant fins que el sento dir, "dèixem!"

Artificial del setè llarg, que es pot fer en A-0, però amb una sortida a caçar el quart spit que sense la baga que hi penja...
Anant de segon disfruto molt aquest tram, la roca hi és franca i la verticalitat es manté força metres, enhorabona Josep! Ara em toca altra cop, serà la setena ja! aquí em de superar una balma ben llisa! sort que sóc més aviat alt, ja que xapar el primer espit sinó pot demanar un pas d'esqueneta. Dubto si treure l'estrep, però tibo en A-0 i puc xapar la següent i l'altra...però aquí per continuar ja cal anar en lliure...??? no li veig gens de color...sort que algú ha deixat una baga molt llarga penjada del proper seguro...intento sortir i posar-m'he dret però no aconsegueixo fer el pas, ni amb els estreps...finalment el Josep em passa un ganxo i penjo els estreps una mica més amunt aconseguint abastar una presa millor de mans i surto en lliure i de seguida abasto la baga, salvat!! resta un tram vertical ja més senzill i entro a una feixeta, cal caminar i tornar-te a enfilar, primer per terreny ajagut i en fissura cap a la dreta, quan ets sota un bombet trencat, pas de 6a, cal decantar a l'esquerra i posar-se sobre el bombet...ho intento enlliure, però s'em van trencant les preses de mans i passo de tot i tibo de cinta per entrar a l'esperó.

Divertida entrada del darrer llarg, avantsala d'una placa vertical i exigent si volem fer-la sense agafar-nos a cap cinta!

Darrers metres de la via superada ja la llastra esmolada.
Estem acabant, som sota un sostre que resoldrem per l'esquerra en un pas divertit i espectacular que ens deixarà a un replà al davant de la placa final. El Josep s'hi posa i el perdo de vista un tros, quan el torno a veure ja és a la llastra ganiveta...un tram vertical i ja encara la sortida, abans però encinta una sabina i cim!

El Jordi a la última reunió de la Tercer Hombre recuperant l'Anselm. La colla contents al cim.
Ja puc pujar, des de la reunió no vèia l'inici de la placa, que és desplomat...m'ho miro i veig que per l'esquerra és més factible, l'hi entro per allà, però això em fa perdre la línia i m'haig d'agafar per recuperar-la; passos exigents fins abastar la llastra que renoi, tot hi tallar, s'agraeix. Em supero de peus sobre la llastra i vaig pujant peus llastra amunt per passar a la placa final, molt vertical i mantinguda, per disfrutar! això clar anant de segon, que de primer les assegurances allunyen i és una altra cosa...!!!
A la reunió de baix ens han atrapat el Jordi i l'Anselm, han pujat empalmant llargs amb corda de 75m!! no hi ha com estar forts.
La fem petar al cim ben contents d'aquesta via, amb passatges espectaculars i que créen afició, ara cal anar-hi amb els braços forts si no es vol patir.

Cal estar atents a una fita que ens marca l'entrada a la característica feixa de baixada.

Ressenyes que hem d'agraïr a

Llorenç i Antxi (Kutrescaladors)

i a

Eduard (Escalatroncs)